La sardana i els castells són dues manifestacions culturals catalanes que tenen en comú el fet d’haver-se nacionalitzat: és a dir, que totes dues, essent originàriament només pròpies d’una part concreta del territori (algunes comarques gironines, en el cas de la sardana, i el Camp de Tarragona i el Penedès, tocant els castells), han compartit, primer, un procés d’expansió territorial (catalanització segons Suárez-Baldrís, com hem vist més amunt) que les ha escampades per tot Catalunya i, en segon lloc, un procés de nacionalització, en el sentit que l’extensió territorial ha anat acompanyada de la simbolització com a elements idiosincràticament catalans.
(Curiosament, en plena decadència castellera es van viure alguns episodis d’enfrontament dialèctic entre partidaris dels castells i de la sardana, com reflecteix la polèmica d’algunes cartes al director de publicacions de Tarragona l’any 1907, que el lector pot trobar en la pàgina 175 del volum 1 d’aquesta obra.)
Segons Joan-Lluís Marfany (1995: 322-323), «[…] a les darreries del segle [XIX] la sardana era un ball senzillament desconegut per a la gran majoria dels catalans i fora de la zona d’on era originària» i «[…] en general, fora de les comarques de l’Empordà, la Garrotxa, el Gironès i la Selva la sardana era, poc abans de 1900, una curiositat —i a la major part de la Catalunya Nova, sens dubte ni això».
Concurs de sardanes organitzat per la Sección Folklórica de Educación y Descanso de Valls el dia de la Candela del 1946.
(Foto: Autor desconegut / Arxiu Municipal de Valls)
Això no obstant, posteriorment començà un procés de simbolització i extensió territorial promogut pels catalanistes. Segons Marfany (1995: 326) això va passar «[…] perquè les possibilitats simbòliques de la sardana eren immenses: anella sense cap ni cua, on tots, iguals, es donen les mans en senyal d’amor, on tothom pot entrar o sortir lliurement, i que sempre pot créixer amb l’addició de nous balladors; ball de plaça, de la comunitat, obert a tothom, pobres i rics, vells i joves, homes i dones; ball vigorós, esportiu, sa; ball seriós, metòdic, elegant, propi d’un poble que fins en la diversió conserva la dignitat; i ball, finalment, “de la terra”, de remotíssims orígens mítics», fins al punt que la sardana «va convertir-se en el principal referent simbòlic del catalanisme» perquè «en representava tots els aspectes: la pàtria mateixa, idealment perfeta; la germanor; la força juvenil; l’esperit democràtic; el caràcter seriós i responsable» (328).
A partir del 1902, doncs, els catalanistes es comencen a convertir al sardanisme (334), i el 1906 la sardana s’escampa per tot Catalunya: es balla per primera vegada al Prat de Llobregat, Sitges, Sallent, Sant Julià de Vilatorta, Vallvidrera, Molins de Rei, la Garriga i la Granada del Penedès, mentre que l’any següent arriba a Ripollet, Moià, Torredembarra, Bellpuig de les Avellanes, Cervera, Falset i Santa Coloma de Queralt (339).
Finalment, Marfany remarca que aquesta simbolització va anar acompanyada d’un procés d’idealització de la sardana que considerava la implantació del ball per tot Catalunya com una recuperació (com si ja hagués existit prèviament allà on no s’havia ballat mai, és a dir, com si hagués estat de sempre el ball nacional), unit a un altre procés, aquest de depuració, en què calia bandejar tots els usos «no adequats» dels balladors gironins que l’havien ballada sempre, com una cosa natural: certs comportaments irrespectuosos; el fet de ballar-la en àmbits poc adients, com un ball de carnaval; que es ballés juntament amb valsos i altres balls importats d’Europa…
Castells
El 1978, en l’opuscle del viatge dels Castellers de Vilafranca a Ginebra, Jordi Pujol i Soley, llavors diputat al Parlament de Catalunya i encara no president de la Generalitat, escrivia: «D’entre les manifestacions populars d’aquesta cultura autòctona [catalana], destaquen els castellers […]. És una tradició que es manté viva perquè tradueix bé la nostra manera d’ésser i la nostra concepció de la vida. Els castells s’aixequen gràcies a l’entrenament, la voluntat, la força i l’habilitat dels castellers. Però l’èxit del castell no seria possible sense l’esforç col·lectiu dels castellers […]. Així són els castells, així som els castellers, així és Catalunya. Terra democràtica on entre tots ho hem de fer tot […]. Terra individualista, però fent pinya per enlairar-la […]. Pràctics i romàntics a la vegada…» (citat a Suárez-Baldrís 1998: 185; la negreta és nostra).
Sembla evident que, com en el cas de la sardana, la simbolització dels castells era força esperable: «La societat pot copsar els castells, doncs, a partir d’una associació simbòlica amb un conjunt de conceptes que són definits en tant que virtuts: la solidaritat desinteressada, la capacitat de sacrifici individual en favor del grup, el compromís amb un objectiu comú… En fi, els castells poden fàcilment acabar esdevenint l’expressió d’una manera d’ésser i d’una determinada concepció de la vida i del món, no exempta de valoracions morals» (Suárez-Baldrís 1998: 182).
Això no obstant, alguns estudiosos sostenen que la nacionalització dels castells va ser tardana. Aquesta és la tesi de Joan Bofarull (2012), que defensa que el procés de simbolització s’inicia amb l’acabament del franquisme i l’arribada de la democràcia i culmina posteriorment, malgrat que hi ha antecedents que relacionen els castells amb el catalanisme en èpoques anteriors: Torras i Bages: «Els castells de xiquets, viril manifestació, símbol de la força i del aplom del nostre poble» (82); el poema de Ramon Roca i Sans (1881) en què compara els Xiquets de Valls amb els almogàvers…
Segons Pablo Giori (2015: 126), el 1981 «el nou nacionalisme català troba en els castells, i en el model festiu de la Catalunya Nova en general, una eina per a la reconstrucció de la nació democràtica catalana. La nacionalització castellera permet (re)homogeneïtzar la cultura catalana, de sud a nord, com ho va fer la sardana entre 1880 i 1910 de nord a sud […]».
Finalment, el sociòleg Santi Suárez-Baldrís (1998: 186-187) creu que, quant a les polítiques culturals, a començaments i mitjan anys vuitanta del segle XX «s’imposà la tesi de “tornar a la cultura catalana el caràcter d’eix vertebrador i diferencial de la nostra realitat nacional”», idea que es va dur a terme mitjançant «unes polítiques nacionals de comunicació que contribuïssin a vertebrar la identitat catalana», gràcies a les quals els castells es van integrar perfectament en el sistema mediàtic català, fet que n’ha intensificat i consolidat la simbolització.
D’altra banda, d’una manera semblant al cas de la sardana que hem vist més amunt, en la gestació d’algunes colles de la zona d’expansió (sobretot, encara que no solament, les de fora de l’àmbit del Principat) van tenir un paper important alguns elements catalanistes. Així, en el cas dels Castellers del Riberal (Bao, Catalunya Nord), Hervé Pi, primer cap de colla i fundador de l’entitat Aire Nou —en què s’aixopluga la colla castellera nord-catalana—, admet que se li va acudir de fer una colla «com a eina perquè la gent veiés que el català es podia utilitzar normalment» (Brotons 2008a). A més, una visita al web d’aquesta entitat ens assabenta de la seva oferta de cursos de català i d’iniciació a la sardana i de l’existència, dins de l’associació, dels següents grups: Falcons, Sorollosos (percussió), Diables i Bruixes (foc), Ball de Serrallonga…
En el cas de les dues colles mallorquines, entre els impulsors dels Al·lots de Llevant (Manacor) i dels Castellers de Mallorca (Palma) hi havia persones amb inquietuds catalanistes, algunes de les quals vinculades a entitats culturals d’aquestes característiques.