Patrocinat per:
Logo Repsol
VOLUMS

Xavier Brotons Navarro

Data d'actualizació: novembre de 2026

Des de la fi del segle XVIII (Cervelló 2017) fins aproximadament als anys setanta de la centúria passada, els castells van ser, essencialment, una activitat pròpia només d’una part ben delimitada del Principat de Catalunya: a grans trets, el Camp de Tarragona i el Penedès, espai que sovint ha estat anomenat zona històrica o zona tradicional.

Per constatar l’adscripció originària dels castells a aquesta àrea geogràfica tindrem en compte dos factors (Suárez-Baldrís 1996: 142): el municipi a què pertanyen les colles i les localitats on fan actuacions. Com és sabut (vegeu el volum 1 d’aquesta obra), els castells com a tals van néixer a Valls i aviat van consolidar una zona d’influència al voltant del triangle que formava l’actual capital de l’Alt Camp conjuntament amb Tarragona i Vilafranca del Penedès. Durant la primera meitat del Vuit-cents, les principals colles eren les vallenques, però no les úniques: cal destacar l’existència, també, d’agrupacions —encara que més modestes— a Tarragona (Pagesos i Pescadors) i, a partir del 1849, a Montblanc, amb els seus Torraires. D’altra banda, les colles de Valls, quan actuaven en les poblacions d’aquesta zona, trobaven l’ajut dels aficionats locals, alguns dels quals eren autèntics castellers que pujaven als castells dels vallencs —sobretot en els pisos inferiors—, i que posteriorment, en molts casos, van constituir el substrat de colles d’aficionats locals (vegeu el volum 1 d’aquesta obra, pàg. 252).

L’investigador casteller torrenc Lluís Solsona i Llorens (traspassat el 2011), en un article publicat l’any 1995 en la revista Foc Nou, de la Colla Joves Xiquets de Valls, feia una interessant classificació de les àrees castelleres durant la Primera Època d’Or —que, seguint el seu criteri, situava en els anys seixanta i setanta del segle XIX. Així, Solsona distingia entre una «àrea castellera dura» i una «àrea castellera laxa». Quant a la primera, estava esquematitzada pel «triangle Valls-Tarragona-Vilafranca (amb l’important nucli del Baix Gaià) i pràcticament coincident amb la que va ser la tercera regió catalana (Tarragonès, Alt Camp, Alt i Baix Penedès i Garraf)», i Solsona la qualifica de «l’autèntic àmbit casteller de les “formes que pesen”» (2010: 85).

Pel que fa a l’àrea castellera laxa, encerclava l’àrea dura i incloïa les «formes que volen» de diversos balls de valencians, alguns dels quals també feien torretes, i colles que feien castells. En aquest àmbit, Solsona situava també el Baix Camp (tot i que admetia que Reus, la capital, s’integrà a l’àrea dura a partir del 1859; 2010: 86), el Priorat, les Garrigues (amb el ball de valencians d’Arbeca), la Conca de Barberà (amb els Torraires de Montblanc), l’Urgell (amb el ball de valencians de Tàrrega) i l’Anoia (amb els Moixiganguers d’Igualada).

(D’aquest article també és interessant la constatació que l’àmbit casteller «estava flanquejat al sud-oest i al nord-oest per sengles àrees del bou» (89), que incloïen, respectivament, el Baix Ebre i el Montsià, per una banda, i la Segarra (Cervera), el Bages (Manresa i Cardona), Osona (Vic), la Garrotxa (Olot) i l’Alt Empordà (Figueres), de l’altra, amb correbous, corregudes o fins i tot mostres de tauromàquia. A banda, hi havia «l’àrea de la sardana». Curiosament, les àrees del bou, com veurem més endavant, esdevindran modernament també àrees castelleres.)

Les dues tipologies d’àrees castelleres durant la Primera Època d’Or, segons l’estudiós Lluís Solsona Llorens.

(Infografia: Carles Magrané)

A finals del segle XIX es documenten noves colles, com la Colla de la Mercè de Tarragona (1885-1897) i els Xiquets de l’Espluga (1893-1904), però el mapa casteller no es veu modificat essencialment pel que fa als seus límits geogràfics.

No obstant això, cal fer esment del cas particular de la ciutat de Barcelona, perquè els darrers estudis indiquen que la presència castellera a la ciutat comtal (pel que fa a actuacions però també, més important, quant a colles locals, encara que impulsades i integrades alhora per elements de la zona tradicional) és més antiga i més sòlida del que es pensava fins fa poc. Així, l’historiador vilanoví Xavier Güell1 distingeix fins a quatre tongades de Xiquets barcelonins:

  • Almenys d’ençà del 1850: de vida fugissera, potser són també els protagonistes de les actuacions del 1873 al Pla de Barcelona (Güell 2012).
  • 1876-1879 i 1882-1883: colles del Pla de Barcelona, que potser ja havien actuat per la Mercè del 1871, any d’institució d’aquesta celebració (Güell 2018: 55).
  • A partir del 1898 i des de la primera dècada, aproximadament, del segle XX.
  • 1932-1939: Xiquets de Barcelona (Gràcia) (vegeu l’article «Colles desaparegudes», del volum 4 d’aquesta obra).

De fet, Güell (2018: 56) documenta l’existència de dues colles barcelonines vers l’últim quart del segle XIX: els Xiquets de Valls (domiciliats a Gràcia) i els Xiquets de Barcelona, «amb força elements de Sants, de la Bordeta i Hostafrancs, a plaça almenys el 1877 i 1878».

Els primers, «els antics Xiquets de Gràcia, com es coneixen avui dia», compartien «valors de les colles d’afeccionats de l’àrea històrica dels castells, com són no reivindicar per norma la identitat col·lectiva (el concepte de colla indefugible avui dia)». Els Xiquets de Barcelona, en canvi, no es presenten amb el genèric Xiquets de Valls (sinònim de castellers llavors) i tenen la «voluntat de no vestir desendreçats, en contra del que era habitual antany en els castells».

En definitiva, les presències castelleres antigues a Barcelona combinen la participació de les colles vallenques —com, per exemple, possiblement la Muixerra de Valls el 1871 amb motiu de la primera edició de les Fires i Festes de la Mare de Déu de la Mercè (Güell 2018: 55)— i d’agrupacions locals, del Pla de Barcelona, integrades majoritàriament per residents provinents del Camp de Tarragona i del Penedès o amb vincles amb aquesta zona. A més, cal tenir en compte que moltes vegades l’actuació d’aquestes colles barcelonines es veia facilitada per la impossibilitat de les agrupacions vallenques d’acudir a la capital, sobretot per les barcelonines festes de la Mercè, que coincidien amb les tarragonines de Santa Tecla.

Més tard, amb la Renaixença castellera i els anys de represa després de la Guerra Civil, sorgeixen noves agrupacions, però totes pertanyen a la zona històrica o tradicional: Tarragona, el Vendrell, Vilafranca… Només hi ha les excepcions dels Xiquets de l’Eramprunyà (Gavà, 1948-1949), el Cos de Castellers de Ballets de Catalunya (Barcelona, 1958-1963) i els Xiquets de Gavà (1960-1961), però cal remarcar que es tracta d’experiències modestes i de poca durada impulsades per castellers de la zona històrica desplaçats a l’àrea de Barcelona per motius laborals.

Primera modificació destacada

La primera modificació important del panorama descrit fins ara i que, encara que sigui tímidament, inicia el procés d’expansió territorial dels castells per tot el Principat es registra en les dècades dels anys setanta i vuitanta del segle XX. D’una manera més precisa, un canvi destacat el marca l’aparició dels Castellers de Barcelona, l’any 1969. Ja hem vist com la capital catalana no havia estat aliena fins llavors al fenomen casteller, però per primera vegada comptava amb una colla estable (que el 2019 va fer els 50 anys d’existència, amb la qual cosa és una de les més antigues de tot el panorama actual) i que a poc a poc va anar barcelonitzant completament els seus integrants després d’uns inicis impulsats per penedesencs residents a la ciutat comtal.

Una de les primeres actuacions dels Castellers de Barcelona, l’any 1969.

(Foto: Arxiu Castellers de Barcelona)

Del decenni dels setanta destaca la creació de colles al Vallès: es tracta dels Castellers de la Roca (1974-1979) i dels Castellers de Montmeló (1978-1983). Aquestes experiències, malgrat que no es van consolidar, van ser importants perquè, en certa manera, van precedir l’aparició en aquesta mateixa zona d’una colla tan important2 com els Minyons de Terrassa (1979) i també dels Castellers de Terrassa (1980). L’any 1982 també es registra l’existència al Vallès d’uns efímers Castellers de Granollers, que van anticipar els posteriors i consolidats Xics de la mateixa ciutat (1991).

Torre de 6 dels Castellers de la Roca.

(Foto: Reproduïda de Món casteller II)

Una altra novetat destacable és la creació, l’any 1982, dels Castellers de Castelldefels, pel fet que incorpora al mapa casteller una altra comarca, el Baix Llobregat, que uns quants anys després havia d’experimentarar un autèntic esclat de colles noves.

D’altra banda, convé tenir present que durant l’esmentat període aquest estat d’ànim expansiu del món casteller també es manifestà en l’aparició de noves agrupacions a la zona històrica, per la qual cosa aquest fet no modificà el mapa: Xiquets de Tarragona (1970), Joves Xiquets de Valls (1971), Castellers de Sitges (1971-1987), Bordegassos de Vilanova (1972), Colla de Mar de Vilanova (1972-1983), Castellers d’Altafulla (1973), Nois de la Torre (1975), Colla Jove de Vilanova (1982-1993)…

El primer «boom»: mitjan anys noranta del segle XX

El mapa casteller, però, es va veure substancialment modificat amb l’anomenat primer boom de creació de colles, que té la seva màxima expressió l’any 1996, amb l’aparició d’onze agrupacions debutants, algunes de les quals apareixen en territoris fins aleshores amb poca o nul·la presència castellera. Així, destaca la gestació de colles a les comarques de Lleida i Girona (primera vegada que se supera el límit provincial de Tarragona i Barcelona), a les Illes Balears (primer cop que els castells surten del Principat) i a la Catalunya Nord (primera vegada que apareix una colla en un altre Estat), al costat de les comarques del Maresme (1996) i Osona (1997).

Un dels primeres castells dels Castellers de Mallorca, el 2 de febrer del 1997 a Porreres.

(Foto: Joan Farré / Arxiu Castellers de Mallorca)

Primer 4 de 7 dels Al·lots de Llevant, aixecat en la seva diada de l’any 1999.

(Foto: Arxiu Al·lots de Llevant)

Imatge de grup dels primers components dels Castellers del Riberal, després d’una actuació a Toluges el 15 de juny del 1997.

(Foto: Facebook Castellers del Riberal)

Es tracta de la configuració d’un procés que el sociòleg Santi Suárez-Baldrís va definir com a catalanització dels castells: «[…] d’allò que en origen era un fenomen gairebé local, molt limitat territorialment, s’ha passat a un fenomen que tendeix a consolidar-se en el conjunt del territori nacional i, fins i tot, més enllà» (1998: 148).

En tot cas, més de 20 anys després d’aquesta constatació de Suárez-Baldrís podem certificar que el procés s’ha completat, com es pot comprovar en el gràfic de la pàgina següent.

INCORPORACIÓ DE COLLES PER ZONES I COMARQUES
ZonesÀmbit funcionalComarcaNombre de colles (2018)Aparició de la primera colla de la comarca
Zona històrica (26)Camp de Tarragona: 14Tarragonès7
Alt Camp3
Baix Camp2
Conca de Barberà1
Priorat1
Penedès: 12Alt Penedès5
Baix Penedès3
Garraf3
Anoia1
Zona d’expansió (64)Àmbit metropolità de Barcelona: 38Barcelonès121969, Barcelona
Vallès Oriental41974, la Roca del Vallès
Vallès Occidental81979, Terrassa
Baix Llobregat121982, Castelldefels
Maresme21996, Mataró
Comarques centrals: 7Bages41992, Manresa
Osona21997, Vic
Berguedà12012, Berga
Comarques gironines: 8Alt Empordà21995, la Jonquera
Baix Empordà12013, Santa Cristina d’Aro
Gironès11996, Salt
Garrotxa12002, Olot
Pla de l’Estany12013, Porqueres
Selva22015
Ponent: 2Segrià11995, Lleida
Segarra12007, Guissona
Terres de l’Ebre: 2Montsià12012, l’Ametlla de Mar
Baix Ebre12103, Amposta
Alt Pirineu i Aran: 2Pallars12018
Cerdanya12018
Illes Balears: 2Mallorca21996, Manacor i Palma
Catalunya Nord: 3Rosselló11997, Bao
Vallespir12001, Sant Joan de Pladecorts
Conflent12012, Prada de Conflent i Vinçà

El gràfic recull l’any d’aparició de la primera colla en un territori fins aleshores aliè al fenomen casteller (hem dividit el Principat de Catalunya en àmbits funcionals territorials, segons la classificació de la Viquipèdia. A més, hi hem afegit les Illes Balears i la Catalunya Nord. En el cas de la zona d’expansió, hi hem posat l’any de fundació de la primera colla de cada comarca, encara que avui dia ja no existeixi.

El segon «boom»: segon decenni del segle XXI

Durant el primer decenni del segle XXI, en canvi, el creixement de colles s’estanca i el mapa casteller no es torna a modificar. Inesperadament, però, el 2013 hi ha un segon boom de creació de colles (fins a un total de catorze aquell any), amb un nucli destacat en l’àmbit metropolità de Barcelona (set colles: quatre al Baix Llobregat, dues al Barcelonès i una al Vallès) i tres noves agrupacions gironines, que consoliden aquest àmbit territorial.

De fet, l’any abans, el 2012, l’aparició dels Xics Caleros (que plegaren, però, el 2018), de l’Ametlla de Mar (al Baix Ebre), fou important perquè va significar la incorporació de les Terres de l’Ebre al món casteller, un fet que només uns anys abans semblava difícil que es pogués produir, perquè es tractava d’una àrea del bou (en paraules de Lluís Solsona) i de la jota, on aquestes dues manifestacions culturals configuren un model festiu propi molt arrelat. Això no obstant, la creació dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta (2012) i dels Castellers de Tortosa (2015) va confirmar poc després la presència ebrenca en el mapa casteller.

Sigui com sigui, de llavors ençà el mapa casteller ha tornat a modificar-se de manera significativa: el 2014 neixen els Castellers d’Andorra (pertanyents a un altre Estat, encara que també sigui catalanoparlant) i tres anys més tard es produeix, si se’ns permet l’expressió, la conquesta de l’últim bastió del Principat que es resistia a incorporar-se al món casteller: l’Alt Pirineu (amb la gestació dels Malfargats del Pallars el 2017 i de la Colla Castellera de Cerdanya el 2018). Paral·lelament, la catalanització dels castells s’ha reforçat amb l’aparició, en aquest últim lustre, de més colles al Maresme, el Vallès, la Catalunya central, les comarques de Girona, la Catalunya Nord i el Baix Llobregat.

La Colla Castellera de Cerdanya és la darrera incorporació fins ara al panorama casteller. A la imatge, el bateig oficial de l’agrupació, celebrat a la plaça Major d’Alp, el 29 de juny del 2019, conjuntament amb els Castellers de Berga i els Castellers d’Andorra, que van actuar com a padrins.

(Foto: Emili Giménez / Arxiu Colla Castellera de Cerdanya)

Fet i fet, territorialment el món casteller d’avui dia abraça tot el domini lingüístic de la llengua catalana (Principat de Catalunya, Catalunya Nord, Andorra i Illes Balears), amb només dues excepcions: la Franja d’Aragó i el País Valencià (deixem de banda expressament el cas de la ciutat sarda de l’Alguer, perquè no té solució de continuïtat amb el mapa aquí descrit i per les seves característiques peculiars).

Expansió territorial dels castells: any d’aparició de les colles a cada comarca (1971-2019).

(Infografia: Carles Magrané)

País Valencià

El cas valencià, certament, es mereix un comentari detallat per les seves característiques específiques. Com és sabut, en les terres de l’antic Regne de València es localitza una manifestació cultural autòctona, la muixeranga, que a més és l’origen demostrat dels castells catalans. A inicis de la dècada dels setanta del segle XX, la muixeranga d’Algemesí, l’única supervivent aleshores, va estar a punt de desaparèixer, però l’afany d’un grup de practicants del ball no només ho va impedir sinó que a curt termini n’assegurà la consolidació i posterior creixement. Segurament, aquest fet degué influir en la recuperació d’altres muixerangues: l’any 1978 la de Titaigües (Serrans), i el 1984 la dels Negrets de l’Alcúdia (Ribera Alta), i l’intent de recuperació, fallit, a Sueca (Ribera Baixa). Posteriorment, l’any 1996 es crea el Ball dels Locos de l’Olleria (Vall d’Albaida), i l’any següent la Nova Muixeranga d’Algemesí. I després de la declaració de la muixeranga algemesinenca com a Bé d’Interès Cultural, l’any 2002, neixen muixerangues a Gandia (Safor), Sueca —ara sí—, Silla (Horta Sud), València i Pego (Marina Alta).

En tot cas, ha tingut a veure ¿aquesta realitat amb el fet que els castells no hagin penetrat en l’antic Regne de València com sí que ho han fet en la majoria de territoris catalanoparlants? Segons els fundadors de l’Entitat Promotora de Muixerangues del País Valencià (EPMPV), creada el 2008 (Vila et alii 2012: 66), sí que hi va haver, en el seu moment, «dos intents de fer colles castelleres al País Valencià. La primera a Alcàsser (Horta Sud) i la segona a Xàtiva (Costera). Totes dues a càrrec de persones castelleres que ha[vie]n canviat de domicili i enyoraven fer castells. […] Algunes muixerangues intentaren ser al començament colles castelleres, però canviaren de rumb» (en la citació no queda clar si aquests castellers eren catalans desplaçats a València o, al contrari, valencians que militaven en colles castelleres que havien tornat a casa). Un altre estudiós de les muixerangues, el reusenc Joan Bofarull (2013: 117), amplia fins a tres aquests intents: «[…] els Castellers de Paterna (1997), els Castellers d’Alcàsser (2001, aproximadament) i els Socarrats de Xàtiva (de l’octubre del 2006 al juliol del 2007).»

En aquests primers intents hi va tenir molt a veure el naixement del Ball dels Locos de l’Olleria: aquest grup es creà després que uns joves d’aquest municipi valencià fessin un taller de castells al juliol del 1996 a Mallorca, en una trobada d’escoltes. Quan van tornar a casa, van fundar el Ball dels Locos —nom d’una antiga muixeranga local que es va poder documentar precisament en aquell mateix moment—, que va començar fent figures híbrides entre la muixeranga i els castells (Vila et alii 2012: 68). També en la gestació de la Muixeranga de Gandia, d’altra banda, «la intenció inicial era clara, fer castells, però les dificultats per aconseguir un mínim de gent van decantar l’elecció cap a la recuperació d’un ball antic com la muixeranga» (69).

En definitiva, en aquells anys els impulsors d’aquestes muixerangues es van plantejar seriosament crear colles castelleres valencianes, però finalment en van desistir: la manca de prou gent i el descobriment de documentació3 que acreditava l’existència antany d’un ball propi van dur-los a optar per un model de muixeranga, amb evidents influències castelleres, que és el que s’ha consolidat en l’esclat de muixerangues (amb colles a Vinaròs, Castelló, Alacant, la Marina, Cocentaina…, i fins i tot Barcelona!) posterior a la inclusió de la festa major d’Algemesí en la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco l’any 2011, just un any més tard que els castells. Segons Pau Pertegaz (2017): «[…] la Declaració de Patrimoni Immaterial de l’any 2011 és el factor clau que fa triplicar el nombre de colles muixerangueres.» En definitiva, com diu Bofarull (2013: 114): «[…] sembla clar que al País Valencià les colles castelleres no són viables. En canvi, les muixerangues són una tradició pròpia i la seva diversitat i antiguitat s’ha de considerar una riquesa molt valuosa.»

Igualment, convé no menystenir un altre factor en la configuració d’aquest model valencià: el context sociopolític d’aquells anys, amb un govern del Partit Popular a la Generalitat Valenciana que no hauria vist amb bons ulls la importació d’una manifestació cultural catalana (Vila et alii 2012: 76). (Per ampliar la informació sobre aquest punt, vegeu en aquest mateix volum el capítol «Les muixerangues valencianes», de Joan Bofarull.)

Finalment, no abundarem en les causes d’aquest procés de catalanització dels castells, atès que queden perfectament recollides en el treball de Miquel Botella i Guillermo Soler del volum 4 d’aquesta obra («El món casteller modern: una història d’èxit»), en què sostenen que és, essencialment, conseqüència del canvi modern de model de colla.

1 Comunicació personal.

2 Per la seva categoria, per la seva incidència en el món casteller i, de manera molt particular, pel seu efecte propagador en l’anomenada zona d’expansió.

3 «Possiblement, sense les documentacions descobertes, aquests primers intents de fer torres humanes al mig del no-res haurien acabat en intents fallits de colla castellera, com a Alcàsser (l’Horta)» (Vila et alii 2012: 69).

La projecció dels castells. Les altres torres humanes | La «catalanització» dels castells: l’expansió territorial en l’àmbit catalanoparlant – Xavier Brotons Navarro

ARTICLES RELACIONATS

Data d'actualizació: novembre de 2026
La projecció dels castells. Les altres torres humanes
Data d'actualizació: novembre de 2026Aquest volum es divideix en tres parts diferenciades. La primera tracta de la projecció del fet casteller, entesa
La projecció dels castells. Les altres torres humanes
Data d'actualizació: novembre de 2026Aquest volum es divideix en tres parts diferenciades. La primera tracta de la projecció del fet casteller, entesa
La projecció dels castells. Les altres torres humanes
Xavier Brotons NavarroData d'actualizació: novembre de 2026La sardana i els castells són dues manifestacions culturals catalanes que tenen en comú el fet
La projecció dels castells. Les altres torres humanes
Data d'actualizació: novembre de 2026
La projecció dels castells. Les altres torres humanes
Data d'actualizació: novembre de 2026
La projecció dels castells. Les altres torres humanes
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: gener de 2026L’any 2017 el món casteller arrencava una temporada amb unes perspectives immillorables, atesos els èxits de
Història II: del 1939 al 2016
Data d'actualizació: desembre de 2025
Antropologia i sociologia
Data d'actualizació: desembre de 2025
Antropologia i sociologia
Elisenda Rovira Poblet, Jordi Suriñach PerdigóData d'actualizació: desembre de 2025La Federació Gimnàstica Espanyola va convocar el primer concurs de castells de la
Història II: del 1939 al 2016
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: desembre de 2025
Història II: del 1939 al 2016
VOLUMS
Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.