L’experiència adquirida en la pràctica castellera permet que els tècnics de les colles puguin intuir quina serà la resposta o quins els dubtes que es poden generar en els més petits abans d’afrontar els grans reptes que s’ha plantejat la seva colla. És igual que aquest repte sigui de 10 pisos, de 9, de 8 o de 7. Si es tracta d’un repte per a la colla, la pressió per a la canalla hi serà, perquè per a ells també té aquest valor. Per superar aquesta pressió, els equips de canalla parlen molt amb els nens per fer-los veure que els castells que vol fer la colla estan degudament assajats i, per tant, ofereixen les garanties suficients per dur-los a plaça per descarregar. Els expliquen que no s’ha deixat res a la improvisació i els demanen que reflexionin sobre el fet que els responsables tècnics —ja sigui el mateix encarregat de canalla, ja sigui el cap de colla— no tirarien mai amunt cap castell que no tingués les màximes garanties per poder ser descarregat. Evitar les renúncies una vegada el castell ja s’ha validat és un dels principals reptes que han de superar els encarregats de la canalla d’una colla castellera. Transmetre i encomanar a tots els petits castellers la convicció que el repte és possible és una de les tasques més valuoses —però alhora més difícils— per als responsables de la canalla.
Es pot donar el cas que algun xiquet hagi agafat por i no vulgui fer més castells, almenys durant una temporada. Gestionar aquestes situacions és, precisament, una de les coses més complicades per als responsables. Aquest infant amb dubtes pot encomanar aquesta manca de confiança o de motivació als altres companys de la canalla. Per això, de vegades se l’aparta momentàniament del grup principal fins que retroba de nou la confiança i les ganes de fer castells. Això es pot interpretar com un càstig, però de fet es tracta d’una acció per protegir la resta de nens que sí que volen continuar pujant als castells.
