Un dels temes més interessants de la història dels castells és preguntar-se quins canvis tècnics es van produir en el pas de les torres de les muixerangues i balls de valencians als castells pròpiament dits (cf. volum 1 d’aquesta obra) i quins canvis tècnics s’han produït dins dels mateixos castells al llarg de la seva història. Dit d’una altra manera: podem intentar respondre a les preguntes següents: «Com de diferents eren les muixerangues/els balls de valencians dels castells actuals?» i «Com de diferents eren els castells antics respecte als d’avui dia?».
Joan Bofarull (2010: 24-25) és un dels historiadors que més temps ha dedicat a aquesta qüestió. Aquest estudiós ha destacat que el canvi fonamental dels balls de valencians als castells va ser la transformació de la primitiva torre en el castell (estructura de tres pilars). Segons Bofarull, «la construcció humana més comuna en els balls de valencians (i també en les muixerangues valencianes) és la torre, formada per diversos pisos amb un nombre de persones que disminueix amb l’alçada». És a dir, la torre tenia forma piramidal, per exemple amb aquest nombre de persones per pis: 6 + 4 + 3 + 1. Així, «les persones que pugen en una torre van eixarrancades, amb els peus damunt dels clatells de dues persones diferents i, com que cada pis té un diàmetre més petit que l’inferior, s’aboquen clarament de pit».
En canvi, «els castells estan formats per diferents pisos amb un nombre igual de castellers, que posen els peus sobre les dues espatlles d’un mateix company i han de tenir l’esquena gairebé vertical, ja que el pis que porten al damunt és gairebé tan ample com el que porten a sota».
D’altra banda, Bofarull constata que les muixerangues i els balls de valencians ja es feien amb pinya, però que aquesta es va haver de modificar en el pas de la torre al castell. Així, la pinya de la primitiva torre devia estar formada per poca gent —que agafava per sota el genoll—, i segurament només hi havia mans (no hi havia, per tant, ni agulles ni crosses, ni contraforts). En canvi, amb el castell la pinya es va haver de perfeccionar, no només per l’alçada, sinó perquè amb la nova estructura el pes dels pisos superiors s’ha de repartir entre un nombre menor de baixos.
La imatge més antiga conservada de la Muixeranga d'Algemesí, de l'any 1889.
Pel que fa a l’aixecador, sembla que inicialment els castells van heretar aquesta figura de les muixerangues, en què avui dia encara és anomenat alçador: es tracta d’un xiquet que inicialment està ajupit i que acaba aixecant l’enxaneta quan el té al damunt. Això no obstant, en les fotografies castelleres més antigues que es conserven Bofarull hi ha detectat una composició del pom de dalt que ell anomena de transició i que creu que es va mantenir fins al 1866: «amb l’acotxador ajupit i l’enxaneta damunt dels seus ronyons». Aquest pom de dalt representaria ja una evolució respecte a l’heretat de les muixerangues, ja que l’aixecador ja no s’aixeca, sinó que es queda acotxat (aixecador > acotxador).
Ara bé, «en aquest pom de dalt, la posició de l’enxaneta era molt arriscada, especialment en el moment de fer l’aleta, ja que es deixava anar de les dues mans i l’únic contacte que mantenia amb el castell era pels peus», per la qual cosa finalment l’enxaneta va acabar encavalcant-se damunt de l’aixecador i fent l’aleta amb una mà, mentre s’agafava amb l’altra.
Quant als dosos, Bofarull fa veure que en la torre primitiva sota de l’alçador hi havia dues o tres persones. En canvi, en el pas al castell, «els peus de l’acotxador es van desplaçar del clatell cap a les espatlles, a partir d’aquell moment la tercera persona sobrava i el pis de dosos va quedar definit com a tal».
Respecte als diferents tipus de castells, Bofarull està convençut que els castells van heretar del ball de valencians tant el pilar com el castell (el 3).2 «A partir d’aquí és lògic inventar-se els castells de 2 i de 4 pilars». Posteriorment haurien nascut els castells compostos (d’estructura combinada): «el 4 amb l’agulla es va inventar després del 4, el 5 es va fer després del 2, i el 9 i el 12 després del 5».
En definitiva, doncs, «el pas del ball de valencians als castells no es deu a l’aparició d’elements nous, sinó a una transformació progressiva que va tardar anys a completar-se».
Dos 4 de 9 simultanis a Vilafranca del Penedès, a principis de la dècada dels seixanta del segle XIX. El del darrere està completat i l'enxaneta se situa damunt dels ronyons de l'aixecador (pom de dalt de transició, segons Bofarull) en comptes d'encavalcar-lo, com es fa actualment; el 4 del davant apareix amb els terços col·locats.
(Foto: Unal Hnos. Fotógrafos / ACAP. Fons Vinseum)
