El pilar caminant.

Seria encertat dir que els pilars caminant³ són els grans oblidats de la bibliografia castellera. A la majoria de publicacions d’aquesta temàtica s’obvien o simplement es mencionen sense entrar a valorar-ne la història o els seus aspectes tècnics.⁴

En aquest apartat, oferirem una anàlisi de la seva llarga història, la tècnica emprada i un repàs sobre els pilars caminant més representatius del nostre territori.

Podríem definir els pilars caminant com una construcció castellera consistent a mantenir en equilibri una sèrie de persones l’una sobre l’altre mentre es desplaça, però seria injust i ens estaríem quedant molt curts. Els pilars caminant són molt més que això: per l’emoció que susciten, per la seva història i per la seva espectacularitat són més que un simple pilar que camina.

Per als qui no n’hagin gaudit mai, val a dir que els pilars caminant són una petita «obra d’art immaterial» i fràgil i que tenen lloc durant una actuació castellera atípica i allunyada de les diades tradicionals del món casteller en què els castells no en són els principals protagonistes. Els pilars caminant es caracteritzen perquè recorren distàncies considerablement llargues i en molts casos perquè pugen i/o baixen escales durant el recorregut: la dificultat de la construcció radica en el moviment i no en l’alçada.

Tot i que els pilars caminant no tenen una dificultat tècnica extraordinària, aconsegueixen, no obstant això, reunir milers de persones al carrer per veure’ls passar, i cap altre castell aconsegueix fer aflorar unes emocions tan intenses com, per exemple, el genuí pilar caminant de Tarragona.

Per entendre què són i què representen els pilars caminant, cal tenir clar que no tots els pilars que caminen són iguals. Així, podríem dividir els pilars caminant en dos grans grups: per una banda, els que es fan per entrar a plaça o per apropar el pilar de comiat al balcó dels ajuntaments,⁵ i que no deixen de ser un pur tràmit i una part poc important de la diada castellera, i, per una altra banda, els pilars caminant que són l’element principal de la diada (encara que també s’hi facin castells) i són allò que el públic ha anat a veure.

El pilar de Tarragona

Quant a història, tradició i seguiment popular, els pilars de Tarragona són els més reconeguts i representatius. A Tarragona, són una tradició més que centenària. La primera referència documentada sobre un pilar caminant data del 1841: en un dietari escrit per un tarragoní de la casa Sardà, el Llibre de l’avi Sardà, s’hi diu:

En Tarragona est any se han fet unas festas mol dibertidas tocan la festa major de Sta. Tecla y hague 8 balls, un de Diables que feren mol foch y dos Balls de Valencians un de pajesos y un de pescadors y tingueren la fantasia que uns per altres qui ó podia fer milló de modo que las dos collas feren lo castell de 8 de 3 pilans y despues los pescadors lo feren de 8 de 2 pilans y los pajesos feren lo espadat de 5 muntaren les escales anaren prop la Catedral y tornaren a baixar y arribaren als cuatra cantons del carrer mayor y yague una gran alegria.

En aquest text, la realització del pilar caminant ja sembla una pràctica consolidada o, si més no, l’autor no el narra com un fet extraordinari que és vist per primer cop. En conseqüència, cal datar el naixement dels pilars caminant tarragonins en algun any per determinar anterior al 1841. Lamentablement no ha estat possible datar-los amb més exactitud. Entre les cròniques dels periodistes, escriptors i cronistes de la primera meitat del segle XIX, no s’ha trobat cap referència a l’any concret en què un espadat va pujar les escales de la Catedral per primer cop, ni la motivació inicial que va fer que aquells castellers es plantegessin aquesta gesta; però sembla evident que de pilars caminant se’n fan des dels orígens dels castells. Fer pujar i baixar un pilar per les escales de la Seu és una tradició iniciada per les colles de pescadors i pagesos tarragonins i fou mantinguda i consolidada per les colles de Valls durant els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX.

Tenim força clar que la rivalitat i la competència entre els diferents grups de balls de valencians per fer les torres més altes fou el que conduí a aixecar castells de manera autònoma, però com i per què van començar a fer caminar un pilar és una cosa que no sabem amb exactitud, encara que sembla evident que aquest esperit competitiu també va ser un fet determinant en el naixement dels pilars caminant. Aquestes estructures, de la mateixa manera que ho són els castells, són una evolució (de les figures dels balls de valencians als pilars estàtics, i d’aquests als pilars caminant) que es produí paral·lelament en diferents llocs del territori.

Les particularitats urbanístiques de Tarragona van ajudar a potenciar l’espectacularitat del recorregut. Però el factor clau i determinant per consolidar i fer perdurar aquesta tradició tan especial foren els dinou esglaons de la Catedral. Mentre que en altres poblacions amb un recorregut no tan especial la tradició es va perdre, a Tarragona els pilars de la Mercè es van consolidar com un fet diferencial. Amb els anys, a poc a poc, la tradició iniciada pels pagesos i els pescadors tarragonins ha anat evolu­cionant, canviant i finalment consolidant-se tal com la coneixem avui, però per arribar-hi s’han superat etapes molt diverses amb espadats de diferents alçades, duts a terme per diferents colles, amb un recorregut no tan estructurat ni institucionalitzat com l’actual i no sempre el dia de la Mercè. En aquest sentit, val a dir que els pilars caminant de Tarragona, al llarg dels anys, han estat de 4, de 5 i fins i tot de 6 alçades, depenent de la salut del món casteller en cada moment històric.

Pel que fa als de 5 alçades, el que va arribar més lluny, després de pujar i baixar les escales de la Catedral, fou el pilar de la Colla Vella de Valls del 1882, que va arribar fins al final del carrer Major. Pel que fa als espadats de 6, es van fer, novament, per un afany de competitivitat entre colles. Se n’han fet en diferents ocasions i de manera alea­tòria a finals del segle XIX depenent de l’habilitat i les forces del moment de cada colla. Per exemple, el 1880, mentre que la Colla Nova de Valls va fer caminar el pilar de 5, que va portar fins al final del carrer Major, la Colla Vella, en la mateixa actuació, ho va intentar amb el pilar de 6, que va pujar set esglaons abans de trencar-se. Era tan difícil pujar aquests pilars per les escales que la destresa de cada colla es mesurava comptant els esglaons que aconseguien pujar. La victòria de la colla perdurava fins que la colla rival aconseguia pujar un esglaó més. En la consecució d’aquests pilars de 6 caminant cal destacar Joan Aubareda Rodon (Joan del Querido), de la Nova de Valls, primer segon de la història de pilar caminant del qual tenim constància del nom i, a més, qui ostenta el rècord de distància recorreguda amb el pilar de 6, en haver-lo pujat tretze esglaons de les escales de la Catedral el 1877.

Actualment, el pilar caminant de Tarragona consisteix en un pilar de 4 que cadascuna de les quatre colles de la ciutat aixeca, cada 24 de setembre (festivitat de la Mercè), a la plaça de les Cols. Un cop carregat, el baix comença a caminar, puja i baixa les escales de la Catedral, enfila el carrer Major cap a l’empedrada baixada de la Misericòrdia i arriba, si tot va bé, a la plaça de la Font, la travessa i es planta a sota del balcó de l’Ajuntament, on, com marca la tradició, l’alcalde de la ciutat fa pujar l’enxaneta tirant-li una faixa i hissant-lo. Aquest és un moment d’emocions incontrolables que han fet esclatar de joia la gentada que omple la plaça de la Font de moltes generacions de tarragonins. Per a molts, és el moment més màgic de l’any a Tarragona. Són uns 410 metres apassionants i plens d’emoció que el públic tarragoní i forà viu amb el cor a la boca. Si el pilar no arriba al seu destí, l’actuació d’aquella colla es dona per finalitzada i no pot tornar-lo a aixecar.

Els pilars caminant són l’única construcció en què les colles grans i les petites igualen les forces i aquests arriben fins al balcó de l’Ajuntament, o no, independentment del nombre de camises que les colles arrosseguin a plaça. Pocs actes de la festa major de Santa Tecla de Tarragona aconsegueixen reunir tants milers de persones al carrer per veure’ls passar i emocionar-se quan arriben, de vegades èpicament, a l’Ajuntament. Acabar el recorregut representa un esclat d’alegria per a la colla que ho aconsegueix, mentre que quedar-se pel camí és una gran decepció.

Altres pilars caminant

Aquests pilars itinerants que es fan a Tarragona s’han exportat a diferents municipis i se’ls ha donat més protagonisme que el de simple entrada a plaça o de comiat. Amb més o menys tradició, hi ha diversos exemples d’aquesta exportació, i alguns han arrelat amb força, molts dels quals tot incorporant la pujada o baixada d’escales al seu recorregut. Un d’aquests casos és el pilar que els Marrecs de Salt fan caminar, des del 1997, la nit de Tots Sants (coincidint amb les fires de Sant Narcís). És un pilar que puja els tres trams d’escales de la Catedral de Girona, ni més ni menys que 90 graons. El temple il·luminat i l’escalinata a vessar de gent converteixen el pilar caminant de Girona en un dels més espectaculars del país.

També la Colla Jove de Castellers de Sitges fa caminar un pilar de 4. S’intenta el dia de Santa Tecla, a les set de la tarda i davant d’un nombrós públic. Inicialment només baixava per les escales de la Punta de la seva localitat, que uneixen l’església i el passeig mitjançant 49 esglaons arran de mar, però l’any 2010 (per celebrar el seu 15è aniversari) el recorregut es va allargar i ara comencen pujant-les, fan mig tomb i el tornen a baixar.

Els Xiquets de Reus també tenen el seu propi pilar caminant, que es planta a la porta de la Prioral de Sant Pere i camina pel carrer Major fins a la plaça del Mercadal (uns 200 metres) de Reus. La tronada i aquest pilar caminant de Completes competeixen en seguiment popular durant la vigília del dia gran de la festa major. Foren els Xiquets de Reus, l’any 1982, els seus precursors, i els Ganxets, durant la seva existència, també van assumir el repte.

Més novell encara és el pilar que es fa caminar al barri de Gràcia de Barcelona. Des del 1999, en el marc de la festa major, els Castellers de la Vila de Gràcia duen un pilar caminant des d’un dels extrems de la plaça del Sol fins a la plaça de la Vila de Gràcia (antiga plaça de Rius i Taulet), amb un recorregut total d’uns 300 metres.

En història i tradició, darrere els pilars tarragonins ocupa un lloc destacat el pilar caminant d’Altafulla. Tot i que d’origen incert, durant el segle XIX ja tenim constància de la seva realització per part de les colles vallenques, que eren acollides amb gran entusiasme en les seves visites a Altafulla. El 1975, la colla local, els Castellers d’Altafulla, van recuperar aquesta tradició que s’havia perdut (tot i que ho fan emmirallant-se en les colles tarragonines) i feren caminar el pilar ininterrompudament. En el període entre el 1991 i el 1995, en què la colla va desaparèixer temporalment del panorama casteller, els antics castellers intentaren mantenir la tradició del pilar actuant sense la camisa de la colla, amb més o menys sort. Des del 1996, data en què es reprèn la colla, i fins avui, cada any s’ha intentat portar el pilar fins a la porta de l’església. Aquest pilar es fa el dia 11 de novembre, coincidint amb la diada de Sant Martí, patró de la població, a dos quarts d’onze del matí i sense la realització prèvia de castells. Es fa caminar des de la plaça del Pou (la de l’Ajuntament) fins a la porta de l’església, amb un recorregut d’uns cent metres durant el qual es pugen els 41 esglaons de l’escalinata del carrer del Forn. Actualment és una diada importantíssima en el calendari dels Castellers d’Altafulla.

Finalment, cal dir que aquests no són els únics casos que hi ha de pilars caminant actualment, ja que cada cop són més els municipis i les colles que incorporen un pilar caminant al seu calendari.

La tècnica del pilar caminant

Pel que fa a la tècnica, els pilars caminant són la rara avis del món casteller. L’estructura del pilar de 4 és l’habitual: baix, segon, terç (o aixecador)⁶ i enxaneta. El secret de l’èxit radica més en la tècnica que en la força, tal com s’ha demostrat en els canvis produïts en la posició del segon i en el nombre d’integrants de les pinyes durant els últims anys: a diferència del que passava abans del 1978, actualment s’aposta per segons molt més lleugers, amb menys força però amb més tècnica i resistència, i per unes pinyes formades per molta menys gent però molt més experimentada i eficaç en la gestió dels esforços.

Contràriament al que passa a les pinyes de qualsevol altre castell, a les dels pilars caminant no s’hi posa qualsevol casteller. Les persones o mans que en formen part han de tenir unes particularitats físiques concretes per a cada posició. Podríem dir que és una construcció molt elitista, ja que no tothom pot formar part d’una pinya d’un pilar caminant, principalment perquè no hi participen més de dotze mans, i són un màxim de sis les que toquen directament el segon.

La manera com es fa caminar el pilar no difereix gaire d’un municipi a l’altre, ja que la majoria han pres d’exemple la tècnica emprada per les colles de Tarragona. El pilar es basteix com qualsevol altre pilar, però quan l’enxaneta ja és al capdamunt i l’estructura s’ha estabilitzat el baix comença a caminar endavant, conjuntament amb la pinya.

En molts casos, si més no a Tarragona, el baix pot ser rellevat, fet que provoca un dels moments més crítics, ja que el segon ha d’aixecar els peus d’un baix i posar-los sobre el seu substitut. Per fer el canvi de baix, el pilar s’atura; la persona que relleva al baix es posa davant del que està aguantant el pes, i es col·loca esquena contra pit; el segon aixeca un peu i el col·loca damunt de l’espatlla del nou baix, i tot seguit repeteix l’operació amb l’altre peu.

Gran part de l’èxit radica en la resistència i la tècnica del segon i la seva compenetració tant amb el terç com amb les mans. A la pinya, destaca la posició anomenada primeres mans, perquè és la de més exigència. Són, indirectament, els que porten el ritme del pilar. La seva funció és aguantar el cul del segon.

També és important la feina dels laterals (o daus, segons la nomenclatura de cada colla), situats un a cada costat del pilar, que són els que eviten que el pilar brandi a banda i banda situant les seves mans als malucs del segon. La principal dificultat d’aquesta posició radica en el fet de caminar de costat.

La tercera gran figura de dins de la pinya d’un pilar caminant són les mans dels genolls (o laterals, segons la nomenclatura de cada colla), encarregades d’ajuntar els genolls del segon i evitar que el pilar se’n vagi cap endavant, feina important i imprescindible en la baixada de les escales. Entre les primeres mans i els laterals s’hi situen les falques, per evitar deixar espais buits.

Finalment, hi ha l’home del davant, que és qui dirigeix el pilar agafant el segon pels turmells. Està encarat al baix i hi manté una comunicació directa, intentant conèixer les seves sensacions i necessitats mentre camina d’esquena a la direcció del pilar.

Les mans, igual que els baixos, també es relleven, tot posant-se davant del company a substituir i can­viant primer una mà i després l’altra.