Com un es pot imaginar, el pilar té la seva principal dificultat en l’equilibri, que evidentment n’augmenta el risc de caiguda a mesura que va increementant de pes i d’alçada. Fins al pilar de 5, aquest espadat es fa habitualment per acomiadar les actuacions (pilar de comiat). A partir del pilar de 5, es parla del grup de grans pilars o pilars de mèrit, integrat pels pilars de 6, de 7 (amb folre), de 8 (amb folre i manilles) i de 9 (amb folre, manilles i puntals).
El pilar de 6, considerat el primer pilar de mèrit, té una dificultat considerable, tot i que en les últimes dècades les colles que l’aconsegueixen el fan molt sovint i amb un domini que fa que sembli molt més fàcil del que realment és.
En el pilar de mèrit —tenint present el pilar de 6—, l’alineació de la seqüència de segon/terç/quart acostuma a ser habitual al llarg dels anys, i amb poques variacions. Això és degut a l’alt grau de compenetració necessari entre els pilaners. Els altres dos pilaners més petits —l’aixecador (o quint) i l’enxaneta— acostumen a ser membres de la canalla, força joves, i el seu particular creixement en pes i en alçada determina quant de temps poden formar part de l’alineació titular del pilar.
Aquesta estructura habitual de segon/terç/quart del pilar de 6 acostuma a estar integrada per castellers coneguts per la majoria de gent que segueix el món casteller (és a dir, els aficionats saben com es diuen). La seva exclusivitat, tant per fer-lo tècnicament com pel protagonisme a l’hora de la seva execució —amb tota la plaça en silenci i pendent d’un sol casteller per pis—, fa que aquests pilaners adquireixin una notorietat especial dintre de la seva colla i, en conseqüència, també entre la resta d’afeccionats, de manera que el nom de pila dels pilaners (i a vegades el seu renom casteller) és conegut i famós en el món casteller.
D’entre aquests integrants del pilar, la figura del terç és la que acostuma a destacar per sobre dels altres. Segurament, la complexitat tècnica de la seva posició és superior a la resta, de manera que és la posició en què costa més que les colles trobin un recanvi quan hi ha una baixa. La posició del segon, agafat com està per la pinya, es considera la menys tècnica, ja que per fer el pilar en aquesta posició cal més força que no pas tècnica.
El pis de quart (o quarta, atès que habitualment és una noia) es considera a l’abast de més castellers que no pas el de terç. El fet d’haver d’aguantar l’equivalent a un pilar de 5 de comiat convencional —només que en una posició més elevada— fa que es consideri dominable, tot i l’extrema dificultat tècnica. En canvi, la posició del terç és considerada per molts com la de més compromís i dificultat. De fet, la majoria de pilars de mèrit quan cauen ho fan en la conjunció entre el segon i el terç, i aquest és lògicament qui primer perd el contacte amb el pilar. A més, quan el pilar pateix de valent i té força sotragades, el terç és qui té la proporció més elevada d’equilibri i força. Per això, quan un pilar es descarrega amb grans dificultats, s’acostuma a donar més mèrit al terç que no als altres membres del pilar.
Jordi Sentís, terç del pilar de 6 de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, creu que hi ha aquesta sensació perquè és per on el pilar té més possibilitats de caure: «Si el pilar va enrere, al quart sols se li escaparà si ho deixa anar. Si ho deixa passar cap al terç tal com ha de fer, si aquest no pot parar-lo es perdrà el centre i caurà. I millor que caigui pel terç, perquè els de dalt cauen més aplomats.» No obstant això, Sentís considera que la figura del quart és més important que la del terç.
Ignasi Pérez, Xaio, dels Castellers de Vilafranca, és un altre casteller expert en el pilar: ha parat el pilar de 6 tant de terç com de segon (i, en la mateixa posició tècnica, en els pilars de 7 i de 8). Xaio creu que la diferència entre els pisos va canviant a mesura que el pilar creix: «En el de 6 no hi ha dubte que és més fàcil fer de segon que de terç. En el de 7 la complexitat ja s’iguala més, i en el de 8 crec que fer de quart és més difícil que fer de quint per la major inestabilitat que hi ha per sota.»
Pilar de 8 descarregat dels Castellers de Sants, a la plaça de Bonet i Muixí de Barcelona, el 16 d'octubre del 2016, per la diada de la colla.
(Foto: Arxiu Castellers de Sants / Lourdes Tolo)
L’era actual dels grans pilars o de mèrit s’inicia a finals del 1994 quan els Castellers de Vilafranca carreguen el pilar de 6 en una actuació a l’Arboç al mes de desembre. Posteriorment, en pocs mesos s’atreveixen amb el de 7 i fins proven el de 8 amb folre i manilles sense encara haver descarregat el de 7. Des de llavors, els pilars han anat canviant, tant en la manera de preparar-los tècnicament com pel que fa al convenciment en l’èxit. Un dels aspectes que més ha canviat és la mida de la canalla (si ens remuntéssim a l’era dels pilars de la dècada dels anys setanta, encara hi trobaríem més diferència).
La canalla dels pilars d’avui dia és molt més petita que a mitjan dels noranta. La mateixa evolució tècnica castellera ha propiciat que cada cop es trobin castellers més lleugers, i això també afecta la canalla. L’augment en les hores dedicades i la meticulositat de l’assaig han propiciat poder tenir actualment una canalla pilanera molt menuda, fins a l’extrem que, a vegades, a simple vista en alguns pilars es pot apreciar com aixecador i enxaneta tenen la mateixa envergadura, tot i que l’un ha de pujar damunt de l’altre. Un assaig molt acurat i la millora tècnica dels castellers han ajudat que els pisos alts dels grans pilars siguin cada cop més lleugers sense perdre’n l’eficiència.
Olga Queralt, una de les responsables de l’equip de canalla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, apunta que la canalla del pilar pot durar un parell d’anys fent el pilar en la mateixa posició: «Evidentment, això també està condicionat al creixement de cada nen, que en cada cas pot ser diferent. En els casos dels enxanetes de mida més petita que hem tingut per fer el pilar, fins i tot han allargat fins als tres anys, però només en casos molt concrets.»
Ara bé, per a Queralt és cabdal que l’enxaneta o l’aixecador no caiguin en els primers pilars de mèrit que facin. Una caiguda fa recuperable la canalla si tenen una certa experiència en els pilars, però un parell de caigudes en l’estrena dels menuts castellers pot frustrar el desenvolupament pilaner del nen.
Aquesta casuística coincideix amb la que apunta Jordi Sentís respecte al que poden durar fent el pilar els mateixos nens. Ara bé, una de les claus és saber preveure quan la cosa comença a fallar abans que falli del tot: «Notes que són ja massa grans quan tens la sensació que les oscil·lacions et dominen a tu i no al revés. Mentre l’acotxador [aixecador] ho pari bé, cap problema; ara, quan a ell li pesa massa l’enxaneta, llavors toca el canvi.»
A partir del de 6, el pilar ja creix cap al de 7 amb folre i el de 8 amb folre i manilles. Actualment, la majoria de colles punteres acostumen a acabar les grans actuacions amb aquest gran pilar. L’any 2002 els Castellers de Vilafranca van intentar el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. Va ser la primera vegada en què es veia un castell amb quatre pinyes sobreposades. El mastodòntic espadat va caure instants després que comencessin a sonar les gralles.
