Vistos els pesos i la magnitud dels esforços que es poden arribar a generar, tant pel que fa als castellers del tronc com als membres de la pinya, sembla clar que intentar escurçar el temps en què s’han de suportar aquestes càrregues és una bona estratègia per augmentar les possibilitats d’èxit. Però, per altra banda, intentar construir el castell com més ràpid millor, sense respectar una certa distància temporal entre cadascuna de les fases de muntatge i acumulant molts castellers que pugen alhora, pot fer augmentar els pics de càrrega (per l’increment de les sotragades i les oscil·lacions), pot comportar un muntatge menys precís (posicions dels castellers menys acurades, menys linealitat de la transmissió de càrregues o deformació de l’estructura) i una precipitació en la presa de decisions. Per tant, la velocitat en l’execució hauria de ser més el resultat natural d’una millora en el nivell tècnic i en l’automatització de les accions del muntatge i de l’ascens que no pas un factor a treballar aïlladament. Hi ha dades que ens il·lustren força bé aquest fet. Des de la perspectiva de com actua un casteller ens pot ser útil la informació que aporta Antoni Costes, professor i coordinador del postgrau sobre jocs i esports tradicionals a l’INEFC de Lleida i membre dels Castellers d’aquesta ciutat (Costes 2018). Mesura el temps que triguen els dosos de diferents colles a pujar al 4 de 8, comptant des del moment en què el dos separa un peu de la pinya per iniciar la pujada fins que posa les dues plantes dels peus a les espatlles dels quints. S’adona que, mentre que la majoria de dosos solen trigar entre 30 i 36 segons, hi ha un dos que ho fa en 24. També s’adona que les característiques de l’ascens d’aquest dos són clarament diferents de les dels altres, que executa la majoria de la força amb les cames, que no descansa mai els dos peus al mateix nivell, que no es para, que puja sempre pel mig i la coordinació de braços i cames del qual és especialment harmònica. Curiosament, alguns dels aspectes tècnics d’aquest dos podrien ser considerats poc ortodoxos per part de molts tècnics de canalla (per exemple, no puja mai les mans per sobre del cap i la principal força la fa amb les cames). Aquestes observacions ens refermen la idea que la velocitat és el resultat de l’optimització del gest però, a més, ens il·lustren sobre la importància dels models tècnics a imitar. Aquest dos és el que puja més ràpid però també més finet. La seva eficàcia és màxima; és el millor dos. Però no puja exactament com molts caps de canalla l’haurien fet pujar. En el món dels castells, com passa en molts altres camps com l’esport o en l’aprenentatge d’habilitats, es tendeix a considerar que hi ha una solució tècnica única, una manera millor de fer les coses i que tothom ha de tendir a imitar. En el món de l’esport hi ha evidències clares que això no és així, que dona molt més rendiment deixar que cada individu assoleixi un nivell coordinatiu propi. Però, tot i així, molts entrenadors segueixen apostant pel model clàssic de la imitació. En el món casteller també hi ha encara força tendència a seguir aquest model clàssic.
De les dades d’Antoni Costes podem deduir que la velocitat de pujada i baixada dels castellers és molt variable. És més, aquests paràmetres fins i tot varien entre castellers que pugen a un mateix castell. Ho il·lustren els resultats de l’estudi que va fer el CAR de Sant Cugat (Balius 1996). Van mesurar, a partir de les digitalitzacions tridimensionals dels castells, la velocitat mitjana de pujada i baixada dels membres del pom de dalt en un 3 de 9 amb folre. Podem veure les dades a la taula 2.
Taula 2. Velocitats de pujada i de baixada dels components del pom de dalt en un 3 de 9 amb folre dels Minyons de Terrassa (Balius 1996).
Si analitzem el factor temps des del punt de vista de la construcció global del castell podem trobar diversos exemples interessants. Com ja és sabut, a partir dels castells de 7 (excepte en el 2 i el pilar) les gralles sempre comencen a sonar quan queden cinc pisos per muntar. En un 3 de 7 sonen quan entren terços (i queden quatre pisos més: quarts, dosos, acotxador i enxaneta) i en un 3 de 10 quan els sisens pugen sobre l’esquena dels quints (i queden quatre pisos més: setens, dosos, acotxador i enxaneta). Per tant, el nombre de pisos que es muntaran en cada castell des que sonen gralles és sempre el mateix. Doncs, si comparem el temps mitjà d’aquesta etapa del muntatge en els diferents nivells de castell, veurem que com més difícil és el castell menys dura aquesta fase (més velocitat d’execució hi ha). Així, des que sonen les gralles fins a l’aleta, en el 3 de 8 passen 82,9 segons de mitjana, en el 3 de 9 amb folre 73,0 segons i en el 3 de 10 amb folre i manilles 60,6 segons.18
Un altre bon exemple de fins a quin punt la velocitat d’execució té relació amb les possibilitats d’èxit del castell el podem veure a l’analitzar els tres 3 de 10 que es van intentar per Sant Fèlix del 2015. Els Minyons de Terrassa el van descarregar, els Castellers de Vilafranca el van carregar i a la Vella dels Xiquets de Valls els va quedar en intent. Al gràfic 2 s’hi mostren els temps d’execució des de l’entrada dels quarts fins al moment de fer l’aleta. Cal afegir que, ja abans de l’entrada dels quarts, els Minyons van muntar el folre i les manilles deu segons més ràpids que les altres dues colles i el tronc va ser capaç d’esgarrapar deu segons addicionals més al muntatge. Evidentment el temps d’execució no sempre és definitiu. Per exemple, al Concurs de Castells de Tarragona del 2016, els Castellers de Vilafranca van trigar setze segons menys a fer l’aleta al 4 de 10 (comptat des del moment en què entren els quarts) que la Colla Vella dels Xiquets de Valls i, tot i així, ambdues colles el van descarregar.
Gràfic 2. Temps de muntatge, des de l’entrada dels quarts fins a l’aleta (o la caiguda), del 3 de 10 amb folre i manilles dels Minyons de Terrassa (en malva), els Castellers de Vilafranca (en verd) i la Colla Vella dels Xiquets de Valls (en rosat) durant l’actuació de Sant Fèlix del 2015
És cert que es fa molt difícil dir si un castell cau perquè va lent o va més lent pel fet que ja no va bé. Sigui com sigui, no hi ha dubte que el temps d’execució és rellevant a l’hora de determinar les càrregues de treball.
Taula 3. Temps (en segons) de les diferents fases de construcció en funció dels pisos d’alçada del castell. Atenent que hi ha molta feina que es fa abans que sonin les gralles o quan ja es dona per descarregat el castell, diferenciem el temps real d’execució del temps normatiu (vegeu la nota 18).
A la taula 3 podem veure que els baixos del 3 de 10 amb folre i manilles, a banda d’aguantar molt més pes, l’han d’aguantar quasi un minut més que en un 3 de 9 amb folre i gairebé dos minuts i mig més que en el 3 de 8. Això, en diferents proporcions, és extensible a la resta dels membres del tronc i de la pinya. La taula també ens permet veure com, quan sonen gralles, al 3 de 10 ja hi ha castellers que fa tres minuts i mig que estan aguantant pes, en fa quasi dos al 3 de 9 i una mica més d’un al 3 de 8. D’aquestes dades es pot deduir com d’important és evitar haver de desmuntar peus dels castells grossos, atenent l’esforç que ja ha fet un bon nombre de castellers i les conseqüències que això pot tenir en les possibilitats d’èxit de la següent prova.
