Des del punt de vista estètic, no hi ha cap dubte que el pom de dalt és una forma molt elegant de completar la construcció. Ara bé, des del punt de vista estructural, és una complicació. Ja hem comentat abans fins a quin punt el pom determina com s’haurà de configurar el tronc per poder fer viable el treball de la canalla i com això fa que sovint no es pugui treballar sobre la vertical. Però encara hi ha altres factors rellevants que condicionen l’execució del castell des del punt de vista dels esforços que es generen. D’entrada hem de constatar que una bona part del pom treballa fora de la vertical dels pilars del castell, tot generant forces transversals desequilibrants. Però, a banda d’això, la forma de treballar del pom introdueix tensions estructurals addicionals que propiciaran el desequilibri de la construcció. Analitzem-ho amb major detall. En primer lloc, excepte el que porta el dos tancat,17 els castellers que estan just per sota del pom de dalt només aguanten un peu d’un dels dosos. Tenen, doncs, la càrrega acumulada en una sola espatlla i això, sens dubte, els desestabilitza. Més encara si tenim present que tot això passa al cim d’un castell. Però, en segon lloc, si, tal com proposa Xavier Rius (comunicació personal), entenem estructuralment el pom de dalt com una cúpula comprendrem que existeixen forces de component horitzontal importants, gens adequades per a l’estabilitat.
Podem entendre el pom de dalt com una cúpula que descansa sobre el tronc del castell i que aguanta la càrrega de l'acotxador i l'enxaneta (sageta verda). En les cúpules, la part superior (de color blau, formada pels braços i el tronc dels dosos) treballa a compressió i, per tant, tendeix a aixafar-se (sagetes blaves). En la part inferior (de color vermell, formada per les cames dels dosos) es treballa a tracció i tendeix a fer-se gran, a separar-se (sagetes vermelles). Tot això fa que els dosos hagin d’aguantar amb les cames més càrrega del pes real que tenen a sobre i comportarà una tendència a la deformació del pom mateix, però també del tronc.
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
Els arquitectes expliquen que, mentre la part superior d’una cúpula treballa a compressió (força que tendeix a aplanar-la), la part inferior tendeix a obrir-se (el que s’anomena l’empenta). Això, pel que fa al pom de dalt, generarà dos tipus de problemes que caldrà treballar per compensar. Per un costat, els dosos tendiran a plegar-se, a abaixar el pit. Per altra banda, l’empenta (la tendència a obrir-se) que es generarà a les cames dels dosos haurà de ser compensada o per la pròpia força de les cames dels dosos o les espatlles i braços pel pis que aguanta els dosos. Aquests hauran de ser capaços de fer un anell tancat ferm, com el que hem comentat anteriorment que tenen les xemeneies de les antigues fàbriques tèxtils o, en cas contrari, s’hauran d’abocar de pit. Com es pot comprendre, aquesta darrera opció generarà problemes a la resta del tronc. Per acabar-ho de complicar, aquests castellers només tenen un peu del dos i, per tant, fins i tot si els dosos treballen equilibradament, els castellers que els aguanten hauran de fer un esforç de torsió amb el tronc, prement contra el peu del dos, per compensar-ho. Això comportarà que les seves cames facin una força de torsió en sentit contrari, tot introduint vectors deformants a la resta del tronc.
Si tot això no fos suficient, no hem d’oblidar que el pom de dalt està permanentment en moviment; no tenen ni un instant per repensar i corregir la seva posició. Just entrar els dosos, ja es col·loca l’acotxador i passa l’enxaneta. Tot i que són els castellers menys pesants, cal que siguin molt fins i que passin tan a prop com sigui possible del centre de gravetat dels dosos, per evitar introduir desequilibris que encara dificultin més l’execució. Atenent que la tasca no és fàcil, la canalla assaja centenars de vegades els gests i automatitza els moviments, amb la qual cosa s’aconsegueix una màxima finor i coordinació entre ells i tot el procés es fa el més suau i ràpid possible.