Xavier Rius16 (comunicació personal) explica molt bé que qualsevol estructura de l’univers, de fet l’univers mateix, està sotmesa a unes forces que fan que es deformi. El cos humà i els castells, per tant, també. Ni que es pogués aconseguir que el castell fos una estructura sòlida, formada per castellers enganxats els uns als altres, igualment es produirien petites desfiguracions que, sumades les unes amb les altres, acabarien modificant la forma del castell. Això passa també amb materials aparentment rígids. Les deformacions dels edificis, dels ponts, de les preses o de qualsevol construcció sovint ens passen desapercebudes, perquè proporcionalment són molt petites o perquè es produeixen molt lentament; però hi són. Imagineu-vos, doncs, què no ha de passar en una construcció en què les peces són elements vius i, per complicar-ho, tenen autonomia de decisió, pensen, tenen pors i reaccions reflexes.
Cal precisar que el terme deformació el fem servir per referir-nos al canvi de mida o forma d’un cos. Tant en el cas dels elements individuals (els castellers) com del conjunt (el castell) es tracta, en principi, d’una deformació elàstica o reversible. Això vol dir que l’aplicació de forces fa que els castellers es deformin i, en conseqüència, també ho faci el castell, però, en cedir aquestes forces, es recupera la forma original. Diem que «en principi és elàstica» perquè, si les forces superen certs límits, es poden produir transformacions irreversibles (es coneixen com a plàstiques). Això tant ho podem veure en els materials (el cos del casteller, com l’exemple que hem vist en l’apartat anterior de l’aixafament vertebral, a la pàgina 151) com en el conjunt de la construcció (el castell supera la seva estabilitat i es trenca, i es produeix l’ensorrament de l’estructura).
La deformació bàsica que pateix un casteller i, sobretot, el castell és deguda al vinclament i a l’efecte Poisson. El vinclament és la flexió o la torsió que pateix el casteller degut al pes que porta a sobre. L’efecte Poisson es produeix quan sotmetem un cos o estructura a una càrrega axial (en els castells seria el pes dels castellers que estan a sobre) es produeix, a banda d’una compressió i aixafament de l’estructura, un eixamplament. Aquest és el motiu pel qual una xemeneia de totxos, d’aquelles que n’hi ha un munt de ben conservades a Terrassa, tenen cèrcols metàl·lics cada pocs metres que impedeixen que l’efecte Poisson n’eixampli les parets i la situï en risc de col·lapse. En el cas dels castells, aquest efecte dels cèrcols el fan els braços dels castellers (agafant-se amb els companys de pis). Però també hi té un paper molt important l’equip de mans i, encara més, la pinya (figura 6). Si ens referim al casteller individualment, seran la faixa i la musculatura de les cames, els braços, el tronc i l’abdomen els elements que contrarestaran aquest efecte.
Figura 6. La càrrega que suporten els castellers (sagetes blaves) els comprimeix i, per l'efecte de vinclament i Poisson, provoca que l'estructura tendeixi a eixamplar-se (sagetes vermelles), i encara més com més càrrega tenen. Per compensar-ho i evitar que això faci cedir l'estructura, els castellers s'agafen per les espatlles, l'equip de mans ho contraresta i, a nivell de la pinya, on aquesta tendència a obrir-se és màxima, el pit que donaran els castellers ho impedirà (sagetes grogues).
(Foto: Arxiu Castellers de Vilafranca)
De fet, la capacitat de compressió de la pinya és tan important que, de ben segur, s’acaba provocant un efecte Poisson a la inversa. Així la pressió sobre el baix (o qualsevol casteller de la pinya que estigui suportant pes) no només evita que es col·lapsi sinó que impedeix també la seva deformació transversal i, d’aquesta forma, neutralitza la compressió que li genera el pes que té a sobre.
Però, atès que el castell és una estructura viva, l’efecte Poisson no és l’única força deformant que en pot afectar l’estabilitat. A dia d’avui es fa del tot impossible predir, a partir d’una alineació determinada, com es comportarà un castell. Molt menys mitjançant ordinadors. No és un tema de no tenir els programes adequats o ordinadors prou potents. És per manca d’informació, ja que el nombre de factors que intervenen en el resultat són molts, constantment canviants i, sovint, no quantificables. Els caps de colla i els equips tècnics, a partir de la seva experiència, intueixen quina pot ser l’alineació que funcioni millor. Però, fins que no es posa a prova, no es veu com funciona. Per tant, és l’assaig-error el que li donarà validesa o no. I, si aquesta alineació no dona el resultat desitjat, serà l’assaig-error dels diferents canvis que es faran el que permetrà resoldre els problemes detectats.
A banda de l’eixamplament provocat per l’efecte Poisson, malgrat que no hi ha una única forma de deformar-se, l’experiència ens diu que els castells tenen unes tendències més o menys característiques de desestructurar-se. Les més habituals són la de girar cap a la dreta del 3 i l’estirament, en forma de rombe, del 4. Però això és tan variable que, fins i tot fent un castell amb exactament els mateixos castellers, una vegada tindrà una tendència i la següent una altra. A més, des del punt de vista de l’arquitectura o la física, no s’ha trobat una explicació consistent a aquestes deformacions tipus. Els castellers tenen les seves pròpies hipòtesis. Com hem dit, en el 3 tots els castellers es poden agafar de les espatlles. Això fa que, en comparació amb el 4, sigui més fàcil mantenir les distàncies, tot i que el 3 sigui menys estable (ja que té un pilar menys). Alguns pensen que el fet d’agafar-se tots els castellers a les espatlles i sempre fer-ho amb el braç dret per dins, atenent que aquest sol ser el dominant i més fort, podria provocar la tendència a rotar del 3. En el cas del 4 els castellers s’agafen a la cama del pis de sobre. Perdre les mides (separar-se o ajuntar-se), tant per la geometria del 4 com pel fet que no es disposa d’una referència tan estable com si s’agafessin per l’espatlla, és molt més fàcil. A més, moltes colles fan servir el quatre com un castell de rodatge de nous castellers, justament perquè té un pilar més que el 3, i alguns pensen que aquesta menor compenetració també facilitaria la deformació. Altres tendeixen a pensar en factors més emocionals o cognitius per donar explicació a la deformació del 4. Quan el castell no va prou equilibrat, o hi ha por que pugui perdre l’estabilitat, inconscientment fa que el casteller flexioni els braços i busqui l’interior del castell, on se sent més segur, fent que l’estructura es deformi. Això és el contrari del que passa en els segons de castells folrats que, com que tenen un bon suport a l’esquena, el que temen és anar endins.
Però, atenció, els comportaments que hem descrit ni són universals ni invariables. No existeix una solució concreta ni, encara menys, única per resoldre els problemes que es presenten fent castells. Per això és poc probable que un ordinador pugui arribar a fer alineacions perfectes. Menys encara si les ha de prendre en base a fórmules i models de funcionament. Cada casteller és diferent i requerirà solucions diferents per a un mateix problema. Intentar imposar-li una tècnica determinada pot, fins i tot, fer empitjorar el seu rendiment. L’ideal seria deixar que cadascun trobi la forma de treballar més eficient. És per assaig-error com sempre s’acaba trobant l’alineació i la quadratura que millor funciona. Però, a més, atenent que les condicions a plaça seran no només més exigents, sinó, sobretot, canviants, necessitem que els castellers i el castell mateix siguin adaptables; que puguin mantenir un alt rendiment i estabilitat de l’estructura malgrat que hi hagi més o menys xivarri, encara que faci molta calor i estiguin cansats; encara que el castell s’hagi agafat diferent a l’assaig o s’hagi desfigurat de seguida. És cert que les condicions d’assaig en si mateixes ja són molt canviants i, d’alguna manera o altra, ja s’està treballant la capacitat d’adaptació. Però, atenent que les condicions reals d’actuació són tan clarament diferents, cal treballar de forma específica i conscient l’adaptació. Dit d’una altra manera, té poc sentit intentar només fer proves perfectament quadrades, les alçades dels castellers ben alineades i amb un silenci absolut al pati d’assaig, ja que el que necessitem és una colla capaç del màxim rendiment malgrat que no es donin aquestes circumstàncies (es pot trobar més informació sobre aquest enfocament a Schöllhorn 2012).
