Qualsevol casteller que sustenti pes en un castell, el rep a través de les seves espatlles. Fins i tot l’equip de mans n’hi acaba transmetent, a través dels seus propis braços. El problema és que l’espatlla és una zona flotant; no té cap unió sòlida amb el tòrax o la columna. A banda del contacte ossi de la clavícula amb l’estèrnum, que té una funció més estabilitzadora que no pas de transmissió de la càrrega, la resta de punts de sustentació són musculars (figura 1). Aquests músculs, en rebre la càrrega, es contrauen i transmeten el pes cap a la columna, i això provoca que els màxims esforços els faci la columna lumbar.
Figura 1. El pes que arriba al casteller per les espatlles és transmès a la columna cervical i dorsal mitjançant els músculs elevadors de l'escàpola, els romboides i el trapezi (Roset 2000: 23-25).
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
La figura 2 simula la repercussió que tindria en les lumbars la realització d’un pilar de quatre net que fos completament estàtic, sense desequilibris ni sotragades (fet que no existeix mai en la realització d’un castell, però que ens serveix com a punt de partida). El baix tindria uns 130 quilos de pes a sobre, simètricament distribuïts a cada espatlla (65 + 65), que es transmetrien a la part baixa de la columna. A aquest pes, hi caldria sumar els 50 quilos que pesa la part superior del seu propi cos, amb la qual cosa la zona lumbar hauria de suportar finalment un total de 180 quilos.
Figura 2. Si el pilar de 4 net estigués perfectament equilibrat i no es produís cap pic de càrrega, el pes total que hauria de suportar la columna lumbar del baix seria de 180 quilos (Roset 2000a: 26-28).
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
Figura 3. Els desequilibris i pics de càrrega que es produeixen, de forma normal, en un pilar de 4 net requereixen l'acció compensadora de la musculatura lumbar que, a causa dels diferents braços de palanca d'acció, acaben afegint una càrrega important a la columna i elevant la resultant fins als 770 quilos (Roset 2000a: 26-28).
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
El problema és que el pes no està mai equilibrat i es produeixen, tal com hem vist al gràfic 1, oscil·lacions, que allunyen la columna del centre de gravetat del casteller, i pics de càrrega. Això, segons les dades de l’experiment del CAR de Sant Cugat i dels Minyons de Terrassa, fa que, en moments puntuals, la distribució del pes pugui arribar a ser de 50 quilos en una espatlla i 125 quilos en l’altra. Per evitar que la diferència de 75 quilos que hi ha entre les dues espatlles faci cedir el casteller i comporti la caiguda del castell, la musculatura de la columna del costat contrari haurà de compensar-ho contraient-se enèrgicament. Aquesta força muscular genera una pressió sobre la columna lumbar que se sumarà a la càrrega total. Però, atenent que, per molt a tocar que es posi el peu del coll, la transmissió del pes queda a deu centímetres o més de la columna vertebral i, per altra banda, la musculatura actua a uns cinc centímetres del centre de la columna, la diferència entre els dos braços de palanca fa que la força que ha de fer la musculatura lumbar hagi de ser molt important (de fins a 545 quilos). Tal com es pot veure a la figura 3, això acaba generant pics de càrrega lumbar que arriben als 770 quilos. Amb les dades obtingudes a l’estudi del CAR de Sant Cugat s’observa que, quan convertim el pilar de 4 net en un pilar de 4, l’absorció de pes que fan les crosses, el contrafort i l’equip de mans i, encara més important, la disminució de les oscil·lacions que això genera fan que el pic de càrrega màxim que es detecta a nivell lumbar del baix sigui de 282 quilos, amb una reducció del 64%. D’aquestes dades també es pot entendre com és d’important que s’intenti acostar el màxim possible el peu al coll del casteller per tal de disminuir, tant com es pugui, el braç de palanca sobre la columna.
Si, segons alguns estudis mèdics, el límit de resistència de les estructures vertebrals es troba, en funció del sexe i l’edat, entre 400 i 1.800 quilos, ens hauríem de preguntar si no s’està fregant el límit de resistència de la columna. Dissortadament no hi ha una resposta senzilla a la qüestió. Simplificant, hauríem de dir que, si aquestes càrregues es produeixen en un casteller que porta correctament posada la faixa (en l’apartat d’indumentària, a la pàgina 241, ho analitzem detalladament), té un bon nivell tècnic, no presenta alteracions en la seva columna (sobretot osteoporosi, però també alteracions de l’alineació com l’escoliosi o la cifosi) i està ben preparat físicament, res no fa pensar que la seva columna estigui en una elevada situació de risc. Però, si la preparació tècnica no és l’adequada (cosa que té com a conseqüència que les forces resultants siguin més altes), els moviments generats són rotacions o flexions (que són mecanismes més lesius per a la columna) o l’esquena està debilitada (amb l’edat, per antigues lesions o mala condició física) fàcilment s’arribarà a un conflicte i es podrà generar alguna lesió. Quan l’esquena està ben dreta la càrrega passa, en bona part, per la zona posterior de les vèrtebres. En canvi, quan s’abaixa el pit o es flexiona el cos endavant, la zona que rep la major part del pes és el disc i la part anterior de la vèrtebra, estructures molt menys resistents. Per sort, l’os i la musculatura tenen la capacitat d’enfortir-se si els anem sometent a càrregues progressives. Però tot té un límit. La imatge d’aquesta mateixa pàgina ens mostra l’esquena d’un casteller jove que habitualment treballava al folre i que, en una prova de 3 de 5 net en què parava de baix en un assaig d’aprenentatge, no va poder mantenir la postura i va anar flexionant el pit fins que va notar un fort dolor dorsal. La radiografia va posar en evidència que s’havia produït una fractura per aixafament de la part anterior de la novena vèrtebra dorsal. Aquestes lesions, tot i que són poc freqüents, es poden evitar amb una preparació i treball correctes. Per aquest motiu, cal fer proves amb poc pes a l’inici i, durant un procés que ha d’allargar-se uns mesos, anar augmentant la càrrega. Això enfortirà les esquenes dels castellers i podran acabar suportant les importants càrregues dels castells. Cal donar-los també indicacions tècniques sobre la postura a adoptar i estar al cas que, a causa de la falta de tècnica i experiència, no acabin treballant en postures massa flexionades o suportant més càrrega de la que les seves esquenes estan preparades per aguantar. Si, malgrat això, s’acabés perdent aquesta postura vertical de l’esquena, els castellers que volten la prova haurien d’agafar el tronc abans que s’arribi al punt de poder-se produir una lesió. A més, cal que tots els castellers que aguanten pes portin ben posada la faixa, per petita que sigui la prova.
Aixafament de la novena vèrtebra dorsal (D9) d'un casteller que parava de baix en un 3 de 5 net en què, a causa del pes i de la manca de preparació tècnica, va anar baixant i inclinant el pit fins a notar un dolor molt agut a l'esquena.
(Fotos: Jaume Rosset i Llobet)
Amb aquesta informació i imatges hom podria pensar que tots els castellers acaben amb les esquenes destrossades. Tot i que no disposem de dades exhaustives per poder-ho assegurar, aquelles colles que han fet un cert seguiment dels seus castellers, malgrat que es puguin ocasionar lesions excepcionals com la que hem mostrat, no han detectat una incidència de problemes de columna superior a la població general. Això ens fa pensar que un bon assaig, amb càrregues progressives, amb un treball tècnic adequat i, en alguns casos, una preparació física complementària fan que la musculatura s’enforteixi i que els ossos es reforcin prou per aguantar tots aquests quilos de pes durant molts anys sense que l’esquena es deteriori especialment.
