Com que una bona part de les construccions que es fan en un assaig són castells nets,30 l’any 2008 la Direcció Científica i Mèdica de la Coordinadora de Colles Castelleres vam plantejar la conveniència d’estudiar sistemes de protecció passiva per a l’assaig, més enllà de les xarxes.
En aquell moment s’havia començat a estendre l’ús de terres atenuants per als parcs infantils, i es va pensar que aquesta opció podia ser interessant per als locals d’assaig. Els terres dels parcs solen estar fets de cautxú trinxat (normalment reciclat de les rodes d’automòbil) barrejat amb EPDM (etilè propilè diè tipus M), un elastòmer molt resistent a l’abrasió i al desgast, que fa la funció d’unir el granulat de cautxú.
Vam decidir portar a terme un estudi que respongués a tres preguntes bàsiques: 1) aquests terres podien ser útils per als castellers?; en cas afirmatiu, 2) quines característiques hauria de tenir?; i, si s’acabés utilitzant, 3) podia tenir algun efecte contraproduent per al casc?
Algú es pot sorprendre que es plantegés la possibilitat que el sumatori de dos sistemes de protecció pogués donar com a resultat una menor protecció. Intentarem explicar-ho. El motiu pel qual el casc protegeix, tal com ja hem explicat, és doble. Per un costat, absorbeix energia amb la modificació de la seva estructura (a l’aixafar-se) i, per l’altre, allarga el temps d’impacte. El terra atenuant, com que té característiques elàstiques, no absorbeix energia, només allarga el temps de desacceleració. Però podria donar-se que el terra atenuant, justament per les seves característiques elàstiques, fes que el casc no s’aixafés i, per tant, s’eliminés o disminuís el seu principal factor protector.
Per aquest motiu es va encarregar a l’Institut de Biomecànica de València, un centre que ja tenia experiència a analitzar l’efectivitat dels terres atenuants dels parcs infantils, que estudiés tots aquests aspectes.
Aquest centre va realitzar tests d’impacte, amb i sense casc i contra diferents terres: sobre formigó, sobre terra convencional de parc infantil (de tres centímetres de gruix) i sobre paviment elàstic especial de sis centímetres (granulat de cautxú d’entre dos i quatre mil·límetres amb EPDM). Atès que no disposaven d’aparellatge que permetés simular les alçades de caiguda reals que es poden produir en els castells, van fer caigudes des de 30 centímetres, un metre i mig i dos metres i es van fer càlculs matemàtics per extrapolar-los a majors alçades. Per a cada situació i alçada d’impacte es va calcular l’acceleració i el Head Injury Criterion, igual com s’havia fet en l’estudi del casc (pàgina 204), i es van comparar els resultats en les diferents situacions.
Visita que els coordinadors del projecte i membres de la Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres van fer a les instal·lacions de l'Institut de Biomecànica de València per valorar el desenvolupament del projecte del terra atenuant.
(Foto: Jaume Rosset i Llobet)
L’anàlisi de la desacceleració en l’impacte va evidenciar que el terra atenuant podia aportar reduccions de més d’un 70% de l’energia i que l’augment del gruix del paviment de tres a sis centímetres aportava un 30% més de protecció, sobretot per als castellers que no porten casc (recordem que només porten casc els membres del pom de dalt) (gràfic 16).
Gràfic 16. Resultat d’una de les proves que es va fer per analitzar l’eficàcia del terra atenuant de tres i sis centímetres de gruix i l’efecte que tenia amb i sense el casc
Les dades van mostrar que, tal com ja s’intuïa, la capacitat d’amortiment del terra atenuant és molt més baixa que la que ofereix el casc i que, a alçades importants, té poca utilitat de cara a protegir el cap. Tot i així, ofereix una protecció considerable amb gruixos de sis centímetres. A més, tot i que, a mesura que augmenta el gruix del paviment atenuant, disminueix l’efectivitat del casc, la protecció addicional que aporta el terra compensa aquesta pèrdua. Amb totes aquestes dades, les conclusions de l’estudi van ser que s’aconsellava l’ús del terra atenuant de sis centímetres de gruix (EPDM i cautxú granulat de dos a quatre mil·límetres) en els locals d’assaig, però la seva utilització no podia substituir el casc.
Aquest terra es pot instal·lar amb paviment continu (el material s’aplica directament al terra de la zona d’assaig), cosa que li dona més durabilitat, però impedeix que pugui ser retirat per poder-hi fer altres activitats; o amb lloses removibles (que tenen l’avantatge que es poden canviar de lloc, per exemple si es volen fer petites proves de castells simultanis en comptes de tenir tots els castellers concentrats en una sola prova, o retirar el terra atenuant si es fan en el mateix espai altres activitats en què el terra pot ser un destorb o fer-se malbé).
No totes les colles han pogut implementar els terres atenuants als seus locals d’assaig perquè algunes no disposen de local propi ni espai on poder guardar-lo un cop acabat l’assaig. Les dades d’utilització de què disposem són de la temporada 2011, en què un 58% ja el feia servir.
El terra atenuant ha comportat un benefici inesperat. Quan un segon para a terra d’una prova neta a l’assaig, en no tenir ni la pinya ni el baix que absorbeixin els pics de càrrega que es produeixen, nota que se li carrega molt més l’esquena i que la prova és més dura. En canvi, quan es fa la prova sobre el terra atenuant, aquest suavitza una part dels pics i fa la prova menys exigent.
Terra atenuant al local dels Castellers de Vilafranca, el Figarot, durant un assaig de canalla.
(Foto: Arxiu Castellers de Vilafranca / Toni Solé)
Assaig de la canalla dels Minyons de Terrassa sobre el terra atenuant.
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
