Com ja hem dit diversos cops, un dels principals mecanismes per mitigar les conseqüències de les caigudes són els petits impactes que els castellers es donen entre ells, mentre cau el castell (article “impactes intermedis”). Per tal que això es produeixi, cal que el castell es trenqui sobre si mateix. Una bona manera de facilitar-ho és que ningú no es deixi anar dels seus companys. En el cas del pilar i del 4, on s’agafa el turmell o la cama del de sobre, mantenir-se agafat al pis superior té efectes protectors importants. Vegem-ho en un exemple concret. Suposem que el pis que acaba cedint són els quarts. Si els terços intenten no deixar la seva cama, això els arrossegarà en la caiguda. Podria semblar que no és massa bona idea, ja que això els farà caure també a ells. Però en fer-ho no només ajudaran que es caigui en bloc, sinó que, a més, es frenarà la caiguda dels quarts.
Una de les altres situacions que cal treballar és la prevenció dels despenjaments (quan es desequilibra el pom i algun o tots els seus membres cauen sols, no sobre el tronc sinó per fora i directes a la base). Francesc Piñas, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, sempre ha estat un gran defensor d’una mesura que la seva colla hi ha constància que ja utilitzava quan, després de la Guerra Civil, es va formar la colla unificada. Es tracta que els dosos agafin el turmell de l’aixecador amb la finalitat d’evitar que aquest pugui caure endavant en el moment que passa l’enxaneta. Per la posició com l’aixecador es col·loca sobre els dosos i com s’hi agafa —si no és que els dosos s’inclinen fortament i sobtadament—, és molt difícil que es desequilibri o rellisqui enrere, atenent que està ben agafat als seus braços i pot aturar qualsevol estrebada que li vingui en aquest sentit. En canvi, si el desequilibri és endavant ho té molt més complicat. Si cadascun dels dosos agafa un dels turmells de l’acotxador, li donen molta més estabilitat. Aquesta mesura, a més, ajuda a verificar que els peus de l’acotxador estan ben posats. Si els dosos són proporcionalment petits respecte a l’acotxador i l’enxaneta, aquesta mesura és més complicada, ja que no hi arribaran prou bé i el pom es tendirà a tancar. No hi ha cap altra colla, a banda de la Vella, que, de forma habitual, agafi l’acotxador. El principal motiu pel qual no té acceptació aquesta mesura és pel fet que els dosos s’han de deixar anar de l’espatlla de l’altre dos en el moment que entra cadascun dels peus de l’acotxador i això els pot generar sensació d’inseguretat. En segon lloc hi ha el fet que els dosos, en treballar només agafats entre ells per un costat, poden perdre un cert grau de solidesa, a banda que no poden aixecar els colzes. La Colla Vella té molts anys d’experiència en aquesta tècnica i estan convençuts de la seva eficàcia. Encara més, en el 4 el pis immediatament per sota dels dosos també solen agafar la cama dels dosos per donar-los estabilitat. L’efecte d’aquesta mesura l’hem vist en analitzar la caiguda del 4 de 9 amb folre de la Colla Jove Xiquets de Tarragona i n’hem comprovat la utilitat, com a mínim des del punt de vista dels efectes de la caiguda (article “impactes intermedis”). Seria molt interessant estudiar aquestes mesures preventives per avaluar-ne l’efectivitat en la reducció de despenjaments i decidir la conveniència de generalitzar-la.
A la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tal com es pot apreciar a la imatge, els dosos solen agafar el turmell de l'aixecador amb la finalitat de disminuir les possibilitats de despenjament.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
