El més habitual és que, quan un castell cau, el tronc es col·lapsi sobre ell mateix. Això fa que, durant la caiguda, els castellers topin els uns amb els altres, mentre cauen, sobretot si els castellers no es deixen anar entre ells. Com a resultat d’això, es produeixen dos fenòmens.
En primer lloc, si un casteller que encara no ha caigut no deixa anar els seus companys que ja estan caient, els frenarà. Encara que això comportarà, molt possiblement, que ell també acabi caient, sempre és millor que ningú no deixi anar els seus companys, mentre sigui possible, per possibilitar aquest efecte de frenada. En segon lloc, els que ja estan caient, quan impacten amb altres castellers que encara no han caigut o que estan caient a menys velocitat que ells, intercanviaran una certa quantitat d’energia en cadascun dels impactes que es produeixin. Aquest fet comportarà que l’energia es vagi alliberant en petites quantitats i no tota de cop al final, de manera que es reduirà el risc de lesió.
Caiguda d'un 3 de 9 amb folre en què es pot comprovar que, poc després de carregar-se el castell, el tronc es trenca i es col·lapsa l'estructura sobre si mateixa.
(Fotos: CAR de Sant Cugat)
Tenim dades que ens il·lustren molt detalladament aquests fenòmens gràcies a l’estudi realitzat pel Departament de Biomecànica del CAR de Sant Cugat durant l’actuació de Sant Fèlix del 1996 (Balius 1996). Es van enregistrar els castells realitzats durant l’actuació mitjançant dues càmeres de vídeo sincronitzades i es van obtenir representacions virtuals tridimensionals d’alguns dels castells realitzats aquell dia. Per tal de poder extreure valors numèrics de les digitalitzacions, calia tenir unes referències que situessin els punts a estudiar en l’espai amb precisió. Per aquest motiu es va posar, a la zona de la plaça de la Vila on es farien els castells, un muntatge tridimensional amb marques a distàncies conegudes que també van ser filmades amb les dues càmeres i introduïdes a l’ordinador. Aquest era el sistema de referència. La digitalització tridimensional del castell va permetre obtenir i analitzar dades referents a paràmetres com la velocitat i l’acceleració durant les caigudes.
Sistema referencial utilitzat en l'estudi de les caigudes que va fer el CAR de Sant Cugat, per Sant Fèlix del 1996. Aquest sistema permet sincronitzar en l'espai les filmacions de les dues càmeres i conèixer les distàncies tridimensionals dels punts digitalitzats a l'ordinador.
(Foto: CAR de Sant Cugat)
Per poder entendre els resultats d’aquest estudi hem de partir de la base que, quan un objecte cau lliurement, ho fa amb una acceleració constant de 9,8 m/s2 (la força de la gravetat). Pel mateix motiu, durant la caiguda, la velocitat va augmentant progressivament i lineal. Si l’acceleració que s’observa no és de 9,8 o la velocitat no augmenta linealment, podrem deduir que s’estan donant mecanismes de frenada i els podrem quantificar.
El gràfic 12 ens mostra el valor que va prenent l’acceleració en un enxaneta quan cau d’un 4 de 9 amb folre. Podem veure que, tret d’un moment puntual, té sempre valors inferiors a 9,8 m/s2. Encara més, en alguns moments és negativa. Això només es pot interpretar d’una manera: alguna cosa està frenant la caiguda d’aquest casteller de forma intermitent. I què pot fer-ho? Doncs només poden ser els companys amb els quals està agafat o que encara no han iniciat la caiguda, els que cauen més lentament que ell i els petits cops que es va donant durant el trajecte de caiguda contra altres castellers del tronc. Hem de destacar que aquestes dades estan preses durant una caiguda en què foren els membres del pom de dalt els que es van desequilibrar i caure. Però el fet que els sisens agafessin el peu dels dosos i no els deixessin anar, tot i que això va provocar l’arrossegament del tronc en la caiguda, va permetre frenar el descens del pom i va comportar que el castell s’ensorrés sobre ell mateix.
Gràfic 12. Valor de l’acceleració, expressada en m/s2, d’un enxaneta durant la caiguda d’un 4 de 9 amb folre de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.
(Font: Revista Castells)
Aquest efecte de frenada es tradueix, com és lògic, també en una reducció de la velocitat de caiguda. Ho podem veure al gràfic 13, on hi ha el valor de la velocitat que tenen diferents castellers. Com es pot apreciar, algunes línies comencen més tard que les altres. Això és justament pel fet que el castell es va trencant de mica en mica i els que cauen topen amb els que encara no han començat a caure o ho han fet més tard. A la gràfica també es pot veure que cap casteller no acaba adquirint la velocitat màxima esperada (marcada amb la línia puntejada negra). De mitjana, les velocitats són un 43% inferiors a les esperades. Una altra informació molt rellevant, relacionada amb el que hem comentat abans sobre la importància de l’allargament del temps de frenada, és que observem que la disminució de la velocitat fins a parar-se, des del moment que es rep el darrer impacte (i que es pot detectar perquè la velocitat canvia de magnitud molt ràpidament), és relativament llarga en la majoria de castellers i en cap cas no és instantània. Així, l’impacte final de la majoria dels castellers no va superar els 20 km/h (5,56 m/s) en lloc dels 35 km/h (9,72 m/s) esperats si la caiguda fos lliure.
Gràfic 13. Valor de la velocitat, expressada en m/s, de diferents castellers durant la caiguda d’un 4 de 9 amb folre. Cada línia representa la velocitat d’un casteller. La línia puntejada negra indica la velocitat esperada si la caiguda fos lliure
Aquests estudis donen explicació a l’observació estadística que hem fet abans que com més pilars té un castell (com més persones per pis hi ha) més nombre de lesionats s’observa però menys greus són les lesions (taula 6, pàgines 174 i 175). Dit d’una altra manera, per una mateixa energia potencial inicial serà molt millor caure d’una estructura de 5 que d’un 3. En el 5 cada casteller té més possibilitat d’impactar amb altres castellers, ja que n’hi ha més. Com més impactes tingui cada casteller més possibilitats té que es lesioni, però menys important serà cadascuna d’aquestes lesions, atès que l’energia potencial inicial s’alliberarà amb un nombre major d’impactes i, per tant, cadascun haurà tingut menys energia (i menys potencial de lesió).
