Aquesta marcada millora es deu a diversos factors, dels quals en destacarem quatre. El primer és l’evolució tècnica de les colles, tant per acumulació d’experiència com pel canvi organitzatiu en els equips de treball. Pere Ferrando explica que antigament les colles eren portades per una sola persona (el cap de colla), que, tot i que disposava d’un equip d’ajudants, aquest era limitat, d’entre tres i deu persones. S’encarregava tant de les qüestions tècniques com de les administratives. A partir de la dècada dels setanta del segle XX, quan les colles es constitueixen oficialment en entitats legalitzades, amb estatuts i càrrecs delimitats, es comencen a crear comissions de treball, es descarrega el cap de colla dels aspectes administratius i se li dona major suport tècnic (Ferrando 2005). En els darrers anys, les colles han tendit a crear equips de treball molt especialitzats, en què poden participar més d’una seixantena de persones en les agrupacions més grans, organitzats en diferents comissions tècniques (canalla, pinyes, troncs, folres i manilles, peus, aprenentatge, pilars…) i administratives (secretaria, gestió econòmica, relacions institucionals, premsa, promoció, captació de socis, internacional, patrimoni, marxandatge, jurídica, logística…). Això, sens dubte, ha multiplicat el coneixement i el potencial de les colles (per a més informació vegeu la pàgina 103).
El segon és l’augment de les hores i la qualitat d’assaig, així com el nombre de castells realitzats per temporada. Durant el segle XX s’assajava un cop a la setmana durant cinc mesos a l’any. En el decurs de la dècada dels noranta, moltes colles van començar a augmentar els dies setmanals i les temporades es van anar allargant. Actualment la majoria treballa tres cops a la setmana durant deu mesos. A més, els suports tècnics (aplicacions, projectors, xarxes múltiples…) fan que els assaigs siguin més productius i s’arribi a duplicar el nombre de proves que s’hi fan. El volum d’actuacions també ha augmentat exponencialment. Fins a la dècada dels anys seixanta del segle passat les colles feien, de mitjana, quinze castells cada any. A la dècada dels setanta la mitjana era de 42,8; a la dels vuitanta, de 71,6; a la dels noranta, de 70,5; a la del 2000, de 89,4, i a la del 2010, de 79,8. A més, cal tenir en compte que el nivell d’activitat entre unes colles i altres és molt variable. Tot i que la mitjana sigui actualment al voltant de la vuitantena, cal tenir present que hi ha colles que acumulen molta activitat, amb prop de 300 castells per temporada. Totes aquestes dades posen en evidència que l’experiència acumulada és molt important i això ha repercutit en l’eficàcia.
El tercer factor és la transmissió del coneixement. Mentre que antigament, per la rivalitat entre les poques colles existents, la tècnica castellera era un secret i, més enllà de les coses que es podien veure directament a la plaça, una colla no facilitava la seva experiència a les altres, actualment les colles s’ajuden les unes a les altres, també des del punt de vista tècnic.
El quart i darrer factor que destacarem és el fet que les colles cada cop valoren més els castells descarregats i, alhora, són més prudents. Tot i que, encara avui, es poden veure alguns intents de castells que tenen poques probabilitats de ser descarregats i que s’intenten per motius estratègics, aquests intents són cada cop més excepcionals. Es fa molt difícil quantificar aquests aspectes però hi ha alguna dada que ens pot ajudar a orientar-nos. El gràfic 6 mostra el percentatge de castells que s’han desmuntat els darrers 50 anys. Es tracta de castells en què ja havien sonat les gralles (era un intent vàlid) però que s’han tirat enrere perquè no s’ha vist prou bé l’estructura. Com podem comprovar en el gràfic, la tendència a l’augment ha estat clara i ens ofereix pistes sobre el canvi d’actitud en les colles i els castellers.
Percentatge de castells desmuntats entre els anys 1968 i 2017. La línia puntejada marca la tendència estadística de la proporció de castells desmuntats amb els anys
