Patrocinat per:
Logo Repsol
VOLUMS

Jaume Rosset i Llobet

Data d'actualizació: desembre de 2018

Un dels fets que costa més de comprendre (i sovint de creure) a un neòfit és que les caigudes dels castells no comportin una sinistralitat elevada. La percepció de risc que es té de l’activitat és molt diferent de la del risc real i, actualment, disposem de suficients dades per poder-ho comprovar. Aquesta disparitat entre el perill percebut i l’objectivable és deguda a molts factors. Els més importants són: 1) el fet que la majoria de la població només segueix els castells a través de les retransmissions televisi­ves o assistint a les grans jornades (fet que els dona una visió esbiaixada de la realitat castellera); 2) l’espectacularitat dels castells (cada cop més alts i grossos) i de les seves caigudes, i 3) el desconeixement de fins a quin punt existeixen factors físics que disminueixen molt significativament les energies d’impacte i, per tant, el risc de lesió.

Necessitarem una resposta elaborada per poder aclarir aquests punts i ho farem mostrant estadístiques i analitzant la física de les caigudes en els propers apartats.

Tot i així, anirà bé oferir unes dades inicials per poder fer-se una idea de fins a quin punt hi ha contrast entre el que perceben uns i altres. D’entrada cal tenir present que les actuacions que veu la majoria de la gent són o les televisades o les més importants del calendari. Representen una petitíssima proporció de l’activitat (poc més de deu sobre les més de 1.000 que es fan cada any) i, atenent que s’hi fan castells de màxima dificultat, presenten un índex de caigudes molt superior a la de la majoria d’actuacions (que no supera el 4%). Per exemple, el 2017, el percentatge de caigudes a la diada de Sant Fèlix, a Vilafranca, va ser del 21,0%; la del primer diumenge de Santa Tecla, a Tarragona, del 33,3%, i la de Santa Úrsula, a Valls, del 35,7%. Per tant, la percepció que té el gran públic és la d’una activitat amb moltes caigudes i de castells molt alts.

Una caiguda durant el Concurs de Castells de Tarragona.

(Foto: José Carlos León)

En canvi, la realitat que viu el casteller és completament una altra. Tot i que les caigudes són inherents a l’activitat castellera i no hi ha dubte que les torres humanes, si no caiguessin mai, no tindrien atractiu, les colles treballen per disminuir al màxim les possibilitats de fer llenya. I els resultats són, en general, molt bons, atenent que la mitjana de la temporada se situa per sota del 3%. És més, cada temporada hi ha entre cinc i deu colles que no tenen cap caiguda. És cert que algunes de les que ho aconsegueixen fan pocs castells i aquests no són els seus castells límit, però no sempre és així. Podríem destacar, per exemple, les temporades amb cap caiguda que van fer la Jove de Castellers de Sitges el 2011, amb un total de 154 castells, tots descarregats; els Castellers de Cornellà el 2016 (tots els 140 castells descarregats) o els Moixiganguers d’Igualada el 2017 (amb 182 castells, tots descarregats també).

Però tampoc no és bo que les colles caiguin en la complaença. Atenent que les colles castelleres, un cop superat un repte, si tenen prou efectius humans, ja se’n plantegen un de superior, es fa molt difícil no patir cap caiguda. S’ha de tenir present, a més, que les caigudes no només es produeixen als castells límit. Les colles no poden abaixar la guàrdia i han de mantenir les mesures preventives en qualsevol castell, per molt a l’abast de les seves possibilitats que estigui. Un bon exemple d’això és la brillant temporada 2013 dels Castellers de Vilafranca. Aquell any van aconseguir descarregar tots els castells que es van proposar (inclosos dos 4 de 9 sense folre, dos 3 de 10 amb folre i manilles, un 5 de 9 amb folre i diversos castells de 9 folrats amb l’agulla al mig), però els va quedar en intent un pilar de 4 i el 4 de 10 amb folre i manilles.

És sabut que les dades de sinistralitat són molt poc útils per fer disminuir la percepció de risc que la gent té d’una activitat. Ho saben molt bé els terapeutes que es dediquen a intentar eliminar la por a pujar a un avió. Tot i així, és bo i necessari disposar-ne. Per sort, en el cas dels castells, el nombre de caigudes i les lesions que se’n deriven estan molt ben documentades i estudiades. Tot seguit analitzarem les xifres més rellevants.

Tècnica i ciència | Les caigudes Jaume Rosset i Llobet

ARTICLES RELACIONATS

Jaume Rosset i LlobetData d'actualizació: desembre de 2018Els castells s’entenen com una manifestació popular de tipus cultural en què la ciència i
Tècnica i ciència
Jordi Andreu Giner, Xavier Brotons NavarroData d'actualizació: desembre de 2018Aquest capítol mirarà de respondre a una sèrie de preguntes que tant es
Tècnica i ciència
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: gener de 2026L’any 2017 el món casteller arrencava una temporada amb unes perspectives immillorables, atesos els èxits de
Història II: del 1939 al 2016
Data d'actualizació: desembre de 2025
Antropologia i sociologia
Data d'actualizació: desembre de 2025
Antropologia i sociologia
Elisenda Rovira Poblet, Jordi Suriñach PerdigóData d'actualizació: desembre de 2025La Federació Gimnàstica Espanyola va convocar el primer concurs de castells de la
Història II: del 1939 al 2016
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: desembre de 2025
Història II: del 1939 al 2016
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: octubre de 2025L’estat de forma dels Minyons de Terrassa, que el 2023 optaren per una temporada de renovació
Història II: del 1939 al 2016
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: octubre de 2025Precisament la diada de Tots Sants encavalca dues fites històriques i esdevé una cita talismà per
Història II: del 1939 al 2016
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: octubre de 2025Si bé aquest va ser el primer tast de la represa en una temporada excepcionalment curta,
Història II: del 1939 al 2016
Elisenda Rovira PobletData d'actualizació: octubre de 2025Durant l’inici del 2021, la situació sanitària per la pandèmia presentava pocs símptomes de millora i,
Història II: del 1939 al 2016
VOLUMS