Veient com, fins i tot en actuacions de no molt alta exigència, els canvis sobre l’organisme són prou importants, és rellevant preguntar-se de quina manera la realització d’un castell pot afectar (en positiu i en negatiu) la realització del següent, des del punt de vista de la capacitat de resposta del casteller. Les dades que hem vist sobre el lactat, en baixos i segons, ja permeten fer-nos-en una idea (veure l’article “el múscul del casteller”), però disposem de més informació referent a altres posicions gràcies a l’estudi de la freqüència cardíaca. Les dades mostren que el temps de recuperació és molt variable d’un casteller a un altre, però hi ha factors que tenen un efecte força clar i constant. Així, per exemple, tal com passa en qualsevol altra activitat física, la canalla són els que triguen més temps a recuperar-se de l’esforç i l’activació que comporta fer un castell. Això és degut tant a la seva edat com a la posició que ocupen al castell (factors, a més, interrelacionats). Un dels altres factors rellevants és el context en què es fa el castell. Mentre que el temps mitjà de recuperació després d’un castell fet en un assaig és de 3 minuts i 35 segons, en una actuació on es fan castells assequibles i hi ha poca pressió la mitjana són 4 minuts i 6 segons i en una diada de màxim nivell el temps arriba fins als 6 minuts i 6 segons de mitjana.
Com és lògic, la dificultat relativa del castell, molt més que l’objectiva, també condiciona el temps de recuperació. Així, els castells catalogats d’assequibles comporten un temps de recuperació mitjà de 3 minuts i 52 segons, i els límit, de 6 minuts i 27 segons.
Com que la variabilitat entre un casteller i un altre és important, pot resultar molt més pràctic saber quina proporció de castellers d’una colla estarà recuperada en funció del temps transcorregut. Per això, si agafem tots els castellers que van ser estudiats en la nostra tesi (de totes les posicions, nivells, edats, dificultats, etc.) i mirem quants havien recuperat la seva freqüència cardíaca a mesura que passava el temps, veiem que al cap de 4 minuts i 49 segons és quan el 50% dels castellers ja havia tornat als registres habituals. Per aconseguir que se n’hagi recuperat el 75%, cal esperar 6 minuts i 45 segons; 8 minuts i 33 segons per al 90%; 9 minuts i 54 segons per al 95%, i 11 minuts i 37 segons per al 99%. Això vol dir que, si el cap de colla vol estar segur que gairebé tots els castellers han recuperat la seva freqüència cardíaca i es troben en les mateixes condicions que a l’inici per afrontar el proper castell, cal que esperi aproximadament dotze minuts abans d’iniciar el següent castell (gràfic 24).
Gràfic 24. Percentatge de castellers que han recuperat la seva freqüència cardíaca en funció del temps (expressat en minuts i segons) que ha passat des de l’acabament del castell o de la prova (Roset 2000b).
En una actuació normal, el temps que hi ha entre un castell i un altre de la mateixa colla excedeix sempre aquests valors. Per tant, cal pensar que els castellers, des del punt de vista de l’activació de l’organisme, estan completament recuperats en cada castell. Cal recordar, però, que, quan hem analitzat l’estat del múscul i els substrats energètics, hem vist que, entre castell i castell, no s’arriba mai a aconseguir una normalització completa dels paràmetres. Com que no és molt factible allargar el temps entre castells (al contrari, les colles treballen per escurçar les durades de les actuacions i no pas allargar-les), seria aconsellable que els castellers tinguessin una bona condició física (a base d’entrenament aeròbic complementari), ja que això afavoriria tant la resposta de l’organisme com la recuperació (Roset 2000b).
Un cas a part són els peus desmuntats. De les dades de la mateixa tesi doctoral s’extreu que el temps que sol transcórrer entre que s’acaba de desmuntar un primer peu i es fa el següent va d’1 minut i 32 segons (en un 4 de 7) a 5 minuts i 39 segons (en un 3 de 9 amb folre), amb una mitjana de 2 minuts i 42 segons. Si ens fixem en el gràfic anterior, arribarem a la conclusió que, en el millor dels casos, poc més d’un 20% dels castellers s’hauria recuperat. Però cal recordar que el gràfic inclou castells de tots els nivells de dificultat, diferents contexts d’estrès, desmuntats, carregats i descarregats. En un peu desmuntat, el grau d’esforç, per a la majoria de castellers, no és massa important. Però, com hem vist, l’activació de l’organisme sí que pot ser molt alta. Per tant, tot i que en molts peus desmuntats no té molt de sentit guiar-se per aquestes dades, sí que pot ser rellevant en castells més grossos, de major dificultat relativa, els que es fan en diades en què hi ha molts nervis, els que tenen folre o manilles o no han estat peus desmuntats sinó intents desmuntats. La tesi documenta peus desmuntats de 2 de 9 amb folre i manilles o de 5 de 9 amb folre en què el segon peu es munta al cap de 3 minuts i 59 segons i 3 minuts i 28 segons, respectivament. Està clar que és un temps totalment insuficient si el que es vol és que els castellers estiguin recuperats. Però, estratègicament, si el cap de colla té la sensació que els seus castellers no estan prou activats, pot ser una bona tàctica muntar un peu, fet que els activarà, i, immediatament, abans no hagi baixat l’activació, muntar el segon peu.
