Les dades de què disposem ens indiquen que, a l’hora de fer castells, l’organisme fa un esforç prou important. No cal dir que la resposta serà molt diferent en funció de la posició ocupada i de les característiques del castell. Però, com veurem en detall després, un dels factors que més hi influeix són els condicionants emocionals. Hi ha dades molt demostratives de fins a quin punt els factors psicològics tenen un pes rellevant. Per exemple, s’ha observat que el públic casteller té uns augments de la freqüència cardíaca sovint força propers als dels castellers que estan fent la construcció.
Des del punt de vista de l’esforç físic, hem d’entendre que en cada posició del castell es fa un treball diferent. En termes generals, podríem dir que, quan s’alcen torres humanes, es poden fer tres tipus de treball muscular. En primer lloc, hi ha els que pugen castell amunt i realitzen el que s’anomena un treball de tipus dinàmic (els seus músculs es contrauen i relaxen cíclicament o alternativa). En segon lloc, hi ha el grup de castellers que està a la pinya, però no tenen pes a sobre, que fan el que s’anomena un treball de tipus estàtic o isomètric (els seus músculs es mantenen contrets sostingudament per donar pit). Finalment, hi ha els que suporten càrrega de pes en equilibri dinàmic al tronc i a l’equip de mans (els seus músculs es contrauen, però la intensitat varia en funció dels desequilibris que calgui compensar). Com més amunt puja el casteller, més treball dinàmic realitza; com més avall es troba, més pes ha d’aguantar. Els extrems són l’enxaneta, que només realitza exercici dinàmic, i el baix, que només aguanta pes. Entre aquestes dues posicions hi ha una graduació variable dels tipus d’activitats descrites. Cadascuna comporta uns canvis musculars i una resposta de l’organisme molt diferent. Analitzem-ho tot seguit.
