La faixa és una peça de roba de cotó, inextensible, de més de 25 centímetres d’amplada i diversos metres de llargada, que els castellers s’emboliquen fortament al voltant de l’abdomen. El seu origen rural ja ens fa pensar que no es tracta d’una peça purament decorativa, malgrat que acompleix també certa funció ornamental. Una de les seves utilitats més evidents és la de fer de punt on posen el peu els castellers per facilitar l’ascens al castell. Però presenta altres efectes importants.
Un casteller vilafranquí en el procés d'enfaixament abans de començar l'actuació.
(Foto: José Carlos León)
Tot i que no hi ha cap estudi que n’estableixi directament les funcions i repercussions en el casteller, podem extrapolar les dades que tenim del món de l’esport (sobretot referents als cinturons de suport lumbar de l’aixecament de pes) i de la medicina del treball (amb les faixes ortopèdiques per prevenir lesions).
Localment, els cinturons i les faixes comporten una certa millora del rendiment muscular. D’entrada, s’havia pensat que era per un augment de la temperatura muscular, però avui sabem que una faixa, per si sola, només canvia la temperatura de la pell, però no d’estructures més profundes com els músculs. Per aconseguir elevar la temperatura muscular l’única manera eficaç és mitjançant l’activitat física. La faixa pot ajudar a mantenir la temperatura muscular un cop ha estat escalfada mitjançant l’exercici, però no escalfar-la directament. L’augment de l’eficiència muscular deriva del fet que la pressió que exerceix la faixa sobre el múscul en faria millorar la propiocepció (la capacitat que té el sistema nerviós de percebre les condicions en què es troba aquella part del cos) i la faria treballar de manera més coordinada i eficaç.
Els efectes principals són, però, d’abast abdominal. Els treballs existents demostren que els cinturons de suport lumbar (i la faixa) provoquen un augment de la pressió a dins de la panxa de fins un 40%. Això es produeix perquè els músculs, quan es contrauen, augmenten de gruix. En el cas dels músculs abdominals, aquest augment es fa principalment cap a l’exterior, ja que és on troben menys resistència. Els cinturons de suport i la faixa actuen evitant aquesta protrusió cap enfora dels músculs i permeten només que augmentin cap endins de la panxa. D’aquesta manera, la musculatura comprimeix el contingut abdominal i ajuda a augmentar-hi la pressió (figura 16).
Figura 16. La faixa no permet que els músculs abdominals augmentin de volum cap enfora, quan es contrauen, tot provocant que augmenti la pressió dins de la panxa (Roset 2000a).
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
Com més força es faci amb la musculatura i més ajustada estigui la faixa, major serà la pressió creada dins de la panxa. Si volem augmentar-la encara més, cal contraure els músculs del tòrax i el diafragma, com si volguéssim treure aire però mantenint la glotis tancada (aquesta acció s’anomena maniobra de Valsalva, i és la que es realitza en l’esforç de la defecació). Com a conseqüència d’això, s’elevarà també la pressió dins del tòrax i, per veïnatge, ajudarà que ho faci encara més la de dins de l’abdomen. L’augment de la pressió dins de la panxa té diversos efectes. En primer lloc, tal com mostra el dibuix de la figura 17, la càrrega que arriba a les espatlles, a banda de baixar per la columna, podrà passar a través del tòrax i l’abdomen. Aquests compartiments, a l’estar a pressió, esdevenen una nova línia de transmissió de la càrrega. L’abdomen es converteix, a més, en un reforç (com un puntal hidropneumàtic) de la columna, que disminueix els moviments de torsió i flexió del tronc i incrementa la força i la resistència de la musculatura que hi actua.
Figura 17. L'augment de la pressió al tòrax i la panxa permet que una part de la càrrega que es rep a les espatlles pugui pasar per aquesta zona, i això fa disminuir la que suporta la columna (Roset 2000a).
(Il·lustració: Joan Pol Climent)
En segon lloc, com que la cavitat abdominal envolta parcialment la columna, la pressió generada a l’abdomen serà transmesa cap al raquis i acabarà comprimint les seves parts toves, sobretot el disc intervertebral. Aquesta estructura és el pont elàstic que, situat entre vèrtebra i vèrtebra, permet la mobilitat de l’esquena. És la part més sensible als excessos de càrrega. Les forces que actuen a la columna tendeixen a aplanar el disc vertebral i la pressió provinent de l’abdomen ajudaria a evitar-ho, tot protegint-lo. S’ha calculat que tots aquests mecanismes permeten descarregar fins a un 50% la pressió a la columna. Això és el que ens explica per què els castellers, gràcies a l’entrenament però també a la faixa, poden aguantar els importants pesos que hem descrit en l’apartat de la física (vegeu la pàgina 149) sense que les seves columnes es malmetin.
En darrer lloc, sembla que la pressió interior de la panxa no només es pot transmetre al disc vertebral sinó que pot tenir efectes generals. L’augment de la pressió sobre la columna acaba afectant el líquid cefaloraquidi, el que envolta la medul·la espinal i el cervell (figura 18). Això faria incrementar també la pressió a dins del crani i protegiria els vasos cerebrals de lesions vasculars que es poden produir a causa dels importants augments de pressió arterial que es produeixen durant l’esforç, i que hem constatat també en els castellers (Roset 2000a).
Figura 18. L'augment de la pressió al tòrax i la panxa comprimeix el canal medul·lar. Això fa incrementar la pressió del líquid cefaloraquidi que hi ha a dins, i així, com que aquest arriba fins al cervell i l'envolta completament, fa que es compensi l'augment de la pressió arterial i s'eviti el patiment dels vasos (Roset 2000a).
(Il·lustració:
No hi ha estudis sobre quines dimensions serien les ideals per a la faixa. Per altra banda, excepte els intents que fan un bon nombre de castellers d’augmentar-ne l’eficàcia posant-se’n una altra d’ortopèdica o de motorista a sota, tampoc no hi ha estudis que hagin investigat com millorar-ne l’eficàcia. Per tant, mentre no hi hagi dades concloents, cada casteller ha de trobar la manera d’optimitzar-ne l’ús. Tot i així, com a concepte general, hi ha prou arguments per aconsellar que la faixa s’estengui des de sota de l’estèrnum fins al pubis. Si es posa més amunt pot dificultar la respiració. Si no arriba fins al pubis, la faixa no protegirà l’engonal i podria facilitar, en castellers predisposats, l’aparició d’hèrnies en la zona.
