La dona castellera

Quan als anys setanta apareixen noves colles com els Bordegassos de Vilanova o els Minyons de Terrassa, ho fan sense els condicionants de la tradició que manaven que els castells eren cosa d’homes. Per això, amb tota naturalitat, neixen amb membres dels dos sexes i treuen profit dels avantatges que suposa una major diversitat en la seva massa social. Es pot quantificar el canvi que es va produir si observem que al 4 de 9 sense folre que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer l’any 1881 no hi havia cap dona al tronc, mentre que al que van fer els Minyons de Terrassa més de cent anys després, el 1998, n’hi havia un 39,3%. La participació de les dones en el món casteller s’ha anat generalitzant, però ha estat desigual en les diferents parts del castell, ja no per qüestions culturals sinó de constitució. Tot i que hi ha qui apunta que una part dels condicionants són de tipus psicològic o emocional, les principals causes, com a mínim les demostrades, són essencialment físiques i estructurals.

Les dones, en general, són més baixes i pesen menys (una noia de 18 anys fa d’alçada i pesa, de mitjana, 13 centímetres i 11 quilos menys, respectivament, que un noi de la mateixa edat) (taula 17). A més aquestes diferències tendeixen a fer-se majors amb els anys, cosa que comporta que una dona adulta pesi entre 15 i 20 quilos menys que un home. De fet, no és simplement que pesin menys (cosa que podria ser deguda al fet que són més baixes), sinó que, per una mateixa alçada, tendeixen a ser menys pesants. Això ho podem constatar amb l’índex de massa corporal, un paràmetre que justament relaciona el pes i la talla de la persona. Com podem veure en el gràfic 27, entre les dones predomina el grup en què la relació pes i talla és més proporcionat (i saludable).

Gràfic 27. Distribució de l’índex de massa corporal en les dones (línia taronja) i els homes (línia blava), segons les dades de l’Instituto Nacional de Estadística del 2014

El motiu principal que fa que les dones pesin menys per una mateixa alçada és que tenen una major proporció de greix (fins a un 10% més) i una menor densitat dels ossos. Però aquesta menor densitat dels ossos, juntament amb aspectes estructurals, com que la pelvis és més ampla i la columna lumbar més arquejada, fa que la resistència de les seves vèrtebres sigui menor i, per efectes hormonals, es vegi proporcionalment més reduïda amb l’edat (taula 18).

Com a norma general s’aconsella que un nen o una nena no suporti més càrrega que l’equivalent al seu propi pes fins que els seus nuclis de creixement de la columna no s’hagin tancat, cosa que succeeix durant la pubertat. Com que les nenes tenen la pubertat, de mitjana, dos anys abans que els nens, la maduresa del seu esquelet també arriba abans i, per tant, poden ocupar posicions per sota dels dosos abans que els nens.

Una altra característica diferencial important és que les dones tenen el centre de gravetat fins a un 6% més avall, cosa que els confereix més estabilitat i equilibri (Croskey 1922). Els motius que expliquen aquesta posició més baixa del centre de gravetat són diversos, però el més important és el fet que tenen les cames més curtes i el tòrax més petit i menys musculat. També tenen més elasticitat i mobilitat articular.

Les dones tenen, en general, un 30% menys de força. Aquesta diferència és més marcada als braços que a les cames (les dones en tenen gairebé la meitat als braços que els homes). Això és un inconvenient per a les posicions en què la força dels braços és més rellevant (l’equip de mans, per exemple). Les diferències, però, no es produeixen fins després de la pubertat. Així, mentre que la proporció de massa muscular abans de la pubertat és del 25-30%, tant en nens com en nenes, quan es fa el canvi, però, els nens passen a tenir un 40-45% de massa muscular i les nenes un 35-38% (Wells 1985). Per tant, en els membres del pom de dalt difícilment es trobaran diferències entre la força que tenen als braços i les cames els nens i les nenes.

És interessant destacar que l’entrenament fa augmentar la força muscular, tant en l’home com en la dona, però en la dona l’augment de la força va menys relacionat amb un increment de la seva massa muscular. Aquest fet és un inconvenient important per a les dones que volen ser culturistes, ja que l’entrenament els fa augmentar poc el volum muscular, però és un avantatge per a les que volen ser castelleres, ja que poden augmentar la força sense que augmenti significativament el seu pes.

Per últim, cal destacar que la pell de les dones té menys col·lagen i glàndules sebàcies. Això la fa més fina i seca però, a la vegada, menys resistent a les traccions i fregaments que es donen a les espatlles dels castellers que tenen peus a sobre. Tot i així les friccions i distensions repetides, provocades per l’assaig i les actuacions, l’aniran reforçant, tant en una dona com un home i, per tant, s’anirà adaptant a l’activitat.

La posició de crossa és un dels llocs del castell en què les dones tenen més facilitat d'adaptació.

(Foto: Pau Corcelles)

Tots aquests factors fan que, malgrat que res no impedeix que una dona ocupi qualsevol posició del castell o que un home n’ocupi una que generalment pensem més adequada per a una dona, hi hagi unes posicions en què les dones poden treure major rendiment de les seves característiques. Les taules 19 i 20 destaquen algunes de les posicions en què les dones solen encaixar millor i pitjor i els motius pels quals això és així.