Poca gent presencia una actuació amb indiferència. És més, hi ha persones que manifesten que es posen molt nervioses, fins al punt que hi ha familiars de castellers que no assisteixen a certes actuacions per evitar l’estat de nervis que els provoca. Per fer-nos una idea de quin grau d’activació emocional estem parlant, direm que s’han registrat, per exemple, freqüències cardíaques de 182 batecs per minut en persones que estan veient un 2 de 9 amb folre i manilles (cal dir que l’època en què es van fer aquests registres aquest castell era molt excepcional). Però, un cop més, el que compta no és la dificultat objectiva sinó la relativa. Fins al punt que hi ha registrats valors de 191 batecs per minut en el públic mirant un 3 de 7 dels Castellers de Sabadell. Segurament no ens estranyarà saber que entre els que es miren el castell i es detecta major grau d’activació emocional hi ha el cap de colla, els pares de la canalla o familiars dels castellers que pugen al tronc (Roset 2000b).
Tot i així, no tothom es posa nerviós quan mira un castell. Les dades que tenim ens diuen que hi ha un 50% d’espectadors en què no es detecta cap signe apreciable d’activació. Tot i que, com és normal, el nombre disminueix quan el que s’està presenciant és un castell de màxima dificultat, hi segueix havent més d’un 30% que es mostren pràcticament impassibles (Roset 2000b). Però, curiosament, on hi ha un major nombre de persones en què no es detecta canvis provocats per l’activació emocional és entre els castellers del tronc que no pugen al castell. Un 74% no mostra cap canvi significatiu de la freqüència cardíaca i un 56% segueix sense mostrar cap resposta emocional mentre observa un castell límit de la seva pròpia colla.
L’evolució de la freqüència cardíaca en el públic no només és diferent quant a la intensitat del canvi, sinó també en els moments en què es produeixen. Així, per exemple, mentre que en els castellers la freqüència cardíaca augmenta en el moment en què es comença a muntar el castell, en el públic no ho fa fins al moment de sonar les gralles (gràfic 22).
Gràfic 22. Es mostra l’evolució que sol tenir la freqüència cardíaca en les diferents posicions del castell, en el públic i en els castellers del tronc que no pugen (castellers que fan de públic). L’inici del castell és el moment en què la pinya està formada i l’equip de mans aixeca els braços, i el final quan baixen els segons de la pinya (Roset 2000b).
Es fa difícil valorar per què l’evolució del casteller fent de públic és diferent a la del públic en general. La causa més probable és el fet que el casteller té més informació de com han anat els assaigs o de les possibilitats d’èxit del castell, però, sobretot, sap interpretar millor el que està veient.
Com a norma general, el públic es veu més afectat que els mateixos castellers pel context i la dificultat relativa del castell. Així, la seva freqüència cardíaca quan s’està observant un castell assequible puja, de mitjana, fins als 144 batecs per minut i fins als 177 batecs per minut en els castells límit (gràfic 23).
Gràfic 23. Es mostra l’evolució que sol tenir la freqüència cardíaca en el públic, inclosos els castellers del tronc que no pugen, en funció de si es tracta d’un castell assequible (línia blava) o límit (línia discontínua vermella). L’inici del castell és el moment en què la pinya està formada i l’equip de mans aixeca els braços, i el final quan baixen els segons de la pinya. Com que la durada dels castells límit sol ser major, en la gràfica aquests moments tampoc no coincideixen (Roset 2000b).
És interessant veure que, mentre que en els castells assequibles el màxim es produeix just abans de fer l’aleta, en els castells de màxima dificultat la freqüència cardíaca segueix augmentant fins que surten els segons. Molt possiblement aquí s’hi acaba barrejant la reacció a l’alegria d’haver aconseguit un castell de màxima dificultat.
