Els castells s’entenen com una manifestació popular de tipus cultural en què la ciència i la tècnica no hi han tingut cabuda fins fa molt poc. Tot i que, encara avui, alguns sectors veuen amb mals ulls qualsevol aproximació de la ciència als castells, les aportacions que aquesta ha fet han estat cabdals i es remunten ja als anys noranta del segle passat.
L’any 1993 es va fer per primera vegada el 2 de 9 amb folre i manilles. Tot i que només es va carregar, aquest castell va representar una important revolució en el món casteller. Però, a més, també va ser el primer cop que la ciència entrava decididament en aquest àmbit, ja que deu castellers portaven sensors que els monitoritzaven la freqüència cardíaca i, a la diada de vigílies, quatre havien portat un sistema d’enregistrament continu de l’activitat elèctrica del cor, a tres se’ls va implantar uns catèters d’extracció de sang per poder analitzar el seu metabolisme i hormones i a dos membres de la soca se’ls estudiava els nivells d’oxigen a la sang.
Col·locació d'aparells que enregistraven la freqüència cardíaca de forma contínua just abans d'intentar el 2 de 9 amb folre i manilles a la diada dels Minyons de Terrassa, el 1993.
(Foto: Mercè Garric i Aumatell)
La decidida aposta dels Minyons de Terrassa d’aprofitar la ciència per entendre millor el comportament dels castells i millorar-ne la seguretat i la salut va fer que, el 1994, amb la col·laboració del Centre d’Alt Rendiment Esportiu (CAR) de Sant Cugat i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), organitzéssim la primera Jornada de Prevenció de Lesions (que ha tingut continuïtat fins a l’actualitat) i publiquéssim el primer llibre (Boada 1994) que relacionava la medicina i la preparació física amb els castells. Poc després, el 1996, es va portar a terme un important estudi en què s’analitzaren les caigudes dels castells des del punt de vista biomecànic. Aquestes dades van permetre demostrar els mecanismes de frenada que es produeixen quan un castell fa llenya i donar explicació científica al fet que les caigudes generen menys lesions de les que es podrien esperar veient l’espectacularitat dels impactes. Aquell mateix any també nasqué el Foment de la Ciència i la Salut en el Món dels Castells, un grup de professionals de diferents àmbits que s’encarregaren de donar continuïtat a les Jornada de Prevenció de Lesions i esdevingueren un motor de projectes i iniciatives. També el 1996 es feu la primera Jornada de Ciència i Castells, organitzada pels Minyons de Terrassa, en el marc de la Setmana de la Ciència, que impulsava la Fundació Catalana per a la Recerca.
Comitè organitzador de la primera Jornada de Prevenció de Lesions, l'any 1994. D'esquerra a dreta, Francesc Sala, Cèsar Comas, Dolors Casals (col·laboradora), Jaume Rosset, Miquel Àngel Cos, Jordi Porta (col·laborador), Francesc Cos i Màrius Boada.
(Foto: Mercè Garric i Aumatell)
Tot i la importància d’aquestes iniciatives, l’interès per la ciència dins del món casteller era, al tombant de segle, força testimonial. Però, de la mateixa manera que en la societat hi ha hagut un increment de la preocupació per la seguretat, això també s’ha observat al món casteller, on hi ha comportat, a voltes més per necessitat que voluntat, un augment de la presència de la ciència i la tecnologia. Fins al punt que l’any 2006 es va crear, a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la figura del director científic i mèdic, amb l’encàrrec de portar a terme estudis i projectes, com va ser el del casc casteller, per fer més segura l’activitat. Això, de retruc, ha fet que el món casteller hagi experimentat una modernització que l’ha convertit en un model a seguir en altres àmbits i que, fins i tot, l’ha fet mereixedor de premis i distincions.
A dia d’avui, tot i que encara ens queden molts aspectes per conèixer dels castells, des del punt de vista de la ciència tenim un bon gruix d’informació que ens permet entendre com és factible fer construccions que semblen impossibles, per què les lesions són molt menys freqüents del que es podria esperar o com respon l’organisme del casteller a l’esforç del bastiment d’un castell.
