La lluita pel domini casteller. Reapareix la pluralitat (1947-1954)

El 1947 es podria considerar l’inici d’una nova dinàmica. Així, a Valls, per primera vegada des del final de la guerra, es presentà una temporada amb dues colles.

Els Xiquets de Valls, els oficials, seguiren amb les seves actuacions, mentre que l’altra colla actuà el dia 16 de gener a la Societat Agrícola. Després, per les festes de la Candela, la Colla Vella apareixia per primera vegada en públic, però sense la presència de les autoritats. Considero que és a partir d’aquest moment que se la pot considerar la Colla Vella reorganitzada, pel fet que ells mateixos s’hi van definir en un article titulat: «Reaparece la Colla Vella de los Xiquets de Valls», publicat a El Correo Catalán, del 13 de febrer.

El fet de tenir les autoritats locals en contra, i tot i això poder actuar i normalitzar la seva situació, va ser possible gràcies a la intervenció d’alguns carlins, com Joan Guinovart. D’altra banda, Josep Nolla s’entrevistà amb el governador civil i li digué que no se’ls permetia actuar tot i que tenien màrtirs de la tradició entre les seves files i que durant la República s’hi havien posicionat en contra. El governador va donar el permís necessari perquè la colla pogués fer la seva presentació a Valls. Hem de pensar que, sense aquesta autorització, de cap manera s’hauria permès des de l’Ajuntament. Així doncs, el fet de saltar-se l’alcalde i anar directament a l’autoritat superior va ser una de les causes per les quals les autoritats locals no eren al balcó durant l’actuació de la colla, i el motiu pel qual la utilització del nom de Colla Vella quedà vetat en públic, sobretot a la premsa local, que era la que podien controlar; com veurem, aquesta denominació no fou permesa fins al 1948.

Amb tot, sembla evident que la Colla Vella quedava oficialment reorganitzada però no reconeguda, com evidencien el pagament que l’Ajuntament va fer efectiu per l’actuació de Sant Joan: «A la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en concepto de pago de la contrata y castillos realizados durante la fiesta mayor» i el mateix rebut del pagament, amb el paper oficial de la colla (ACAC. Fons Municipal de Valls).

El dia 23 de març es va produir una reunió del Ple del Patronat casteller vallenc, en què segons la informació publicada a la premsa local tractaren diversos temes, entre els quals:

A preguntas del Sr. [Francesc] Blasi, se le dio cuen­ta detallada y minuciosa de la creación de la otra «colla», que el Patronato, como se recogió en la memoria, no puede ver con desagrado siempre que ello sea en aumento de la afición y produzca los naturales deseos de superación […], haciendo constar que, hasta el momento, la «colla» recientemente constituida no había solicitado ingresar ni recibir el apoyo de este Patronato, a pesar de las indicaciones en este sentido efectuadas.

Entre los acuerdos que se tomaron, más importantes, figuran los siguientes:

Aceptar el nombre de «La Muxerra» que ha tomado la «colla» que desde 1939 viene actuando y que está bajo este Patronato.

No admitir para las «Colles» que puedan estar bajo este Patronato ninguna denominación de nueva o de vieja, consecuentes a lo expuesto y para evitar posibles rivalidades ajenas a la índole de los «Xiquets». (Juventud, 29/03/1947)

Amb la inclusió de la clàusula respecte al nom de les colles, el Patronat tancava la porta a la incorporació de la Colla Vella. I la impossibilitava de rebre cap suport oficial. A més, la colla oficial no podia mantenir el nom de Xiquets de Valls, ja que no era l’única que els representava, i com que el de Colla Nova estava prohibit, van decidir-se pel de Muxerra.¹

Però durant una part del segle XIX, aquest nom l’havia utilitzat la Colla Vella. Així que podria semblar estrany que el Patronat utilitzés un nom relacionat amb la colla a la qual estaven enfrontats per dirigir-se a l’oficial i en la qual, a més, els castellers de la Nova eren majoritaris.

Es podria pensar que l’elecció del nom responia a tenir contents els antics membres de la Vella que s’havien quedat a la colla del Patronat. Tot i que considero que respongué més a una qüestió de legitimitat, ja que si hi havia la Colla Vella en funcionament, l’altra, per tradició havia de ser la Nova, i en conseqüència hereva de la colla «esquerrana» durant la República. És per això que crec que l’elecció del nom Muixerra era una bona possibilitat, ja que era un nom relacionat amb la colla de tradició dretana, no aixecava dubtes i, a més, quedava allunyada de les antigues tensions entre Vella i Nova. A més, el tema del nom era més important a fora que a dins de Valls, on tothom sabia qui era qui. Considero que per a la majoria dels castellers no devia tenir tanta importància el nom com el suport que rebien del Patronat: salari diari garantit, assegurança, suport d’Educación y Descanso i el favor del règim eren motius suficients perquè molts castellers decidissin quedar-se a l’empara de la colla oficial.

Poc després la Colla Vella va utilitzar una nova forma per donar-se a conèixer: «Colla Vella» (Rabassó) «Xiquets de Valls» (ACAP, Fons Municipal de Vilafranca del Penedès). Podem pensar que la incorporació de Rabassó al nom de la colla responia a un intent de legitimar-se com a veritables continuadors de la Colla Vella. D’una banda, les autoritats municipals els posaven traves i no els permetien utilitzar el nom. D’altra banda, la premsa local els anomenava de manera despectiva. Com ja hem comentat, a Valls, tothom sabia qui era qui, o sigui que el que realment importava era fer saber a les persones que els podien contractar que eren els continuadors de la Vella de Rabassó.

Durant aquest període, tant el Patronat com les autoritats locals van donar suport a la Muixerra, que era considerada la colla del règim i l’encarregada de representar Valls a les diferents actuacions que es feien fora de la ciutat, on, en molts casos, els acompanyaven. A més, les autoritats es van convertir en patrocinadores de la colla oficial per tal de treure’n el màxim partit, i com veurem, el Patronat va quedar polititzat en favor de la colla oficial.

Amb les dues colles a la plaça, la Muixerra era la clara dominadora del panorama casteller, mentre que la Vella anava augmentant, a poc a poc, el seu nivell. Pa­ral·lelament, el discurs entorn del fet casteller feia un pas més i si fins llavors es tractava d’exaltar el règim i la «raça», d’ara endavant s’hi incloïa la unitat i el control jeràrquic, com s’apreciava a les pàgines de Juventud:

¡Qué magnífico símbolo de la bien entendida fraternidad humana son esas torres que levantan los Xiquets! Sin una plena compenetración, sin una fuerte ligazón que les une a todos, su empresa no sería posible. Es merced a la unión jerárquica, escalonada, de cada uno de los ele­mentos que brota la gracia arquitectónica del conjunto. […] ¡Oh, si en todos los azares de la vida todos nos comportáramos como los Xiquets de Valls… (15/11/1947)

Però l’ús que es feia del Patronat i del fet casteller va tenir conseqüències ràpidament i les tensions es van fer visibles. El dia 9 de novembre la Colla Vella actuà en un festival benèfic a Barcelona i Francesc Blasi, en una carta, explicava la situació que es va viure en el decurs d’aquella jornada:

Aleshores sorgí el patriotisme i les preferències per part d’alguns vallencs respecte el Patronat; per això convé procurar que el Patronat sigui dels Xiquets de Valls, tant de l’esquerra com de la dreta, tant dels vells com dels nous. Cal llimar asprors, al meu entendre. Cal formar una germandat entre colles, perquè qualsevol dia ens podem trobar amb un altre Patronat, o sigui un Patronat per a cada Colla, i això serà una divisió ciutadana que cal evitar. N’he sentit parlar, i per això em permeto dir-vos-ho amb aquestes ratlles […].

Al meu entendre cal una tàctica atraient, imparcial i allunyada de personalismes; perquè ara com ara en la qüestió dels Xiquets de Valls només hi veig personalismes i nimietats. (CDOCA, Fons Francesc Francin Veciana, del 12/11/1947). [Es pot resseguir l’impacte que generà a Cervelló 2015: 149 i següents.]

Pel que fa als castells, l’any 1947 havia estat un èxit per a la Muixerra, que havia aconseguit tres 4 de 8 a Valls, i en total, n’havia fet deu, els mateixos 2 de 7 i molts d’altres castells. Havia assolit la fita de fer més de 100 castells en tres dies i havia actuat en municipis on mai no s’havien aixecat castells. La feina feta des del Patronat havia estat bona: s’havien aconseguit bons preus i actuacions importants. El reconeixement mediàtic havia augmentat. L’objectiu, d’ara endavant, era exportar els Xiquets als màxims llocs possibles.

La Colla Vella continuava creixent i s’anava consolidant amb castells de set i, tot i ser el primer any, havia tingut força sortides. El cap de colla oficial era Pau Parés, mentre que el càrrec real —qui prenia la majoria de decisions i hi posava els diners— l’exercia Josep Nolla.

Un cop analitzat el que succeí a Valls, és hora de veure què passava a Tarragona. Al setembre, havia sorgit la possibilitat de realitzar-hi un concurs amb motiu de Santa Tecla. En aquest concurs s’hi havien de presentar, en teoria, les quatre colles existents, la del Vendrell, la de Tarragona i les dues de Valls, però «contrariamente a lo que esperábamos, no se celebrará el concurso […]. Nos consta que las “colles” de Valls estaban dispuestas a dar el máximum de facilidades y que por ellas no se ha debido de desistir. Ha sido una lástima» (Juventud, 13/09/1947).

Tot i que finalment no es va celebrar, l’actuació dels tarragonins va ser destacada. El Diario Español s’hi referí així: «El aspecto de la plaza era magnífico, habiéndose congregado numerosísimo público para seguir las incidencias de los castillos. En el ambiente había mucha espectación, esperándose reconfirmarse el quatre de vuit que la colla tenía intención de levantar. En primer término se hizo el pilar de cinc y después, entre aplausos de la muchedumbre, se levantó el quatre de vuit, castillo que la colla de Tarragona hacía más de cuarenta años no había realizado. […] hicieron luego el tres de set, el dos de sis y els dos pilars de cinc» (24/09/1947).

La resposta vallenca no es feu esperar, i dos dies més tard apareixia un article que signava «Un xiquet de Valls» i que deia:

Cada año toda la temporada castellera, desde la primavera al otoño, se desliza en un intenso pugilato de las collas existentes, se encuentren o no en una misma plaza. Si una colla levanta un castillo en Vendrell, otra intentará superarla en Arbós y así en cada temporada se establece un record de actuación entre «Els Xiquets de Valls», «Nens de Vendrell» y «Castellers de Tarragona». El record tiene un sentido de honor localista; detrás de la respectiva colla, se halla un público fanático y detrás de éste la población que representan, y no se puede pasar por alto el decir que son los vallenses, en general, los que se sienten más heridos en su amor propio si otra colla llega a aventajarlos, por una simple razón: porque a pesar de todo los Xiquets son Xiquets de Valls.

Estas competiciones entre Valls, Vendrell y Tarragona, como en otro tiempo Montblanch con sus dos «colles», son lo que dan el calor popular y así nacen las discusiones y así se pone en juego el honor y la hombría. El día en que los Xiquets pasaran de una colla a otra, me refiero de una localidad a otra, como se traspasa un jugador de futbol, los castells habrían perdido su valor popular y habrían llegado a ser un espectáculo.

Ayer en Tarragona se hizo el quatre de vuit y se han lanzado campanas al vuelo y la prensa lo ha comentado; pero nosotros, más enterados de las lides castelleras, decimos: la colla de Tarragona no ha levantado el quatre de vuit, y lo pondremos en claro. El quatre de vuit del día de Santa Tecla, en Tarragona, lo hizo la colla de Vendrell vistiendo las camisas de Tarragona. Efectivamente, por encima del cordó, salvo error, que sería escaso, todos los que subieron a tan arriesgado castillo eran de Vendrell, menos un segon, un terç y un quint que eran de Tarragona. Hemos leído que Pomerol dirigió a los castellers y nosotros apelamos al público que presenció el espectáculo: encima de los hombres que rodean el castillo había un hombre dirigiendo con su pañuelo blanco en cabeza (no descendió hasta que subieron els dosos), y este era Salvador Gual, director de la colla de Vendrell. (Diario Español, 25/09/1947)

La polèmica no era perquè els tarragonins haguessin fet el 4 de 8, sinó per haver-lo fet amb l’ajuda dels del Vendrell. Al Diario Español el tema va aparèixer fins a deu vegades, entre notícies, articles i cartes al director, mentre que a Juventud n’apareixien cinc més amb rèpliques i contrarèpliques.

Carme Oriol i Albert Pallarès van resumir la polè­mica d’aquesta manera: d’una banda, els vallencs criticaven l’ajut que van rebre els tarragonins dels vendrellencs i reptaren les altres colles, juntes o per separat, a una competició. D’altra banda, els tarragonins i els vendrellencs trobaren normals els ajuts i esmentaren una gran quantitat d’exemples en els quals les colles vallenques havien rebut col·laboracions. Pel que fa al repte llançat pels vallencs, els vendrellencs i els tarragonins l’acceptaren de paraula, però finalment la competició no es va celebrar (2008: 193-195).

Aquesta tensió, en realitat, va servir per escalfar molt l’ambient i augmentar la competitivitat entre les diverses colles. Pel que fa a la discussió, les dues parts tenien raó. D’una banda, els tarragonins havien rebut un suport molt gran per fer aquell castell, fins al punt que Salvador Arbona Valent (casteller tarragoní) afirmava que «tot el castell era del Vendrell i fins i tot considerava que l’Ajuntament de Tarragona va pagar directament al Vendrell i que per això es va fer el quatre de vuit, perquè ells no el po­dien fer». D’altra banda, tant tarragonins com vendrellencs afirmaven que havien ajudat moltes vegades els de Valls, que també era cert, però mai fins al punt de poder dir que van fer tot el castell. En molts dels casos es podia tractar de dues o tres persones en llocs de compromís i en d’altres, la majoria, els nens que formaven part de la canalla. Vicenç Balaguer Pardalet ens explica com li anaven a buscar els seus fills, l’Estevet i el Tonio:

Baixava el Fontanillas de Valls, arribava jo amb el carro i ja me’l trobava allí baix a l’escala: Au vinga, que hem de marxar. Au desengan­xa, vés cap a la quadra a desenganxar i marxar, cap a Valls, a dormir a Valls. […] Si no [hi] anàvem naltros, a vegades no podien fer castells. (2008: 193-192)

Els Nens del Vendrell, a banda de les actuacions en pròpia plaça, també van fer castells a Sant Sadurní d’Anoi­a, Vilafranca, Igualada, Calafell, Vilanova i la Geltrú, la Riera de Gaià i Terrassa. En total van fer cinc 4 de 8 i sis 2 de 7 (quatre dels quals descarregats).

A més, a Vilafranca van estar a punt de carregar el 3 de 8, que feia dotze anys que no s’aconseguia, tot evidenciant el bon nivell de forma pel qual travessaven. Els del Vendrell aquell any també van designar sant Zacaries com a patró de la colla.

Per Santa Úrsula observem, per primera vegada, una evolució entorn del fet casteller. Fins llavors, era considerat un tipisme local, una activitat folklòrica del Camp de Tarragona i el Penedès, mentre que en aquell moment agafa una dimensió més gran, com a esport 100% català. De totes maneres, hem d’entendre aquesta voluntat de fer ressorgir els castells com l’expansió d’una de les tradicions esportives de la nostra regió. En vuit anys, els castells havien passat de ser una tradició local de Valls, Tarragona i el Penedès a convertir-se en un esport català.

La nota a què ens referim fou publicada a Mundo Deportivo: «Iniciamos hoy, con la publicación de una crónica sobre la última competición de la temporada, los comentarios asiduos a un deporte cien por cien catalán: los “Chiquets de Valls”. De la misma manera que muchas regiones españolas tienen sus típicas competiciones deportivas que arrancan de lejísimos tiempos y tradiciones —la pelota vasca, los concursos de “azkiolaris” [aizkolaris] en el norte, los bolos en la montaña, las distintas modalidades de lucha en Canarias y León— también Cataluña posee, en este magnífico ejercicio físico de levantar los “castells”, su deporte tradicional y popular» (8/11/1947).

El 1948, de nou, fou marcat per les tensions i la rivalitat. Abans, però, segons Món Casteller, els castellers vendrellencs «es procuraren i obtingueren un cert recolzament moral i material. Ho denota el full imprès que, acompanyant una butlleta de soci protector, expressa: NENS DEL VENDRELL (adherido a Educación y Descanso). – Muy señor nuestro: Tenemos el gusto de comunicarle que nos hemos constituido en una sociedad denominada “Nens del Vendrell”, la cual estará encargada de proteger y mantener el arte de nuestros castellers que con su esfuerzo incomparable y desinteresado han dado a nuestra villa, un nombre y personalidad digna de tener en cuenta. – Su difícil actuación económica y el peligro constante de lesiones y demás percances, nos ha llevado a la creación de dicha sociedad. – Contando a Vd. entre los aficionados a los “Castells”, esperamos querrá ser socio protector y se servirá llenar el boletín insertado al pié, para contribuir con su aportación mensual al sostenimiento de la misma. Atentamente le saluda LA JUNTA» (1981: I, 518).

Aquesta referència confirma que les tres colles creades acabada la Guerra Civil estaven adherides a Educación y Descanso. La primera a fer-ho va ser la de Tarragona, que ja l’any 1942 aprovà als estatuts la figura de pro­tector. Després ho feu el Patronat dels Xiquets de Valls, que potenciava la figura de protector del Patronat, i des del qual es donava suport a la Muixerra, i, finalment, els del Vendrell, que buscaven el suport econòmic en la figura del soci protector.

De totes maneres, a banda del que feien les colles tradicionals, el fet casteller seguia creixent. Així, el febrer del 1948 feien la seva primera actuació els Xiquets de l’Eramprunyà. Segons la premsa esportiva: «Ya el Bajo Llobregat, posee su colla de castellers. Una colla fundada en Gavá, y que ha tomado el nombre del histórico Castillo de “L’Aramprunya”» (Mundo Deportivo, 11/02/1948). Mentre que el 14 de setembre apareixia una altra colla, la dels Castellers de Vilafranca, que en la primera actua­ció a Sant Cugat Sesgarrigues feren ja el 3 de 6, el 4 de 6, el 3 de 5 net, el pilar de 5, el 2 de 5, diversos pilars de 4 aixecats per sota i dos pilars de 4 simultanis, ajudats per alguns castellers vendrellencs (Català i Roca 1981: I, 526).

Amb la consolidació de les colles existents i l’aparició de noves, el fet casteller anava agafant força fora de la província de Tarragona i augmentava el seu camp d’actuació. Des del final de la Guerra Civil els castells havien viscut un gran creixement: d’una banda, la consolidació de les tres colles principals —la Muixerra a Valls, la de Tarragona i la del Vendrell—, i de l’altra, el ressorgiment de la Colla Vella a Valls i la creació d’aquestes dues noves agrupa­cions. A més, durant el concurs casteller que se celebrà a Reus un grup d’aficionats locals feren una exhibició: eren els Ganxets.

Aquell any la Muixerra es desplaçà a Madrid, on actuà davant de Franco. El viatge va ser un èxit i va aportar una publicitat extraordinària als vallencs. Amb tot, ens interessa destacar l’ús que en feren les autoritats de Zamora: «Pero la cosa no es tan fácil, y ahí está la Biblia, la amada Biblia de los luteranos, para demostrar lo que vale la humildad, esta sencilla humildad de los chicos de Valls, que saben que no pueden subir más arriba del piso octavo. Las collas de los xiquets, las torres humanas de estos mozos españoles, serán un bonito estímulo, una buena lección; inútil como siempre para estos genios de nuestro tiempo, mitad máquinas tragaperras y mitad caimanes traga niños. Ellos seguirán camino del cielo, babélicamente, mientras nuestros mozos explican este prodigio de equilibrio y de humildad que consiste en no pasar de los quince metros» (Imperio: Diario de Zamora de Falange Española de las JONS, 05/05/1948).

La temporada avançava amb normalitat fins que a Juventud publicaren un article que es referia als Nens del Vendrell. D’una banda es queixaven que aquests utilitzaven el terme xiquets: «aprovechamos esta contingencia para reiterar el ruego que hace tiempo hicimos para que se haga lo procedente al objeto de patentar […] el nombre de “Xiquets de Valls” a favor de la ciudad». I de l’altra, la mala actuació que els del Vendrell havien tingut a Reus, que, comparada amb l’actuació que les colles vallenques ha­vien fet per Sant Joan, els portava a concloure: «hemos de sentirnos satisfechos de la supremacía que Valls, cuna de los “Xiquets”, sigue detentando» (Juventud, 03/07/1948).

La polèmica estava servida. Pel que fa al tema de la supremacia, la resposta arribà al cap d’uns dies de la mà de la premsa tarragonina. El 13 de juliol s’escrigué un article que es queixava de l’afirmació que les colles vallenques eren les millors de la província, deia que la Muixerra tenia bons castellers «y la protección de que gozan les hace presumir de galardones que no han demostrado»; afegia que als del Vendrell els faltaven bons castellers que eren al servei militar i que, amb la col·laboració de la colla de Tarragona, podien vèncer els vallencs. Continuant amb la polèmica de l’any anterior, els caps de colla de Tarragona i el Vendrell acceptaven enfrontar-se a les dues colles de Valls unides i s’oferia la plaça de braus de Tarragona, per Santa Tecla o Sant Magí, per fer-hi un concurs i afegia: «la fama de Valls se vería comprometida de no aceptar esta sugerencia» (Diario Español, 13/07/1948).

La resposta vallenca arribava en forma de carta al director, signada per «Un vallense» i enviada el 14 de juliol: «Debo manifestarle que el reto al que alude dicho artículo de los Xiquets de Valls no es tal, quien ha hecho el reto desde el semanario local “Joventut”, ha sido la “Colla Nova” o sea “La Muxerra”, pero nunca la “Colla Vella de Rabasó”, dado que solo hace un año que sale a la vida pública y no puede ni retará nunca a otra “colla o colles” por los motivos siguientes, y es que hasta la fecha tan solo ha podido colocar el aixecador en el quatre de vuit, y hacer los siguientes castillos cinc de set y tres de set aixecat per baix, dos de sis neto [sic] y el pilar de cinc, y hasta que no podamos igualar o superar lo que han hecho otros; nosotros somos los menos indicados para hablar.» I concloïa: «Nosotros no estamos en ningún modo de acuerdo para actuar conjuntamente con la otra “Colla La Muxerra” por razones que no hay necesidad de explicar» (Diario Español, 17/07/1948).

Amb aquesta resposta la Colla Vella es desmarcava de la Muixerra i de Juventud, i deixava clar que no estaven preparats per enfrontar-se amb igualtat de condicions amb la resta de colles i, sobretot, que no estaven disposats a actuar conjuntament amb la rival. Les vuit temporades de colla única i les pressions per tornar a fusionar-se encara devien pesar, i força. A més, l’article deixava clar que la Muixerra s’identificava amb la Colla Nova, com apuntàvem anteriorment.

El segon tema que tocava l’article del dia 3 a Juventud feia referència a la utilització del terme xiquets per part d’altres colles i en demanava la patent per a Valls. Pere Català i Roca envià una carta al director del setmanari on es queixava que les altres colles no poguessin utilitzar el nom de xiquets, i ho argumentava dient que a Barcelona, per parlar de castells i castellers, s’havia de parlar de xiquets, i seguia: «Xiquets es, como sabemos, palabra que, en Cataluña, es privativa del Campo de Tarragona. Resulta, pues, un contrasentido oponerse, con el pretendido ánimo de mantener nominalmente la supremacía castellera para nuestra Ciudad, a la adopción de la palabra Xiquets por collas no vallenses. Al fin y al cabo, si todas las collas admiten el nombre de Xiquets […], ello es ni más ni menos que un homenaje a la ciudad castellera por excelencia.» La resposta de la direcció apareixia al mateix número, justificant la seva proposta perquè els Xiquets eren els millors. I es preguntava què passaria si els imitadors i les paròdies feien mal al renom aconseguit. I continuava: «La gloria de esos castillos humanos se debe a Valls, ¿por qué, pues, no usar y tener en exclusiva este nombre que es nuestro orgullo? Es el apellido del padre, que todos deseamos perpetuar y honrar debidamente, y mayormente cuando es glorioso» (Juventud, 17/07/1948).

Lluny d’acabar-se, la polèmica reapareixia amb una altra carta de Pere Català i Roca, que seguia amb els seus arguments i responia la carta del dia 17, que deia: «Si los xiquets hubiesen nacido en Tarra­gona no se hubiesen nombrado de tal manera y tampoco si hubiese visto la luz en Vendrell», i seguia:

Exacto. Salidos de Tarragona y de Vendrell, no se habrían nombrado Xiquets. ¿Qué mayor confirmación, pues, de la vallensidad implícita de los Xiquets? Tanto los tarraconenses como los vendrellenses, como los otros castellers no vallenses, si se llaman Xiquets acatan de hecho la primacía vallense. ¿Y somos nosotros los que no queremos? […].

Cedamos el apellido, pues, y si algún día acontece […] que los Xiquets de otra población levantan un castell que nos pareció imposible, eso nos ha de llenar de legítimo orgullo, a la par que de estímulo al ver que honran el apellido glorioso de su origen.

La resposta de la direcció era breu: «Muy bien que salgan colles por aquí y por allá que ejecuten los ejercicios de los Xiquets o sea que hagan castells. Esto es el honor nuestro, pero que ellos se digan Xiquets, no. Háganlos, pero si no lo son, que no se les llame así» (Juventud, 31/07/1948). Com hem vist, doncs el punt de vista de les dues parts no havia variat gens.

A Vilafranca, per Sant Fèlix, es van trobar les dues colles vallenques i els del Vendrell. Juventud havia demanat insistentment als seus castellers que s’havien d’esforçar al màxim. En relació als castells realitzats, la Muixerra va assolir el 4 de 8, el 2 de 7, el 3 de 7 per sota i el pilar de 5. La colla del Vendrell —segons la premsa, amb els de Tarragona— va fer el 4 de 8, el 2 de 7, va intentar el 3 de 8, que va caure en el moment de col·locar l’aixecador, i va acabar amb el pilar de 5. A la Colla Vella li va caure el 4 de 8 quan es col·locaven els dosos i el 2 de 7 al col·locar-se l’aixecador, i va descarregar el 3 de 7 per baix i el pilar de 4.

Poc després els Nens del Vendrell a Torredembarra, per Santa Rosalia, van descarregar el 4 de 8 i el 2 de 7. El 12 de setembre, per Sant Zacaries, els van tornar a descarregar tots dos.

Per Santa Tecla, els Xiquets de Tarragona van fer el 4 de 7 amb el pilar, el 3 de 7 i el 2 de 7.

La tensió entre vallencs i vendrellencs anava en augment. El bon estat de forma que mostraven els segons va motivar que els vallencs els reptessin a un concurs casteller l’any anterior, que no es va dur a terme i que el 1948 se seguia reclamant. Finalment el concurs arribà, organitzat a Reus amb motiu de la II Fira Provincial.

La Muixerra en fou la vencedora amb el 2 de 7, el 3 de 7 per baix, el 4 de 8 i el 4 de 7 amb el pilar. La Colla Vella va fer el 5 de 7, el 3 de 7 per baix, el 4 de 7 amb el pilar carregat i un intent de 2 de 7. I els Nens del Vendrell van carregar el 4 de 8 i el 3 de 7 per baix, van descarregar la torre de 7 i van fer un intent de 3 de 8.

Del concurs, cal destacar la participació conjunta de les colles del Vendrell i Tarragona, i en solitari de les dues vallenques, cosa que mostra la potència castellera de Valls, on cada colla disposava de més de 100 castellers. De totes maneres, el concurs es va acabar amb una notícia desgraciada, la mort d’un casteller de la Vella que estava al cordó del dos de set, Isidre Dalmau Clarasó, Isidre de Rocallaura. Per tal d’ajudar la família del difunt, els castellers de la Vella van posar en marxa una col·lecta. Per fer-ho van haver de negociar amb l’Ajuntament que, finalment, acceptà que la premsa local fes ús del seu nom, i que acabés amb allò de «la otra».

En definitiva, els tarragonins mantenien una situació estable, tot i no haver repetit el carro gros. Els del Vendrell i la Muixerra lluitaven per liderar el món casteller. La Colla Vella mantenia la seva progressió, malgrat que ells mateixos reconeixien que encara no podien plantar cara a les altres colles. Els Castellers de Vilafranca van actuar a Sant Cugat Sesgarrigues, dues vegades a Coma-ruga, la Granada del Penedès, Olèrdola, Monistrol de Montserrat, el Pla del Penedès i Font-rubí, mentre que la colla de Gavà va actuar al Prat de Llobregat.

L’any 1949 va suposar un petit retrocés pel que fa als castells, no per l’altura de les construccions realitzades, ja que la Muixerra i els Nens seguien fent el quatre de vuit i el dos de set i la Vella havia descarregat el tres de set per baix, sinó pel nombre d’actuacions. A Tarragona, per Santa Tecla, la colla local va intentar el 3 de 7 i va descarregar el 4 de 7 i el 2 de 6. Els Nens del Vendrell van actuar al seu poble diverses vegades i també a Reus, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Vilafranca i Girona. Mentre que els Castellers de Vilafranca ho van fer a diversos pobles del voltant, tot i que destacà l’actuació de Barcelona. Aquell any també va participar per primer cop a Sant Fèlix, on, el 31 d’agost, van fer el 2 de 6, el 3 de 7 i el 4 de 7.

El moment de màxima confrontació d’aquella temporada va arribar novament a Vilafranca, on coincidiren els Nens del Vendrell i la Muixerra. Les dues van descarregar el 4 de 8, però només els vallencs van poder fer el mateix amb el 2 de 7 i intentaren el 3 de 8. De la seva banda, els del Vendrell intentaren el pilar de 6.

Durant els mesos d’agost i setembre, va tornar a aparèixer a la premsa la polèmica sobre la utilització del nom xiquets per part d’altres colles. A partir d’un article publicat a La Vanguardia del 20 d’abril, el setmanari vallenc va aprofitar l’ocasió per recuperar el tema, que ja havia tret l’any anterior. D’una banda, hi havia el punt de vista del setmanari i, de l’altra, el de Pere Català i Roca. Els primers defensaven que les noves colles no es podien anomenar xiquets perquè podien generar dubtes de si es referien als vallencs (Juventud, 20/08/1949), mentre que el segon considerava que la utilització del terme xiquets per part d’altres colles aportava prestigi als vallencs, a més de ser una bona manera per parlar de les torres humanes en lloc de castells que, segons ell, podia generar confusió (Juventud, del 3/09/1949).

Per Santa Úrsula a Valls només actuà la Colla Vella, ja que el greu estat de salut de Ramon Barrufet (que morí el 3 de novembre) comportà que els membres de la Muixerra no hi prenguessin part. Anton Domingo Baldrich, Foguet, assumí el càrrec de cap de colla.

El 1950 va ser un any de tensions, sobretot a Valls. D’una banda, es mantenia la polèmica pel nom de les colles locals. Al Diario Español es van referir a les dues colles com la Nova i la Vella (19/01/1950), amb la qual cosa es deixava clar que fora de Valls tothom tenia clar qui era cada una, tot i l’ús del nom Muixerra. A la premsa vallenca es van creuar diverses crítiques al voltant del suport que rebien uns i altres. Hem de recordar, però, que Juventud era un mitjà de comunicació dominat per l’autoritat vallenca, i mentre uns se sentien desprestigiats en les cròniques, els altres creien que no eren prou exaltats.

L’ensopiment esmentat també arribà a terres vendrellenques, on els Nens només van aconseguir un 4 de 8, a Vilafranca, i tres 2 de 7 —dos al Vendrell i un a Vilafranca. Aquell any, a la capital de l’Alt Penedès no hi va assistir cap de les colles vallenques i, el dia 31 d’agost, els castellers locals hi van descarregar el 4 de 7, el 3 de 7 i el 2 de 6. I per Santa Úrsula, a Valls, només participà la Muixerra, ja que la Vella es queixà que ells no rebien el suport de les autoritats, cosa que implicava estar sempre més mal finançats.

Amb tot, l’entorn casteller vallenc acabava l’any amb molta pressió acumulada. El nombre d’actuacions de les colles s’havia reduït molt. La Muixerra havia sortit de la capital de l’Alt Camp per actuar a l’Espluga de Francolí i a l’Arboç, mentre que la Colla Vella ho havia fet a Igualada.

Pel que fa als castells aconseguits, la Muixerra, des de la mort del Blanco, només havia pogut descarregar un 4 de 8, per Sant Joan, i tres 2 de 7. La Vella, per la seva banda, seguia al mateix nivell quant a castells, amb el 3 de 7 per baix i el 5 de 7, i va intentar el 2 de 7, però no el va poder carregar.

Tot i que el balanç de la temporada era fluix, a Tarragona va aparèixer una colla nova. Segons Món Casteller, va anar així: «Antics components de la colla nova tarragonina s’agrupen el 1950, portats, entre d’altres, per Josep Gallisà, Anton Puig i Andreu Ferré. Inicien les actuacions de la segona època i adopten en nom de Colla Nova de Sant Magí, Xiquets de Tarragona. Quedà com a cap de colla en Jaume Gonzàlez, “Coix del Morret”» (1981: I, 552). Segons Bargalló, l’adopció definitiva d’aquest nom arribà dos anys després, el 1953 (1990: 110).

Món Casteller definí l’any 1951 com un any extraordinari. A Valls la temporada s’inicià amb la celebració de les Decennals. Per Sant Joan, el més curiós fou que les dues colles vallenques «sin confundirse, se ayudaron mutuamente formando en los respectivos cordons, sintiéndose, por encima de todo, vallenses», i continuava explicant: «Una cosa es la simpatía por una de las dos “colles”, y la rivalidad entre ellas para la supremacía, y otra es el espíritu vallense que ha de desear para Valls que sean sus castellers los que continúen sustentando el primer sitio, el título de campeón de estos ejercicios […]. Y hoy podemos pregonar gracias a este espíritu vallense la gran y magnífica exhibición y manifestación de potencialidad que los Xiquets de Valls nos ofrecieron» (Juventud, 30/06/1951). De fet, aquesta col·laboració es va poder aconseguir gràcies a les gestions realitzades per l’alcalde de Valls, però sense oblidar que les dues colles van cobrar un bon preu per aquella actuació (Cervelló 2015: 234).

Pel que fa als del Vendrell, van fer el 4 de 8, la torre de 7 i el 3 de 7 per baix, a Vilafranca, el dia 30 d’agost, i també a Tarragona, com veurem a continuació. Els Castellers de Vilafranca, per la seva festa major, van actuar el dia 31 i van descarregar el 4 de 7, el 3 de 7, la torre de 6 i el pilar de 5.

I a Tarragona, per Santa Tecla, arribà la polèmica: «La colla de castells Xiquets de Tarragona no saldrá por Santa Tecla. En su lugar la Comisión de Fiestas ha contratado las colles de Valls, la Muxerra y la Vella. Mejor dicho, la contrata de las colles vallenses ha llevado aparejada la retirada de nuestros castellers.» Amb aquestes paraules semblava que la contractació de les colles vallenques fos la causa de no contractar la de Tarragona, però la crònica seguia explicant que l’Ajuntament no havia aconseguit posar-se d’acord amb el cap de colla ni amb els castellers locals per tal que actuessin. I afegia que la colla estava passant per un mal moment de forma, sense assajos ni possibilitats de realitzar una bona actuació (Diario Español, 01/09/1951).

El 13 de setembre el diari tarragoní publicà una entrevista a Esteve Pomerol en la qual se li preguntava què havia passat, però no va voler respondre res.

Amb l’aparició d’un nou article, la polèmica anava creixent:

La colla dels Xiquets de Tarragona no sale por Santa Tecla. Las declaraciones del teniente de alcalde, presidente de la Comisión de Fiestas, don Pablo Olivé Sanromá, hechas a nuestro compañero Vergara, son harto significativas al respecto. Ciñéndonos al texto de las mismas, el motivo del tal actitud no es otro que la incompatibilidad con las «colles» de Valls, pues los castellers de Tarragona consideran una «bofetada» para su prestigio el que la Comisión de Fiestas haya contratado a la Vella y la Muxerra vallenses. Ahora bien, la Alcaldía reunió a todos los componentes de la colla tarraconense, con el fin de hallar una fórmula de arreglo. El temor de hacer un papel más que mediocre ante la pericia y entreno de los vallenses era soslayado ofreciéndoles la ayuda municipal a fin de contratar los refuerzos que creyesen necesarios, facilitándoles el propio coche del Ayuntamiento para que fueran al Vendrell y establecieran un acuerdo con algunos componentes de los Nens de la población citada. Esta segunda proposición que favorecía a nuestros Xiquets tampoco fue aceptada y, en consecuencia, descartada la posibilidad de su salida el día de la Patrona.

Hasta aquí los hechos y la verdad escueta que se ha sucedido entre bastidores durante la semana última. Nosotros, que somos partidarios de nuestros castells […], honradamente creemos que la posición de los Xiquets de Tarragona es falsa. Si algún ápice de razón tenían para no salir ante la superioridad de los vallenses, después de la reunión de la Alcaldía, vistas las condiciones favorables que les asistían, su obligación era dejar de un lado las intrigas y desavenencias y, con toda dignidad, hacer frente a las «colles» forasteras. (Diario Español, 18/09/1951)

Un article, publicat el dia 20, afegia més llenya al foc: «El pleito casteller cobra proporciones insospechadas. Ayer una comisión de la colla Nens del Vendrell visitó a la Alcaldía para manifestarle sus propósitos de trasladarse a Tarragona con motivo de las fiestas de Santa Tecla. Verificadas las oportunas gestiones, a primeras horas de la tarde llegóse a un acuerdo mediante el cual los castellers vendrellenses competirán con las «colles» de Valls […]. La colla Xiquets de Tarragona se halla completamente al margen y son precisamente los 110 hombres de Vendrell quienes darán batalla a los vallenses. En realidad no se trata de concurso alguno, pero prácticamente resulta así. Vista la rivalidad existente entre ambas «colles» —según rumores, Vendrell intentará el tres de vuit— es de esperar una magna jornada castellera como hace años no se ha visto en Tarragona», i explicava que les tres colles cobra­rien el mateix: 7.500 pessetes cadascuna.

El 23, dia de l’actuació de les tres colles a Tarragona, encara es publicà una entrevista a tres membres de la Muixerra i a un de la Colla Vella:

—¿Qué castillos levantarán en Tarragona?

—El quatre de vuit, el dos de set y el tres de set aixecat per sota, como difíciles, y aparte los otros.

—¿Saben que vienen los del Vendrell?

—Sí.

—¿Les hacen miedo?

—¿Miedo? Ya saben que no.

—Ellos piensan hacer el tres de vuit.

—Una cosa es intentarlo y otra hacerlo.

—¿Cree que no lo conseguirán?

—Estoy seguro. […]

—Entonces, ¿son ustedes los mejores?

—La Muxerra es la mejor, ahora. Tiempo atrás nos venció la Colla Vella.

—La colla de Tarragona, reforzada por la de Vendrell, ¿hubiera sido enemigo para ustedes?

—No. En Tarragona nunca ha habido castellers, porque no se han cultivado. […]

—¿Están ustedes muy seguros del quatre de vuit?

—Sí, pero también nos podemos caer.

—¿Les han ganado alguna vez los de Vendrell?

—Nunca, pero desde luego presumen que son mejores que nosotros.

—¿Y es verdad?

—«Els del Vendrell parlen molt i no fan res.» Nosotros trabajamos sin hablar. […]

Y nos fuimos a ver a José Guinovart Escarré [en realitat es tractava de Joan Guinovart], secretario de la Colla Vella. No pudimos ver al cap de colla por estar en plena vendi­mia. El secretario se muestra un poco pardo.

—¿Harán el quatre de vuit?

—Que yo sepa, no.

—¿Qué castillos levantarán?

—El cinc de set, el tres de set aixecat per sota y uno superior que podría ser el dos de set, aparte otros.

—¿Son mejor ustedes o los de la Muxerra?

—Los de la Muxerra, sin duda.

—¿Y los de Vendrell y ustedes?

—Ahora los de Vendrell; trabajan mejor actualmente, pero nosotros tenemos elementos que con el tiempo podremos igualarlos.

—En un concurso, ¿quiénes ganarían, los de Vendrell o ustedes?

—Ahora los de Vendrell.

—Entonces, ¿es que la Colla Vella está en baja forma?

—Está en pleno período de formación. La mayoría son elementos jóvenes que les falta tiempo para ponerse a la altura e incluso superar a las otras «colles».

—Como están ustedes ahora, ¿superarían a la colla de Tarragona?

—Naturalmente.

—¿Son tan malos?

—Tarragona no tiene castellers.

—¿Será verdad?… (Diario Español, 23/09/1951)

Pel que fa als castells realitzats el dia 23 a Tarragona, la Muixerra va descarregar el 2 de 7, el 4 de 8 i el 3 de 7 aixecat per baix. Els del Vendrell descarregaren el 4 de 8, carregaren el 2 de 7 i intentaren el 3 de 8. Per la seva banda, la Vella carregà el 5 de 7 i el 2 de 7 i descarregà el 3 de 7. Juventud afegia: «aunque la actuación no tenía el carácter de un concurso —y si hubiese sido así la puntuación alcanzada por la Muxerra, hubiese sido, y no de poco, la mayor— la supremacía vallense por la clase, seguridad, esbeltez de los castillos quedó de manifiesto» (29/09/1951).

El 15 d’octubre els Nens del Vendrell van aconseguir una fita destacadíssima. Van descarregar un 3 de 8, castell que no s’havia aconseguit des del segle XIX, en pròpia plaça, per Santa Teresa —Eloi Miralles sempre destaca d’aquest castell que entre la canalla del pom de dalt n’hi havia uns quants de Vilafranca (1981: 39). Emili Miró es referí així a aquesta construcció: «Quan els Nens del Vendrell descarregaren el tres de vuit, portaven fets dotze quatres de vuit. Llavors, aprofitant l’empenta i l’assedegament de victòria dels castellers, es feu una selecció d’aquests per pujar al tres de vuit. Com tots estaven avesats a descarregar, per això no es conformaren amb coronar-lo, sinó que varen aguantar, ja que tenien el ple convenciment que podien descarregar-lo» (1961: 91).

Que els vendrellencs haguessin fet aquell castell motivà la reacció vallenca. El primer, com sempre, l’alcalde Fàbregas, que des del ple de l’Ajuntament autoritzava «a la Comisión Permanente para que preste a la actuación de referencia el apoyo que considere oportuno, moral y económicamente, fijando al efecto las retribuciones adecuadas» (ACAC, Fons Municipal de Valls, llibre d’actes del 14/10/1949 al 04/01/1952). Segons Juventud, l’ac­tuació fou un èxit: «Por primera vez, la Muxerra intentó el tres de vuit […] y el lunes, después de haberlo cargado el domingo (de hecho, logrado, aunque, según la costumbre que ha establecido unas normas, por no haber levantado a tiempo, que lo tuvo, l’anxaneta la mano, no podía considerarse hecho legalmente), se coronó sin desdibujarse, rectilíneo, de manera impresionante. […] Y para que no fuese sólo una colla surgió la Vella y plantó, también el lunes, después de un magnífico cinc de set, un esbelto dos de set, que hizo y deshizo a la perfección. Las ovaciones que la Muxerra y la Vella recibieron fueron inenarrables» (27/10/1951). La Muixerra havia aconseguit, per Santa Úrsula, carregar el 3 de 8.

El 27 d’octubre el Diario Español publicà un article on explicava que amb el 3 de 8 els del Vendrell havien passat al davant i que els vencedors d’aquella temporada eren els Nens del Vendrell.

De nou la polèmica estava servida. Hi van intervenir des de l’alcalde vallenc fins al mossèn del Vendrell. A Destino ho explicaven així: «Vendrell ha cerrado con broche de oro la temporada, y creemos que va a resultar muy difícil para las “colles” rivales conseguir arrebatarles tan merecido galardón folklórico» (03/11/1951).

Per acabar l’any, segons Bargalló, el dia 25 de desembre la Colla Nova de Tarragona feia la seva aparició oficial amb castells de 6 (1990: 110).

El 1952 es va iniciar a Valls amb la polèmica entre la Colla Vella i les autoritats locals. Al maig Franco va passar per la població i les dues colles havien de fer-li un pilar. La Vella, però, no hi va assistir perquè els faltava un pilaner important. Quan l’alcalde va saber que pocs dies després havien actuat, pressionà els dirigents i els intentà multar. Amb tot, se solucionà amb una estirada d’orelles de les autoritats, però sense més conseqüències greus.

La temporada seguia el seu curs. Els Nens del Vendrell mostraren la seva autoritat per la seva festa major i en actuacions com la Bisbal, Igualada o Torredembarra, on s’aconseguien els castells més destacats. La Muixerra, per contra, només va poder carregar el carro gros per Sant Joan i descarregar el 2 de 7 a l’Arboç.

Per Sant Fèlix del 1952 es van enfrontar els Nens del Vendrell amb la Colla Vella. Els primers van fer el 2 de 7 i van carregar el 3 de 8 al segon intent, mentre que la Vella feu el 5 de 7 i intentà el 3 de 8 i el pilar de 6.

El 28 de setembre es va celebrar un concurs casteller a la plaça de braus de Tarragona. Davant d’entre 12.000 i 14.000 espectadors, vallencs i vendrellencs es jugaven la supremacia. La Muixerra i els Nens del Vendrell van quedar empatats en el primer lloc amb 2.100 punts, seguits de la Colla Vella, amb 1.300; de la Colla Nova de Tarragona, amb 1.140, i de la Colla Vella de Tarragona, amb 1.050 (Català i Roca 1981: II, 692). Amb aquell resultat, els diferents mitjans de comunicació donaven la seva opinió respecte de qui era el millor, però l’empat anava bé a les dues colles.

Santa Úrsula semblava que havia de servir per tancar la temporada i comprovar quina colla estava en més bona forma. Però aquell dia només actuà la Colla Vella, que feu el 2 de 7 i dos intents de 3 de 8, un dels quals va aconseguir carregar.

La temporada havia estat desigual. Els del Vendrell van ser els que van fer més actuacions. Pel que fa als castells, la Muixerra es mantenia al mateix nivell que els Nens, i continuava aixecant el 4 de 8 i el 2 de 7, però no havia aconseguit carregar el 3 de 8 en tota la temporada. La Colla Vella, en canvi, s’havia mantingut apartada de la lluita pel primer lloc del món casteller, però havia consolidat el 2 de 7 i havia aconseguit carregar el 3 de 8, fet que situava en un nivell molt similar les dues colles vallenques i els Nens del Vendrell. Per la seva banda, la Muixerra estava canviant. Tot i mantenir els castells més importants, excepte el 3 de 8, durant aquesta temporada havia dut a terme poques actuacions, fins al punt que no va voler sortir per Santa Úrsula. Potser hi tingué alguna cosa a veure el fet que els aficionats vallencs haguessin aplaudit més la Vella que a ells per Sant Joan, quan el poble va eviden­ciar el seu suport a la colla enfront de l’alcalde arran de la polèmica sorgida per la recent visita del Caudillo. Pel que fa a les altres colles, les tarragonines mantenien el seu ritme, mentre que els Castellers de Vilafranca van fer quatre actuacions.

L’any 1953 va començar amb el canvi en la direcció dels Castellers de Vilafranca, colla que passà a ser dirigida per Ramon Sala. També aleshores s’anunciava la constitució d’un Patronat, amb intervenció oficial, per donar suport a la colla.

A Vilafranca la colla es queixava que els del Vendrell se’ls enduien la canalla i, segons Eloi Miralles, hi va haver diverses gestions per trobar-hi una solució, fins al punt que s’arribà a l’acord de permetre «cedir dos castellers de la seva mainada». El viatge que van fer els Nens a terres andorranes precipità els fets. Entre els castellers que hi van assistir, n’hi havia set de Vilafranca, cosa que suposà el trencament de les relacions, fins al punt d’emportar-se la canalla a un mas per evitar que els Nens els utilitzessin a la festa major de la Bisbal, on, no obstant això, van fer el 4 de 8 i el 2 de 7 (2013: 295-300).

Sembla que aquelles mesures havien donat el seu fruit. Els Castellers de Vilafranca van actuar, per primera vegada, els dies 29 i 31 de la seva festa major, quan van poder carregar el primer 4 de 7 amb el pilar.

A Tarragona, aquell any, les dues colles van actuar per les festes de Sant Magí i de Santa Tecla, i fou quan s’adoptà definitivament el nom de Colla Nova de Xiquets de Sant Magí; segons Món Casteller, estava formada per més d’un centenar d’homes (1981: I, 598).

Per Sant Fèlix del 1953 es van trobar a la plaça la Muixerra i els Nens del Vendrell. Les dues van fer el 4 de 8, el 2 de 7, el 3 de 7 per sota i el pilar de 5.

Les valoracions d’aquella actuació van encetar una nova polèmica que, com la resta que hi havia hagut fins aleshores, es tancà en fals. En tot cas, cal destacar la no participació de Juventud, que, per primera vegada des de l’aparició del setmanari, no donava suport a la colla oficial (Cervelló 2015: 276 i 277).

Alguna cosa passava en el si de la Muixerra, que des de Sant Joan de l’any anterior no havia actuat a Valls i no havia rebut el suport del setmanari vallenc. A més, el nombre d’actuacions encara es va reduir més, i si l’any anterior havien fet sis sortides, el 1953 només en van fer tres.

El 1954 es posà en marxa definitivament el Patronat a Vilafranca i Acción Católica recollia que «se congratula sinceramente en este paso, que no dudamos ha de contribuir a dar realce y fortaleza a los Castellers, una de las tradiciones folklóricas que con tanto entusiasmo cultiva nuestra Colla vilafranquesa, merecedora de todo el apoyo oficial y privado» (08/05/1954).

Aquest impuls es notà amb un increment en el nombre d’actuacions, que, si abans rondava les quatre o cinc, aquell any en foren dotze. La més destacada fou a Vilanova i la Geltrú, on les fonts orals situen el primer 4 de 7 amb el pilar descarregat. Però també a l’Arboç i els dies 29 i 31 a la seva festa major.

Pel que fa a la Muixerra, recordem que no actuava a Valls des de Sant Joan del 1952. A més, des de la mort de Barrufet s’havien anat reduint les sortides, fins a les tres que havia realitzat l’any anterior. No anà a l’Arboç, una de les sortides tradicionals i de les més esperades. D’altra banda, la premsa aportava mostres clares que la colla feia quasi un any que estava desorganitzada del tot o gairebé.

La marxa del cap de colla —Foguet anuncià que abandonava la ciutat de Valls per anar a Veneçuela— va motivar que 55 castellers pleguessin. A més, no hem d’oblidar que la colla patia un envelliment generalitzat i que als joves els era molt difícil tenir llocs de responsabilitat als castells importants (Cervelló 2015: 386).

Un grup de castellers joves —entre els quals hi havia Ramon Pallarès Pons, Josep Giró Serra, Llorenç Fabra Español, Ramon Benedicto Fabra i Eusebi Domingo Forès— van fer un pas endavant per tal que la colla conti­nués viva i es van plantejar assistir al concurs que s’havia de celebrar a Tarragona. Per veure l’estat de forma de la colla es va actuar prèviament al Pla de Santa Maria.

El dia abans del concurs, La Vanguardia publicà: «Se ha reorganizado la colla de Xiquets de Valls la Muxerra, que durante una temporada había permanecido inactiva» (21/08/1954). Amb tot, el 22 d’agost es va celebrar el concurs. La Muixerra finalment no hi va assistir. La guanyadora va ser la Colla Vella amb 2.670 punts (2 de 7, 3 de 7 per sota, 4 de 7 amb el pilar, 3 de 8 carregat i intent de pilar de 6), seguida pels Nens del Vendrell amb 1.550, la Colla Vella de Tarragona amb 1.510 i els Castellers de Vilafranca, que n’aconseguiren 1.250.

Quant a la crisi de la Muixerra, cal destacar que, a banda dels problemes que hem apuntat, considero que també hi va tenir molta importància la desaparició del Patronat dels Xiquets de Valls, ja que suposava el debilitament dels qui manaven. Segons Lluís Lirón, «el Patronat dels Xiquets de Valls va anar morint a poc a poc, pel poc servei que feia i perquè la Vella no hi estava d’acord. Entre els anys 1951 i 1952 va anar decaient. Va caure com una fruita madura!» (Cervelló 2015: 296).

Reprenent la temporada, per Sant Fèlix del 1954 només van contractar la Colla Vella, que aconseguí carregar el 4 de 8, el primer des que s’havia reorganitzat la colla. Els Nens del Vendrell no hi van ser presents i, tot i que van viure una petita davallada, van poder completar dos 4 de 8 i dos 2 de 7 per Sant Zacaries i per la fira.

En definitiva, el final de la temporada deixava la Muixerra amb alguns símptomes de millora, els Nens mantenien el nivell i la Colla Vella de Valls passava per un bon moment. De fet, per Santa Úrsula havia aconseguit la seva millor actuació, tot carregant el 4 de 8 i el 3 de 8, i descarregant el 2 de 7. A Tarragona, les coses també anaven bé. La Colla Nova, per la festa major, havia carregat el seu primer 4 de 8 i intentà el 2 de 7. Aquella diada despertà una nova polèmica, aquest cop pel suport rebut de diversos castellers de la Muixerra que, com la resta, es tancà en fals.