La lenta represa durant la postguerra. La unió fa la força (1939-1946)

Finit el conflicte armat, la societat catalana estava arruïnada, hi havia manca d’aliments i va continuar el racio­nament, la desnutrició estava molt estesa, igual que les malalties infeccioses, quedava un país ple d’orfes, de vídues i de famílies trencades. Llavors Franco encara reforçà la maquinària repressiva de l’Estat, on els falangistes i el clergat controlaven la població tant en l’àmbit públic com en el privat. Tothom era sospitós i, per tant, podia ser detingut.

Amb la voluntat de trobar bocs expiatoris d’una situa­ció que ells mateixos havien creat amb el sollevament, es va iniciar una caça de bruixes contra qualsevol persona desafecta al règim per poder detenir els qui els tribunals militars reclamaven. El govern va publicar el 2 de febrer del 1939 la Ley de Responsabilidades Políticas que, amb caràcter retroactiu des del 1934, cercava perseguir i castigar els que havien defensat el règim legal del país.

Amb aquest panorama, el simple fet de ser acusat de qualsevol acte implicava l’encausament, fins al punt que les autoritats militars van quedar desbordades per l’allau de denúncies, i van haver d’exigir que els denunciants les signessin amb noms i cognoms, fet que les reduí automàticament.

El conflicte, com era lògic, afectà també intensament els castellers. En aquest sentit, una vegada acabada la Guerra Civil, les autoritats franquistes locals tenien la necessitat de mostrar una certa normalitat i van decidir utilitzar el fet casteller, que no es va plantejar mai com una afirmació de la identitat catalana, sinó únicament i exclusivament com una tradició local pròpia de l’Alt Camp, el Tarragonès i el Penedès.

Al cap de poques hores d’haver ocupat la ciutat, un dia­ri franquista que notificava el fet ja feu una clara mostra de la utilització del fet casteller: «No podemos silen­ciar un deporte típico de esta ciudad, que desde ayer es de España. Nos referimos a los intrépidos ejercicios de los Xiquets de Valls, que levantan torres humanas que a veces llegan a la altura de nueve hombres puestos en pie unos encima de otros. Es un espectáculo único en el mundo» (ABC Sevilla, 15/01/1939).

Tenint en compte aquest aspecte simbòlic, no ens ha d’estranyar que, pocs dies després, l’alcalde es poses en contacte amb Ramon Barrufet Fàbregas, el Blanco, antic cap de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, per tal que organitzés una colla castellera que participés, el dia 23 de gener, a la diada de commemoració de la «Fiesta de la Liberación». Aquesta es constituí amb els elements que quedaven de les dues colles d’abans de la guerra (la Vella i la Nova) (Català i Roca 1981: I, 472), i això ens permet pensar que molts s’hi van presentar per deixar-s’hi veure, ja que calia mostrar obedièn­cia al nou règim.

La convocatòria que feu l’Ajuntament el 21 de gener fou la següent: «Se advierte a todos los “castellers” de las collas “Vella” y “Nova”, que, mañana, domingo, a las ocho, tienen de comparecer al “Hort dels Alls” para colaborar con los castells que se levantarán con motivo de la fiesta que ha de celebrarse en presencia del Excmo. Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejército de Navarra, al Paseo de Capuchinos. Si algún “casteller” no pudiera concurrir, antes ha de manifestar los motivos a esta Alcaldía, de lo contrario incurrirá en sanciones» (Català i Roca 1981: I, 472).

Per força, com pot apreciar-se, s’aconseguí la unificació d’ambdues colles i va tenir lloc la primera actuació conjunta de la Colla Xiquets de Valls, però no tenim constància ni de com es produí la celebració ni dels castells que s’hi van aixecar.

Josep Nolla Batista, membre de la Colla Vella, explicava:

En tornar a Valls, el set de febrer del trenta-nou, venint d’Aiguafreda, em vaig trobar que l’Ajuntament havia cridat en Ramon Barrufet, el Blanco, perquè organitzés una colla de castells amb la gent que havia quedat d’una i l’altra colla, i ja havien fet una actuació. Quan van tornar a cridar a la gent, als pocs dies, per fer una altra actuació vaig anar a trobar l’alcalde, el Sr. Cusidó, i li vaig recriminar que s’hagués fet aquest pas sense tenir en compte gent de la Colla Vella.

Ell em contestà que si teníem possibilitats de refer-la que endavant, però jo li vaig dir que faltant només vint-i-quatre hores per l’actuació ens era molt difícil.

Llavors, donà la solució de desfer el contracte ja que només estava pactat amb el Blanco i que al vespre hi passéssim una altra vegada que en signaríem un altre per les dues parts.

Així fou com quedà definitivament constituïda la colla dels Xiquets de Valls, […] on actuàvem cadascú amb la camisa de la pròpia colla. (La Veu de la Colla Vella, juny del 1981)

Aquesta unió revela la manera de fer de les autoritats franquistes, ja que el seu model de societat no permetia ni el pluralisme ni l’oposició, i l’únic que practicaven era l’«ordeno y mando». A més, hi havia la voluntat d’utilitzar els elements folklòrics per tractar de fer creure que allò era la normalitat del dia a dia.

La voluntat de les autoritats franquistes era utilitzar els castells com a símbol de raça i cohesió, tal com s’apreciava al discurs que protagonitzà el secretari provincial del Movimiento, Felipe Sanz, a Valls:

Camaradas españoles: En nuestras salidas por pue­blos y ciudades de la Provincia venimos a recoger el fruto de la actuación callada de los dirigentes locales, y a impulsar la organización de lo que es y ha de ser nuestro Movimiento.

En Valls, vemos de qué manera tan pujante y decidida ha surgido nuevamente nuestra organización. Habéis aplicado el ejemplo que yo he visto en los «Xiquets de Valls», al construir plataformas humanas, apiñadas y compactas. Así nosotros tenemos que construir el pedestal del nuevo Estado, que será como ha dicho el Jefe Local, un Estado de todos, y no el de unos privilegiados como antes.

Pero una plataforma organizada requiere unidad. Y sobre esta base decidida y firme, levantaremos el edificio de la España que nace y cumpliremos los postulados de nuestro Movimiento. (Diario Español, 14/03/1939)

Malgrat la instrumentalització que intentà fer el franquisme dels castells, també eren una de les poques coses que, per sobre de la política, identificaven els vallencs de tots els colors polítics del ventall ideològic. A més, era una distracció esplèndida. A poc a poc la gent reconegué els castells com a signe d’identitat col·lectiva i alhora servien d’evasió per als moments difícils que es vivien.

A Valls s’observà que, tot i la insistència del règim, la voluntat unificadora ja va generar discrepàncies. El dia 27 de juny, Ramon Barrufet va enviar una carta a l’Ajuntament de Sitges per veure si estaven interessats que la colla hi actués: «Pláceme manifestar a esta Comisión que las Collas dels Xiquets Nova y Vella, hemos hecho una sola grande y fuerte, igual como deseamos todos los Españoles de buena fe Una España Grande Libre» (AMS, 27/06/1939).

Tot i que Barrufet donava a entendre que la unificació havia estat voluntària per tal d’aconseguir una colla més forta i capaç, en realitat havia estat una unificació forçosa i sobre la qual, des del primer moment, la Colla Vella havia mostrat discrepàncies.

Finalment, hi van actuar. Segons el rebut, però, aquella pretesa unitat ja naixia amb escletxes: «En nombre de los xiquets de valls, he recibido la cantidad de dos mil trescientas cinco pesetas por la actuación de las dos collas reunidas durante el día de hoy, según contrata […]. El Jefe de las Collas» i el signaren Ramon Barrufet i Lluís Montserrat (Arxiu Municipal de Sitges, 24/08/1939).

El que en aquest moment eren tensions incipients entre els membres de la Vella i la Nova a poc a poc s’anaren convertint en greus conflictes interns, que en un futur van suposar, en diverses ocasions, el canvi de cap de colla i, finalment, el trencament de la colla unificada.

Així, essent clara la politització de les dues colles costa d’entendre que les noves autoritats no afavorissin la Colla Vella. I aquí és quan entrà en joc la ideologia franquista i la seva manera de veure la política, i és que el model corporativista propi del feixisme italià que impregnà el franquisme abans del 1945 pretenia, amb l’objectiu de negar la lluita de classes, l’harmonia social. I creia que aquesta s’havia d’imposar per la força, negant sistemàticament el pluralisme com s’evidencià al Decreto de Unificación de FET y de la JONS del dia 20 d’abril del 1937, quan Franco posà en marxa el partit únic. La llei assenyalava:

ARTÍCULO PRIMERO. Falange Española y Requetés, con sus actuales servicios y elementos, se integran, bajo Mi Jefatura, en una sola entidad política de carácter nacional que, de momento, se denominará Falange Española Tradicionalista y de las JONS. […] Son originariamente, y por propio derecho, afiliados de la nueva organización todos los que en el día de la publicación de este Decreto posean el carnet de Falange Española o de la Comunión Tradicionalista, y podrán serlo, previa admisión, los españoles que lo soliciten. Quedan disueltas las demás organizaciones y partidos políticos. […]

Artículo tercero. Quedan fundidas en una sola Milicia Nacional las de Falange Española y de Requetés, conservando sus emblemas y signos exteriores. A ella se incorporarán también, con los honores ganados en la guerra, las demás milicias combatientes (BOE, 20/06/1937).

Amb aquesta nova manera de fer, les autoritats franquistes van anar deixant de banda molts dels antics carlins, que durant la guerra havien jugat un paper molt important, però que, un cop consolidat el nou Estat, divergiren sobre el model i sistema polític. L’objectiu de la unificació no era realitzar el programa carlí d’instaurar una monarquia tradicional.

Aquell 1939 els castellers vallencs, a banda de les actua­cions en pròpia plaça —ja fossin de caràcter tradicio­nal o polític—, també van actuar a Vilanova i la Geltrú, Sitges, l’Arboç, Vilafranca, Torredembarra —on van descarregar el 4 de 8— i Montblanc. La unificació forçosa havia aconseguit l’objectiu de mantenir el nivell casteller d’abans de la guerra, però l’actuació a Montblanc va servir per visualitzar les tensions i, segons Josep M. Rodon, alguns antics membres de la Colla Vella van pressionar fins que el Blanco va dimitir. Els motius de les pressions foren que «alguns castellers de l’antiga Vella no acceptaven un cap de colla de l’antiga Nova» (Foc Nou, juny del 1985). Per intentar solucionar aquella crisi s’optà per una direcció col·legiada: Josep Nolla passava a ser el cap de colla i Ramon Fontanilles i l’Esbert de Parés col·laboraren amb ell.

Josep Bargalló relatà el que succeí a Tarragona per les festes de Sant Magí:

Es començaren a fer castells poc després del final de la guerra, però només hi subsistí una colla, anomenada tan sols Xiquets de Tarragona i que aplegava, bàsicament, la majoria dels components de l’antiga Vella —de fet molta gent continuava coneixent-la popularment com la Vella i Esteve Pomerol n’era el seu cap—, tot i que també s’hi ajuntaren alguns de l’altra. Els de la Nova, amb tot, intentaren recompondre la seva colla, però no ho aconseguiren […].

I encara, i no pas anecdòticament, el canvi de règim comportà, també, i de manera obligatòria, una certa mutació en el color de la camisa de l’antiga Vella: el color blau passà a ser una mica més fort, tal com era, no cal oblidar-ho, el color de la Falange. Els nous governants feren saber als membres de la colla, com encara recorden castellers d’aquells anys, la conve­niència d’adoptar el nou color —i en aquells moments això havia d’entendre’s com una ordre d’obligat compliment. (1990: 102)

Tampoc no hi ha massa detalls del que succeí al Vendrell en referència a la unificació de les colles locals. El cas és que per la festa major, celebrada del 25 al 28 de juliol, hi van participar els Nens del Vendrell, dirigits per Pau Figueras i Salvador Gual. Recordem que l’antic cap de colla dels Xiquets del Vendrell, Jan Julivert, fou empresonat per les seves idees polítiques fins al 1944.

El 1940 s’iniciava amb les tres colles consolidades. Els vallencs actuaren en pròpia plaça per la «Fiesta de la Liberación», per Pasqua de Resurrecció i per Sant Joan, i només es desplaçaren a l’Arboç i Vilafranca —on provaren, sense èxit, el 4 de 8. La premsa tarragonina es va referir a l’actuació vallenca per la celebració de «la Liberación» i mostrava la utilització que el règim feia d’aquella activitat:

Las típicas torres, símbolo de nuestra fortaleza, se levantaron airosas en estas fiestas de liberación como fiel resurgimiento de nuestra raza. […] Aquel tres de siete levantado y bajado con toda pulcritud no igualada se nos antojó ya como un reflejo de lo que pueden ser en adelante los «Xiquets de Valls», que lucharán de día en día con ansias de superación para dar una gloria perenne a lo que tenemos de más típico en nuestra ciudad. Se levantaron otras torres, como el 4 de 7, el 2 de 6 y el castillo de 5.

Vaya para estos bravos vallenses, flor de la raza, nues­tra más cordial felicitación. (Diario Español, 18/01/1940)

Al Vendrell, el castell més important que s’aconseguí aquell any fou el 3 de 7 per baix. Mentre que a Tarragona, on també es vivien moments difícils per als castells, «hi havia molt poques actuacions, menys assaigs […] i semblava que el límit insuperable […] era el castell de set» (Bargalló 1990: 103).

En línies generals s’aprecia clarament la voluntat de les autoritats d’utilitzar els castells com un element de legitimació del règim i que també pretenien mostrar una certa normalitat política. Així, en la popularització de la festa i en la permeabilitat del discurs polític, manipular el fet casteller era imprescindible, ja que era una qüestió transversal socialment i aglutinava tota la ciutat.

A Valls, per exemple, l’Ajuntament encarregà la realització d’un documental sobre castells. I a Tarragona se’ls encoratjava a superar-se amb l’objectiu que la festa major fos ben lluïda i se’ls va prometre una recompensa si feien el 4 de 8. Segons el Diario Español: «Primero ejecutaron con gran precision el cinc de set y después al segundo intento el tres de set. Luego intentaron el quatre de vuit que después de dos conatos desafortunados quedó reducido en un cuatro de siete, pese a lo cual, por su valentía y tesón, les fue concedido el premio en metálico» (24/09/1941).

Hem de tenir present que aquell any, a Valls, es va tornar a produir un canvi en la direcció de la colla, que passà novament a ser dirigida pel Blanco, el que vol dir que el «rum-rum» de la unificació forçosa tornava a grinyolar. Tot i això, hi hagué una conseqüència clara: que des que la colla tornà a ser dirigida pel Blanco, assolí un nivell molt més alt. Així, per les Decennals i per Sant Joan les actuacions van ser modestes com a Vilafranca, mentre que només quatre dies després de canviar de cap de colla van aconseguir dos castells d’importància a Torredembarra: el 4 de 8 i el 2 de 7.

Per la seva banda, els Nens del Vendrell van seguir amb les construccions que anaven realitzant, però, a més, van carregar el 2 de 7.

Les tres colles gaudien d’un nivell força similar i van ser convocades a un concurs que es feu a Valls, el 26 d’octubre, al camp d’esports de la Xamora. El certamen estava patrocinat pel governador civil i el jurat, totalment polititzat, «formado por los Excelentísimos señores Gobernadores Civil y Militar de la provincia y Presidente de la Diputación, y los Camaradas Jefe y Secretario provin­cial de Propaganda, Jefe local y Alcalde de Valls y Director de Radio Tarragona, quienes presidirán tan interesante y emotiva manifestación del más soberbio de los deportes y exhibiciones folklóricas» (Diario Español, 25/10/1941).

Finalment, vallencs i vendrellencs van empatar en la primera posició després de carregar el 2 de 7, mentre que els tarragonins quedaren tercers.

El 1942 es va seguir la dinàmica de l’any anterior. Els Xiquets de Tarragona van actuar per Santa Tecla, on «contando únicamente con elementos tarraconenses, han levantado las torres humanas más ambiciosas y estuvieron a punto de dar cima al famoso “quatre de vuit”, pues llegaron a colocarse “els dosos” si no hubiese malogrado el intento la repentina marcha atrás de los “xanetes” temorosos de subir». Sí que van descarregar el 4 de 7 amb el pilar, el 3 de 7, el 3 de 6 per baix i el pilar de 5» (Diario Español, 25/09/1942).

Dels del Vendrell no en tenim cap referència, mentre que a Valls la temporada s’inicià molt aviat, el 30 de gener. El dia abans les autoritats franquistes locals van fer pública l’ordre següent: «Todos los que desde la liberación acá han pertenecido a la colla de “Xiquets de Valls” deberán personarse, sin pretexto, el viernes a las 4 de la tarde en el Bar Bota para actuar con motivo del paso por esta del Generalísimo Franco» (ACA).

En una dictadura, al no tenir legitimitat democràtica el cap de l’Estat, es necessita una dosi molt elevada de coerció sobre els ciutadans per tal que el que no fan els electors ho facin les masses, tot oferint al visitant un bany de multituds. Per això les mobilitzacions populars mai no van ésser, durant el franquisme, espontànies. L’amenaça sobre els ciutadans que disposaven de mitjans de transport, sobre els funcionaris, especialment sobre els mestres, etc., feia que el dictador aparegués enmig d’una gernació de gent, tractant sempre —mitjançant la censura— que semblés que era espontània, quan en realitat era un acte assajat, en el qual les pancartes i les consignes eren fornides per l’Organització Provincial de FET y de las JONS.

A banda d’aquesta actuació atípica, també van participar en les festes majors de Vilanova i la Geltrú, Igualada, l’Arboç —on van carregar el 4 de 8— i Vilafranca —on van intentar-lo de nou, sense èxit, juntament amb el 5 de 7 i el 2 de 7 carregat.

Tot i que mantingueren un cert nivell, els vallencs seguien immersos en tensions, com evidencia el Diario Español del 30 de juliol: «Felicitamos sinceramente a nuestros bravos “castellers”. Sólo lamentamos y lo anotamos a sus efectos, que por la incomprensión de algunos elementos que hasta antes del Glorioso Movimiento integraron las “collas” que entonces existían y que resisten prestar su colaboración en estos momentos, no hubiésemos tenido ya la suerte de ver cumplido, en su primera actuación, este alarde de seguridad en montar las más difíciles y atrevidas torres.»

El 1942, els Xiquets de Tarragona van realitzar els tràmits pertinents per legalitzar la colla, tal com manaven les ordenacions franquistes. Segons Carme Oriol i Albert Pallarès, els tràmits van anar així: «La colla, a través d’una instància signada per Agustí Arasa Ventura, va sol·licitar al Govern Civil l’autorització del reglament. El governador va trametre la petició a la Delegación Nacional de Deportes de la FET y de las JONS, que es va inhibir de decidir res perquè no hi havia reglamentació esportiva sobre castells. El governador llavors va trametre la petició al Ministeri de Governació, el qual va autoritzar la constitució de la colla Vella Xiquets de Tarragona. Així, la colla va quedar inscrita al Registre d’Associacions com una entitat lligada a Educación y Descanso, l’organització franquista que tenia com a objectiu la realització d’activitats de lleure. El governador civil encara va fer una darrera gestió i va demanar un informe a la comandància de la Guàrdia Civil sobre “el grado de adhesión al régimen” dels membres de la junta» (D.A. 2008: 184).

Segons la documentació que es guarda a l’Arxiu Històric de Tarragona l’aprovació definitiva arribà el 28 de juliol del 1942, quan el governador civil signava la següent diligència:

Queda legalizada esta asociación, que regirá su vida por el presente reglamento con la modificación de aquellos de sus artículos que hacen referencia a la designación de todos los cargos de dirección, administración o representación, ya que este Centro recaba para sí, en uso de las facultades que le confiere el artículo 3º del decreto de 25 de enero de 1941, la designación de los mismos a propuesta de esa sociedad.

Queda registrada al nº doce del Registro de Asociaciones que se lleva en este Gobierno al que deberá enviarse mensualmente la oportuna relación de Altas y Bajas y semestralmente el estado de sus cuentas. (AHT, Fons Govern Civil)

En realitat, aquesta diligència impedia que el cap de colla i els membres de la junta fossin escollits democràticament pels castellers, ja que això contradeia l’autoritarisme del règim.

Alguns dels articles més destacats d’aquests Estatuts eren:

Art. 1º: Con el nombre de la «Colla Vella Xiquets de Tarragona», se constituye una agrupación, cuyo objeto será fomentar y divulgar «Els Castells», estableciendo la enseñanza de los mismos por cuantos medios estén a su alcance y estimulando a sus componentes con ensayos, que sirvan para la clasificación de los mismos.

Art. 9º: Todo componente activo queda obligado a tomar parte en los castillos que acuerde la Junta, así como el desplazamiento fuera de nuestra capital.

Art. 10º: Ningún componente podrá ayudar ni adquirir compromisos en ninguna «colla» cuando a la que pertenece tenga que actuar el mismo día, pudiendo hacer solamente, cuando la misma a que pertenece carezca de compromiso y con el beneplácito de la Junta.

Art. 13º: Los cargos se proveerán por mitad anual­mente, mediante elección en Junta General ordinaria y se considerarán reelegibles.

Art. 18º: El Jefe convocará y presidirá todas las juntas, autorizará los pagos acordados por las mismas y ostentará la representación oficial de la Agrupación.

Art. 20º: Será función del Secretario llevar un libro de registro de los componentes de la Agrupación, con sus respectivos domicilios el libro de actas y la correspondencia.

Art. 21º: El Tesorero llevará el libro de Caja, efectuará los pagos acordados por la Junta y extenderá los recibos para el cobro.

Art. 23º: La Junta queda obligada para invertir la cantidad necesaria de lo recaudado en la curación, en caso de haberse lesionado algún componente en la confección de castillos.

Art. 24º: Si con lo recaudado no hubiera suficiente para la curación del lesionado la Agrupación pondrá a su disposición hasta el cincuenta (50) % de los fondos que tenga la misma.

Art. 26º: Los lesionados percibirán del fondo de la Agrupación en caso de accidente como gratificación, los hombres diez (10) pesetas diarias y a los niños cinco (5).

Art. 34: Los componentes de la Agrupación deberán observar tanto en los ensayos, como en las ejecuciones la más severa disciplina bajo inmediata autoridad del Jefe, absteniéndose de gritar, blasfemar y discutir entre si, guardando en todo momento la más exquisita corrección, por propio decoro para el enaltecimiento de la Agrupación «Colla Vella Xiquets de Tarragona» al que cada uno representa.

Aprobado en Junta General celebrada el día 18 de Noviembre de 1941 (AHT, Fons Govern Civil).

Els estatuts, tot i el control de l’autoritat i la moral catòlica que desprenien, eren força moderns, si més no pel que fa a l’assistència dels lesionats i a potenciar el fet casteller.

El 1943 les tensions en la direcció dels castellers vallencs es van mantenir. De fet, per les negociacions que es van realitzar a l’Arboç sabem que la colla era encapçalada per Albert Parés i Ramon Fontanilles, per la qual cosa intuïm que es pretenia posar pau entre els castellers de les dues colles d’abans de la guerra (Cervelló 2015: 56). Les construccions més detacades van ser el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7, el 3 de 7 i el 4 de 7, i no van actuar a Vilafranca.

A la capital de l’Alt Penedès aquell any foren contrac­tats els Nens del Vendrell, i hi van fer el 5 de 7, el 4 de 7 amb el pilar i van intentar el pilar de 6, que, segons Món Casteller, va caure quan l’enxaneta tenia el genoll sobre una espatlla del quint i un peu sobre l’altra (1981: I, 484).

A Tarragona els castellers van actuar per la festa major, on, el segon dia, van aconseguir portar el pilar caminant des de la Catedral fins a l’Ajuntament.

El 1944 va portar bones notícies per als Nens del Vendrell. El Jan Julivert sortia de la presó i esdevenia el cap de colla. No sabem els castells que van assolir per la festa major local ni la de Torredembarra, on feia dos anys que no hi actuava cap colla, i els veïns, la mateixa matinada de Santa Rosalia, els van anar a buscar.

A Tarragona també hi va haver canvis. Aquell any, es van constituir en societat «con las ventajas de todo orden que esto supone». Pel que fa a les construccions, van assolir el 3 de 7 per baix, el 3 de 6 sense crosses, el 4 de 7 amb el pilar i van intentar el 2 de 7 i el 5 de 5 (Català i Roca 1981: I, 486).

Pel que fa al moment que passaven els vallencs, la premsa ho resumí després de la festa major de la Bisbal del Penedès:

La excelente exhibición efectuada en la Bisbal ha tenido la virtud de animar a los decaídos y de aunar voluntades, consiguiéndose un resurgir de esta manifestación folklórica, tan nuestra y tan querida.

Lo registramos con sumo placer y sería de de­sear que el pueblo contribuyera, también, a retornar el ambiente de antaño, ayudando a nuestros castellers, formando con ellos una piña y una masa compacta alrededor y al pie de sus torres humanas. Es así, como esto tan típicamente vallense podría adquirir de nuevo el esplendor y el carácter que años atrás tenía.

Nos suplican que hagamos presente el ruego de los caps de colla, que hacemos nuestro, dirigido a los empresarios en el sentido de que no pongan dificultades para que el miércoles puedan desplazarse a Vilafranca los castellers, que presenten servicio en sus fábricas o talleres. (Juventud, 26/08/1944)

Aquest text demostra que la situació de la colla no passava pel seu millor moment. A més, el fet de suplicar perquè els castellers tinguessin festa encara refermava més aquestes dificultats.

A Vilafranca el 1944 es van referir així a l’actuació castellera: «Valientes los “xiquets” de Vendrell, que superaron a la famosa colla de Valls» (Panadés, 02/09/1944). Aquest fet qüestionava, curiosament, la fi de la supremacia vallenca.

La pèrdua d’aquesta superioritat enfront la colla del Vendrell feu que la premsa local vallenca, des de llavors, a més de les actuacions, fes contínues crides a la participació, al suport i, en definitiva, a la recuperació de la supremacia i l’orgull dels Xiquets de Valls com una cosa pròpia.

A Valls s’apel·lava que Santa Úrsula fos un èxit, i afegien:

También confían que Valls, del que son testimonio de su hombría y noble ambición, no les regateará su calor y prestación para que este resurgir de esta manifestación folklórica, tan genuinamente vallense, adquiera el ambiente que antaño tenía […].

Por nuestra parte afirmamos que pueden estar seguros de ello, nuestros bravos Xiquets de Valls. (Juventud, del 07/10/1944)

És a partir d’aquí, quan les autoritats franquistes locals mostraren un canvi en la seva manera de fer, que de moment només s’apreciava a través dels articles publicats a Juventud, però que responia a la voluntat expressa de les autoritats, ja que no hem d’oblidar que tant l’alcalde com el secretari de l’Ajuntament de Valls van ser directors i redactors d’aquesta publicació. Així, les informacions aparegudes en aquest setmanari sobre els castells i les tensions que se’n derivaven eren utilitzades per la dictadura per desviar l’atenció de problemes més grans i potenciaven un localisme que era intranscendent (Cervelló 2015: 62).

Pel que fa a les actuacions castelleres pròpiament dites, cal destacar que en línies generals la Colla va passar mals moments. La dificultat per fer castells importants, amb l’assoliment només dels de set, les tensions en la direcció, la falta de suport i la derrota a Vilafranca suposaren un cop dur per a la moral dels de Valls.

Hem de tenir present que llavors els castells eren una eina més del poder local i que eren utilitzats al seu gust. De fet, la documentació mostra que hi havia una doble direcció: el cap de colla i l’Ajuntament. Aquesta dualitat no era contradictòria, ja que el primer decidia sobre les construccions i el segon en treia partit, ja fos per potenciar la rivalitat, per la publicitat o el prestigi (Cervelló 2015: 62).

A partir del 1945 s’inicià la lluita directa entre els Nens i els Xiquets. I d’aquell any destacarem tres actuacions:

Sant Fèlix fou la primera. A la plaça s’hi van trobar les tres colles i s’hi van disputar un premi de 1.000 pessetes per a la colla que fes el 4 de 8 o el 2 de 7. I els vencedors foren els Nens del Vendrell, que assoliren la torre, i superaren així per primera vegada els Xiquets de Valls.

L’1 de setembre Juventud publicà:

Hemos de destacar, a propósito, el calor con que, por ejemplo, la «colla» de Vendrell cuenta en su pueblo. Nos dicen que fueron incontables los que de allí se trasladaron a Vilafranca para acompañarles y hacer «piña» bajo los «castells», hasta el extremo de que muchos establecimientos, nos dicen, cerraron para permitir tal desplazamiento.

No desconocemos la circunstancia de que la vecindad de ambas poblaciones facilitó el repetido traslado. Pero ello hace destacar más la mezquindad de algunos empresarios locales que negaron su permiso a «castellers», mermando así las posibilidades de un triunfo, que pertoca [sic] a Valls y debemos siempre querer para Valls.

También todo ello destaca la apatía nuestra y la resistencia de formar «piña» bajo los «castells». Sin este calor, poco, por mucha buena voluntad que tengan, y tienen, los bravos «castellers» podrán hacer. Es preciso volver a los tiempos aquellos en que era todo el pueblo que los sostenía y animaba. Los «Xiquets de Valls» son una cosa nuestra y merecen todo el apoyo y el entusiasmo. Y ha de ser así.

És evident que l’actuació dels vallencs no va ser bona, ja que no van aconseguir els castells que puntuaven per tal d’aconseguir el premi. A més, en l’article també apareix la queixa recurrent sobre la falta de suport en les diferents actuacions, i fins i tot ho comparà amb l’afició del Vendrell, on s’havien tancat establiments. Aquesta manera de fer ens permet intuir que el clima que es respirava entorn del fet casteller a Valls no era el més idoni, ja fos per la davallada de l’afició o per tensions internes. De totes maneres, la denúncia que es feu des del setmanari d’aquesta manera d’actuar no deixa dubte que les autoritats municipals no hi estaven gens d’acord.

Pocs dies després es produí la segona actuació que ens interessa, a Torredembarra, on els Nens del Vendrell van carregar el 4 de 8.

L’ambient casteller que havia quedat després de l’ac­tuació a la capital de l’Alt Penedès i la clara supremacia que estaven mostrant els del Vendrell van propiciar la convocatòria d’un concurs al Vendrell, per Santa Teresa, el 14 d’octubre, amb la clara voluntat de guanyar sobre els de Valls.

La celebració d’aquest concurs responia clarament al bon moment dels Nens del Vendrell, que veien com la superioritat vallenca podia ser qüestionada. La realitat, però, fou que els vallencs es replegaren per mantenir el prestigi i venceren. Jordi Jaria ho apuntava: «Els Xiquets vallencs van anar al Vendrell a defensar “el prestigio local” i “la gloria de Valls y sus Xiquets”, tal com ho venia la revista Juventud. Sorprenentment, si més no per tal com havia anat la temporada, els Xiquets de Valls aconseguiren la victòria en aquest concurs gràcies a haver descarregat el quatre de vuit (el primer des del 1941) i haver carregat el dos de set, a banda d’altres castells. Els vendrellencs, per la seva banda, tot i que descarregaren el dos de set, maldaren pel quatre de vuit, la qual cosa els feu acotar el cap davant la colla vallenca, que tan clarament havien superat a Vilafranca. Els Xiquets tarragonins van quedar tercers a molta distància de les dues primeres colles perquè havien fracassat en dues ocasions amb el dos de set» (1996: 28).

En conclusió, aquell any va ser per als vallencs el de més activitat des que s’acabà la guerra, amb algunes actuacions força dolentes, amb pocs castells i que a més mostraren les tensions viscudes en el si de la colla. En moments en què els del Vendrell es veien clarament superiors, i sobretot, en què els vallencs se sentien amenaçats. Amb tot, l’any acabava de manera immillorable amb els Xiquets de Valls com a capdavanters, circumstancials, amb dos 4 de 8 descarregats i el 2 de 7 només carregat, mentre que els del Vendrell havien recuperat el nivell d’abans de la guerra tot descarregant la torre de 7 i carregant dos 4 de 8.

El 1946 va estar marcat per algunes polèmiques, que veurem més endavant. Pel que fa als castells, els tarragonins van actuar els dos dies de la festa major local, i hi va destacar el 4 de 7 net que van bastir.

El Nens del Vendrell, a banda d’actuar per la festa major local, també ho van fer a Igualada i els dies de Sant Fèlix a Vilafranca. Fou a la capital de l’Alt Penedès quan es van trobar a la plaça amb els Xiquets de Valls. Segons Món Casteller: «Aquest dia fou una victòria completa i sense precedents. A més de descarregar l’enyorat quatre de vuit i el dos de set, cal afegir-hi el goig que els seus contrincants de Valls no descarregaren ni l’un ni l’altre.» I Lluís Solsona precisava: «Aquest és el primer any de la història castellera que els vallencs no dominen plenament» (Català i Roca 1981: I, 499 i 500).

En definitiva, els aficionats de Vilafranca havien vist descarregar per primera vegada des del final de la Guerra Civil el 4 de 8. Però què els passava als vallencs?

Vegem-ho. En aquell moment ja era del tot evident l’ús que les autoritats feien dels castells. D’una banda, mantenien el caràcter popular; de l’altra, s’utilitzaven totes les ocasions festives per enaltir el règim i mostrar una imatge de força i unitat. Per això, els castells no sols no van ser reprimits, sinó que com a element folklòric dins de la diversidad en la unidad el règim els feu servir de símbol de peculiaridad regional. Però aquesta voluntat, tot i la unificació forçosa, no va servir per acabar amb les tensions que, en lloc de reduir-se, van anar creixent fins a arribar al punt més àlgid l’any 1946, quan un grup de joves es desmarcà de la colla oficial tot convertint-se en l’embrió de la Colla Vella.

Tot indica que inicialment les autoritats ho van veure amb certa gràcia, però amb el pas del temps, i quan antics membres de la Colla Vella dels Xiquets de Valls s’hi van anar unint, van aparèixer les preocupacions. A més, entre els castellers que s’unien al grup de jovent hi havia destacats membres carlins, cosa que feia molt més difícil prohibir-los l’activitat.

L’Ajuntament va reaccionar ràpidament creant el Patronat dels Xiquets de Valls, que com a primer òrgan públic pretengué protegir i potenciar els Xiquets. En realitat només pretengué fer-ho amb la colla oficial i va intentar controlar el grup dissident.

Segons la premsa:

Está ya formado, en substancia, el Patronato de los Xiquets de Valls, esperándose sólo la aceptación de alguno de sus componentes, entusiastas vallenses y amigos de los «Xiquets», para hacerlo público. […]

Como hemos dicho, se pretende que éstos queden al cubierto de todo riesgo y además que no estén supeditados en sus actuaciones a la eventualidad de una subvención si no que sea una cosa fija y firme.

Además se quiere adherir la organización que salga a la Obra Educación y Descanso, gran impulsadora de toda manifestación folklórica y tradicional, de la que se espera también la otorgación de ventajas y beneficios, buenos estimulantes siempre, en especial para la gente joven, que en los «castells» es tan necesaria.

En fin, la cosa por ahora va marchando y no dudamos que el éxito será rotundo tanto por la acogida que le dispensen los «castellers» como la de sus amigos y entusiastas por ser una cosa tan nuestra y tan característica de Valls. (Juventud, 25/05/1946)

En definitiva, l’aparició del grup esmentat i la pressió exercida des del Vendrell sembla que van ser motius suficients per crear aquest ens, que poc després tramità la primera assegurança castellera de la qual tenim constància i que cobria uns 50 castellers amb un jornal de 25 pessetes al dia i unes dotze actuacions anuals.

Poc després, els vallencs es van desplaçar a Montblanc per fer-hi castells on, tot i que Juventud s’hi referia afirmant que hi van assolir un «notable triunfo» (14/09/1946), sabem que, en realitat, s’hi van produir enfrontaments entre els dos bàndols: «Entre castellers de la Vella i la Nova es va produir una violenta discussió que va acabar amb els ànims prou encrespats i amb alguna cara nafrada. Allò va acabar de decidir als castellers de la Vella, que encara dubtaven si es podia reorganitzar la Colla, a fer-ho» (Pena 1999 I: 12).

Amb aquest panorama, a la festa major de Cabra del Camp aquell grup de joves que anava assajant i diversos castellers de la Colla Vella van fer-hi el 2 de 6, el 4 de 7, el 3 de 7 i el pilar de 5.

El 12 d’octubre Juventud publicà:

¿Qué pasa con los «Xiquets?

Este año, hemos sido vencidos. —¿Debemos hacer un esfuerzo para terminar la temporada con dignidad o debemos permitir que la intriga, la envidia y la pequeñez de espíritu hagan que esta temporada los de Valls no lleguen donde han llegado los otros?— Llamada al patriotismo y al sentido común.

Hemos sido vencidos

Decimos hemos sido vencidos porque los Xiquets no son los de fulano ni los de mengano, sino que son los de Valls y por lo tanto nosotros nos contamos entre sus filas porque en definitiva Valls es un todo, Valls es una colla y cuando por las circunstancias que sean una colla, o la que sea, siempre que sea de Valls, reciba la humillación de ser superada por una colla forastera, sin tradición, sin la historia y sin que en definitiva sean xiquets y si simplemente unos imitadores cuyo entusiasmo y disciplina les ha puesto a un nivel superior a los propios imitados. […]

Las circunstancias no responden siempre según nuestros deseos y así los Xiquets de Valls no han podido igualar a los de Vendrell […].

… y esperábamos dar la réplica

Recientemente el Ayuntamiento estableció la costumbre de contratar a los Xiquets por Santa Úrsula, lo que antes no se venía haciendo. El motivo de tal iniciativa fue el de dar ocasión a que los Xiquets se exhibieran ante los vallenses a final de temporada cuan­do estos llevaran el entreno de todo el verano […]. Recibido el natural disgusto de ser derrotados por los vendrellenses, esperábamos que en un arranque de genio de los castellers y de la población, por Santa Úrsula […] se realizara la gesta y nos evitaremos la vergüenza de que en la historia dels castells, se pueda decir que en el año 1946 los de Valls eran inferiores a los otros. […]

… pero algunos castellers no lo han querido

Hay que conocer algunos castellers para saber de sus cosas y he aquí que, por un quítame estas pajas, se han provocado una serie de confusionismos para impedir que se lleve a cabo lo que se debía hacer. Que si fulano ha dicho esto, que si tal me miró mal, que tal no quiere que mande, que yo también quiero mandar, que si este se llevó un duro, que si yo quiero subir en tal sitio, que si yo voy a hacer que se queden sin enxaneta porque por algo les doy de comer, que si le prometí tanto al otro enxaneta y así los marearemos, etc., etc.: pobreza de espíritu […] Nos importa coronar el Castell; allí deben ser todos un alma: la de la ciudad.

Lo de las dos «colles»

Si hay dos «colles» de Xiquets y con ello podemos lograr superar a las collas forasteras, nuestra enhorabuena. Si con dos «colles» hemos de quedar peor, entonces, recomendamos que los organizadores se queden en casa. No obstante ello, con probarlo no se pierde nada. Ahora bien, veríamos las dos «colles» con simpatía si se hubieran organizado las dos al empezar la temporada o cuando ya hubiéramos hecho el quatre de vuit, pero en lo que va de año, antes que tomar nue­vas iniciativas, antes de hablar, hacer y organizar, primero hay que quitarles el pabellón a los de Vendrell.

Hacer lo contrario es querer que no se haga el quatre de vuit, porque no tratan los organizadores de sumar, sino de restar. Si se quisiera hacer una nueva colla con personal disponible, encantados; pero si se trata de que el personal se lo quiten la una a la otra […].

Aún más, todo Valls, todos los castellers, deben poner su empeño el día 20 para quitarnos la espina, y, al día siguiente, que cada uno haga lo que quiera, este es nuestro parecer, y que se organicen tantas collas como se quiera. […]

El día 20

Los Xiquets levantarán sus castillos, torres y pilares el día 20. Este es el día del desquite para arrebatarle el pabellón a los del Vendrell. Si con todos los esfuerzos no podemos lograrlo, a nadie le debemos pedir cuentas, pero si no se logra el empeño por culpa propia, sea de quien sea, al fin y al cabo vallense, con la vergüenza de la que seremos presa, anotaremos los nombres de sus causantes para la historia de los Xiquets de un año que se dejaron vencer: el de 1946.

Quedava clar que la situació no era bona. D’una banda, amb la creació del Patronat dels Xiquets de Valls, hi devia haver l’esperança de recuperar la supremacia castellera d’una manera molt clara, mentre que la realitat va ser totalment diferent, sobretot amb la derrota a Vilafranca. A més, les tensions internes eren molt importants. Com es diu a l’article, hi havia enveges per manar i per ocupar els llocs més importants als castells, tensions pel sou que cobraven i per si algú robava. Es prenien la canalla d’una colla a l’altra. Totes aquestes tensions impedien guanyar. I, segons la seva opinió, que hi hagués dues colles era negatiu per a la ciutat.

Tot i les crides constants a l’honor, la colla unificada, per Santa Úrsula, només va poder carregar el 4 de 8 i descarregar el 3 de 7 per baix, el 5 de 7 i el 4 de 7 amb el pilar.

I de nou la premsa es referí al que succeí amb el carro gros: «Si la “enxaneta” hubiese podido ser la “enxaneta” que no se dejó subir, el éxito hubiese sido ruidoso. Pero el “quatre de vuit” se hizo y, si no se deshizo, a la pesadez natural de aquel pequeño valiente que se prestó hacer de “enxaneta”, se debe.» I continuava dient: «No nos sentimos completamente desquitados de la derrota de Villafranca, pero sentimos el gozo de saber que contamos aún con la raza de nuestros antiguos “xiquets”» (Juventud, 26/10/1946).

En definitiva, el 1946 va fer evidents les tensions internes dels Xiquets de Valls. Amb tot, les disputes que es vivien no només responien a la competència dels del Vendrell, sinó que des del febrer hi havia a Valls una altra colla. Aquesta dualitat, juntament amb la pèrdua de supremacia dels Xiquets, cristal·litzà amb la creació del Patronat dels Xiquets de Valls que, segons Pere Ferrando, es feu «amb unes directrius pioneres i avançades en el temps i que han servit de model per a posteriors iniciatives semblants a altres municipis: divulgar els castells, crear socis protectors, signar una assegurança d’accidents, editar un butlletí intern, etc.» (2010: 343).