En la història contemporània dels castells hi ha un abans i un després de la diada de les Santes de Mataró del 2006. La caiguda del 4 de 9 amb folre de la que probablement era la colla que millor feia les coses i més seguretat exhibia en les seves construccions —els Capgrossos de Mataró— va tenir unes tràgiques conseqüències. Mariona Galindo, que pujava al pis de dosos, va rebre un fort impacte al cap, que va requerir hospitalització. Va ser una caiguda lletja, que li va provocar un traumatisme cranioencefàlic. No era el primer cop que un membre de la canalla rebia aquesta lesió, però en aquest cas les complicacions posteriors, fruit d’un cúmul de calamitats, van derivar en la notícia més trista i dolorosa que havia d’afrontar el món casteller: dotze dies després, la petita Mariona moria a l’hospital.
Va ser un impacte brutal, un dolor immens —en primer lloc, per a la seva família i la seva colla, però també per al conjunt del món casteller— per al qual ningú no estava preparat. En els anys anteriors, s’havien produït lesions medul·lars en castellers de la Colla Vella (1988), la Jove de Tarragona (1995), la Jove de Sitges (1996) i la Colla Joves (2002), però l’imaginari casteller no contemplava un episodi encara més greu que aquests. Certament, no era el primer cop que un cas d’aquesta gravetat afectava els més petits de les colles, ja que el 1983 es va produir una altra fatalitat en un enxaneta dels Nois de la Torre a Barberà del Vallès, però aquell fet va estar motivat per una manca de responsabilitat en la manera de fer les coses, ja que havia caigut d’un castell amb una pinya excessivament petita i mal ubicat a plaça. L’accident del 2006 de Mataró obligava a analitzar i repensar fredament el punt en què es trobava el món casteller.
Precisament, quatre mesos abans de l’accident de les Santes, el món casteller va adoptar una mesura d’extraordinària importància: la incorporació, amb caràcter de prova, del casc casteller per a aixecadors i enxanetes. El dispositiu havia estat creat per la firma NZI, una empresa que construïa cascos de motociclistes, després d’un acurat estudi realitzat per l’equip mèdic de la Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC), pilotat per Jaume Roset, que ja feia quinze anys que treballava en prevenció i seguretat en els castells.
La irrupció del casc com un element protector per a la canalla va generar un intens debat en el món casteller. L’any abans, els Castellers de Sants havien adoptat un casc de taekwondo per a l’enxaneta i l’aixecador en els castells de vuit, després d’un ensurt que havien tingut la temporada anterior. Va ser una iniciativa pròpia —al marge de la resta de colles—, destinada a oferir respostes a la preocupació que es va instal·lar a la colla arran d’una caiguda. El debat sorgit en el món casteller sobre la conveniència d’utilitzar el casc va generar posicions enfrontades, però totes amb la flexibilitat suficient per esperar a conèixer els resultats de les primers proves.
L’estudi sobre l’aplicació del casc convidava setze colles a adoptar-lo amb caràcter de prova i setze més a no fer-ho. Les colles de tots dos grups tenien nivells diferents (des de gamma extra fins als bàsics de 7) i procedien d’àmbits i tradicions plurals: és a dir, entre les colles que l’havien d’utilitzar n’hi havia tant de la zona no tradicional com de la tradicional (Joves, Jove, Nens, Xiquets de Tarragona…). El treball havia de contraposar les dades, anàlisis i resultats en tots dos casos per estudiar la conveniència de l’adopció del nou dispositiu.
Les proves havien de començar després de l’estiu del 2006, un cop es disposés de la primera producció de cascos personals per als enxanetes i aixecadors de les setze colles participants en l’estudi. L’accident de Mataró, però, ho va precipitar tot. A finals d’agost d’aquell 2006, la pràctica totalitat de colles —tant les que havien de participar en les proves com les que no— van incorporar els cascos per als seus aixecadors i enxanetes. L’impacte emocional dels fets de Mataró i la difícil gestió que les colles van haver d’efectuar amb els pares de la seva canalla o quan anaven a buscar nens i nenes a escoles, esplais i tallers van ser decisius per incorporar el casc abans de tenir les dades que avaluaven la seva conveniència.
Aquestes dades acabarien arribant anys després, quan es va posar de manifest que des que es va implantar el nou dispositiu a enxanetes i aixecadors (tres anys després també per als dosos) no hi haver cap altra lesió cranioencefàlica en la canalla. Les dades van resultar prou evidents. Amb tot, els indicadors previs també mostraven que el nivell de risc entre la canalla que feia castells era inferior a la pràctica d’activitats esportives socialment acceptades com el futbol, l’handbol o l’esport escolar. Però l’impacte de Mataró havia estat tan fort que ningú no va qüestionar la implantació del casc.
El casc per a la canalla es va implantar a partir de la temporada de 2006. A la imatge, una enxaneta de la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb aquesta protecció, per la diada de Sant Fèlix d'aquell any.
Foto: Revista Castells
Els efectes que va tenir aquesta tragèdia van anar més enllà de la canalla. En el darrer assaig abans de la diada de Tots Sants, el cap de colla dels Castellers de Vilafranca, Lluís Esclassans, va pronunciar un discurs que il·lustrava amb tota regla el nou moment casteller. Esclassans va anunciar que els objectius de la diada eren el 4 de 9 amb folre i l’agulla, el 5 de 9 amb folre, la torre de 9 amb folre i manilles i el pilar de 8 amb folre i manilles; és a dir, cap castell nou i tampoc cap dels castells límit, com el de 10 o els sense folre. El cap de colla va ser molt clar en aquesta intervenció quan va manifestar que «l’objectiu és descarregar-ho tot, perquè aquest és el futur del món casteller: descarregar els castells». Els verds —que tenien les seves millors construccions només coronades: torre de 9 sense manilles, 3 de 10 amb folre i manilles, torre de 8 sense folre i 4 de 9 sense folre— van completar en aquella diada les quatre construccions i van esdevenir la primera colla a firmar un pòquer de gamma extra descarregat.
Els dos grans castells de la temporada del 2006 van ser el 3 de 10 amb folre i manilles i dues torres de 8 sense folre, en tots tres casos carregats. El primer el van coronar els Castellers de Vilafranca en la diada de Sant Fèlix, que, junt amb 4 de 9 amb folre i agulla, el 5 de 9 folrat i el pilar de 8 emmanillat, va dibuixar la millor actuació del moment. El 2 de 8 sense folre el van fer els vilafranquins a la plaça de braus de Tarragona, en un concurs que els verds van guanyar amb comoditat, i també a Vila-rodona, en la darrera actuació de l’any de la Colla Vella, a la mateixa plaça on el van fer per primer cop l’any 2000.
De la mateixa manera que el moment més trist de l’any va ser la notícia de la mort de la Mariona, el més emotiu el van protagonitzar els mateixos Capgrossos de Mataró a la diada de Tots Sants, quan van alçar el primer castell de nou després de les Santes: un 3 de 9 amb folre que van descarregar mirant al cel i dedicant-lo a la petita castellera en una plaça de la Vila entregada i emocionada. L’impacte emocional, el buit generat i la gestió de l’accident que va efectuar la colla de Mataró van ser un exemple de sensibilitat, respecte i determinació. Cinc setmanes després del funeral, els Capgrossos van actuar a Londres, on tenien un viatge compromès de mesos enrere. Després d’un debat intern, la colla va decidir mantenir el viatge, que va servir com un necessari espai de convivència, cohesió i fortalesa. Al cèntric Regent’s Street de la capital britànica, els del Maresme van alçar el 3 de 8.
Els tirallongues de Manresa, colla nascuda a partir de l'any 1993, amb un 4 de 8 a la població de Santpedor.
(Foto: Arxiu Tirallongues de Manresa)
Els Margeners de Guissona, colla nascuda a partir de l'any 1993, amb un altre 4 de 8 a la plaça Major de la seva població
(Foto: Arxiu Margeners de Guissona)
L’any 2006 va deixar un castell nou en els registres: el 3 de 8 amb l’agulla, que van executar els Castellers de Vilafranca a Sitges per primer cop. El 3 amb l’agulla era una raresa castellera, però en la seva versió de 6 era habitual i en la de 7 s’havia fet esporàdicament: el 1997, la Colla Nova del Vendrell l’havia fet servir per guanyar el concurs de Torredembarra en pugna amb els seus veïns dels Nens.
Una altra dada rellevant de la temporada del 2006 va ser el notable salt de colles que van fer el 4 de 8. Aquell any s’hi va estrenar la Colla Jove de Castellers de Sitges i hi van tornar els Marrecs de Salt i els Nens del Vendrell. En total, el van completar vint colles, unes xifres que milloraven els darrers exercicis del 2005 (setze colles amb el castell descarregat i una de carregat) i 2004 (catorze de descarregats i un de coronat) i 2003 (disset de completats).
Els fets de les Santes del 2006 van dibuixar un món casteller en què la seguretat va guanyar major protagonisme i atenció. La implantació total del casc va ser la prova més evident; l’adopció de noves mesures de prevenció als assaigs (com la xarxa de seguretat i els terres atenuants), també. I, a més, va començar estendre’s la tesi que el valor dels castells carregats havia de relativitzar-se cada cop més. L’any 2007, la Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va treballar un document que anava en aquesta direcció. La proposta tenia més un caràcter simbòlic i de conscienciació que no de regulació en un món casteller on les úniques regles escrites són les del concurs de Tarragona. El document va generar debat intern, però finalment no va adquirir projecció exterior, ja que no va assolir el consens necessari previ. Amb tot, va ser una primera mostra d’un sentiment que s’estava estenent en el món casteller i que el cap de colla dels Castellers de Vilafranca havia avançat en el darrer assaig abans de Tots Sants.
Aquell 2007 els castells van iniciar un camí esperançador cap al reforç de la seva institucionalització: entrar a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco. El projecte va sorgir de la Revista Castells —creada el 2004 com una publicació bimestral en paper, que el 2013 saltaria al format web amb actualització diària i la publicació d’un anuari cada mes de febrer— arran de la fita que va aconseguir en aquest sentit la Patum el 2005. El projecte es va començar a dissenyar el 2006 i l’abril del 2007 es va presentar en societat durant la primera edició de la Nit de Castells, celebrada a Valls sota l’organització de la mateixa revista i que va constituir una iniciativa per aplegar el món casteller més enllà d’una actuació. La Nit de Castells va crear els Premis Castells, que en aquesta primera edició van ser dos: premi a una trajectòria, a Jaume Roset, pels treballs de prevenció i de seguretat, i premi a una iniciativa social, al setmanari El Vallenc, per la seva campanya a favor de la creació del Museu Casteller, un projecte que en aquells moments avançava massa lent i sense concrecions.
El projecte perquè els castells entressin a la llista de la Unesco es va articular, a partir de la primera Nit de Castells, en una comissió integrada per la mateixa Revista Castells, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Coordinadora de Colles Castelleres i el Centre Unesco a Catalunya. Els quatre organismes van treballar conjuntament fins a l’assoliment de la fita, el novembre del 2010.
Aquell 2007, el Departament de Cultura va elaborar una enquesta sobre l’acceptació social dels castells. Va ser un interessant document que va permetre constatar que la percepció que la societat catalana tenia sobre els castells era altament positiva. El 96,6% dels consultats valorava positivament els castells i, en una puntuació de l’1 al 10, la nota mitjana era de 7,83. Un 66% indicava també que tenien un component de perillositat i un 96,1% en destacava el caràcter familiar i integrador.
En termes estrictament castellers, el 2007 va deixar uns registres lleugerament millors que la temporada anterior: els 72 castells de nou i de gamma extra descarregats superaven en cinc la xifra del 2006, mentre que els dotze de carregats la igualava. El 2007 va ser el primer any —a més del 1999— que no es va veure cap 3 de 10. S’iniciava una sequera de quatre temporades sense castell de 10, fins que el 2010 tornà de la mà dels Minyons. El 2007 va saludar una nova colla que feia l’aleta al 4 de 8: els Castellers de Sant Cugat, que el van carregar per primer cop. Quatre anys després, el completaren i ja no l’abandonarien en els seus registres.
La temporada següent (2008) va mantenir el mateix to en registres: 69 castells de nou i de gamma extra descarregats, tot i que un nombre massa alt de carregats (24, el doble que els dos anys anteriors). El castell que va marcar la temporada va arribar a la diada dels Minyons: el 3 de 9 amb folre i l’agulla, que van coronar per primer cop. Des que els Castellers de Vilafranca van presentar el 3 de 8 amb l’agulla dos anys abans, les estructures de 3 amb l’agulla van començar a sovintejar a les places. La Colla Vella va ser la primera a provar-lo de 9. Va ser a la diada de Sant Fèlix, però el castell va quedar lluny d’arribar a bon port; tres mesos després, els Minyons el van coronar per primera vegada, tot i que el pilar va acabar cedint. L’any següent, a la diada de Sant Ramon, els Castellers de Vilafranca el descarregarien i se’l farien seu com un dels castells bandera dels anys següents, fet que els permetria marcar diferències i, fins i tot, guanyar algun concurs (2014).
El 2008, un cop s’havien tornat a crear colles castelleres després de cinc anys de sequera, en va néixer una altra, però ben lluny de Catalunya: els Castellers de Lo Prado, a Xile. El viatge que havien protagonitzat els Castellers de Vilafranca a aquest país sud-americà el febrer del 2008 va permetre aportar dimensió a un fenomen emergent i carregat de simbolisme. Els castells van arribar a Xile de la mà de Marcos Lara, un tècnic d’esports del municipi de Lo Prado, i Luis Carrasco, dinamitzador sociocultural, que els van descobrir en una estada a Vilafranca. En la seva importació a Xile, els castells van jugar un paper fonamentalment social, ja que es van articular com a eines de cohesió i participació en barriades amb problemes socials i econòmics i van constituir una alternativa a la depressió.
Portada del primer número de la Revista Castells, corresponent al maig-juny del 2004.
(Foto: Revista Castells)
Primera edició de la Nit de Castells, l'any 2007.
(Foto: Revista Castells)
Primer 3 de 9 amb folre i agulla carregat dels Minyons de Terrassa, el 16 de novembre del 2008.
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
Els Castellers de Lo Prado van ser la primera colla articulada a l’estranger amb continuïtat i anys després arribaria als castells de set. La temporada següent, amb motiu del viatge que la Colla Vella va fer a Xangai, es van presentar els Xiquets de Hangzhou, nascuts en una fàbrica tèxtil d’aquesta població, però amb un model (i progressió) totalment diferent del de Xile i la resta d’experiències que anys després apareixerien en diverses ciutats europees.
Aquell 2008 va deixar una accentuada crisi a la Coordinadora de Colles Castelleres, arran de l’enfrontament que van viure els Castellers de Vilafranca amb la resta de la junta de l’entitat, de la qual formaven part. Els verds van adoptar mesures de protecció de lesions de la canalla (un prototip dental) al marge de la línia utilitzada per l’equip mèdic de l’ens. L’episodi va ampliar la divisió entre els de Vilafranca i els Minyons (el president de la CCCC era d’aquesta colla), però també amb la resta de colles, que van considerar que els penedesencs anaven per lliure.
A banda del 3 de 9 amb folre i l’agulla carregat pels Minyons, el millor moment casteller de l’any es va viure al concurs, quan els Castellers de Vilafranca van carregar la torre de 8 sense folre i el 4 de 9 sense folre. Era la primera vegada que aquestes dues construccions les feia una colla en una mateixa actuació. El 4 va arribar en quarta ronda, quan els verds no necessitaven cap altra construcció per guanyar la cita, en una demostració de potència i convicció en les seves capacitats. Setmanes després, a la diada de Tots Sants, el van tornar a carregar amb suficiència.
El 2008 va saludar una nova colla de nou, els Castellers de Sants, que van carregar el 3 de 9 amb folre al concurs i el van descarregar per la seva diada i per Tots Sants. Era la confirmació que els borinots —una de les colles amb millor model d’implantació social en el seu entorn— havien presentat la seva merescuda candidatura per figurar entre les grans. Els anys posteriors avalarien aquesta aposta i es palesaria en continus creixements, la multiplicació dels castells de nou i l’assalt a la gamma extra.
L’altra nota destacada dels anys finals de la dècada va ser el 4 de 8 que van descarregar els Arreplegats de la Zona Universitària. Ho van fer per primer cop el 2009, la qual cosa va despertar l’admiració del conjunt de l’univers casteller, que va valorar la fita i, especialment, que s’executés sense canalla, com marquen els cànons de les colles universitàries. El fenomen de les colles universitàries va irrompre durant els anys noranta (els Ganàpies de l’Autònoma van ser els primers, el 1994), però va adquirir una progressió especial a finals de la primera dècada del segle XXI. L’any 2009 hi havia sis colles universitàries, nombre que el 2013 augmentaria fins a tretze.
4 de 8 dels Arreplegats, exponent de la força de les colles universitàries.
(Foto: Arxiu Arreplegats de la Zona Universitària)
La creació de noves colles castelleres, l’obertura de noves fronteres i el salt als castells de nou posaven de manifest que els castells estaven a punt de protagonitzar una altra expansió, com la que es va produir amb el boom de mitjans dels noranta. Aquell 2009 es van descarregar 81 castells de nou i de gamma extra (més divuit de coronats), la millor xifra des del 2001. El món casteller veia nous horitzons…
3 de 9 amb folre i agulla descarregat dels Castellers de Vilafranca, el 31 d'agost del 2009.
(Foto: Arxiu Castellers de Vilafranca)
