Des de començaments dels anys noranta, pràcticament cada temporada va constituir un pas endavant en relació a l’anterior, fos per la millora global dels registres, per la consecució de noves o recuperades construccions, o per totes dues coses. El món casteller es va acostumar a viure en un estat de satisfacció permanent. El salt que s’havia registrat en una desena d’anys era el més important viscut en els dos segles anteriors: dels sis castells de nou del 1991 (tres dels quals descarregats) s’havia saltat als 97 de descarregats i 24 de coronats del 2001. De les 25 colles del 1991 s’havia passat a les 61 de deu anys després. Un creixement i una expansió estratosfèrics que havia situat el món casteller en una nova dimensió.
Aquest estadi en el qual vivien colles, castellers, aficionats, patrocinadors i mitjans de comunicació s’havia dotat també d’una certa autocomplaença i la sensació que els límits eren invisibles. En aquest moment en què els castells de gamma extra obrien contínuament noves fronteres (el 2001 se’n van aconseguir vint de descarregats i dinou de coronats), la intuïció que es podia canviar de cicle no era contemplada per gairebé ningú: aquell mateix 2001 es va signar la millor temporada de la història en termes globals i, en els ambients castellers, predominava la tesi que l’any següent es mantindria o, fins i tot, se superaria el nivell.
Però aviat es van començar a detectar alguns senyals que indicaven que alguna cosa estava canviant, i no precisament en positiu. Les colles van començar a notar una major dificultat de mobilització del personal, tant als assaigs com a les actuacions. L’assistència general mitjana a la majoria de colles, tant les punteres com les d’un nivell inferior, havia baixat lleugerament en comparació amb els millors anys, com per exemple la temporada del 1998, quan havien arribat els primers castells de 10. Quatre anys després d’aquesta fita i nou després de l’estrena de la gamma extra, els castells havien iniciat un període d’estancament, que immediatament després va ser de descens relatiu, però evident. Era una situació que responia a la lògica tendència que hi ha en tots els moviments culturals influïts per factors sociològics. Els castells s’havien posat de moda a mitjans dels noranta per diversos factors (consecució de noves fites, expansió territorial, presència televisiva, implicació de sectors més joves…), però ara els tocava viure un cert esgotament del model que havia originat aquest creixement, que es traduïa en un ponderat descens de l’assistència i participació.
Els primers que van començar a notar el cansament del model van ser els mitjans de comunicació. En una època en què internet encara no constituïa la principal eina d’informació i tenia una capacitat d’influència encara limitada (les xarxes socials encara no havien irromput), les redaccions dels diaris van començar a deixar de prestar la mateixa atenció als castells que havien tingut els anys anteriors. Des que el 1993 els Minyons van carregar el primer 2 de 9 amb folre i manilles, el terme «històric» (acompanyada d’altres frases recurrents, com «La millor diada», «Per primera vegada», «Mai vist abans»…) va esdevenir repetitiva i, per tant, cada cop menys seductora per a uns lectors que no eren capaços de distingir i contextualitzar cada fita nova. Aquesta escassa imaginació dels cronistes i dels mateixos mitjans va ser una de les causes per les quals bona part dels diaris van arraconar la informació castellera, sense tenir uns criteris clarament definits.
La primera temporada en què es va visualitzar el canvi de cicle va ser la del 2002. El descens de camises a les actuacions i de presència als assaigs havia començat una mica abans, quan s’estaven vivint els recents moments pletòrics, però va ser en la segona temporada del segle XXI quan el fre es va fer evident: dels 97 castells de nou i de gamma extra descarregats el 2001 (i 24 de coronats) es va baixar a 74 de completats i disset de coronats. Un descens significatiu i rellevant de prop del 25% en una temporada, tot i ser any de concurs —en què tradicionalment les dades de les construccions més altes augmentaven gràcies a la cita de Tarragona i els seus preparatius previs.
La manera com es va evidenciar va ser en el descens de la regularitat; és a dir, es van fer menys castells de major dificultat i per als quals es necessita més volum de gent, però no es va reduir (encara) la gamma. El 2002 es van veure els mateixos castells de gamma extra que el 2001, llevat de l’inusual 9 de 8 que la Colla Vella havia estrenat al Mercadal i que va repetir en l’edició següent de l’actuació, el 2003. Fins i tot, el 2002 es va tornar a veure, també de la mà dels Minyons, el castell de 10 descarregat, que no s’havia aconseguit en les tres temporades anteriors.
4 de 9 sense folre carregat a càrrec de la Colla Vella, a Valls, per Santa Úrsula de l'any 2002.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
3 de 10 amb folre i manilles dels Minyons de Terrassa, per la seva diada del 2002.
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
Efectivament, el 3 de 10 amb folre i manilles que els Minyons van completar a la diada de la colla va ser el millor moment casteller d’aquell 2002. Fins aleshores, només s’havia descarregat un únic castell de 10: el que la mateixa colla havia completat a la diada del 1998. A partir d’aquesta cita i fins a la diada dels Minyons del 2002, el 3 de 10 amb folre i manilles havia anat amunt setze vegades i totes havia acabat caient, quatre de les quals un cop coronat (dos dels Castellers de Vilafranca, un dels Minyons i un altre de la Vella) i dotze abans de fer l’aleta. És a dir, el castell de 10 s’erigia com el que realment era: un monstre capaç de derrotar la colla més ambiciosa i preparada.
Però els Minyons havien demostrat en nombroses ocasions una habilitat especial per sortir-se’n, de les situacions més complicades i difícils. Des que el 1998 van completar el castell de 10 i el 4 de 9 sense folre en una mateixa temporada, van aconseguir mantenir-se —amb algunes intermitències— en un nivell superior. No ho van fer sols, sinó acompanyats de les altres tres colles punteres i, especialment, dels Castellers de Vilafranca, que van continuar sent la colla que executava més castells de gamma extra cada temporada. Però el castell de 10 descarregat només tenia uns titulars. I aquests eren els Minyons. Per aquest motiu, quan a la diada de la colla del 2002 van tornar a sotmetre la immensitat del 3 de 10 sota el seu domini va constituir una mostra d’autoritat incontestable i, durant molts anys, insuperable. Fins que el 2013 els Castellers de Vilafranca no van descarregar el seu primer 3 de 10 amb folre i manilles, els èxits dels malves a les seves diades del 1998 i del 2002 van restar com els dos únics cops que s’havia aconseguit vèncer de ple el colós.
A més del castell de 10, la temporada del 2002, tot i el descens en consecucions de primer nivell, va registrar dos meritoris registres: els primers 4 de 9 sense folre de la Colla Vella i dels Castellers de Vilafranca, en tots dos casos carregats. El castell total havia entrat en l’agenda dels Minyons (1998) i de la Colla Joves (1999), però els verds i els rosats n’havien estat al marge, perquè prioritzaven altres objectius. En canvi, aquell 2002 els torns van canviar i els malves i els vermells no van aconseguir plantar en cap ocasió el mític castell sense folre. Els Minyons el van provar sense èxit a la festa major (van fer-ne un intent desmuntat i un intent) i la Joves ja no va poder mantenir els èxits de les tres temporades anteriors. Els vilafranquins, per la seva part, es van enfrontar al 4 de 9 sense folre al concurs, tot i que sense sort. El primer de l’any va arribar, doncs, per Santa Úrsula i de la mà de la Colla Vella, que el va aconseguir carregar per primer cop en l’era moderna (en el seu historial figurava el mític 4 de 9 sense folre de 1881 a Tarragona). Els del Portal Nou van dibuixar una memorable Santa Úrsula, que, a més del 4 net, va incloure el 4 de 9 amb folre i el pilar, el 3 de 9 amb folre i el pilar de 8 amb folre i manilles. Només quatre dies després, el castell total tornava a la plaça de la Vila de Vilafranca
—on per Sant Fèlix de l’any anterior l’havien descarregat la Joves i els Minyons— i, en aquest cas, de la mà de la colla de casa: els verds, que també el van aconseguir coronar.
Aquests dos 4 de 9 sense folre i, sobretot, el 3 de 10 amb folre i manilles descarregat pels Minyons van marcar la temporada. Però hi va haver altres castells que van atreure una atenció rellevant. Aquell 2002 va ser el primer cop que el 2 de 9 sense manilles va anar a plaça i també el primer i —fins ara— únic cop que es va provar d’alçar el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. El 2 va ser a càrrec de la Vella en la darrera ronda d’un concurs que els Castellers de Vilafranca tenien força controlat després d’haver carregat el 3 de 10 amb folre i manilles. La Vella havia caigut del 2 de 8 sense folre, però l’única i remota opció que tenia per guanyar era fer-lo amb un pis més. Com era de preveure, es va quedar lluny.
El pilar de 9 va ser un invent dels Castellers de Vilafranca per obrir una nova frontera i trencar, al mateix temps, la lògica que establia que les construccions més altes porten tres bases. El domini que exercien sobre el pilar de 8 havia convidat els entusiastes components d’aquesta estructura a experimentar d’apujar-lo un pis. Tenien dues opcions: fer créixer el tronc, despullant-lo de folre i de manilles, o bé apujar-lo un pis incorporant una quarta base. L’any abans havien provat la primera opció en un assaig a Vilanova, on van encarar un pilar de 7 sense folre, en què l’enxaneta va arribar darrere el dos. No eren els primers a provar-ho: el 1999, els Bordegassos —que tenien un bon pilar de 6 i que l’havien pujat dalt d’un folre— van enlairar també a assaig el pilar de 7 sense folre. En aquest cas, l’estructura va cedir quan l’enxaneta era darrere el quint. Els pilaners de Vilafranca i de Vilanova tenien una bona i estreta relació —que no amagava una certa pugna entre ells— i van ser els primers a utilitzar les xarxes per assajar els pilars, que anys després cada cop més colles adoptaren per al conjunt de les seves estructures.
Aparcada l’opció de l’extremadament difícil pilar de 7 sense folre, els verds van decidir experimentar amb el de 9 amb folre, manilles i puntals. El van provar a la diada de Tots Sants, després d’haver carregat el seu primer 4 de 9 sense folre, però l’estructura no va presentar la més mínima opció, ja que va cedir un cop van sonar gralles, quan tot just el setè remuntava l’espadat. El disseny d’aquesta inèdita construcció va ser una complexa obra d’enginyeria pendent de culminar. Després d’estudiar diverses opcions, els tècnics de la colla van decidir-se per construir un pis de puntals de mínims i confiar que el (bon) pilar necessités el mínim suport per sostenir-se. En aquesta quarta base hi van col·locar només quatre mans, a més d’una agulla, un cordó i dues crosses. Tot i estar poc poblada, l’enorme pes que implicaven els puntals va provocar que el folre i les manilles no poguessin mantenir la seva estabilitat i cedissin a la primera sense donar opcions al tronc a defensar el seu recorregut.
Intent de pilar de 9 amb folre, manilles i puntals que els Castellers de Vilafranca van portar a la seva plaça per la diada de Tots Sans del 2002.
(Foto: Arxiu Castellers de Vilafranca)
És l’únic cop que el pilar de 9 ha anat a plaça. El 2014 la Vella també el va estar assajant, tot i que finalment no va entrar en els plans. A Valls i Vilafranca, però, denominen la quarta base de manera diferent: mentre els penedesencs van decidir-se pel mot puntals (després de valorar l’opció remanilles), els vallencs es van inclinar per ajuts.
La temporada del 2002 va viure la cara i la creu en dues ciutats que anys després arribarien a la gamma extra de manera paral·lela a través de les seves respectives colles: Tarragona i Mataró. Mentre que la primera va perdre aquell 2002 els castells de nou locals que la Jove havia aconseguit el 1993 i als quals s’havien sumat els Xiquets sis anys després, la segona va saludar la nova condició de la seva colla, els Capgrossos, que van plantar en quatre ocasions el 3 de 9 amb folre, tres de les quals descarregat. L’assoliment d’aquesta fita va suposar la reafirmació de l’ascens meteòric de la colla de la camisa blava, que constantment superava noves fronteres i, a més, ho feia amb un envejable estat de forma i excel·lència tècnica que exhibien els seus castells de postal.
Si el 2002 es va registrar un descens del 25% en els castells de nou i de gamma extra descarregats, la temporada següent la caiguda va ser del 33%, que se sumava a l’anterior. És a dir, en dos anys, la suma de castells de nou i superiors descarregats va passar de 97 (2001) a 74 (2002) i a 49 (2003). Aquest darrer va ser el mínim històric des del salt d’anys enrere, ja que el 2004 —any de concurs— va pujar als 69 de descarregats. Tots tres anys (2002, 2003 i 2004), el nombre de carregats va ser el mateix en cada exercici: disset.
Aquest descens en nombre de castells de màxima dificultat —que no en gamma, llevat del 3 de 8 per sota, que va desaparèixer dels registres de la Vella el 2003— va ser paral·lel a la reducció de la taca castellera. Entre el 2002 i el 2007 van desaparèixer una dotzena de colles i en tots aquells anys (2003, 2004, 2005 i 2006) no se’n va crear cap de nova. El mapa es va fer més petit.
La desaparició de colles va afectar des de l’àrea metropolitana de Barcelona —on a la segona meitat dels noranta s’havia produït un esclat de colles noves— fins a poblacions històriques de la zona tradicional: el 2002 van tancar l’activitat els Castellers de l’Albera i els Castellers de Martorell; el 2003, els Ganxets de Reus, la Nova del Vendrell i els Castellers de l’Hospitalet; el 2004, els Castellers de Gavà, els Castellers de Sarrià i els Castellers de Sant Boi; el 2006, els Vailets de Ripollet i els Castellers de Sant Andreu de la Barca; i el 2007, els Xiquets de la Vila d’Alcover. El nivell que havien assolit aquestes colles havia estat divers, ja que, si bé algunes no havien passat de les construccions de sis, altres en van plantar de set i algunes, com els d’Alcover, van arribar a carregar el 4 de 8 (1994), nivell al qual també es van encarar els Ganxets i la Nova, que van fer la torre de 7.
El cessament de l’activitat castellera en aquestes poblacions va estar motivat, en termes generals, per un relatiu esgotament del sistema que havia propiciat el boom de deu anys enrere. A mitjans de la dècada dels noranta, els castells van esdevenir una moda i, com totes les modes, després d’uns anys a l’alça va canviar la tendència. I els llocs on va ser més difícil aturar el cop van ser les zones sense un coixí social sòlid que acompanyés l’activitat (a l’àrea metropolitana de Barcelona o a la Jonquera), i en aquelles poblacions, com Reus i el Vendrell, on va ser impossible mantenir la dualitat castellera sorgida de les escissions d’aquestes colles, que va donar per a deu anys de recorregut.
A més de la desaparició de colles, l’altra mostra que va evidenciar que els castells havien perdut part de la seva capacitat seductora entre les capes de la població on no tenien influència és que, durant quatre anys, no es va crear cap colla nova. Les darreres colles creades abans de la caiguda van ser l’any 2002: els Castellers de la Sagrada Família, els Matossers de Molins de Rei i la represa dels Minyons de l’Arboç. Les següents colles que es van constituir van ser els Margeners de Guissona (2007) i els Salats de Súria (2008), dues colles aparegudes en territoris verges. Les quatre temporades sense cap bateig són el període més llarg sense creació de colles en l’era moderna. Per trobar-ne un altre d’aquesta durada cal remuntar-se als anys seixanta. L’aparició de les colles de Guissona i de Súria va canviar la tendència, que es faria palesa el 2010 (Jove de Barcelona, Jove de Vilafranca i Castellers de les Roquetes) i els anys posteriors, especialment el 2013, quan es van arribar a constituir una quinzena de colles en un sol any.
La caiguda del nombre de construccions de primer nivell es va fer evident en gairebé tota la gamma de castells. El 2003 es van veure menys aletes en tots els castells de nou i de gamma extra que l’any anterior, llevat del 9 de 8, que la Vella va tornar a alçar a la diada del Mercadal. La millor colla van tornar a ser els Castellers de Vilafranca, però hi ha una dada que il·lustra el nou ordre inferior: per damunt de la torre de 9 amb folre i manilles només van descarregar un sol cop un gamma extra, un pilar de 8. Tota la resta que van assolir va quedar només en carregat. El castell de gamma extra descarregat de més nivell va ser un 5 de 9 amb folre dels Minyons, que, excepcionalment, no van fer cap 2 de 9 emmanillat i només un únic pilar de 8 coronat.
El 2004 es va mantenir la tendència, però amb una lleugera millora en els bàsics de nou. La gamma extra es va veure descarregada en nou ocasions i coronada en vuit. El millor castell va ser el 3 de 10 amb folre i manilles, que van carregar els Minyons i que, d’aquesta manera, aconseguien mantenir en els seus registres de manera intermitent cada dos anys. El colós dels malves, però, va estar pràcticament sol en els seus registres de gamma extra, ja que només van aconseguir descarregar un 2 de 9 amb folre i manilles (i un més de carregat). Un balanç pobre en comparació amb els registres de pocs anys abans i que posava de manifest les dificultats per viure al sobreàtic del món casteller quan els recursos eren més limitats.
La globalitat dels registres més difícils va tornar a ser baixa i només hi va haver aletes especials —a banda del castell de 10— en el 2 de 8 sense folre. Els Castellers de Vilafranca el van carregar dos cops (Sant Fèlix i el concurs) i la Colla Joves, un. Va ser per la diada de Santa Úrsula, després d’haver-s’hi quedat a tocar la setmana abans al Vendrell. L’aleta del 2 de 8 sense folre va suposar una injecció d’alegria per a una colla acostumada a viure en una certa muntanya russa: els anys del tombant de segle van fregar el cel gràcies al 4 de 9 sense folre, però el 2002 van tastar el gust més amarg dels castells, a causa de la greu lesió d’un dels seus castellers més emblemàtics per la caiguda d’un 5 de 8 a la Bisbal. El 2003 només va descarregar tres castells de nou i la temporada següent va obtenir l’esperat premi del 2 net, però sense cap altre gamma extra que l’acompanyés. Aquesta aleta va trencar una maledicció amb aquesta construcció, que havien estat els primers a provar en l’era moderna, i que havien vist com els passaven pel davant els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella abans que els arribés el seu torn. Els recents èxits amb els castells de màxima dificultat sense folre situava verds, rosats i vermells com les úniques colles que havien aconseguit fer l’aleta tant al 4 de 9 com al 2 de 8, un fet que s’havia de mantenir encara quinze temporades després com una fita limitada a totes tres.
Les dades de la temporada del 2005 van mantenir la fotografia mostrada l’any anterior, però amb una lleugera millora, sobretot per la proliferació del nombre de 4 de 9 amb folre que es van produir en el decurs d’aquella temporada: 31 de descarregats, una xifra notablement superior als 16 (2002 i 2003), 25 (2004), 18 (2006), 17 (2007 i 2008) i 24 (2009). Aquesta elevada xifra del 2005 va ser —juntament amb la del 2001— la més alta registrada mai amb el 4 de 9 amb folre, fins que l’any 2010 es va superar definitivament.
3 de 9 amb folre carregat dels Capgrossos de Mataró, durant la diada de les Santes del 2002.
(Foto: Arxiu Capgrossos de Mataró)
2 de 8 sense folre carregat de la Colla Joves per Santa Úrsula del 2004 a la vallenca plaça del Blat.
(Foto: Arxiu Colla Joves Xiquets de Valls)
Els Castellers de Vilafranca van estrenar, per la diada de Sant Fèlix del 2005, aquesta torre de 9 sense manilles. Era la primera vegada que s'aconseguia fer l'aleta a aquest repte casteller.
(Foto: Revista Castells)
La discreció amb què va passar la temporada del 2005 va tenir la seva contraposició amb el que va ser el castell de l’any i, de fet, el de major dificultat històrica, segons la puntuació del concurs de castells: el 2 de 9 sense manilles. Els Castellers de Vilafranca el van aconseguir a la diada de Sant Fèlix com a culminació d’una aspiració dissenyada l’any abans pel seu cap de colla, Lluís Esclassans, que aquell 2004 havia substituït Francesc Moreno al capdavant dels verds després de vuit anys triomfals. El principal mèrit d’Esclassans va ser mantenir la colla dalt de tot i en aquesta empresa va recórrer a dues cartes guanyadores, però d’extrema dificultat: la inèdita torre de 9 sense manilles i el també inèdit 3 de 9 sense folre. Tots dos castells van anar a plaça el 2005: el primer es va carregar i el segon va suposar un bon intent.
Quan el 2004 els vilafranquins es van anotar dues torres de 8 sense folre, Esclassans ja va fixar-se com a objectiu apujar un pis aquesta construcció. En els últims cinc anys, el món casteller només havia saludat una construcció nova —el 9 de 8 de la Vella— i obrir una nova frontera permetria dibuixar una altra pàgina brillant de la història dels castells i dotar la colla de l’energia i l’alegria complementària en saber-se protagonistes dels millors moments dels 200 anys de castells. La construcció en què el cap de colla va veure més possibilitats va ser en la torre de 9 sense manilles, malgrat que no s’hagués descarregat la de 8. De fet, quan el 1995 van provar el pilar de 8 amb folre i manilles per primer cop encara no havien completat el de 6. I la torre de 8 sense folre es veia en aquells moments com una quimera gairebé impossible de descarregar: s’assajava més que anys enrere, però encara no prou per assolir el nivell d’excel·lència que havia d’arribar en un període posterior.
El disseny de la torre de 9 sense manilles que van fer els Castellers de Vilafranca per la diada de Sant Fèlix del 2005 es va basar a compactar el folre com si fos una pinya damunt d’un peu. Estava format per 61 persones, que incloïa fins a cinc cordons, amb cinquenes mans i cinquens vents, a més de quatre laterals i quatre diagonals per banda. L’objectiu principal era falcar els segons i els terços com si es tractés d’una roca; amb aquesta finalitat, els castellers que eren al segon cordó eren més alts que els primers, amb la idea que les mans d’uns i altres es distribuïssin en les cames dels terços per aportar major solidesa. Les terceres mans i tercers vents es dedicaven a empènyer les esquenes de les primeres, i les quartes feien el mateix amb les segones.
Efectivament, el folre va ser una roca, però descarregar un castell de nou quan no s’havia aconseguit completar el de vuit era una aposta de difícil resultat positiu. El castell es va carregar castigat per les passes finals de la canalleta, però amb corda suficient per dibuixar l’aleta. Quan l’aixecador es disposava a baixar, la torre es va trencar. Els Castellers de Vilafranca havien aconseguit fer l’aleta a la construcció de major dificultat que hi havia al món casteller. Un cop més, escrivien una nova pàgina de la història, però també, un cop més, amb un castell que deixaven carregat.
Aquella torre de 9 sense manilles va marcar una temporada que va aconseguir millorar relativament els registres de l’anterior, però encara per sota de les de tombant de segle. Els verds eren la colla més en forma i més capacitada per enfrontar-se als reptes més grans. Per això, van decidir encarar-se al mite més gran de la història dels castells: el 3 de 9 sense folre. Amb la fotografia de la torre de 9 sense manilles a la butxaca, el següent pas era atacar un castell del qual no hi havia claredat sobre si s’havia aconseguit durant el segle XIX i que, per la seva extrema dificultat tècnica i física, figurava en el lloc més preuat de l’altar.
Esclassans va resoldre la complexitat de l’arquitectura del 3 de 9 sense folre inventant-se un pis entre quarts i quints, tot situant-hi castellers que no havien fet castells de nou en aquests pisos. Va mantenir l’estructura de la torre de 8 sense folre, incorporant una rengla més amb un quart i un quint que no feien el 3 de 9 amb folre en aquesta altura. Els assaigs van oferir cada cop més bons resultats: van fer el 3 de 8 net fins a aixecador i van col·locar els dosos damunt de la pinya al 3 de 9 sense folre, però van ser proves encara insuficients per enfrontar-se a un castell d’aquesta dificultat. El poc temps de cuina que hi van dedicar (s’hi van posar de veritat després de la Mercè) també va afectar les possibilitats d’èxit. Amb tot, la prova va oferir un bon resultat: el castell es va trencar amb els dosos col·locats i l’aixecador a punt d’arribar a aquest pis. Hi va faltar encara molt, però també es va posar de manifest que, amb una intensitat d’assaig especial, el castell podria entrar en la lògica dels probables. El 3 de 9 sense folre l’havien provat abans tres cops la Colla Joves i un la Colla Vella, també lluny de fer l’aleta.
Aquell 2005, el món casteller va saludar una bona notícia: la creació del programa televisiu Quarts de 9, al Canal 33: el primer programa de castells a Televisió de Catalunya (TVC), amb informació regular, reportatges i entrevistes. TVC feia quinze anys que retransmetia les diades més destacades, però no disposava fins aleshores d’un espai on es pogués parlar i informar de castells en un context més ampli. El Quarts de 9, dirigit inicialment per Xavier Capdevila i presentat per Eli Carnicé, va obrir una nova porta en el camí cap a la normalització de la informació castellera.
2001. LES COLLES DEL MÓN CASTELLER
(Font: Revista Castells)
