Dins del mateix període que estem tractant i gairebé coincidint amb els anys de febre pilanera i de les primeres estructures folrades, el món casteller va donar els primers senyals que volia expandir-se. El 1969, a la capital catalana, per iniciativa de Josep Sala, el seu primer cap de colla (que havia estat enxaneta dels Castellers de Vilafranca), i de Nicolau Barquet, que en fou el principal inductor, nasqueren els Castellers de Barcelona, amb camisa vermella, tot recollint la sembra d’una colla precedent, gestada el 1958 —el mateix any de la fundació dels Minyons de l’Arboç—, que va durar uns pocs anys i que duia un nom que ara pot semblar un xic extravagant, com era el de Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, per la raó que aquesta era l’entitat que l’aixoplugava. A la nova colla barcelonina també s’integraren elements procedents d’un altre grup casteller que, uns anys abans, hi havia hagut a Santa Coloma de Gramenet, dirigit per Josep Porta, un antic casteller tarragoní conegut popularment com l’Avi Porta, que hi aportà adés la seva experiència. De llavors ençà, els Castellers de Barcelona han mantingut de manera ininterrompuda la seva activitat durant gairebé mig segle i han anat assolint gradualment noves i importants fites, amb un ampli ventall de castells de vuit, fins a assentar-se darrerament en el grup distingit de colles que planten castells folrats de nou pisos, concretament el tres i el quatre.
De l’any següent, tot i que no acaba d’encaixar massa en aquest apartat sobre l’expansió castellera, hem de deixar constància de la constitució de l’actual Colla de Castellers Xiquets de Tarragona, com a conseqüència de la fusió de les dues colles que hi havia aleshores a la ciutat: la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, amb el color blau marí com a distintiu, i la Colla Nova de Sant Magí Xiquets de Tarragona, que lluïa camises de color lila. Ambdós grups van fer la seva darrera actuació per separat a la plaça de les Cols, per la diada de Sant Magí del 1970, mentre que al cap d’un mes i poc, al recuperat concurs tarragoní, ja actuaren unides, amb camises de ratlles blanques i vermelles, sota la direcció conjunta dels dos caps de colla respectius: Esteve Sesplugues, Pardalete, de la Vella, i Jaume González, Coix del Morret, de la Nova. Després d’una etapa inicial marcada per un cert relaxament, els Xiquets de Tarragona —coneguts popularment amb el nom de matalassers, a causa de la seva indumentària ratllada— han progressat molt en els darrers anys, fins a consolidar-se també dins del grup selecte de colles que sovintegen els castells de nou, amb el 2 de 9 amb folre i manilles i el 5 de 9 amb folre i el pilar de 8, carregats, com a màxims exponents.
Primera torre de 8 amb folre descarregada dels Castellers de Vilafranca, el 17 de novembre del 1974, en la celebració de la seva diada de la colla.
(Foto: Josep M. Petrus / Arxiu Castellers de Vilafranca)
Com ja hem avançat, cap a finals del mateix any 1970, després que per primera vegada a la història els Xiquets de Valls no poguessin guanyar un concurs casteller, un contingent d’aficionats vallencs —un bon grapat dels quals havia estat vinculat a la colla de la Muixerra, desapareguda uns anys abans— van iniciar els contactes que van conduir a la gestació d’una nova colla que pogués donar continuïtat a la tradicional dualitat vallenca. De bon principi amb la pretensió que fos coneguda amb el nom genèric de Xiquets de Valls, la qual cosa no va rebre el beneplàcit ni de les autoritats locals ni d’altres sectors de l’afició, propers a l’altra colla de la ciutat. Fou llavors quan van escollir el de Colla Joves Xiquets de Valls, la qual feu la presentació, per la Candela del 1971, al Pati de la capital de l’Alt Camp, amb camises vermelles i sota el guiatge d’Isaac Rubio. Amb només una dècada de trajectòria, ja es va fer un lloc de privilegi entre les colles capdavanteres, una condició que ha mantingut pràcticament fins a l’actualitat, amb un bon bagatge de castells de vuit i de nou —el 2 de 8 i el 4 de 9, ambdós sense folre, com a més valuosos— i quatre victòries als concursos castellers de Tarragona de cap a les darreries del segle passat. Malgrat les intermitències i els canvis de denominació que s’han succeït al llarg de més de 200 anys dins d’un context casteller vallenc, els Joves Xiquets de Valls es consideren —i així ho sostenen— hereus de la primigènia Colla dels Menestrals, de començaments del segle XIX.
També el 1971, una altra colla va venir a sumar-se a les set que hi havia aleshores. Fou la dels Castellers de Sitges, la primera colla del Garraf, que de la mà de Ricard Baqués, com a cap de colla, es va presentar davant de la seva afició, per la festa major de Sant Bartomeu, amb camises de color blau marí. Ben aviat van plantar castells de set pisos i es van mantenir en aquest estadi, amb la torre de 7 com a màxima fita, fins a la seva dissolució, el 1987. Sis anys més tard i amb esperit de donar continuïtat a la presència castellera a la Blanca Subur, per iniciativa de Valentí Mongay, va néixer la Colla Jove de Castellers de Sitges —amb un nou color distintiu: el grana del vi de Bordeus—, que és la que continua vigent en l’actualitat, i de la qual el 4 de 8 ha esdevingut el sostre casteller fins al moment present.
No ens hauria de semblar improbable el fet que el debut dels sitgetans hagués pogut influir en l’ànim d’un bon nombre d’aficionats de la veïna Vilanova i la Geltrú —entre els quals un contingent de joves més o menys vinculats al moviment escolta local— per tal de tirar endavant la creació d’una colla a la capital de la Marina penedesenca. El nou grup fou constituït abans d’acabar l’any 1971 i, amb el nom de Bordegassos de Vilanova, va fer la presentació pública, amb camises de color groc terrós, per la diada de Sant Jordi de l’any següent. Albert Montserrat va ser el seu primer cap de colla, per bé que al cap de poc temps el substituí Jesús Contreras per la raó que exposarem tot seguit. Aquesta colla vilanovina, que actualment llueix com a distintiu un color groc més pujat, s’ha mantingut en actiu de manera ininterrompuda fins als nostres dies i va anar assolint gradualment una bona part de la gamma de castells de vuit (el primer 4 de 8 el va carregar ja el 1979), per arribar al seu punt roent, el 1999, quan va poder carregar, primer, i descarregar, més tard, el 3 de 9 amb folre.
Ja cap a les acaballes del mateix any 1972, un grup de bordegassos vilanovins, encapçalat pel mateix cap de colla Albert Montserrat, s’escindí del nucli original per raons d’índole diversa i, tot aplegant nous elements, van constituir una altra colla amb el nom de Castellers de Vilanova Colla de Mar, una denominació que al·ludia al fet que van fixar la seva seu al Pòsit de Pescadors del barri que els vilanovins coneixen com a Baix a Mar. Amb camises de color blau marí —que duien estampat a l’esquena el nom de la colla—, aquesta es va presentar la vigília de Nadal de l’any indicat i va actuar durant poc més d’un decenni, fins a la seva dissolució, el 1983, tot assolint els castells de set bàsics, a més del 4 de 7 amb l’agulla al mig, carregat, com a màxima construcció.
El 22 d'octubre del 1978, per Santa Úrsula, la Colla Joves Xiquets de Valls va carregar el 5 de 8, una catedral castellera que serien els primers a descarregar al cap de tres anys.
(Foto: Arxiu Colla Joves Xiquets de Valls)
La diada de Sant Martí, festa major local, del 1973, van fer la seva presentació els Castellers d’Altafulla, sota el comandament de Jordi Calvet. Les camises amb el color lila morat que els distingeix no les van estrenar, però, fins al maig de l’any següent, quan actuaren a Salomó. La colla va viure una primera etapa, amb alguns castells de set bàsics, que va durar fins al 1989, mentre que, després d’un quinquenni d’inactivitat (1990-95), fou reorganitzada el 1996 i ha mantingut des d’aleshores ininterrompudament la seva continuïtat. En aquesta segona etapa ha millorat les seves prestacions, i ha aconseguit alguns dels castells de set de la gamma més alta, com ara el 5 de 7 i el 3 i 4 de 7 amb l’agulla al mig.
En els primers compassos de la dècada dels anys setanta, uns quants castellers de la Roca del Vallès formaven als rengles dels Castellers de Barcelona. Però el 1974, de la mà de Pere Fortuny —que, uns anys abans, havia organitzat un grup casteller a recer del Casal Català de Ceuta, ciutat on feia la mili—, ja van començar a actuar sols, com a Castellers de la Roca, i es consolidaren l’any següent, lluint inicialment les camises barcelonines de color vermell, que van canviar, més tard, per d’altres amb el blau com a distintiu. Aquests primerencs castellers vallesans, els més allunyats aleshores de l’àrea castellera tradicional, van assolir la torre de 6 i pilars de 5 com a castells més destacats i van desaparèixer del mapa casteller de colles actives el 1980.
També l’any 1974 s’acabà de concretar una progressiva dissidència en el si de la colla dels Nens del Vendrell, la qual era encapçalada pels germans Josep i Pere Rossell, dits els Benets, membres d’una coneguda nissaga castellera. Van escollir el nom de Colla Jove del Vendrell per al nou grup, el qual, amb indumentària d’un color blau turquesa, tingué una durada molt breu, ja que només va poder dur a terme tres actuacions, amb el petit dels Benet com a cap de colla i la torre de 6 i el pilar de 5 com a màximes realitzacions.
1971. LES COLLES DEL MÓN CASTELLER
Tal volta esperonats per l’exemple dels seus veïns altafullencs, a mitjans de l’any 1975 va començar a gestar-se una colla a Torredembarra, que prengué el nom de Nois de la Torre i s’integrà inicialment en la Unió Esportiva Torredembarra. Per això, la primera actuació dels nous castellers tingué lloc al camp de futbol local i, poc després, triaren el color blau cel com a distintiu (els futbolistes torrencs porten camisetes a ratlles blaves i blanques). Amb les camises blaves es presentaren el setembre, per la diada de Santa Rosalia d’aquell any, i Salvador Canyelles, Vador, esdevingué el seu primer cap de colla, tot i que també cal dir que Joan Maria Huguet n’havia estat el principal promotor. Combinant èpoques de més o menys fortuna, aquesta segona colla del Baix Gaià ja porta més de 40 anys a la palestra, un llarg període en el decurs del qual la torre de 7 i el pilar de 6, carregat, han estat les fites més valuoses.
El 1976 també va veure l’aparició d’una altra colla sorgida fora de l’àmbit casteller més tradicional, la de los Brivalls de Cornudella (amb l’article ponentí del tot indicatiu), a la comarca del Priorat, concretament a la localitat de Cornudella de Montsant. Sota la influència de Jaume Arnella i l’assessorament de Josep Miralles, van fer les primeres actuacions a diversos indrets veïns fins que es presentaren, el mes d’agost, per la festa major de la vila pròpia, amb camises de color blau marí —i el nom de la colla imprès al darrere—, sota la direcció de Joan Cortiella, el seu primer cap de colla. En una etapa primerenca van arribar a carregar un 3 de 7, però a mitjans del 1985 la colla es donà per dissolta. Cap a finals del 2012 tingué lloc la refundació del grup i cal dir que en aquesta segona època l’experiència ha estat força més positiva, ja que los Brivalls han pogut descarregar tant el 3 com el 4 de 7.
Curiosament, el 1977 no va aportar cap novetat pel que fa a l’expansió castellera i haurem de saltar fins a la primavera del 1978 per poder certificar la incorporació d’una nova colla a l’elenc casteller, la segona que naixia a la comarca del Vallès Oriental: la dels Castellers de Montmeló, que debutaren el 15 d’agost a la plaça pròpia, acompanyats pels seus veïns de la Roca del Vallès, que els havien assessorat en els seus inicis. Amb camises de color blau marí, Vicenç Pellicer fou el primer cap de colla i durant la seva curta trajectòria plantaren la torre de 6 i el pilar de 5 com a castells de més entitat, fins que l’any 1983 deixaren d’actuar.
Si és cert que, dels dos territoris del Vallès, l’Oriental havia estat pioner pel que fa a la pràctica castellera, també cal dir que és a l’Occidental on s’ha desenvolupat d’una manera molt més notable, particularment a la ciutat de Terrassa, on, cap a mitjans de l’any 1979, un nodrit grup de joves, la majoria vinculats al Centre Excursionista local, va engegar la creació de la colla dels Minyons de Terrassa, la qual, amb el pas dels anys, s’havia de consagrar com una de les més destacades del món casteller. Es van presentar davant la seva afició el 14 de juliol, sota les ordres de Josep Anton Falcato —que ja gaudia d’una certa experiència perquè havia fet castells amb la colla de Sitges—, amb camises blanques, mentre que el 26 d’agost, a Matadepera, estrenaren les de color lila malva. Ben aviat s’anotaren els primers castells de set, als quals seguiren després els de vuit i els de nou, en una progressió certament espectacular que els va catapultar als llocs capdavanters de la castellística moderna. Entre els seus èxits més qualificats cal destacar el fet d’haver recuperat el 4 de 9 sense folre —absent de les nostres places des de feia més de cent anys i que completaren, a Girona, el 1998—, mentre que quatre setmanes més tard, a Terrassa, descarregaren per primera vegada un castell de deu pisos: el 3 de 10 amb folre i manilles. Disset anys després, també en pròpia plaça, completaren igualment el primer 4 de 10 folrat i emmanillat de la història. La seva particular idiosincràsia ha menat els Minyons terrassencs a mostrar-se obertament contraris, des de la seva fundació, als concursos de castells.
Encara no havia passat un any de la fundació dels Minyons de Terrassa quan, a causa de serioses discrepàncies pel que fa al funcionament de la colla, se n’escindí un grup encapçalat per Emili Miró, un veterà casteller vendrellenc, resident a la ciutat vallesana, que també havia col·laborat en els inicis d’aquells i s’havia donat a conèixer amb anterioritat com a autor d’una història sobre els Nens del Vendrell i també com a home de consens, escollit per fer un parlament, en nom de tot el món casteller, a la magna trobada de totes les colles del moment que tingué lloc a Santes Creus, el 2 d’octubre del 1977, com a acte d’adhesió al Congrés de Cultura Catalana. Amb Jan Grau al capdavant de la nova colla egarenca, aquesta, amb el nom de Castellers de Terrassa, feu la presentació el mes de juny, amb camises blanques, en un barri local i, al cap d’uns pocs dies, també a Terrassa, estrenaren les de color blau turquesa, que els és propi. Aviat van plantar castells de set i, uns anys més tard, els primers castells de vuit, un estadi en el qual s’han mantingut, amb intermitències i més o menys fortuna, tota una colla d’anys, i assoliren el punt roent, el 1995, quan carregaren in extremis un únic 3 de 9 folrat.
Atès que ben entrada ja la dècada dels anys setanta l’única colla tarragonina que hi havia aleshores passava per uns moments d’una certa relaxació, dos dels seus castellers, Robert Andreu i Manel Sanromà, van començar a barrinar la possibilitat de crear-ne una de nova i retornar així a l’antiga dualitat castellera viscuda a la vella Tarraco. Sota el guiatge del darrer, els novells castellers, tot incorporant un bon estol d’estudiants a les seves files, van començar els assaigs l’any 1979, a les acaballes del qual feren una primerenca sortida a Cornudella de Montsant. Ja dins de l’any següent, van escollir el nom de Colla Jove dels Xiquets de Tarragona com a identitari, i, amb l’experiència del veterà Esteve Sesplugues, Pardalete, com a cap de colla, actuaren pel maig a Tarragona, encara sense un color distintiu definit. Les camises de color lila no les van estrenar fins al mes d’agost a la Galera del Pla. De seguida van plantar els primers castells de set i, de manera gradual, els de vuit i els de nou, encara dins del període dels anys vuitanta i noranta. Els primers anys del nou segle van comportar un cert estancament, però a partir del 2011 la progressió ha estat realment espectacular, tot dominant a pler el 5 de 9 folrat i augmentant el nivell amb el 3 de 9 amb folre i agulla i el 3 de 10 amb folre i manilles, que situa la Colla Jove com la quarta del món casteller que ha plantat amb èxit castells de deu pisos.
La dècada dels setanta finia, doncs, amb la incorporació d’una dotzena de colles al món dels castells. I la dels vuitanta s’albirava també amb bones perspectives, atès que ja per l’abril del 1981, a Sant Pere de Ribes, es presentaren nous de trinca i amb camises de color marró els Castellers de Ribes, els quals, malauradament, només es van mantenir actius durant tres temporades; i abans d’acabar l’any, després de l’eufòria castellera que es va viure a redós de la diada vallenca de Santa Úrsula del 1981, van sorgir els Xiquets de Reus, que també s’abillaren amb camisa de color marró. Millor va anar encara el 1982, amb la incorporació dels Castellers de Castelldefels, que tenen el color groc com a distintiu; uns primerencs i efímers —només van actuar aquella temporada— Castellers de Granollers, que lluïren camises de color blau marí; la Colla Jove de Vilanova, amb el rosat com a propi i que va durar fins al 1994; i els Xicots de Vilafranca, amb indumentària d’un to vermellós. En els anys següents minvaren els bateigs, però a partir dels noranta la nòmina s’amplià a desdir fins a establir-se, ja dins del segle XXI, al voltant de les 100 colles (si no s’indica el contrari, totes les que hem anomenat en aquest capítol continuen actives actualment). I anem sumant…
