Després del darrer dels concursos barcelonins, el cap de colla dels Nens del Vendrell, Joan Julivert i Nin, Jan Julivert, va començar a barrinar la possibilitat de buscar les pessigolles, encara més del que ho havia fet fins llavors, als capdavanters de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, aleshores dirigida per Eusebi Domingo i Forès, Sèbiu de la Gallineta, com a cap de colla, però en una mena de comandament col·legiat amb Josep Gasque i Padró, Pep de la Llet, que exercia més pròpiament les funcions de tècnic. La perspicàcia del mític Jan, inveterat líder dels vendrellencs, va encaminar-los, sense deixar de banda els castells més habituals, cap a un altre camí encara pràcticament sense explorar per a ells: el dels pilars d’entitat superior al pilar de 5, que era el màxim espadat de l’època. Ben secundat per Pere Rossell i Vallès, més conegut com a Pere Benet, que esdevindria la veritable ànima dels futurs pilars de 6 —i de 7—, com a terç —i quart— ben experimentat, i comptant amb el coratge d’un segon qualificat com l’Antoni Ollé i Egea, Ton Ollé, els Nens van assajar de valent cap a les acaballes del 1967 i van aconseguir fer història, el 12 de novembre, en coronar en pròpia plaça un pilar de 6 no exempt de polèmiques, però carregat a la fi. Els anys següents en vindrien d’altres, dels quals cal destacar per la seva especial significació el primer que descarregaren, també a la plaça Vella del Vendrell, plena de gom a gom d’una multitud enfervorida, el 21 de setembre del 1969. Feia bastant més de mig segle que la columna humana es resistia a tothom, tot i alguns intents més o menys recents, el més destacat dels quals, abans del 1967, havia estat el que dugué a terme la Colla Nova de Valls a la festa major de Vilafranca del 1934.
La progressió pilanera vendrellenca havia activat a Valls totes les alarmes, fins al punt que els jerarques de la Colla Vella també es van llançar decididament a l’aventura de l’espadat de 6, una empresa que comptà, d’antuvi, amb la resolta instigació d’aquell que hauria de ser-ne el terç, l’Àngel Batet i Riello, un veritable estilista dels castells. Els vallencs comptaven, però, amb un desavantatge evident, atès que tant aquest com el que el parava a segons, el cepat i forçut Francesc Bonet i Salas, vivien lluny de Valls, la qual cosa comportava serioses dificultats a l’hora d’assajar amb plenes garanties el cobejat pilar. Així i tot, aconseguirien coronar-lo a la fi, a Valls, precisament en un lloc tan emblemàtic com el grup de cases que porta el nom de Colla Vella dels Xiquets de Valls, el 24 de juliol del 1969.
