Era el primer castell de 9 del segle i, per si no n’hi havia prou, descarregat. Des que aparegueren els primers castells folrats, l’any 1969, la tècnica del folre —desenvolupada per Nens del Vendrell i la Vella de Valls— havia anat evolucionant —i encara ho faria més. De fet, tot es trobava en evolució: si resseguim la premsa del moment, es parlava encara de «forro» —així, entre cometes. El triomf definitiu de la normalització lingüística va acabar imposant els folres per damunt dels forros. Per sort, el que no havia triomfat el febrer del 1981 —almenys no formalment— havia estat l’intent de cop d’estat dirigit per alguns militars. Setmanes abans el món casteller havia viscut una jornada inèdita. L’Ajuntament de Valls va apostar per celebrar les Festes Decennals de la Candela amb la seva brillantor històrica i, en una decisió del tot inusual, va obrir la ciutat a les altres colles castelleres i les va convocar a actuar-hi. No a la plaça del Blat —que tampoc no hi haguessin cabut, però on sí que van poder plantar un pilar— i amb la limitació imposada del 2 de 7 com a intent màxim, el 31 de gener, al carrer de l’Abat Llort, van aixecar castells gairebé totes les colles en actiu en aquell moment: Bordegassos de Vilanova, Brivalls de Cornudella, Castellers de Montmeló, Castellers de Sitges, Castellers de Terrassa, Castellers de Vilafranca, Castellers de Vilanova Colla de Mar, Castellers d’Altafulla, Minyons de l’Arboç, Minyons de Terrassa, Nens del Vendrell, Nois de la Torre, Xiquets de Tarragona i les dues colles vallenques —la Jove Xiquets de Tarragona només va participar en els pilars. Dos dies després, Vella i Joves, en l’actuació central de les Decennals, van fer uns matiners castells de 8. Matiners i premonitoris de la temporada.
El 4 de 9 amb folre descarregat per la Vella encetava clarament una nova època i refermava la tradició. Gairebé cent anys després —el darrer castell de 9 havia estat bastit el 1893—, el món casteller tornava a gaudir amb construccions d’aquesta magnitud. Com va apuntar Santi Terraza (2000: 79), «molts dels milers d’aficionats i centenars de castellers de les colles Vella i Joves que van omplir fins al darrer pam de la plaça del Blat i el carrer de la Cort aquell migdia del 25 d’octubre del 1981 han pensat anys enrere —quan, en plena febre castellera, la consecució d’un quatre de nou amb folre ja no despertava passions— en el privilegi que els havien ofert als seus ulls en poder presenciar la històrica i memorable exhibició de Santa Úrsula». I és que el castell de 9 s’havia fet esperar. Se n’havia començat a parlar a començaments de la dècada dels setanta, arran dels primers castells amb folre —pilars i torres—, però no havia passat més enllà de cabòries dels més visionaris. Finalment, però, en el dinar de final de temporada de la Vella del 1980 les cabòries van donar pas a la fita programada: el cap de colla, Guillem Bartolí, va anunciar que per Santa Úrsula de l’any vinent es proposava de tirar el quatre. I que caldria molt de treball i esforç per part de tothom. La clau de l’èxit la podem buscar en les innovacions produïdes en els onze 4 de 8 —i alguns altres 4 de 7— que la Vella va tirar aquell 1981 abans de Santa Úrsula, amb menys pes i alguns castellers baixant del pis que els era habitual. I, especialment, en el disseny del folre que va efectuar Francesc Piñas, responsable tècnic de la Vella, després d’estudiar i provar diverses alternatives. Terraza (2000: 80) ens el sintetitza: «La decisió final va ser la de construir un folre lleuger (32 persones), en el qual no hi havia ni agulles (com s’havia especulat en un principi), ni crosses que falquessin els segons (a canvi, s’ubicaven quatre homes coneguts com a guillotines, que tenien com a missió que els segons no s’ensorressin ni baixessin excessivament els braços). Quatre únics daus, quatre contraforts, vuit laterals, dues fileres de mans a cada pilar i quatre escaletes que donaven suport als laterals, configuraven la resta de l’escassament poblat folre.» Poc a veure amb molts dels folres posteriors, però suficient per al primer castell de 9 del segle.
Portada de La Vanguardia del dimarts següent a Santa Ursula, en que es recollia el 4 de 9 amb folre de la Colla Vella.
(Foto: Hemeroteca de La Vanguardia)
Discurs de Guillem Bartoli, cap de colla de la Vella, en la festa anyal del 1980, en que anuncià que l'any següent la colla intentaria el castell de nou.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
La diada de Santa Úrsula del 1981 va deixar una altra fita extraordinària, de la mà de la Colla Joves Xiquets de Valls, amb el primer 5 de 8 descarregat del segle.
(Foto: Arxiu Colla Joves Xiquets de Valls)
Aquella mateixa diada de Santa Úrsula del 1981 ens aportà una altra construcció significativa per al futur del fet casteller, potser menor a primer cop d’ull però gens menyspreable: la Colla Joves Xiquets de Valls va descarregar el cinc de vuit. No només es tractava —també— del primer cinc de vuit descarregat del segle, sinó que marcava una inflexió clara en l’evolució de la Joves vallenca. L’octubre del 1978 la colla ja havia carregat el que aleshores es coneixia com la catedral dels castells i ara, tres anys després, la descarregava. A poc a poc, les fites s’anaven assolint.
Els intents ja s’havien més o menys anunciat, però no tothom tenia clar que els arribaria a veure, i menys encara que els dos castells es descarregarien. El 30 d’agost, a Vilafranca, per Sant Fèlix, les coses havien anat bé, però tampoc tant per preveure l’èxit absolut de Santa Úrsula. A la plaça de la Vila de la capital penedesenca, la Vella havia descarregat el 3 i el 4 de 8 i el 2 de 8 amb folre, però havia topat amb el 5 de 8, que va fer llenya. I la Joves, per la seva banda, també havia descarregat el 3 i el 4 de 8, que havia acompanyat amb el 2 de 7. Els Castellers de Vilafranca, finalment, havien descarregat el 4 de 8 i carregat —al segon intent— el 3 d’aquella altura. El seu millor castell havia estat una meritòria torre de 8 amb folre carregada —que l’any anterior se’ls havia resistit.
S’arribava a Santa Úrsula, doncs, amb bona feina feta, però encara amb més il·lusió i esperances. Les cartes van quedar marcades ja en la primera ronda. Potser avui pot sobtar el resultat complet de l’actuació —Colla Vella: 4 de 9 amb folre descarregat, 3 de 8 descarregat, 2 de 8 amb folre descarregat, pilar de 5 caminant i pilar de 5 aixecat per sota; Colla Joves: 5 de 8 descarregat, 3 de 8 descarregat, intent de 2 de 8 amb folre i pilar de 5 caminant—, però és el reflex de la millor realitat castellera del moment. I la gent que era a plaça va obviar que els pilars fossin de 5 —no se n’havia vist cap de superior, enlloc, des del 1977— o que la Joves no sortís amb tres castells. Havien vist el primer castell de 9 bastit en tot el segle i el primer 5 de 8 descarregat. Dues fites històriques en una sola diada. Santa Úrsula del 1981 va veure néixer aquell denominació de «la diada del segle». Era el resultat del treball i la dedicació de molts castellers —amb Guillem Bartolí com a cap de colla i Francesc Piñas com a responsable de pinyes i folres al capdavant de la Vella i amb Jordi Crusells, cap de colla, de la Joves.
Els dilluns no hi havia diaris —només l’asèptica Hoja del Lunes— i vam haver d’esperar a dimarts 27 per poder llegir què en deia la premsa escrita. A banda del Diario Español, de Tarragona —que encara mantenia, si més no, el nom franquista—, que ho treia, com a notícia central, a portada i en pàgines interiors, La Vanguardia duia una foto del quatre també a portada amb el titular «Quatre de nou». Hi havia el peu de foto, però sense cap altra informació a l’interior. La crònica —signada com sempre per Eloi Miralles— no va sortir fins al diumenge 1 de novembre, amb el títol «La diada del segle». L’Avui de dimarts 27 també duia la notícia a portada, sense foto, amb el titular «La Colla Vella de Valls aconseguí el “quatre de nou”»; la informació, a l’interior, ocupava tota una pàgina amb un titular més complet —«Per primera vegada en aquest segle. Cinc de vuit i quatre de nou a la plaça del Blat de Valls»—, en un article signat per R[afael] Castells, que parlava també de «la diada castellera del segle» i donava els noms de l’alineació completa dels dos castells. El Periódico publicava un text breu, també dimarts, titulat, clar, «La jornada del siglo», que començava «Por primera vez en lo que va de siglo, la Colla Vella dels Xiquets de Valls levantó el pasado domingo un castell de nueve hombres de altura, el quatre de nou, que no se había conseguido en los últimos cien años» i acabava «El programa Miramar del circuito catalán de RTVE dio ayer la noticia en sus titulares. Pero a la hora de pasar la filmación de Valls demostró su desconocimiento del tema, comentando el quatre de nou con las imágenes de otro castell. Los aficionados se quedaron sin ver la grabación del histórico castell». Signava la crònica «Pere Pi, corresponsal».
Aquesta repercussió mediàtica —inusual en aquells moments, però amb els retards i errors als quals estava prou acostumat el món casteller— explica moltes coses: la significació de la diada; la limitació de la informació més exhaustiva a l’àrea tradicional o a una poca premsa barcelonina i el desconeixement que en tenien la gran majoria dels professionals —com el realitzador de RTVE. Per a la gent que no els vivia directament, els castells eren, encara, una cosa antiga, rural i allunyada, especialment per a l’establishment mediàtic i cultural del país. Encara no eren sinònim d’èxit, ni s’havien estès amb força en el territori més proper a aquell establishment ni arrossegaven ningú més enllà del seu cercle més reduït. Aviat canviarien les coses, però.
Primer 4 de 8 dels Xiquets de Tarragona l'any 1981, en una imatge, pel que fa a la indumentària, impossible de veure avui.
(Foto: Arxiu Xiquets de Tarragona)
Primer 4 de 8 dels Castellers de Barcelona, el mateix 1981, en la diada nocturna vilafranquina de Martir's Street.
(Foto: Arxiu Castellers de Barcelona)
Sigui com sigui, el 1981 es van començar a recollir els fruits d’anys de perseverança i molta feina. Com apunta Xavier Brotons (1995: 74-75), «la culminació d’una progressió ascendent del món casteller que arrencava […] de finals dels anys seixanta i principis dels setanta». Els anys de la pugna per l’hegemonia entre els Nens del Vendrell i la Vella dels Xiquets de Valls, dels pilars i les torres, quan alguns dirigents d’aquelles colles «es van llençar a l’aventura de provar castells amb folre» a partir d’un «treball d’investigació i assaig» que «va obrir les portes a inimaginables possibilitats en el món dels castells de les dècades posteriors».
Els fruits del 1981 no es van circumscriure exclusivament a les dues colles de Valls. Aquella mateixa temporada, Xiquets de Tarragona i Castellers de Barcelona van plantar els seus primers castells de 8. La il·lusió pel futur abastava tot el món casteller.
