La dècada dels vuitanta va viure moltes novetats i va esberlar uns quants tòpics. En la història del país i en la del fet casteller. La presència de dones en els castells, per exemple, merament testimonial en la tradició castellera fins que algunes colles, en aquests anys, van començar a capgirar la situació —inicialment els Bordegassos de Vilanova i, molt especialment, els Minyons de Terrassa. Eren colles noves que tenien uns plantejaments associatius diferents de les colles amb més pes de la història i la tradició.
La presència de nenes en el pom de dalt, ocasional en els anys cinquanta i seixanta, va consolidar-se amb una relativa normalitat en els setanta, segurament per aquell suposat axioma que, fins a certa edat, no sembla que hi hagi diferència de gènere. I es va començar a veure com algunes noies ocupaven llocs en els pisos de dalt del tronc. Però l’acceptació de la participació activa de les dones no va ser pas fàcil i a algunes colles els va costar més —molt més— que a d’altres, en un debat que va començar a ser ben viu precisament a partir del 19814. Va costar, pas a pas, que paressin de manera habitual en pisos centrals del tronc i en els components estructurals de la pinya. I encara es va haver d’esperar més per veure-les en la direcció de les colles —ja en dècades posteriors. Amb una diferent contundència en la presència: majoria de noies al pom de dalt, minoria de dones en els llocs de comandament. Sigui com sigui, ningú no gosa negar avui que, sense la presència activa de dones en els troncs i les pinyes, el món casteller no hagués aconseguit d’arribar on ha arribat en les darreres dècades. La força —per si mateixa— no és la principal habilitat a l’hora de parar castells, per molt que aquesta fos una creença estesa durant anys i panys. Ho és molt més l’agilitat i la tècnica —la manera de pujar, de posar-se… I l’altura, la complexitat i el pes. Jaume Roset (2000: 59-62), en el seu estudi científic sobre els castells, remarca, precisament, aspectes favorables de la fisiologia femenina: el menor pes per a una mateixa alçada, una qualitat idèntica de musculatura a la masculina —per bé que es presenti com a quantitativament menor en la part superior del cos— i una capacitat més gran de millora en la resistència. Roset conclou que, a grans trets, hi ha posicions en el tronc i en la pinya en què, d’entrada, la fisiologia femenina és més favorable i d’altres en què ho és la masculina.
Un 3 de 6 aixecat pel grup de dones dels Minyons de Terrassa a Reus, el 1981
(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)
La participació activa de dones propicià, en bona part, el creixement del fet casteller: social —en obrir-se plenament a la meitat de la població— i també de resultats tècnics. Tot i això, en els anys vuitanta el protagonisme casteller el tingueren encara fonamentalment colles formades gairebé exclusivament per homes, però la irrupció dels Minyons i les fites que assoliren ràpidament —amb el primer gamma extra del segle— acabà dissolent dubtes, tòpics i prejudicis.
La tradició també deia que el 4 és una estructura més senzilla de bastir que el 3. Molt més estable i amb menys perill de trencament. I semblava que això era així de manera indiscutible. Les colles sempre havien arribat abans al 4 de 7 que al 3 de 7 i abans al 4 de 8 que al 3 de 8. I hi havia hagut colles que havien aconseguit alguns 4 de 8 però havien topat amb el 3. En la Renaixença castellera, el primer 4 de 8 havia arribat el 1932 i el primer 3 el 1934, però en la postguerra la distància entre l’un i l’altre encara s’havia fet més evident: el 1939 ja es va carregar un 4 de 8, però el primer 3 de 8 es va fer esperar fins al 1951. I a l’inici de la recuperació dels castells de 9 això va continuar sent així: el primer castell de 9 en bastir-se va ser un quatre i, del 1981 al 1985, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer cinc 4 de 9 amb folre i dos 3 de 9 —i, a més, l’únic descarregat va ser el primer quatre. Tot normal fins aquí, doncs, però, entre 1986 i 1989, això també es va capgirar: les quatre colles de 9 de la segona meitat de la dècada —Vella, Joves, Vilafranca i Minyons— van acabar bastint set 4 de 9 amb folre —cap descarregat— i, en canvi, vint 3 de 9 —vuit dels quals descarregats. De sobte, doncs, ens trobàvem que, en el cas dels castells amb folre, l’axioma era el contrari: es bastia —i descarregava— amb molta més facilitat el 3 que el 4. Es va fer evident, doncs, que la dificultat no rau tan sols en el nombre de castellers que formen part dels pisos centrals de l’estructura. Hi ha més factors, com ara l’estabilitat que s’assoleix en el lligam del tronc amb la base que el sustenta —diferent en el cas dels castells amb folre que en el dels que no en tenen— i, en els folres, l’evident diferència de pes entre un tres i un quatre. Sense folre, és més estable un quatre; amb folre, és més lleuger un tres. El món casteller va prendre aviat consciència d’aquest fet: si el 4 de 9 sense folre es va tirar molt abans que el 3 —que encara no s’ha bastit mai—, el 3 de 10 amb folre i manilles es va dur a plaça força abans que el 4.
Ho podem comprovar, en el quadre de la pàgina anterior, comparant dades, fins a 2016, tot partint de la primera temporada de l’època moderna en què es va bastir el primer castell de cada binomi. Les xifres són clares: el comportament del quatre i del tres depèn, bàsicament, de l’existència o no de folre.5
Encara hi va haver d’altres trets que havien estat definitoris de la història castellera que van començar a canviar substancialment en aquells anys vuitanta: el calendari de les actuacions, per exemple. Fins al moment, la temporada dels grans castells començava a l’agost i acabava a l’octubre —de Sant Fèlix a Santa Úrsula—, amb alguna diada prèvia de manera ocasional. I les grans actuacions estaven reservades a Valls —sobretot—, Vilafranca i Tarragona. Però, a partir de mitjans vuitanta, això també comença a desdibuixar-se. Van ser els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa els motors inicials d’aquests canvis, amb la instauració d’actuacions de primera magnitud a les diades de la colla, ja al novembre. Els mateixos vilafranquins van viure de primera mà la transformació. D’una diada de la colla, per Tots Sants, centrada gairebé exclusivament en una celebració social —un dinar de comiat de la temporada—, van passar en un no res a centrar-la en una actuació amb castells de 9 —la primera fou el 1987— i d’altres colles convidades. De manera semblant van actuar els Minyons: celebracions a banda, la seva diada també va tenir aviat la característica d’actuació important amb colles convidades: el 1988 hi van aixecar el seu primer castell de 9. El calendari, doncs, no només s’anava ampliant, sinó que ja no es fonamentava exclusivament en les festes de cada municipi —amb el concurs de Tarragona a banda, que, tot i això, s’havia presentat sempre com a colofó de Santa Tecla. Algunes colles començaven a ser capaces de crear el seu propi calendari i no calia esperar les festes majors per veure grans castells. Aquella diada dels Minyons del 1988 va trencar un altre tòpic encara més assumit: els castells més importants de cada temporada només es veien a l’àrea tradicional. Terrassa esdevenia plaça de 9 molt abans que d’altres que disposaven d’una trajectòria històrica més que centenària. Nou calendari, doncs. I nou territori.
El primer intent de torre de 9 folre i manilles dels Castellers de Vilafranca, l'any 1989: els castells de gamma extra encara es resistirien uns anys.
(Foto: Arxiu Castellers de Vilafranca)
Tot això va donar pas a un debat que esdevingué tòpic: quin és el límit dels castells? Si repasséssim el que es deia d’això durant la dècada dels vuitanta segurament que, ara, somriuríem davant la poca ambició fins i tot dels més agosarats. Però no era poca ambició: era la incapacitat objectiva de predir el que ha acabat passant. Ni en el calendari, ni en el territori, ni en les noves construccions.
4 El 1981 un grup de dones dels Minyons de Terrassa va fer castells de manera autònoma —amb un 2 de 6 com a construcció màxima—, la qual cosa obrí un intens debat intern —que es va veure reflectit en l’opuscle editat per la diada de la colla d’aquell any— i extern.
5 No incloc la comparativa entre els 4 i 3 amb l’agulla perquè el 3 amb el pilar és una construcció sense tradició que no va aparèixer en el món casteller fins al 1996 —el primer va ser un 3 de 7 amb l’agulla dels Castellers de Vilafranca— i no va començar a ser habitual fins força anys més tard. Si la féssim, comprovaríem, en el cas dels castells sense folre, que el fet que en un 4 sigui més fàcil d’encabir-hi un pilar no fa sinó que accentuar la major freqüència d’aquesta estructura, mentre que, en el cas dels castells amb folre, hi ha equilibri: acaba resultant tan determinant la dificultat de lligar el 4 amb el folre més pesant com la d’encabir un pilar dins d’un 3.
