El 25 d’octubre del 1981, per la diada de Santa Úrsula, la Colla Vella dels Xiquets de Valls feia, en una plaça del Blat plena de gom a gom, el primer intent del segle d’un castell de 9. I l’intent va esdevenir realitat: la Vella descarregà el 4 de 9 amb folre! La Vanguardia, que mantenia la crònica castellera setmanal en diumenge, havia titulat: «Avui, tots a Valls.» I tothom —d’un món casteller prou reduït i encerclat en l’àrea tradicional— era a Valls. Per viure una diada com no havien cregut que viurien mai.
Aquell primer castell de 9 del segle enllaçava, de la mà de la Vella, amb la tradició de cent anys enrere i retornava el fet casteller a les millors èpoques, però també obria el camí a noves consecucions i a una expansió territorial i en nombre de colles insospitada. Els afeccionats i castellers que omplien la plaça del Blat aquell darrer diumenge d’octubre no eren prou conscients del futur extraordinari que s’iniciava. Sí que ho eren, però, de viure una diada històrica. La primera de tot un seguit que es succeïren amb el temps. Inicialment, d’una manera progressiva però pausada; després, amb un esclat a moments vertiginós.
Si els anys immediatament posteriors foren titubejants —la Vella, persistent, no n’aconseguí descarregar cap altre fins al 1988 i no va poder passar de carregar-ne un o dos a l’any—, l’entrada de la Colla Joves Xiquets de Valls al nivell de 9, el 1986, fou cabdal per fer un altre ferm pas endavant. La Joves no només va descarregar un altre castell de 9, sinó que va impel·lir la Vella a la superació. El 1986, amb un de descarregat i quatre de carregats, ja foren cinc els castells de 9 bastits. La xifra va anar en augment: deu castells el 1988 —ja amb tres colles, perquè s’hi afegiren els de Vilafranca— i catorze el 1992 —amb quatre colles, després de l’arribada dels Minyons quatre anys abans. El 1992, precisament, significa el tercer punt d’inflexió en aquest camí: dels catorze castells de 9 aixecats, tretze van ser descarregats i un carregat. A partir d’aquella temporada, no només augmentà de manera constant el nombre total de castells de 9, sinó que sempre se’n descarregaren més que no pas se’n carregaren. I tot seguit, el 1993, arribà el primer castell de gamma extra, el 2 de 9 amb folre i manilles carregat pels Minyons de Terrassa. Una fita que no podien ni tan sols somiar els que, de la plaça del Blat estant i amb l’emoció a flor de pell, havien pogut viure, només dotze anys abans, el primer castell de 9 del segle.
Una dècada llarga que va viure d’altres fets que foren essencials per al futur del fet casteller. En primer lloc, la incorporació efectiva de dones al món dels castells: no va ser fàcil ni assumit per tothom —ni de la mateixa manera ni al mateix temps—, però és evident que la presència efectiva de dones en les colles, fent castells i participant-hi activament, va permetre la superació tècnica del nivell dels castells i l’obertura del col·lectiu casteller a una realitat social molt més àmplia. També va ser clau l’evolució de les colles cap a un model associatiu modern, més participatiu, corresponsable i dinàmic, que tampoc no fou fàcil ni es donà de la mateixa manera ni al mateix temps a tot arreu —en això, la consolidació de colles noves, situades en un àmbit clarament urbà i sense les rèmores d’una manera de fer antiga, també va ser fonamental. Justament, l’aparició de noves colles i l’expansió de l’àrea geogràfica del fet casteller és un altre tret definitori del moment, ni que inicialment tot això fos més aviat lent i no exempt de dificultats.
Per les Festes Decennals de la Candela del 1981, el carrer de l'Abat Llort de Valls va viure una trobada castellera amb quinze colles, gairebé totes les del món casteller, ja que en aquell moment n'hi havia dinou.
(Foto: Pere Català i Roca / Arxiu Municipal de Valls)
El 25 d'octubre del 1981 la història del fet casteller vivia una fita que obria uns camins insospitats: la Colla Vella dels Xiquets de Valls bastia —i descarregava— el primer castell de 9 del segle XX, aquest 4 de 9 amb folre.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
Amb titubeigs, giragonses i debats, el món casteller es va anar fent més gran i el fet casteller va viure amb entusiasme la consecució de noves fites, instal·lat ja en els castells de 9, les diades de 9, les places de 9… Per això, els pocs cronistes castellers del moment i els escassos historiadors que s’hi dedicaven instauraren aviat el concepte de Segona Època d’Or per qualificar aquells anys, els que van seguir el mític 1981. En aquells moments semblava una denominació encertada —i que transmetia la il·lusió que s’hi vivia. Potser a hores d’ara la podríem discutir: no s’hi va assolir cap dels castells senyera del segle XIX —el que després en diríem gamma extra i començaren a arribar a partir del 1993. No només això: els pilars van patir una sequera notable, inferior fins i tot als quinze anys previs, de finals dels seixanta i primers setanta. Però ja se sap que les denominacions d’arrel mediàtica i transmissió historicista no tenen per què ser veritables del tot, sinó tan sols versemblants. Si responen al sentir del moment i resulten llamineres, potser ja n’hi ha prou. En tot cas, la dificultat ha estat trobar qualificacions encara més superlatives per a les èpoques posteriors.
Aquests també van ser els anys de l’impuls de la relació entre castells i mitjans de comunicació. Veníem d’una realitat circumscrita a escasses i breus cròniques setmanals o quinzenals en algun diari. I el període va acabar amb les dues primeres temporades amb retransmissions televisives programades i estables. Tampoc no va ser fàcil —res no ho va ser— i es va haver d’esperar alguns anys perquè la situació comencés a arribar a una certa normalitat en la premsa escrita, la ràdio i la televisió.
