Un dels trets que havia definit l’evolució del fet casteller en la dècada dels setanta havia estat l’augment sostingut del nombre de colles. Així, de les set que havien aixecat castells el 1971 s’havia arribat a les dinou que ho van fer el 1981. En deu anys, doncs, el nombre s’havia gairebé triplicat. Podia semblar que, amb l’empenta dels castells de 9 i el nou ressò que anaven obtenint els castells, l’augment del nombre de colles mantindria aquesta persistent progressió. Però no va ser ben bé així. Es va arribar al 1992 amb 26 colles en actiu, és a dir, només set més que onze anys abans. Entremig, però, hi havia hagut moltes més colles noves. En concret, 21.
Moltes colles noves en aquella Segona Època d’Or. I moltes desaparegudes: una dotzena, ja fos per sempre o momentàniament. La progressió, doncs, va ser accidentada. Algunes de les colles noves van durar tot just una temporada. Alguna, fins i tot, no va passar de l’actuació de presentació, com va ser el cas dels Marrecs del Catllar —una plaça que, més endavant, esdevingué referència indiscutible de l’agost casteller. Els Castellers de Granollers, la Colla Jove dels Castellers de Vilafranca i els Castellers de Collell només van plantar castells durant un any. I els Xicots de Valls durant dos. També van desaparèixer —momentàniament, ja que reapareixerien més endavant— colles que venien d’abans, com els Brivalls de Cornudella, els Castellers d’Altafulla o els Minyons de l’Arboç.
1981. LES COLLES DEL MÓN CASTELLER
(Font: Revista Castells)
El panorama va ser convuls i accidentat, més del que podia pressuposar la visió externa del món casteller, quan tot semblava que eren flors i violes. Les condicions que havien de permetre l’esclat definitiu en l’expansió del fet casteller, tant pel que fa al nombre de colles com a la seva territorialitat, no es donarien fins a la dècada següent, i especialment en el tombant de segle. El model de colla —organitzatiu i social— es trobava en ple procés de transformació i el pes de la tradició encara era massa generalitzat, en una societat que demanava nous models, més participatius, oberts i dinàmics. En aquells anys, es va donar la coexistència de colles referents dels dos models —el tradicional i el contemporani— en una mateixa ciutat. L’exemple més evident va ser Tarragona, on els Xiquets es movien encara en els paràmetres heretats de les colles històriques i on la Jove, més recent, havia apostat per aquella renovació, com va analitzar acuradament Guillermo Soler (2009). La coexistència Xiquets-Jove no va ser fàcil ni exempta de tensions, especialment els primers anys, però va fer evident que també servia per esperonar uns i altres. El 7 de juliol del 1981, el periodista Enric Pujol ja ho intuïa al Diario Español: «La comodidad, la falta de “castellers” y el saberse única colla local llevaron cierta desidia en “els castellers” de la ciudad. Fue hace dos años cuando Carlos Bello, presidente, y Mariano, “cap de colla”, al saber el nacimiento de otra “colla” se pusieron a trabajar para colocar a Xiquets de Tarragona en el lugar que se merecía.» I el cert és que el temps va demostrar que les colles, vinguin d’on vinguin, evolucionen cap on la necessitat i la realitat els impel·leix i que la dualitat —a plaça i en les propostes socials— acaba donant els seus fruits.
4 de 7 amb l'agulla dels Ganxets de Reus, colla que va estar activa entre el 1992 i el 2005.
(Foto: F. Parés)
Primera actuació en plaça dels efímers Xicots de Valls, el 29 de maig del 1988.
(Foto: Gabriel Secall / Arxiu Municipal de Valls)
Aquest període —el de la dècada dels vuitanta i primers noranta— és, també, el darrer en què el pes de l’àrea tradicional és encara hegemònic en el món casteller. Així, quinze colles del 1981 eren de l’àrea formada pel Camp de Tarragona, el Priorat, el Penedès i el Garraf i només quatre pertanyien al que podríem anomenar àrea de primera expansió —en aquest cas Barcelona, Vallès i Baix Llobregat. El 1992 l’àrea tradicional encara era majoritària, disset a nou, però la proporció començava a virar. Aviat s’arribà a l’equilibri, que es trencà en favor de les noves àrees. Així, el 1995, de les 38 colles que van actuar a plaça, 21 pertanyien a poblacions de l’àrea tradicional i disset a zones de nova expansió —amb els Castellers de Lleida que trencaven els límits territorials fins aleshores existents. I l’any següent, el 1996, la balança es decantava definitivament: 51 colles, de les quals 22 eren de l’àrea tradicional i 25 de la resta —amb els Castellers de Mallorca que hi afegien un nou límit.
