El 25 de juliol del 1992 l’Estadi Olímpic de Montjuïc va acollir la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, els Jocs de Barcelona 92. Un esdeveniment global: la retransmissió televisiva de la cerimònia va tenir una audiència afegida de 3.500 milions de persones arreu del món.
El guió del conjunt d’espectacles que conformaven la cerimònia es van encarregar a diverses agències barcelonines, fusionades en la societat Ovideo-Bassat-Sport SA. Suma de repàs estètic pels valors diguem-ne mediterranis i de pinzellades ben triades de modernitat dramatúrgica, amb l’afegitó de la voluntat de realitzar un gran espot televisiu, la cerimònia es va estructurar en l’obertura protocol·lària, deu parts i la conclusió, amb l’arribada de la torxa olímpica i l’encesa del pebeter. En la darrera part, la desena, el regatista Luis Doreste i l’àrbitre de waterpolo Eugeni Asencio van fer el jurament olímpic. Aleshores es va desplegar una gran bandera olímpica a tot l’ample d’on eren els atletes mentre sonava l’arranjament que Andrew Lloyd Weber havia fet d’Amics per sempre. I tot seguit es van aixecar dotze castells, que simbolitzaven els dotze estats que en aquell moment formaven la Unió Europea.
Els organitzadors van dir que havien volgut singularitzar Barcelona i Catalunya en el mapa internacional —i deixar de banda els estereotips més rancis de l’espanyolitat. També van dir que la tria dels castells formava part d’aquesta voluntat, i devia ser cert, però els mesos previs a la confirmació de la presència del fet casteller no van estar exempts de la temença que això no acabés succeint,7 tot i que l’alcalde Maragall s’hi havia compromès a Valls mateix. Sembla, amb tot, que el veritable artífex inicial de la presència castellera en la cita olímpica fou Bigas Luna —el cineasta que, poc després, dedicà als castells un dels seus llargmetratges. Bigas Luna va participar en els moments previs a la confecció del guió i va insistir als creatius d’Ovideo-Bassat perquè les colles del moment hi fossin presents.
No va ser fàcil, però: els organitzadors van convidar totes les colles, però només volien dotze castells, i, a més, exigien un minutatge concret i la seguretat absoluta que cap castell fes llenya, i per això van demanar que no hi hagués cap construcció superior als set pisos, a banda que, per motius logístics i de seguretat, cada colla havia d’entrar a la pista de l’Estadi Olímpic amb un nombre fix i molt estricte de castellers. Aquest plantejament excepcional i el debat social i polític al voltant del que comportaven els Jocs —sovint silenciat, però existent— van fer que no totes les colles acceptessin la invitació dels organitzadors. Finalment hi van actuar en solitari els Castellers de Vilafranca, els Bordegassos de Vilanova, la Colla Joves Xiquets de Valls, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Xiquets de Tarragona, els Xiquets de la Vila d’Alcover, els Vailets de Gelida i els Castellers de Barcelona, mentre que Nois de la Torre i els Xiquets de Vila-seca, els Castellers de Cornellà i els Xicots de Vilafranca, els Xiquets del Serrallo i la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau i, finalment, els Castellers de Castelldefels i la Jove de Vilanova ho van fer amb sengles castells de germanor, per allò de complir el topall de construccions. No hi van participar la Jove de Tarragona, els Xiquets de Reus, les dues colles de Terrassa i els Nens del Vendrell, com tampoc no ho van fer les colles de nova formació, com els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet, els Castellers de Montcada i Reixac i els Ganxets de Reus —que no van ser convidades.
Per acabar-ho d’arrodonir, les colles participants van ser convocades a dos assaigs generals previs, el 18 i el 23 d’aquell juliol, on havien de fer la mateixa actuació que a la cerimònia inaugural, aquells dotze castells de simbologia europeista. I tots descarregats, clar. Tant en els assaigs previs com en el dia de la cerimònia inaugural —tret d’un intent conjunt dels Xicots de Vilafranca i els Castellers de Cornellà en el primer assaig, que va fer llenya i va posar prou nerviosos els organitzadors. L’experiència va tenir de tot. Va ser enlluernadora per als que van trepitjar la pista d’atletisme, però també va ser esgotadora. Agustí Pena (1999: 149) ho recordava així: «Els dos assajos previs […] van servir per sincronitzar els moviments de tanta gent, però també per esgotar la paciència de tothom. Fins a quatre hores s’haurien d’esperar els castellers cada cop per anar al recinte olímpic i sortir a l’estadi de Montjuïc.» I també va ser —és encara— la retransmissió castellera amb més audiència de la història. Els càlculs són que, en aquell moment, hi havia entre 2.000 i 2.500 milions de persones veient-ho en algun lloc del planeta. El professor Miquel de Moragas va analitzar el tractament que van fer vint-i-cinc televisions dels cinc minuts en què els castells van ser els protagonistes de la cerimònia inaugural.8 Curiosament —o no—, el Canal Olímpic, una coproducció de Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, va ser el mitjà que més talls va efectuar durant la retransmissió castellera. A l’Estat espanyol només es van poder veure els castells en antena durant encara no tres minuts, mentre que les cadenes dels Estats Units i del Japó van fer servir imatges pròpies per poder explicar millor els castells. Els japonesos lligaven els castells a la solidaritat: el seu comentarista afirmava que els castells «eren la identitat de Catalunya que uneix l’esperit de superació i solidaritat». Una de les lectures més singulars la va efectuar la televisió de Singapur, que relacionava els castells amb un culte religiós agrícola: «pagesos que intenten pujar un damunt de l’altre per apropar-se a Déu i persuadir les plantes perquè creixin més». Ja se sap que el món és molt divers.
Alguns dels castells aixecats de manera simultània en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992.
(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)
Que TVE i TV3 aprofitessin el moment de l’alçament dels castells per passar a publicitat torna a explicar com era encara la relació entre el fet casteller i els mitjans de comunicació, amb molts serrells per superar. No només els televisius: l’actuació castellera no va merèixer ni una fotografia a l’extra de 36 pàgines de La Vanguardia de l’endemà. Fos com fos, la resta del món va veure, la gran majoria per primer cop, castells.
7 La temença es fonamentava en una experiència anterior d’un esdeveniment similar, tot i que de menor repercussió. Deu anys abans, a la cerimònia inaugural del Mundial de Futbol celebrada al Camp Nou de Barcelona, el 13 de juliol del 1982, no hi havia hagut castells. Va ser una cerimònia més curta i menys espectacular, força més tòpica i del tot carrinclona, amb una audiència televisiva notòriament inferior, en la qual, al costat de muiñeiras i sevillanas, hi hagué gegants i ball de gitanes —cal recordar que els Mundials els organitzen els estats i els Jocs, les ciutats. El 1992 els castellers encara no eren conscients que allò que era normal deu anys enrere —l’absència dels castells en aquests grans esdeveniments— ja no ho era aleshores.
8 Moragas va donar a conèixer el resultat d’aquesta anàlisi en diverses publicacions i intervencions, entre les quals la ponència «Els castells i els castellers a la televisió internacional. L’experiència inaugural de Barcelona ’92», reproduïda a Debats Castellers 1 (D.A. 1998: 69-82).
