L’aparició de la denominació «Xiquets de Valls» posava fi a una llarga etapa en la qual els castellers vallencs van conviure amb els balladors dels balls de valencians (en alguns llocs encara es mantenien aquells grups, però en d’altres ja havien desaparegut). De fet, el nom de valencians es va mantenir molts anys en les poblacions que veien actuar els castellers vallencs. Vegem-ho:
A Vilafranca, que és la població que més actuacions té ressenyades, sempre s’hi van referir com a ball de valencians, amb diferents variants ortogràfiques, tot i que el 1849 van especificar que es tractava de «las cuadrillas que forman castillos de hombres» i el 1850 amb «Nois de Valls».
A Tarragona, la denominació més utilitzada fou «danza de valencianos» fins que l’any 1849 hi afegiren «o castellés». No obstant això, a la capital, el 1794 el Baró de Maldà va diferenciar el ball de valencians dels castells descrivint-los així: «y la habilitat de Castells, o sostres de gent, amb un noy al capdamunt, fent-hi la figuereta», i el 1802, amb motiu de la visita reial, el cronista s’esplaià amb els detalls: «en la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más».
A la resta de poblacions on s’han conservat referències, sempre s’hi van referir com a valencians, amb diferents variants en alguns casos. Excepte a Porrera, on el 1833, els van definir com els «chiquillos venidos de Valls».
A Valls, per contra, veurem que succeí de manera totalment diferent:
– 1791: «Noys de Castells».
– 1819: «Bayle que llaman de Valencianos», i seguia: «uno de Labradores y otro de Menestrales». En aquest cas, cal destacar que es tractava d’un document judicial i que va ser redactat per una altra persona, ja que el testimoni no sabia escriure.
– 1834: «los manestrals».
– 1835: «los Menestrales».
– 1843: D’aquest any hi ha dues referències. La primera fou Sant Joan, quan els van anomenar «grupos vulgo castells», i per la celebració de l’ascens al tron d’Isabel II van anotar «grupos llamados vulgarmente castells».
– 1844: També hi ha dues referències. La primera era una resposta a les autoritats de Tarragona i hi deia «los directores de las torres ó castells vulgo los valencianos». La segona va ser la reclamació dels diners per l’actuació al Catllar on s’hi van referir com «grupos vulgo castells».
– 1845: «las torres y castells que llaman».
– 1848: «las torres, vulgo castells».
La diferència és clara. De fet, a Valls només trobem dues referències que esmentin als valencians. La primera, la declaració dels assassinats del 1819. La segona, quan van respondre als tarragonins el 1844.
La manera en què es referien a l’activitat castellera evidencia que a Valls, com a protagonistes del sorgiment dels castells humans tal com els entenem avui dia, van tenir clar des del moment inicial, ja el 1791, que feien una cosa totalment diferent del que havia ballat el ball de valencians local. Per contra, als altres llocs sempre van ser vistos com una evolució del ball de valencians que ja coneixien i havien vist durant molts anys. Com a molt, alguna vegada es van veure amb la necessitat d’incorporar alguna descripció més detallada, cosa que confirma que ho entenien com una evolució de l’antic ball.
Així doncs, el nom amb el qual eren coneguts els castellers vallencs als pobles on actuaven era l’última reminiscència d’aquell ball de valencians que fou l’origen de tot. Estem convençuts que aquell anacronisme responia al fet que els vallencs feien servir el substrat de balladors dels balls locals en la majoria de poblacions on actuaven.
En definitiva, a partir del moment en què van entrar en escena els castellers vallencs es va establir una dilatada convivència entre els castellers i els balladors dels diversos balls de valencians. Tanmateix, no hem trobat cap document que ens permeti esbrinar per quin motiu els vallencs no van ser imitats per altres grups de valencians. De fet, només hem localitzat alguna referència a l’existència de grups tarragonins, tot i que hi intuïm la col·laboració vallenca, i alguna altra a l’activitat castellera al Camp de Tarragona, com afirmà Pascual Madoz, al seu Diccionario geográfico, estadístico y histórica de España y sus posesiones de ultramar:
En Tarragona y su Campo sobresalen los bailes que llaman de valensians, que consisten en grandes grupos de hombres unos sobre otros, hasta el número de 8, formando torres de 2, 3 y 4 pilares; las hay también de un solo pilar de 5 y 6 hombres, y entonces se llama espedat, y todos estos grupos rematan en un niño de 9 ó 10 años de edad; los mas diestros en estas torres son los de Valls (1849: 625).
En qualsevol cas, Valls es convertí en el bressol dels castells i els vallencs en protagonistes únics d’una activitat que cada vegada s’aniria estenent més.
La recerca realitzada també ens permet aportar algunes altres valoracions que considerem oportú assenyalar.
La primera fa referència a l’extracte social d’aquells castellers. Com hem vist, inicialment hem localitzat que es tractava de jornalers, amb petites propietats agrícoles, que amb el pas dels anys van adquirir més terres, fins a convertir-se en pagesos.
Pel que fa als castellers, també podem afirmar que era un grup polititzat que, al llarg dels diferents conflictes que hem resseguit, van defensar les seves idees, fins i tot, amb les armes.
També hem pogut constatar que les relacions familiars eren molt importants, cosa que mostra que el món casteller era força tancat, i que el fet de formar part d’una colla es transmetia de pares a fills. Suposem que és en aquest context en el qual els castellers que canviaven de colla eren considerats una mena de traïdors, o «empassats», com afirmà Ballester.
Amb els pas dels anys, i veient que l’activitat castellera aportava un bon rendiment econòmic, sembla que els castellers van prioritzar aquesta activitat per sobre de les idees polítiques, si més no durant la dècada dels anys quaranta del segle XIX, fins al punt d’apreciar referències clares a la professionalització dels castellers (com evidencia el cas de Josep Batet Llobera, el Casteller).
La figura del cap de colla, en aquella època, segueix sent difícil de definir, ja que no n’hem trobat referències. Per això només podem intuir que les seves funcions anaven des de decidir les estructures que farien a cada actuació fins a qui ocupava cada lloc. Per la reclamació del deute del Catllar, del 1844, sabem que eren els encarregats de gestionar el cobrament de les actuacions i, per tant, sembla lògic que també fossin els encarregats de repartir els diners entre els membres de la seva colla.
Saber qui va ocupar el càrrec en cada moment és gairebé impossible, i només podem plantejar la nostra hipòtesi. En tot cas, però, queda clar que els germans Batet Llobera no van ser els primers, perquè l’activitat castellera s’inicià abans del seu naixement.
Pel que fa a la Colla dels Pagesos, hem vist que els germans Salvador i Josep podrien haver ocupat aquest càrrec molts anys, per la qual cosa sembla que en un entorn on la família esdevenia tan important el primer cap de colla podria haver estat Jaume Batet Espelt de las Anxanetas. Després dels assassinats del 1819, tot indica que el succeí el fill gran, el Salvador, i, quan aquest entrà a la presó, creiem que el càrrec passà a mans de Josep fins que el primogènit recuperà la llibertat. De nou el Salvador va dirigir la colla fins a mitjans de la dècada dels quaranta, quan devia plegar. No sabem del cert qui el succeí, però podria haver estat el seu fill Agustí Batet Peris.
Pel que fa a la Colla dels Menestrals, les dades mostren que hi va haver una major mobilitat en la direcció. Les primeres referències apunten a Francisco Queralt Vallverdú, que estava relacionat amb els crims del 1819, però no podem afirmar si es tractava del cap o d’un casteller influent. Transcorreguts els 15 anys que els Menestrals tenien prohibit actuar a Valls, la documentació del 1834 i 1835 destaca la participació de la Gralla (podia tractar-se de l’Isidre Borrell o del seu fill Josep Borrell, ja que tots dos tenien el mateix renom) com a membre destacat, per la qual cosa potser, a banda de tocar l’instrument, exercia de cap de colla. Després trobem l’únic cap de colla que sabem del cert que ho va ser. Es tractava de Josep Batet Llobera, el Casteller, que pel que sembla ocupà el càrrec després del 1837 i s’hi estigué fins al 1848, quan el substituí Agustí Domingo Martí. La família Domingo l’hem localitzada en diversos moments, per la qual cosa podria formar part d’un grup més o menys influent. Aquest, però, va ocupar el càrrec poc temps —va morir el 16 d’abril del 1849— i sembla que el succeí Ramon Ribé Targa, dit Xon.
En conclusió, durant les dècades estudiades l’activitat castellera havia posat la pinya per, posteriorment, assolir construccions més altes, que fins llavors havien estat inimaginables per a aquells Noys de Castells, apareguts al recer de les festes en honor de la Mare de Déu de la Candela del 1791.
