El règim liberal s’havia imposat i el nou govern va restablir, entre el 1820 i el 1823, la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals, la venda de terres dels monestirs, reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit. També es van indultar tots els presos per opinions polítiques i es posà en marxa la Milícia Nacional, que era un cos de voluntaris armats per defensar la Constitució.
Per fer-ho, però, no es podien augmentar els impostos i es va optar per la desamortització eclesiàstica. Aquesta reforma pretenia que les propietats passessin a mans més actives amb l’esperança de generar més beneficis per a la hisenda de l’Estat i fer avançar el capitalisme al camp.
Aquesta iniciativa va convertir els membres de l’Església i els ordes religiosos en els enemics del sistema liberal, ja que eren les principals víctimes de la desamortització. A més, els pagesos van veure que, tot i les reformes, no podien accedir a la propietat de la terra, que passà a mans dels antics senyors, convertits en propietaris.
Per contra, la manera amb què les autoritats liberals van encarar les reformes va generar tensions internes que acabaren dividint-los. D’una banda, hi havia els moderats, partidaris que les reformes no perjudiquessin les elits que, mitjançant la Constitució del 1812, es basaven en els conceptes de «llibertat i ordre». D’altra banda, els exaltats volien reformes més radicals i que afavorissin les classes mitjanes populars, a partir de la Constitució de Cadis però amb un discurs antiaristocràtic, i el seu lema era «Constitució o mort!».
L’any 1822 es van aixecar partides absolutistes a Catalunya i la revolta prenia força. Però la insurrecció va ser derrotada per l’exèrcit liberal, amb el suport de la Milícia Nacional, i la Regència es traslladà a França. Tot i la victòria, s’havia fet evident el fracàs dels liberals envers una part de la població, sobretot els pagesos. Ferran VII va demanar ajuda a la Santa Aliança, que va acceptar enviar-hi l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Van travessar la frontera l’abril del 1823 i van avançar pel país per restituir el monarca.
S’iniciava així la Dècada Ominosa (1823-1833). A Catalunya, la restauració de l’absolutisme va implicar una forta repressió sobre els liberals i la violència es va estendre ràpidament, ja que era propiciada pel govern.
Coincidint amb els 15 anys de prohibició (1819-1834), en l’àmbit polític es produí un xoc entre dues mentalitats oposades que protagonitzaren una lluita constant per definir el model d’Estat que desitjaven per fer front a l’Antic Règim, que ja no es podia mantenir.
A Valls succeí el mateix, i les tensions arribaren a tots els segments de la població, des de les elits fins a les classes humils, i foren precisament els castellers els qui, en determinats moments, les feien més visibles. La relació amb els bàndols vallencs i la ideologia que defensaren alguns dels castellers evidencien que les colles tenien una tendència política més o menys marcada, en funció del moment. La Colla dels Pagesos va ser considerada tradicionalista, mentre que la dels Menestrals era vista com a liberal, però del sector més intransigent.
Hem localitzat un document molt interessant que fa evident que les tensions van persistir. Es tracta de Nombres de los reos de las causas criminales pendientes en el Tribunal Ordinario de la Villa de Valls de l’any 1824 (ACAC), que ens ha permès, gràcies a la relació que coneixem entre Cameta i els crims del 1819, localitzar-ne d’altres de relacionats amb el fet casteller (Cervelló 2017).
Primera pàgina del document Nombres de los reos de las causas criminales pendientes en el Tribunal Ordinario de la villa de Valls
(ACAC. Col·lecció Rafael Castells.<br /> Registre 2196, 1824)
Una de les víctimes fou Josep Montserrat Pont, mort el 13 de maig del 1821, i que tenia vincles familiars amb els Tondo (relacionats amb la Colla dels Pagesos) i els Martínez (vinculats al ball de valencians de Picamoixons). Tot i que aquestes relacions van produir-se molt abans de l’assassinat, mostren que les esmentades famílies degueren participar del ball de valencians vallenc fins, com a mínim, quan el de Picamoixons entrà en escena.
Els acusats del crim van ser: Francisco Queralt Cameta, Francisco Güell, Josep Francisco Carrera Apotecari Nou, Magí Janer March Anton, Miquel Fortuny Miquelet del Nu, Agustí Blay lo Taller, Francisco Ninot, Francisco Pere Mateu, Francisco Domingo i Josep Miró lo Nap. Així, si anaven amb Francisco Queralt Cameta, sembla que la resta devien ser de la Colla dels Menestrals. En l’àmbit polític Francisco Ninot va ser sergent de la Milícia Mòbil de Barcelona, per la qual cosa devien ser liberals.
Una altra de les víctimes fou Francisco Güell Francesc, mort el 10 de febrer del 1819, i que estava emparentat amb els Batet i els Fuster, per la qual cosa el situem en l’àmbit de la Colla dels Pagesos. Sembla que la víctima era un dels acusats del crim anterior, però per les dates en què es produïren els fets no podia ser, ja que fou el primer a morir. Els acusats foren els germans Josep i Francisco Òdena (de Vilaverd) i Lázaro Puig (de Valls). Josep Òdena també estava relacionat amb la mort d’un militar del Batalló de Màlaga, però no en sabem res més.
La tercera víctima que ens interessa d’aquest document era Francisco Miquel Coll, mort el 5 d’abril del 1822, que també tenia vincles amb les famílies Batet i Fuster, per la qual cosa el podem situar en l’entorn de la Colla dels Pagesos. A més, el fill de la seva germana Teresa era Fèlix Fàbregas Miquel, conegut com a Feliets o Jaio Fèlix, i el fill de l’Antònia era Josep Domènech Miquel —tots dos van ser terços del 4 de 9 sense folre que la Colla Vella va fer a Tarragona el 1881 (un cosí germà seu, l’Anton Fàbregas Mialet, Anton de l’Escolà, va ser segon del mateix castell). Per contra, el net del germà de la víctima, Josep Batalla Miquel, el Navarro, va esdevenir el cap de la Colla Nova a partir del 1876.
Al cadastre del 1828 hem localitzat Jaume Miquel, pagès, dit Castañolas (podria ser el pare o l’avi de la víctima), fet que fa evident la continuïtat entre els valencians i la Colla dels Pagesos.
En definitiva, aquell període va ser d’una violència extrema i els castells i la política estaven relacionats. Que totes les víctimes localitzades tinguin vincles amb la Colla dels Pagesos respondria al fet que després del Trienni es perseguissin més els abusos comesos pels liberals que la resta. D’altra banda, els lligams existents entre els diversos personatges ens fan pensar que, inicialment, el ball de valencians vallenc estava integrat per membres de totes aquestes famílies. Un ball de valencians que pel que sembla tingué una escissió (creiem que sense cap complicació ni baralla, perquè fou motivada per qüestions religioses entorn de les processons) i que, cap al 1760, donà pas al ball de valencians de Picamoixons. A més, podem observar que el fet casteller vallenc era força endogàmic, cosa que no ens ha de sobtar, ja que moltes famílies han mantingut viva la tradició de formar part d’una colla (com succeí amb la Colla dels Caneles del Vendrell, al segle XX).
Com veurem, durant aquest període existeixen poques referències sobre el fet casteller, per la qual cosa es podria pensar que, amb la situació que es vivia, no hi havia massa ganes de celebrar res. Però sabem que, tot i la conflictivitat, el calendari festiu es va mantenir.
A Tarragona, el 9 de març del 1822, es va celebrar l’aniversari del restabliment de la Constitució i hi van anar dues danses de valencians «que sobre baylar con destreza, forman tan ligeros como si volaran altas torres, sin perder el compás de los instrumentos» (Morant 1976: 62); però no sabem de qui es tractava.
A Barcelona, el 1823, hi hem localitzat una actuació d’un ball de valencians curiosa. Es tracta de la primera vegada que tenim constància de la participació d’aquesta dansa en un teatre. Segons un anunci, del 23 de juny, s’afirmava que després de la representació hi hauria un ball de bastons i «grupos valencianos» (Diario de Barcelona, 23/06/1823), fet que indica que devien ser valorats entre el públic de la ciutat comtal.
Dos documents evidencien que, tot i les poques dades que ens han arribat, els castells se seguien practicant. Ens referim als estatuts de dues germandats assistencials de Valls. La primera, del 1824, deia: «havem convingut y tractat, en presència de tots, que com á fiels [sic, per «fidels»] compañs y bons jermans, de assistir-nos en totas necessitats que possible sian ab lo favor de Déu Nostre Senyor en la forma que se prescriu en los Capítols seguents.» Però el que més ens interessa és el següent: «Per un mal incurable ó molt llarg se subministraran 40 dias de paga y asistencia y altres 40 dies de mitja paga. Per forces voluntarias ó valentias com es per castells, ó jugadas y cosas semblants, no tenen paga ni asistencia» (ACAC). La segona era de l’any 1828 i anava en la mateixa direcció: «Pero advertim que si es un mal que ell sel busquia com es cayen del castell ó per barallas ho altres coses semblants, que en tal cas no se li donarà res de salari, solament no mes que 2 vetlledos [sic, per «vetlladors»], com y tambe si se la trenca la sua muller sen de desgràcia, se li donera lo mateix» (AMV).
Capítol 13 de les ordinacions d’una germandat assistencial vallenca que preveia què havia de succeir si els seus membres es feien mal fent castells
(Arxiu Municipal de Valls. Llibreta de Bonaventura Rey. Propietat de la família Cartanyà Benet. Còpia digital, pàg. 17)
Aquestes informacions, a banda de fer evident que se seguien fent castells, també mostren que la societat se’ls mirava amb cert recel, ja que, si es lesionaven, la resta dels associats no volia assumir el cost de mantenir-los i, sobretot, que podien actuar al marge de la tutela gremial, cosa que, per contra, els dotava de més llibertat per actuar on volguessin.
En l’àmbit polític, la incapacitat del govern per fer front a la crisi va motivar que els sectors més reaccionaris agitessin els voluntaris reialistes fins que aquests agafaren les armes. S’iniciava la guerra dels Malcontents (d’abril a octubre del 1827).
Per tal de posar fi a la revolta, Ferran VII va anar a Tarragona per demostrar que era lliure i amnistià tots els revoltats. La visita del monarca es va celebrar i hi va participar un ball de valencians. La premsa s’hi referí així: «Se habían dispuesto en obsequio de Su Majestad unos bailes sencillos y populares, cuyo objeto es formar castillos de hombres montados unos sobre otros: esta gente precedia la comitiva de Su Majestad al son de dulzainas y gaitas. Cabalmente formaban estas reuniones la gente del campo y de la pesca, hombres que aunque rústicos son realistas decididos» (Diario de Tarragona, 16/10/1827). Tot i que la crònica afirmava que s’hi havia fet castells de 7, no sabem si van ser els vallencs o els tarragonins, o el resultat d’una col·laboració mútua.
Acabada la guerra dels Malcontents, el capità general de Catalunya, el comte d’Espanya, inicià una onada de terror contra els liberals i els reialistes que s’havien sollevat, que durà fins al 1832, però que no acabà amb la inestabilitat. Amb aquesta situació tots els partidaris de l’Antic Règim i contraris al liberalisme es van agrupar al voltant de l’infant Carles Maria Isidre, germà del rei, i que semblava cridat a ser el successor de Ferran VII.
Detall de la Llibreta de las notas comensat al juny del 1833 (y 1834), on es confirma que la prohibició d’actuar a Valls durant quinze anys (1819-1834) afectà directament la Colla dels Menestrals
(ACAC. Fons Família Vives Ferreter, p. 94)
L’any següent Ferran VII va tornar a veure els valencians a Lleida, però aquell dia no van fer torres (Fontova 2002: 206). I, segons la premsa, Igualada aprecià «las airosas danzas y grupos piramidales que ejecutaron dos coros de jovenes exquisitamente engalanados» (Diario de Barcelona, 04/05/1828).
El naixement de la infanta Isabel, el 10 d’octubre del 1830, encara propicià més aquesta divisió. Ferran VII va morir el 29 de setembre del 1833, tres mesos després que les Corts haguessin jurat com a hereva de la corona la princesa d’Astúries. S’iniciava així el període de regències i, al mateix temps, la lluita entre carlins i liberals.
A Valls, les festes per homenatjar la successora al tron es van realitzar del 10 al 12 d’agost i, segons Puigjaner, «recorrieron las calles danzas, castells y balls de diables» (1881: 311 i 312). Aquesta referència confirma la participació de la Colla dels Pagesos, ja que per Sant Joan de l’any 1834 sabem que «los manestrals feran surti la Gralla y feran castells que des de lo any 1819 ensa que non van fer cap perque los batlles no ho avian volgut» (Ferrando 2013: 17), cosa que confirma que la prohibició decretada pel batlle de Valls, el 1819, afectà només la Colla dels Menestrals. Un cop superats els quinze anys, retornava la dualitat castellera a Valls.
Les celebracions per l’acceptació com a hereva al tron de la princesa Isabel, però, es van produir en molts altres municipis, com Tarragona, Reus o Vilafranca, on les cròniques afirmen que hi van actuar diversos balls, però no fan cap referència als castells.
Pere Ferrando localitzà que a Porrera també ho celebraren amb la participació dels castellers vallencs: «Al 4 y 5 de octubre de 1833 en Porrera se hizo una grande fiesta por la jura de Isabel por princesa de Asturias sobre todo en nuestra casa nos distinguimos por los adornos de la fachada de casa, en arcos, estatuas, arañas, capillas, surtidores de vino y agua, en la población hubo bailes y danzas, las torres con los chiquillos venidos de Valls las hicieron 8 hombres el uno encima del otro» (Cultura, juny de 2013).
El motiu pel qual aquesta actuació tan destacada es produí a Porrera podria ser per la relació que Aniceto Baldrich Veciana tenia amb aquesta localitat, perquè la seva muller era d’allà i hi posseïen moltes terres i una casa. Aniceto Baldrich fou alcalde de Valls en diverses etapes liberals i la vila de Porrera també ho era, per la qual cosa creiem que aquesta actuació anà a càrrec de la Colla dels Menestrals. Si fou així, malgrat la prohibició d’actuar a Valls, els Menestrals devien seguir gaudint de bona forma, tenint en compte que de nou trobem un castell de vuit pisos.
Hem deixat per al final el que succeí, en referència als castells, a Vilafranca per dues raons. D’una banda, perquè a la capital de l’Alt Penedès hi haurien actuat ambdues colles vallenques, ja que la prohibició no hi afectà. De l’altra, perquè és l’única població que ens permet una visió general, ja que es conserven les dades de tots els anys en què hi van participar els valencians.
És evident que en aquest període ja podem afirmar que quan els administradors de la festa vilafranquina parlaven de valencians es referien, en realitat, als castellers vallencs.
Una anàlisi de les dades (excepte les del 1822 i 1823, que no apareixen relacionades als comptes) mostra una variació, any sí any no, del que es pagava als valencians i hi ha diverses hipòtesis que ho justificarien. Primer, que unes vegades hi participés una colla i altres totes dues. Segon, que el nivell de les colles fos diferent i es pagués més a una que a l’altra. Tercer, que cada any variés el nombre de dies pels quals eren contractats. Finalment, com que cada any hi havia uns administradors nous, potser també variava la voluntat de gastar més o menys diners.
El 1827 no consta el que van cobrar; per tant, no podem afirmar si hi van participar. Per contra, sabem que pagaren a un home perquè anés a Valls a buscar «miñons y hòmens per al ball de valencians». Eloi Miralles creu que aquell any potser no hi va haver castells, ja que el país estava immers en la guerra dels Malcontents (2013: 35). Tot i que també podria ser que s’hagués recuperat el ball local amb l’ajuda d’alguns vallencs, ja que l’any anterior van cobrar molt poc (potser van fer una mala actuació?). Si fou així, veient el que van pagar els administradors els anys següents, sembla que el públic vilafranquí no en quedà gaire convençut i devien optar per tornar a requerir els serveis dels vallencs.
Volem destacar que l’any 1833, per primer cop, es va publicar a la premsa el programa de la festa major de Sant Fèlix, concretament al Diario de Barcelona del 24 d’agost. S’informava dels actes del 29, 30 i 31, però ens interessa especialment el del 30: «concluida la funcion de la iglesia desfilarán los [sic] comparsas acompañando al Magnífico Ayuntamiento, el cual si gusta presenciará desde las mismas Casas Consistoriales cuanto aquellas ejecuten mas selecto; luego, algunos valencianos formarán un castillo de siete estados cuando menos» (Diario de Barcelona, 24/08/1833).
