En aquest context, el 1791 van aparèixer els Noys de Castells. Va ser per la instauració de les Festes Decennals i els podem considerar els primers castellers dels quals tenim referències:
Rebut del senyor Don Jaume Cesat, rector de Valls, la quantitat de 4ll 2s 6, dich quatre lliuras dos sous y sis diners, per roba pressa en la botiga per los Noys de Castells que està encarregat. Valls y febrer 7 de 1791. Joseph Gallissa (ACAC).
No sabem de quina roba es tractava, però la pagà el rector al cap de poc de la celebració. Creiem, doncs, que aquests diners eren a canvi d’algun complement utilitzat per aquests Noys de Castells, qui sap si els feia falta alguna indumentària diferent de la del ball de valencians.
Hi ha diversos motius que refermen aquesta hipòtesi. El primer, que a Valls hi havia ball de valencians i que duien a terme construccions humanes. Després, l’aparició de Jaume Fuster Foguet, dit Anxaneta. Finalment, hem resseguit totes les factures conservades per buscar-ne de semblants i no n’hi ha més, cosa que la fa més singular. Podria ser que entre aquells nois n’hi hagués algun d’orfe i el Dr. Cessat es fes càrrec d’una part de la despesa? Hem de tenir en compte que en aquells moments el rector de Valls era l’encarregat d’administrar diverses causes pies per fer actes de caritat.
Amb tot, la confirmació de la nostra hipòtesi la trobem en les paraules que utilitzà el Baró de Maldà referint-se a les festes de Santa Tecla de Tarragona de l’any 1794:
En est matí, festa major en la ciutat de Tarragona, no ha estat tant alegre, vista la dels antecedents anys, per no haver-hi hagut, per motiu de les pregàries, cap diversió de balls dels titans, dels prims, dels valencians y altres, en Tarragona, que corrian amb los bastons per la ciutat y en la tarde acudian a la professó de Santa Tecla. Y la habilitat de Castells, o sostres de gent, amb un noy al capdamunt, fent-hi la figuereta. (Amat 1986: 94)
El text és important. D’una banda confirma que l’any 1794 no hi va haver diversions. Però separa clarament dos balls, el de valencians «y la habilitat de Castells [en majúscula], o sostres de gent», la qual cosa confirma la nostra hipòtesi que en aquell moment les diferències entre un i altre ja eren prou evidents per definir-los per separat. Recordem que el Baró de Maldà coneixia bé el ball de valencians (ja l’havia vist, com a mínim, a Tarragona i a Vilafranca). Finalment, destaca la importància d’un noi al capdamunt fent-hi la figuereta. Aquesta expressió confirma que en aquell moment l’enxaneta era la peça clau i, potser, la que marcava la diferència amb la resta de valencians. En tot cas, l’únic enxaneta que ens consta era el vallenc Jaume Fuster Foguet, tot i que, per l’edat que tenia en aquell moment, no podia fer d’enxaneta, i hauria de ser algun altre nen més petit.
Joseph Gallissà signà el rebut a Jaume Cessat pel pagament de la roba presa pels Noys de Castells
(ACAC. Parròquia de Sant Joan de Valls. Registre 68, 07/02/1791)
La manera com el Baró de Maldà va descriure el que li havien explicat, referint-se a l’habilitat dels castells i al noi que hi feia la figuereta, ens recorda molt el document que citàvem dels Noys de Castells, i més si tenim en compte que va passar la nit del 21 de setembre del 1794 a Valls, per la qual cosa és probable que fos allí on li van explicar que l’endemà no els veuria.
Detall del manuscrit Paseo á Villafranca del Panadés. Año de 1771 con el motivo de annual festividad, del Baró de Maldà, on es refereix al ball de valencians a Vilafranca del Penedès
(BC. Manuscrit 3029, pàg. 26v)
Tot i que aquell any no hi hagué castells per Santa Tecla, creiem que els anys anteriors sí que n’hi havia hagut i que, des del 1791, foren protagonitzats pels vallencs.
Però qui eren aquells Noys de Castells? Per tal d’esbrinar-ho ens hem centrat en Jaume Fuster Foguet, ja que és l’únic a qui hem pogut identificar d’aquesta etapa més primerenca. El van batejar el 22 d’abril del 1765; els seus pares eren Francisco Fuster Llagostera i Antònia Foguet Palau. Es casà el 1792, als 26 anys, i va tenir 4 fills. Va morir el 6 de setembre del 1840, als 79 anys, com a conseqüència d’una caiguda. Era pagès.
Fragment de la recanació realitzada entre 1816 i 1818 en què s’aprecia el propietari de la parcel·la 1945 i el renom. Es tracta de Jaume Fuster, pagès, dit Anxaneta
(ACAC. Ajuntament de Valls. Registre 2382)
Fragment de la recanació realitzada entre 1816 i 1818 en què s’aprecia el propietari de la parcel·la 1823 i el renom. Es tracta de Jaume Batet de las Anxanetas
(ACAC. Ajuntament de Valls. Registre 2382)
Emili Morera va introduir dos personatges més: «Pep de Batet y Salvador Batet, abdos germans» (1909: 796) i Ballester ho amplià afirmant: «dos germans, anomenats Batet (Pep i Salvador) eren l’ànima de la colla dels pagesos» (1920: 154). Joan Climent localitzà el pare, Jaume Batet Espelt de las Anxanetes (2013: 40).
Aquestes tres referències mostren clarament la relació entre la família Batet i els castells. El renom de las Anxanetes confirma que l’activitat que va donar fama a Jaume Fuster Foguet se seguia practicant, per la qual cosa, a banda d’indicar que els fills de Jaume Batet Espelt eren enxanetes, evidenciava la continuïtat de l’activitat que practicaven amb el ball de valencians vallenc.
A més, els resultats de la recerca, publicada recentment, posen de manifest la relació de veïnatge entre la família de l’Anxaneta i la de Francisco Batet, primer al raval del Carme i a partir del 1810 al carrer Nou de Boronat. A més, el 1821 a la casa de Francisco Batet hi vivia la família de Josep Batet Llobera (sembla que eren oncle i nebot). Una mostra més d’aquesta relació és el matrimoni, el 1818, entre Joan Fuster Galofré, fill de l’Anxaneta, i la Francisca Güell Massó, neboda política del de las Anxanetas.
Un altre dels veïns que hem localitzat era Joan Serra. Creiem que es tractava de Joan Serra Sanjoan, avi de Josep Serra Miret, Pep de Janillo, que en una entrevista afirmava: «el meu pare havia parat força castells. Li deien el Batista de Janillo. Tots els seus fills, que eren quatre, formàvem a la Colla Vella» (Catalunya. Revista d’informació i expansió catalana. Març del 1936, any VI, núm. 64, Buenos Aires).
Així, el seu pare, Joan Baptista Serra Freixas, ja feia castells amb la Colla dels Pagesos junt amb els seus fills, que segons el testimoni van formar part del 4 de 9 net que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer a Tarragona el 1881. A més, però, la muller de Joan Serra Sanjoan era la Teresa Caixal Batet, cosina del de las Anxanetas.
Encara trobem una altra vinculació entre la família Batet i la Colla dels Pagesos. Es tracta de la relació d’aquests amb una de les altres nissagues castelleres. Així, la neta de Joan Tondo Pont, l’Úrsula Tondo Soler, serà la padrina del fill gran de Josep Batet Llobera. Mentre que el net de l’Agustí Tondo Pont serà Isidre Tondo Ballart, cap de la Colla Vella dels Xiquets de Valls cap al 1875.
Com apuntàvem, la política també va jugar un paper important entorn dels castells. La relació entre la política i el ball de valencians sembla que sorgí en un moment molt primerenc, ja que hem localitzat un vincle que considerem rellevant: la relació entre la família Tondo i els Veciana. El 1717 Pere Anton Veciana va fer de padrí a la Coloma Tondo Ciurana, germana del besavi de l’Isidre Tondo Ballart, cosa que reforça la continuïtat entre el ball de valencians i la Colla dels Pagesos. Tot indica que Pere Anton Veciana s’arrecerà al ball de valencians —i per tant al gremi dels pagesos— per guanyar influència entre els veïns, ja que cal tenir present que llavors era un personatge nouvingut a Valls, que, tot i que ostentava el poder armat del territori, no estava ben vist entre les famílies poderoses de la vila.
Encara hem localitzat dues relacions més. La primera es produí quan l’Antònia Fuster Foguet, germana de l’Anxaneta, es va casar amb Josep Sans Pié, fill d’un mosso d’Esquadra. La segona, com veurem més endavant, era la relació existent entre els Veciana i Salvador Batet Llobera.
Relació de veïns del raval de Boronat segons consta a la Llibreta dels combregants dels arrevals y masias de la parroquia de sant Joan Baptista de la vila de Valls en lo any 1821
(AHAT. Fons Parroquial de Valls. Llibreta de combregants 1821. Unitat 623.26)
De fet, la cultura popular ha mantingut viu el record d’aquesta relació. Ramon Miró, el 1902, publicà el poema Els Xiquets de Valls, on s’hi apreciava:
Digne fill de Tarragona
jo’t saludo ab lo cor franch
y ab tú canto y ab tú admiro
als valents Xiquets de Valls.
¡Qui’ls contempla y no’ls admira
quan lo castell van pujant
al só de timbals y gralles
fent aquells castells de carn!…
Me recordan quan nins eram,
quan de las collas detrás,
sentint refilar sas grallas
no tenim goig més gran.
Lo jayo de casa nostra,
la tradició conservant,
son descendents dels Vecianas,
ens deya, no’s perdran may.
Qu’ell encés per l’entusiasme
fen lo de set espadat,
va ajudar a axecar las torras
aquestas torras de carn.
Si nostres avis las feyan,
datant de sigles passats,
miremlas bé aquestas torras,
miremlas bé com las fan.
Que tan en combats com festas
los de Valls van fent igual,
y tan en pau com en guerra,
sempre els castells van alçant.
No necessitan murallas
si tenen que defensa’s
perque el seu pit es de roca,
son de Valls son catalans.
Per això quan bé la festa
a la plaça els xichs se’n van
y allí s’axecan las torras
que fan els Xiquets de Valls.
(El Progreso Vallense, 24/08/1902)
En definitiva, els diferents personatges que hem pogut relacionar evidencien que la Colla dels Pagesos va evolucionar del ball de valencians vallenc. El fet que aquestes famílies es van relacionar entre si mostra, d’una banda, la continuïtat i, de l’altra, que es tractava d’un grup força cohesionat i, fins a cert punt, endogàmic.
Un cop identificada la colla, ens preguntem què va passar mentre que algun vallenc va respondre l’interrogatori de Francisco de Zamora (1790) i la primera festa decennal (1791), perquè aquell grup de balladors deixés de ser considerat un ball de valencians i s’hi referissin després com Noys de Castells. Creiem que es va produir un canvi en la tècnica que utilitzaven per fer les construccions humanes. Amb tot, només en podem fer una hipòtesi, ja que no hi ha documents que ho corroborin. La nostra proposta, però, planteja que els canvis es devien produir de manera primerenca i consistiren en l’adopció de la suma de pilars, la qual cosa donava el resultat d’un home sobre l’altre a cada pis, que va ser possible gràcies a la incorporació de la canalla, que reduïa el pes de la part superior del castell i, al mateix temps, oferia més estabilitat a la construcció. A més, per poder fer aquests castells creiem que fou necessari perfeccionar la tècnica de pujar que utilitzaven les moixigangues i els valencians, i s’adoptà la tècnica dels tres passos o «cops de peu», la qual cosa permetia que l’ascens fos més ràpid, més segur i amb menys sotracs que fessin perillar la construcció.
Amb l’entrada en escena dels primers castellers es va viure un període molt llarg de convivència amb els balls de valencians, circumstància que fa gairebé impossible destriar en quines ocasions eren uns o altres. De fet, només ho podem afirmar en determinades celebracions de les quals se n’han conservat detalls. Per exemple, fins ara pensàvem que el 1791 a Valls hi havia participat un ball de valencians, però ara sabem de l’existència dels Noys de Castells. A Tarragona, el 1794, el Baró de Maldà confirmava l’existència de les dues activitats, per la qual cosa sabem que els anys anteriors hi participaren els castellers vallencs i els valencians. Per contra, a Reus el 1797 hi van actuar dos balls de valencians; el de «hombres» va cobrar 1 lliura, 17 sous i 6 diners, mentre que el de «nois» cobrà 3 lliures, 7 sous i 6 diners (Palomar 2002: 17), però no en tenim més detalls.
El 2 de febrer del 1801 es va celebrar el primer desenari de les festes de la Mare de Déu de la Candela. Francesc Ballester afirmava que «es feren castells, essent aquesta la data en què els xiquets ballen a Valls per primera volta», i continuava:
Però per més que els castells siguin de Valls, perquè a Valls han crescut, a Valls s’han desenrotllat, i a Valls s’han fet admirar de tothom, no van néixer a Valls, sinó a Alcover l’any 1789, en què un home anomenat Caragol, junt amb quatre o cinc més del poble, varen fer el pilar de tres, i l’any següent, amb motiu d’unes festes per a tornar la Mare de Déu del Remei, van fer el de quatre. Els castells d’Alcover, trasplantats a Valls el 1801, van fer-se forts; […]. Com dèiem, el febrer de 1801 vingueren a Valls els d’Alcover, i junts amb els del poble feren el pilar de cinc i el de tres que anà davant de la processó. (Ballester 1920: 153 i 154)
Fins ara, aquesta era la referència més antiga sobre l’origen dels castells a Valls —i la que han acceptat la majoria d’autors—, però podem afirmar que no encaixa amb les informacions analitzades fins al moment, tenint present que diversos grups de valencians havien fet castells en dates més reculades i que Valls n’havia estat protagonista destacada, amb un ball propi i la figura de l’Anxaneta.
Així, si a Valls ja hi havia un ball local, cal que ens preguntem si hauria fet falta l’ajuda dels d’Alcover per fer els pilars esmentats. A més, Pere Ferrando va demostrar que el renom Caragol es referia a Anton Claramunt Vilamala, que residí a Alcover a partir del 1807, per la qual cosa tot indica que la participació castellera fou posterior (El Pati, 04/01/2008). En aquells moments la família del Caragol vivia a la Riba, per la qual cosa, com veurem més endavant, podria haver tingut relació amb el sorgiment de la segona colla.
El 6 d’octubre del 1802 es va celebrar el casament del futur Ferran VII amb la princesa Maria Antònia de Borbó i Dues Sicílies a Barcelona. Per arribar-hi, la família reial va passar per Lleida els dies 6 i 7 de setembre, on hi van ballar dues danses de valencians que «con tanta habilidad como ligereza formaban torres, con diferentes actitudes, á la altura de seis estados, incluso el intrépido niño bailando á su remate al son de un coro de música» (Sanmartí 1802). Tot indica que aquests dos balls que aixecaven construccions de 6 pisos eren de Lleida.
El següent lloc on van celebrar el pas de la família reial fou a Igualada, on el 9 de setembre hi va actuar un ball de valencians del Pla de Cabra (Güell 2013: 18 i 19).
Celebrada la cerimònia, la família passà per Vilafranca del Penedès els dies 10 i 11 de novembre, on van veure un ball de valencians, creiem que de la mateixa localitat.
Finalment, arribà el torn de celebrar-ho a Tarragona, on, de l’11 al 15, s’hi van celebrar diversos actes. La crònica relatava així la participació dels balls de valencians:
A más de todas estas quadrillas, se veían otras muchas de las que llaman danzas de valencianos, que valieron brincando motu propio, et de plenitudine bonae voluntatis, como por vía de superogación, y para sainete de las fiestas; ocupándose principalmente en la plaza de San Antonio en la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más; representando la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ó aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el cielo; […] y aunque la empresa es algo temeraria, y parece más a propósito para estrellarse contra el suelo; sin embargo, la robustez y fortaleza de los que se ocupan, qual otros Nembrods, en la fábrica de estas torres de Babél, su habilidad y destreza, y sobretodo el estar acostumbrados á mirarlo, hace que se considere como remotísimo el peligro; y si por desgracia sucede venirse á tierra este edificio de carne humana, lo más que se experimenta, y esto rara vez, es romperse alguno las piernas, brazos, ó muslos, que son los gages del oficio.
Entre altres coses, Pere Ferrando s’adonà que aquells valencians tenien llibertat d’actuació pel fet de ser contractats i no formar part dels gremis de la capital. A més, un cop realitzat el que havien pactat, podien ballar lliurement per on volguessin amb l’objectiu de guanyar més diners amb la capta que realitzaven. El cronista destacava el risc que assumien els balladors, però, al mateix temps, afirmava que es feien mal poques vegades per l’habilitat i experiència que tenien. I també destacava que els tarragonins estaven acostumats a veure’ls, per la qual cosa sabien que les conseqüències d’una possible caiguda no eren massa greus (Ferrando 2009).
El text afirma que hi havia diversos balls de valencians i que es van fer castells de set. Però qui va fer aquestes construccions? Creiem que van ser els pagesos vallencs. Pensem que en aquells moments tots els balls, tant els valencians d’arreu com els castellers vallencs, encara devien anar vestits de manera molt similar i tots ballaven, per la qual cosa la diferència principal hauria de recaure en l’altura de la construcció i en la tècnica per fer-la. La nostra hipòtesi és que el cronista va veure diversos grups que feien una activitat semblant (ballaven i feien construccions humanes), per la qual cosa devia considerar els que feien construccions de set pisos com un altre ball més, quan en realitat tot indica que es devia tractar dels primers castellers. A més, ens sembla molt interessant que a Tarragona fos habitual veure’ls, ja que corrobora les paraules del Baró de Maldà en referència a la festa major del 1794, quan ja diferenciava els castellers dels valencians.
De nou a Valls, el 17 de maig del 1803 es van celebrar unes festes on Francesc Blasi creia que hi havien participat els valencians vallencs (1948: 15), però, sense més dades, no podem saber de qui es tractava.
