Ballester en referència a les dues colles deia: «L’afició arrelà tan profundament, que el 1805 ja es troben a Valls dues colles de castellers: la dels pagesos i la dels menestrals, integrades per treballadors del camp i obrers industrials respectivament» (1920: 154).
Pel que fa a l’aparició de la Colla dels Menestrals, però, les dades no són tan clares. Tot i que Ballester la situà l’any 1805, nosaltres creiem que aquesta colla fou el resultat de l’evolució del ball de valencians de Picamoixons. El problema és que no ens ha arribat cap referència explícita que confirmi l’existència d’aquest ball i només vagues informacions que ens permeten intuir-ho.
Picamoixons era un agregat de Valls, i això el situava en aquella època com un barri més, que participava en les celebracions religioses, com la resta de vallencs, fins que el 1753 hi anà amb entitat pròpia. De fet, era habitual que els municipis que anaven a les rogatives amb processó ho fessin acompanyats d’un ball local. No podem saber si fou en aquell precís moment que n’adoptaren un, però a partir del 1768 la parròquia de Sant Salvador va disposar d’un vicari propi, fet que li donava certa independència de la de Valls. A més, en aquell moment també s’estava produint un xoc entre els Veciana i Salvador París (natural de Picamoixons), per la qual cosa creiem que el ball es podria haver incorporat llavors per donar més visibilitat a les discrepàncies polítiques.
Entre la documentació analitzada hem trobat que a Picamoixons hi va haver diverses tensions socials, entre les quals en destacaven algunes relacionades amb la festivitat. Així succeí el 1791, quan el vicari no va permetre que la festa major se celebrés com la resta d’anys. La més sonada, però, fou l’any següent, quan a la capital de l’Alt Camp s’hi van fer unes rogatives per aconseguir la pluja. A la processó de pregàries els veïns de Picamoixons hi van anar amb normalitat, però a la d’acció de gràcies només hi van assistir els veïns sense el vicari, que es va negar a acompanyar-los.
Pocs dies després el vicari general de Tarragona indagava per saber què havia succeït i preguntava algunes coses al rector Cessat:
Debe averiguarse:
1. Si el vicario de Picamoxons en sus sermones ha dicho que no se salvan los curas, vicarios y confesores, y que pide a Dios que no le dexe morir en este estado.
2. Si dixo: que el sub-baile llevaba la bandera de Lucifer.
3. Si dixo que era pecado mortal asistir a la procesión de rogativas de Valls, lo mismo que ir a un sarao.
4. Si puso la imagen de Christo en tierra, diciendo que lo pisasen, si querían ir a dicha procesión.
5. Si dixo que vendría una bruja de montaña, que movería una tempestad contra el termino. (AHAT)
Què va passar a la processó de rogatives? A les cròniques realitzades pels religiosos vallencs no s’hi detallava cap situació diferent de les d’anys anteriors. Només sabem que van seguir el costum de les rogatives del 1788 i que, per tant, hi va haver balls. Podria ser aquest el motiu de discòrdia? Pot ser que el que era normal i habitual a Valls no ho fos tant en un dels seus agregats? En tot cas, la primera vegada que localitzem Joan Baptista Saludes com a vicari de Picamoixons és el 2 d’octubre del 1788, mentre que les últimes rogatives en què van participar els diferents balls s’acabaren el 27 d’abril d’aquell any, per la qual cosa sembla que no devia conèixer en profunditat el que hi succeïa, i el que va veure per la processó de pregàries del 1792 va fer que no volgués assistir a la d’acció de gràcies. De fet, estem convençuts que hi va tenir a veure que tot just l’any abans, per la instauració de les Decennals, havien entrat en escena els Noys de Castells.
La causa podria ser que, quan els de Picamoixons es van incorporar a la processó amb entitat pròpia, adoptessin un ball de valencians (els altres pobles que acudien a les processons vallenques ho feien amb balls propis) i que en aquell moment el vicari ho veiés bé. Amb el pas dels anys, però, tot indica que els canvis que s’estaven introduint en aquest ball ja no li van fer tanta gràcia —tal com succeïa en molts altres municipis—, tenint en compte que segons les prohibicions analitzades comportaven una relaxació de la moral cristiana en les processons.
Tot i que hem localitzat altres tensions, la següent que ens interessa és una denúncia anònima, del 1799, on s’hi detallava que a Picamoixons hi havia dos bàndols enfrontats i on es destacava una baralla produïda entre el jovent. D’entre tots, els germans Josep Martínez àlies el Coix i Ramon Martínez àlies del Valencià eren els més mal considerats.
Ens interessa Ramon Martínez Sobiranes (en alguns documents es troba escrit Subirana, Soberana i Subirà). Per saber-ne més, hem resseguit la família i hem localitzat el seu avi Francisco Martínez lo Valencià, natural d’Almassora, al regne de València, que va arribar a Picamoixons abans del 1710, ja que aquell any es casà amb Àngela Saperas —vídua de Pau Montserrat (més endavant veurem que un descendent d’aquest matrimoni va ser assassinat el 1821). Quedà vidu el 1725 i dos anys després es casà en segones núpcies amb Magdalena Pujol. D’aquest casament va tenir quatre fills —Francisco, Joseph, Anton i Joan.
Dels quatre germans ens interessa Josep Martínez Pujol (06/04/1733 – 16/08/1793), que es casà amb Raimunda Sobiranes el 1758. D’aquest matrimoni van tenir set fills, entre els quals hem localitzat els dos germans a qui es referia l’informe esmentat: Josep Martínez Sobiranes (11/11/1770 – 23/01/1840) i Ramon Martínez Sobiranes (26/02/1774 – 16/12/1851).
Ballester afirmava que a Valls ja hi havia dues colles el 1805 i que els castells van néixer sota la influència dels d’Alcover, però Anton Claramunt (el pare del Caragol) va residir a la Riba entre 1784 i 1807, quan l’hereu es casà amb Josepa Casanoves, veïna d’Alcover, i s’hi traslladaren amb tota la família. Podria ser que el ball de valencians que va participar a les festes del 1788 a Alcover estigués integrat per balladors de Picamoixons, la Riba i Alcover?
Com veurem, la família Martínez mantenia una estreta relació amb persones dels municipis esmentats i la proximitat entre els pobles i l’ermita del Remei (on actuà un ball de valencians) ho feien possible, perquè està situada dins de l’àrea d’influència dels tres pobles.
Així, Francisco Martínez i Magdalena Pujol van fer padrins per a dos dels seus fills (Francisco —nat el 1728— i Joan —nat el 1739—) dos homes de la Plana (actualment és una entitat de població d’Alcover, però fins al segle XIX va formar un municipi propi amb Samuntà).
Francisco Martínez i Saperas, fill del primer matrimoni, va fer padrí del seu fill a Vicenç Querol, paperer de la Riba. El fill d’aquest, Francisco Martínez Robuster, va batejar sis dels seus fills amb padrins de la Riba, entre els quals hi havia dos paperers més: Joan Ribé i Ramon Català.
Per la seva banda, Josep Martínez i Pujol, del segon matrimoni, va fer padrí de la seva filla Maria a Anton Martínez, també paperer de la Riba.
Com veiem, aquesta família reuneix totes les característiques que assenyalava Ballester. D’una banda, el seu origen i la data d’arribada a Picamoixons la situen en l’àmbit del ball de valencians. De l’altra, estava relacionada amb diverses famílies de la Riba, lloc on residia la família del Caragol en aquells temps. I finalment, la relació amb els menestrals situada en l’entorn del sector paperer.
Una altra connexió amb la Riba esdevindrà important pels volts del 1850, quan Ramon Ribé Targa, conegut com el Xon i fill del poble, es va convertir en el cap de la Colla dels Menestrals.
Per acabar, encara hi ha una connexió que considerem important: es tracta de la divisió de bàndols que hi havia a Valls. Abans esmentàvem la relació entre els Veciana, la «pandilla baixa» i la primera colla; per contra, la família Martínez, com exposarem a continuació, estava relacionada amb la «pandilla alta».
Així, la quarta filla nascuda del matrimoni Martínez Sobiranes, la Maria, tenia com a padrina la senyora Manuela Monguió Baldrich (que pertanyia a la important família vallenca dels Baldrich i Janer), muller d’Anton Monguió Plana, adroguer i candeler de cera de Valls, i membre del bàndol oposat als Veciana. I entre la resta de la família hem localitzat altres padrins que formaven part de la burgesia vallenca, com Josep Gallissà, botiguer, i Joan Pi i Miret, apotecari.
Considerem que els membres de la «pandilla alta» es van relacionar amb aquell ball de Picamoixons amb la voluntat de mantenir la confrontació amb l’oligarquia local i fer arribar la lluita a les classes baixes, allunyades de la política però properes als problemes quotidians i a les celebracions i tradicions populars; a més, era una bona manera de guanyar visibilitat.
Ballester situà l’aparició dels Menestrals el 1805, però què va passar que ho justifiqués? Aquell any les tensions entre els bàndols polítics vallencs es van intensificar al voltant de l’elecció dels diputats i, fins i tot, hi va haver d’intervenir l’alcalde major de Tarragona, que acabà posant ordre. Entre els que es van queixar hem localitzat Joaquim Monguió i Espoy, que reclamava, com a membre de l’antic Ajuntament, que s’acabessin les injúries contra ell i es fes un acte públic per demanar-li perdó. A més, a banda de les queixes polítiques, Monguió tenia altres temes pendents amb el capellà Cessat i la comunitat religiosa.
Per un informe sobre la celebració de les festes de la Minerva, sabem que Monguió tenia el privilegi que la custòdia del Santíssim, que es treia a les processons que realitzava el gremi d’assaonadors el matí i la tarda del diumenge de la infraoctava de Corpus, estigués una estona al davant de casa seva, en una capella que preparava mentre es cantava un «villancico». Però el 1804 el Dr. Cessat no hi accedí i la custòdia va passar de llarg, per la qual cosa Monguió es queixà a les autoritats superiors (recordem que tretze anys enrere fou Cessat qui va pagar la roba als Noys de Castells).
Cessat va respondre les acusacions tot explicant que no tenia l’obligació de deixar la custòdia a casa de Monguió, afegia que «me pareció que así lo exigían las críticas circunstancias de esta población, en las que cualesquiera parcialidad sería muy odiosa» i insistia que a la pròxima processó faria el mateix (APSJ).
No hi ha més detalls, però hem de tenir present la relació existent entre la família Martínez i els Monguió, per la qual cosa és probable que fos en aquell context de tensions polítiques i religioses quan el ball de valencians de Picamoixons s’implantés a Valls i hagués configurat la Colla dels Menestrals.
En definitiva, tot i que es tracta d’una hipòtesi, respon perfectament a les premisses que coneixíem:
– En l’origen d’aquesta colla trobem la participació de forasters, d’Alcover, de la Riba i de la Plana, juntament amb els vallencs de Picamoixons (creiem que la participació del Caragol per les Decennals del 1801 es degué produirt en aquest context).
– La professió de tots els personatges que hem resseguit, per vincles familiars: eren menestrals que formaven part del sector paperer.
– Existia una relació evident amb la «pandilla alta», bàndol enfrontat als Veciana, i format per membres de la burgesia vallenca que representaven els sectors més progressistes de la població, com els Monguió. Sembla que els dos partits veien aquesta activitat com un bon aparador per donar més visibilitat a les seves reivindicacions.
Tot i que no tenim la certesa absoluta que succeís així, veurem més endavant que entre 1819 i 1824 es van produir un seguit d’assassinats relacionats amb els castellers vallencs que confirmen la nostra interpretació, i que mostren que els membres d’aquest ball de valencians de Picamoixons ja havien format part del dels pagesos vallencs i que se’n devien separar sense cap tensió, ja que el motiu havia estat participar en les celebracions amb entitat pròpia.
En conclusió, l’aparició de la dualitat castellera responia a un xoc entre mentalitats diferents. De fet, en aquella època ser pagès era una professió més conservadora i, per tant, arrelada a les tradicions i propera a l’Església. Per contra, ser menestral (o tenir un ofici) permetia disposar d’un sou constant i garantit, fet que els situava en un altre graó de la societat, ja que no es depenia de la meteorologia per poder sobreviure. Aquesta dualitat va fer imprescindible l’existència de dues colles, però també que la rivalitat es convertís en un dels trets diferencials del fet casteller vallenc, que ha perdurat fins als nostres dies.
