Segona etapa (1929-1930)

Aquesta etapa abraça la resta del 1929 i els primers mesos del 1930. El relat parteix dels dos cops que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va participar a l’Exposició Internacional de Barcelona, els dies 4 i 11 l’agost del 1929, i finalitza quan va tornar-hi, el 25 de maig del 1930.

Una sola colla de Xiquets de Valls també va acudir a les places durant aquest període. Però ara sense que ningú plantegi cap interrogant sobre la seva identitat, a diferència del que succeïa en l’etapa precedent, el període 1927-1929. Ara tothom assevera que cal referir-se a la Colla Vella, perquè la gent de la Colla Nova de l’Escolà activa fins aleshores va desaparèixer. Aquests darrers ja no van viatjar el 4 i 11 d’agost del 1929 a Barcelona. El substrat del bàndol de l’Escolà i, per tant, la dualitat de colles a Valls no van reaparèixer fins que la Colla Nova dels Xiquets de Valls va debutar per la festa major de Sant Joan del 1930.

Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, va comandar la Colla Vella durant aquests mesos. Aquest venia ja de liderar la colla de Xiquets de Valls del període 1927-1929, la Colla Vella segons s’afirma des d’aquesta formació, i abans, sense que ningú ho discuteixi, la Colla Vella d’ençà que havia mort el seu pare, Isidre Tondo Ballart, Rabassó, a finals del 1918.

Pel que fa a l’activitat pròpiament castellera, la Colla Vella va accentuar la davallada que els Xiquets de Valls van acabar experimentant el 1928 i 1929. El nombre d’actuacions que va dur a terme, sis, n’és una prova. Els rosats no van fallar a Valls, se’ls va cridar a la fira de Santa Úrsula, l’actuació que tocava a casa durant aquests mesos, i a les festes majors de l’Arboç i Vilafranca del Penedès, les seves dues cites habituals a l’època fora de Valls, gràcies a l’empatia amb l’afecció local, sobretot amb els capdavanters que manegaven l’afer, respectivament: l’arbocenc Toribi Vallès Badia i el vilafranquí Josep Cusiné Esclasans, ambdós sempre al costat de la Colla Vella sense fissures. La resta de presències castelleres, tres anades a Barcelona, pot ben dir-se que foren conjunturals perquè s’hi escaigué l’Exposició Internacional.

El millor, un únic 3 de 7

El nivell de les construccions també manifesta aquesta línia descendent. La Colla Vella, de tota manera, va completar els millors registres del moment, el dos castells de 7 bàsics, el 4 i el 3, el mateix que els Xiquets de Valls del període 1927-1929, però ara encara amb menys autoritat. Durant aquests mesos, la Colla Vella va haver d’acontentar-se amb dos 4 de 7 i un 3 de 7, i, a més, ni tan sols va veure’s amb cor d’intentar alguna cosa superior. El 1929, si la Colla de Xiquets de Valls del període 1927-1929 havia completat el 4 de 7 el 24 de juny a Valls, la Colla Vella feu el mateix el 25 d’agost a l’Arboç i el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès. La Colla Vella va descarregar el 3 de 7 el 25 d’agost a l’Arboç. La colla del període 1927-1929 no va poder fer-lo el migdia de Sant Joan del 1929, el 24 de juny, durant la festa major de Valls, i la Colla Vella, tampoc no ho feu el 30 d’agost del 1929 a la festa major de Vilafranca del Penedès, les dues ocasions, que se sàpiga, en què uns Xiquets de Valls l’afrontaren aquella temporada.

Aquest únic 3 de 7 de la Colla Vella, amb tot, excel·leix per tres raons molt poderoses. Primera, perquè és el millor castell del moment. Segona, perquè és l’únic 3 de 7 descarregat de la temporada, no només dels Xiquets de Valls, sinó de qualsevol colla. I tercera, perquè assegurava el lideratge dels Xiquets de Valls el 1929 enfront del progrés dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. Els tarragonins i els vendrellencs van atansar-se als Xiquets de Valls poc més endavant, quan van descarregar el seu primer castell de 7, un 4, a Tarragona el 23 de setembre, durant la festa major local de Santa Tecla, i al Vendrell el 15 d’octubre, per la fira de Santa Teresa, respectivament.

Aquest decaïment s’explica per l’absència del caràcter competitiu, l’essència que alena els castells, a bona part de les actuacions. Així, la Colla Vella va poder cremar tota la seva pólvora tan sols en dues ocasions, a les festes majors de l’Arboç i Vilafranca del Penedès, dues cites amb molt de compromís, passió i tradició ja des d’antany.

La Colla Vella, en canvi, va ser requerida tan sols per oferir un tast amable i concís els tres cops a l’Exposició Internacional de Barcelona i a casa per Santa Úrsula. Allí la directriu va residir en obrar pulcrament i sense ensurts ni llenyes. Tant era que tan sols es veiessin castells de 6 com a molt. La colla, a banda, tampoc no va aplegar els efectius adients per a fites de més volada, tot i sumar l’ajut d’uns amics vilafranquins a les dues primeres anades a Barcelona.

La intencionalitat política també va encotillar aquestes quatre actuacions darreres. Els Xiquets de Valls van immiscir-se en uns actes que van simular una pretesa acceptació del règim imperant, la dictadura del general Miguel Primo de Rivera Orbaneja, entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, seguint la vella estratègia de recórrer als clixés populars per guanyar-se l’opinió general. A casa, el 28 d’octubre, el dilluns de la fira de Santa Úrsula, a més, van participar en l’acomboiament de la visita del capità general de Catalunya, el general Emilio Barrera Luyando. Els Xiquets de Valls, això sí, van ser-hi enaltits perquè es va posar el nom de Xiquets de Valls a la plaça de la Font de la Manxa.

La inexistència d’una segona colla a Valls o la poca guerra plantejada encara per les colles de Tarragona o el Vendrell tampoc no van incentivar els ànims. La Colla Nova dels Xiquets de Valls, ja s’ha dit, no va aparèixer fins a la festa major de Sant Joan de Valls del 1930 i els Xiquets de Tarragona i el Nens del Vendrell no van donar un primer cop fort damunt de la taula, també ja s’ha dit, fins que no van descarregar el seu primer 4 de 7, la tardor del 1929, el 23 de setembre a les festes tarragonines de Santa Tecla i el 15 d’octubre a la fira vendrellenca de Santa Teresa, respectivament.

Bé, tant als tarragonins com als vendrellencs no els va faltar mai durant aquells anys la il·lusió per aconseguir fites i actuacions, encara que al Vendrell van resoldre-ho millor que a Tarragona. Així, al Vendrell encara van tenir esma per constituir una altra iniciativa singular: la colla castellera del Club d’Esports, una associació de la vila que va responsabilitzar-se d’animar la festa major petita del Vendrell, el 6 d’agost, Sant Salvador, d’ençà de l’edició del 1929, ni que fos amb castells de 6 pisos.

A Tarragona i el Vendrell, castellers de ple dret

Els primers 4 de 7 de Tarragona i el Vendrell atresoren una rellevància singular per concedir la condició de castelleres a les formacions responsables, allò que fins aleshores l’ortodòxia els havia negat per no dur al sac encara cap castell de 7. Així, a La Crónica de Valls s’havia asseverat el següent poc abans, el mateix 1929: «Conformes en que no passen d’aficionats i mereixen l’alternativa, els castellers que no fassin per lo menys un castell de set, la torre de sis [el dos de sis] i’l pilar de cinc. Aquests son els tres castells mínims que per tradició, per classicisme, han de fer-se a la plassa al migdia» (La Crónica de Valls 1929: ACAC).

Aquest cop d’efecte de tarragonins i vendrellencs, per començar a tractar de tu a tu als Xiquets de Valls, conté encara més lectura. Des d’aleshores ja es visualitzà la dinamització de l’activitat perquè la rivalitat castellera no es reduïa a les disputes entre dues colles de Valls, com antany, sinó entre colles de distintes poblacions. A partir d’aleshores quedà clar que tant a Tarragona com al Vendrell no es reglaven per sortir del pas amb prou feina amb construccions modestes en pròpia plaça, sobretot, els dies de festa major, com tantes iniciatives locals d’arreu d’abans, sinó també amb la competitivitat i la projecció amb què es distingeixen les colles de Valls des dels inicis castellers.

En aquest sentit, La Crónica de Valls també va realitzar tota una declaració de principis en saber del primer èxit dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell en el sostre de set pisos i, ben segur, amb la intenció d’aigualir-ho, alhora, va desitjar que se’n derivés una revivificació de l’activitat i, de retruc, del fer dels Xiquets de Valls: «Hace ya algunas semanas decíamos que sólo merecen el nombre de castellers, los que levanten el castell de set. Cuan­do no, no pasan de ser aficionados. Y más de una vez hemos dicho y repetido desde estas columnas, que no debiera consentirse que nuestros xiquets salieran a la plaza sino plantaban por lo menos dicho castell y el pilà de cinc. / Pues bien: el día de Santa Tecla la colla de Tarragona de dicha villa, ha levantado el castell de set y últimamente en Vendrell una colla de dicha villa, han levantado el castell de set. Y esto no nos contraria, antes bien nos satisface. La emulación entre las colles de diferentes poblaciones, puede contribuir poderosamente al resurgimiento de nuestro típico y popular deporte» (La Crónica de Valls 1929: HCT).

El primer castell de 7 pisos a Tarragona i el Vendrell, de fet, devia influir en el fet que el bàndol vallenc absent aleshores de les places, la gent de l’antiga Colla Nova de l’Escolà, reaparegués l’any següent sota la bandera de la Colla Nova dels Xiquets de Valls. Aquests castellers no es de­vien conformar que els seus rivals antagònics, la Colla Vella, defensessin el prestigi i el lideratge dels Xiquets de Valls en solitari, i més si ja collaven tant, potser per primera vegada a la història, des d’altres poblacions.

El nou rumb dels castells també fou seguit als mitjans de comunicació. A partir d’aleshores, publicacions d’arreu del Camp de Tarragona i el Penedès van parar més atenció als castells, i així van reservar-los espais i, fins i tot, van crear seccions específiques, que van desglossar i comentar allò que bullia tant en pròpia plaça com a fora. Fou també en aquest moment quan la fotografia va incorporar-se a la informació castellera.

La dignificació de l’activitat castellera va tenir molt a veure en la dedicació de la premsa. L’interés de la població pels castells, per deixar de ser una activitat tan estigmatitzada socialment, va traduir-se en una necessitat informativa que els mitjans de comunicació van haver de cobrir. Això, és clar, va suscitar el debut i protagonisme de diversos cronistes castellers. Aquests, a més, no van sospesar els castells des de la distància sinó de primera mà, per abandonar els prejudicis socials dels seus predecessors. Entre els més competents i prolífics cal citar el vendrellenc Josep Ramon Blanch, Pepito Bello, i el vallenc Francesc d’Assís Gazo Fargas.

Uns primers Castellers de Vilafranca

La Colla Vella dels Xiquets de Valls, ja s’ha dit, va acudir a la festa major de Vilafranca del Penedès just després de la de l’Arboç. Els Xiquets de Valls van apreciar molt la cita de Sant Fèlix perquè era l’única que mai va fallar-los durant el període gris de la Decadència castellera. El suport incondicional dels afeccionats veïns va possibilitar-ho. D’altres asos, però, també van influir-hi molt, atès que parròquies locals de característiques idèntiques no van resultar tan fructíferes.

La inalterabilitat de la programació de la festa major de Vilafranca, amb la coincidència de criteri de diferents estaments preeminents, també va aplanar la continuïtat dels castells. El pes de la clerecia local —un estament més aviat no favorable als canvis i amic de la classe benestant a l’època— en la constitució dels administradors —els organitzadors del programa oficial— va traduir-se en un encotillament de la programació. Això va derivar en la defensa del lema de «la més típica» i, dins d’aquest sac, en la fidelització de l’apartat casteller, ni que fos de manera condescendent. La intel·lectualitat local, elements benpensants i també amb lligams estrets amb la classe benestant, també va aprovar el model de «la més típica». El vistiplau dels benpensants i els clergues va comportar que la gent benestant, també poc amiga als canvis, tampoc no negués el pa i la sal als castells.

Les expressions amb flaire de modernitat i progrés també van tenir un forat a Vilafranca antany, més tractant-se d’una capital territorial, el Penedès, i, per tant, perquè també en transcendien les novetats, per exemple, del cap i casal, Barcelona. Aquestes darreres, però, sobretot, van fer-hi cap per l’impuls de la iniciativa privada, de la societat civil, no dels administradors.

Vilafranca també va fer costat als castells aquell temps amb l’organització dels seus afeccionats més entusiastes en una colla, la Penya Els Castellers, uns primers Castellers de Vilafranca, a escena d’ençà del 1928. Aquest col·lectiu va citar-se al pati de Cal Noi-Noi, el Bar Group-Nou que regentava Ramon Prats Mateu al núm. 2 del carrer de Sant Bernat, avui dia part de l’edifici que acull el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.

La seva estrena va ocórrer el 24 de setembre del 1929 a Vilafranca mateix, en ocasió de la commemoració del 25è aniversari de la Societat La Principal. Bé, ja va sospirar-se el 1928 a la festa major, després de l’eufòria per l’actuació extraordinària de la colla de Xiquets de Valls del període 1927-1929 el 8 de juliol del 1928 a la festa del carrer de Sant Bernat. El pla no va fructificar aquell cop i els vilafranquins van haver de conformar-se fins aleshores de gaudir d’alguns instants de glòria plantant castells conjuntament amb els Xiquets de Valls.

Aquest col·lectiu destacà perquè va acollir elements de condició social privilegiada. Això, per tant, recuperava la tesi de la dignificació de l’activitat a partir dels anys de la Renaixença per implicar elements històricament allunyats. L’estadi d’aquests elements, entre d’altres prerrogatives, s’expressava per no haver patit restriccions en els camps de l’escolarització o la formació cultural, com sí que havia sofert la gent de braços inferiors, el poble ras, la condició social de la majoria de castellers d’abans. Entre d’altres, cal citar diversos membres de la família de Josep Cusiné Esclasans, que, com ja s’ha dit, fou qui va manegar la contractació dels Xiquets de Valls a Vilafranca aquell temps. I també Jaume Valero Ribas, que deu ser el primer casteller que va escriure de castells. Aquest darrer és l’autor, entre d’altres textos, del conegudíssim Quatre nocions per veure els castells, un treball encara fresc i amb els mèrits afegits d’avançar-se en el temps, ja que a l’època no era habitual reflexionar sobre els castells.

Aquests afeccionats vilafranquins van atresorar lligams estrets amb la Colla Vella de Valls perquè els va donar un cop de mà el casteller vallenc Francesc Sanromà Español, Ballera, i també per l’amistat entre l’esmentat Josep Cusiné Esclasans i Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, el cap de la Colla Vella.

La Penya Els Castellers, dissortadament, va esvanir-se l’any següent, el 1930, una vegada havia reaparegut la dua­litat de colles castelleres a Valls; al final a Vilafranca es van decantar per recuperar la dinàmica d’antany d’arreu d’expressar els seus anhels sota del paraigua dels Xiquets de Valls. En aquest sentit, figura que els afeccionats de Vilafranca van fer pinya mentre que els Xiquets de Valls també van anar a una. I també que quan dues colles de Valls van trobar-se cara a cara de nou, a Vilafranca a partir del 1930 a la festa major, la gent de la Penya Els Castellers va renyir per posicionar-se del costat d’un o altre bàndol vallenc, com abans. Devia predeterminar-ho que a Vilafranca no hagués faltat mai el concurs competitiu d’agrupacions forasteres, de Valls la majoria de vegades per no dir totes, i també la integració de vilafranquins a les alineacions vallenques.