Quarta etapa (1933-1936)

La quarta etapa s’inicia el 1933 i conclou el 19 de juliol del 1936 amb l’anada frustrada a l’Estadi de Montjuïc de Barcelona per la inauguració de l’Olimpíada Popular. Si la gent de Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, havia liderat el món casteller durant els anys anteriors, ara els seus rivals antagònics, la Colla Nova de Valls, passaren a ocupar la primera posició perquè van poder assolir sobradament tots els castells de 7 pisos i el 4 de 8 —és la colla que el completà finalment—, i van recuperar l’aleta en el 3 de 8 —dues— i, potser, en el pilar de 6 —una i, insistim, polèmica.

Una colla del Vendrell, els Mirons, que més endavant van esdevenir els Castellers del Vendrell o Xiquets del Vendrell, i al final, els Nens, van ascendir a la segona posició del rànquing. La Colla Vella de Valls va retrocedir al tercer lloc, però el 1935 la Colla Vella de Tarragona va qüestionar-ho perquè va completar tots els castells de 7 d’una tirada.

El lloc en l’escalafó també es destapa si s’atén el nombre d’actuacions de cada colla. La Colla Vella de Valls va moure’s al voltant d’una dotzena, quan va situar-se al capdamunt de l’escalafó i en disputa renyida amb d’altres formacions, a partir de l’any 1930. És la mateixa quantitat de la Colla Nova de Valls quan va atansar-s’hi i al final va obtenir el liderat, respectivament, d’ençà del 1932 i 1933, i també dels Mirons/Xiquets del Vendrell/Nens quan van començar a despuntar, a partir del 1932. La davallada de la Colla Vella, d’ençà del 1933, i el paper testimonial de la resta de formacions també s’expressa amb la reducció del còmput, amb sort, fins a la mitja dotzena.

La Colla Vella perd gas

La Colla Vella encara va aconseguir una fita icònica el 1933. El 24 de juny va descarregar el 2 de 7 per la festa major de Sant Joan de Valls. La premsa vallenca va exaltar-ho dient «puix si bé no s’ha arribat al lloc on es volia, s’han fet castells que feia sis lustres que no els havia coronat l’enxaneta, en la plaça de la nostra vila» (El Temps 1933: ACAC). Però no va aconseguir redreçar la dinàmica negativa que havia avançat el seu desastre que s’havia produït a Valls el 23 d’octubre del 1932 i que, com ja s’ha dit anteriorment, el cronista vallenc Francesc d’Assís Gazo Fargas va resumir com «El fracàs de la meva colla».

La Colla Vella va descarregar novament un 2 de 7, el 15 d’agost a la Bisbal del Penedès, i en va carregar un altre, el 27 d’agost a l’Arboç, el mateix 1933. Però va fracassar en la resta de temptatives que van venir a continuació: el 9 de setembre del 1934 a Montblanc, el 25 d’agost del 1935 a l’Arboç —dues— i el 30 d’agost del 1935 a Vilafranca del Penedès. La seva estadística en el 4 de 8 resulta encara més negativa: vuit temptatives frustrades i un sol èxit. La Colla Vella va fer figa en el 4 de 8 el 24 de juny del 1933 a Valls —dues vegades—, el 27 d’agost del 1933 a l’Arboç, el 9 de setembre del 1934 a Montblanc —abans de descarregar-ne un—, el 24 de juny del 1935 a Valls —dues vegades—, el 25 d’agost del 1935 a l’Arboç i el 30 d’agost del 1935 a Vilafranca del Penedès. Sí que va descarregar-lo, l’únic cop durant la dècada dels anys trenta del segle XX, el 9 de setembre del 1934. La Colla Vella tampoc no se’n va sortir amb el pilar de 6 quatre vegades en aquesta quarta etapa —el 24 de juny del 1933 a Valls, el 25 de juny del 1933 també a Valls, el 15 d’agost del 1933 a la Bisbal del Penedès i el 27 d’agost del 1933 a l’Arboç— i una en el 3 de 8 —el 9 de setembre del 1934 a Montblanc. La Colla Vella es va haver de conformar amb els castells immediatament inferiors al 2 de 7, el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7 i el 3 de 7 alçat per baix per oferir alguna cosa més de tall.

La diada, amb el seu únic 4 de 8 descarregat, el 9 de setembre del 1934 a Montblanc, evidencia paradoxalment la seva situació delicada després d’anys de lideratge del món casteller. La formació es trobava desestructurada i els seus components, abatuts davant del ritme incombustible dels rivals. No n’hi havia per a menys tenint en compte el seu migrat bagatge l’any 1934 fins a la visita a Montblanc. Al sarró tan sols duia el 3 de 7, el 4 de 7, el 2 de 6 i el pilar de 5, completats el 14 d’abril a Valls. A la Bisbal del Penedès, el 14 d’agost, va repetir el 3 de 7 i diversos castells de 6, i l’endemà, el 5 de 7 carregat, el 3 de 7 alçat per baix, el 4 de 7 amb el pilar, el 2 de 6 i el pilar de 5 descarregats.

La Colla Vella va triomfar a Montblanc quan descarregà per fi el 4 de 8 i l’acompanyà del 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7 i el pilar de 5, també descarregats. Però molt més va fallar-li. Una primera temptativa en el 4 de 8, una en el 3 de 8 —aquesta va ocórrer perquè la Colla Nova l’havia carregat per primera vegada en dècades uns dies abans, el 4 de setembre, per la festa major de Torredembarra—, dues en el 3 de 7 alçat per baix i una en el 2 de 7.

Bona part dels asos de la Colla Vella a Montblanc van raure a salvar momentàniament el problema de falta de canalla que arrossegava des de feia dos anys recorrent a la d’una colla amiga, la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona. El cop de mà dels tarragonins va tenir continuïtat almenys l’any següent. Castellers de l’altra colla de Valls, la Colla Nova, també van intervenir-hi: almenys dos terços en el 4 de 8 descarregat i un segon en l’intentat.

Els mals resultats globals de la Colla Vella de Valls, més amb el mirall de la màquina incontestable de la Colla Nova i l’ascens també dels Mirons/Xiquets/Nens del Vendrell, van derivar en la pèrdua de credibilitat de Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, entre els seus, i, per tant, que aleshores se sospesés de reconduir la situació substituint-lo per Francesc Fàbregas Llaboré, Cisquet del Groc o Cisquet de l’Escolà. Aquest darrer també era un casteller de nissaga —nebot d’Anton Fàbregas Mialet, Anton de l’Escolà, antic capdavanter de la Colla Vella i després, cap de colla i fundador de la Colla de l’Escolà, més endavant també la Colla Nova de l’Escolà— i va assolir la direcció de la Colla Vella més endavant —els anys 1948 i 1949 va esdevenir-ne el cap de colla.

La Colla Nova passa a ocupar la primera posició

La Colla Nova de Valls, en canvi, va oferir l’altra cara de la moneda. La feina, l’ordre i la metodologia que Ramon Barrufet Fàbregas, el Blanco, va imposar d’ençà que va esdevenir-ne el cap la tardor del 1930 van tenir molt a veure amb el fet que la Colla Nova acabés rellevant la Colla Vella al capdamunt del món casteller. La regularitat no només en algunes de les construccions recuperades durant la Renaixença (com el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7 o el 3 de 7 alçat per baix, entre d’altres), sinó, cas únic durant la Renaixença, també en castells superiors, com el 2 de 7 i el 4 de 8, palesen l’encert de la seva direcció. L’esclat de la Guerra Civil, el juliol del 1936, va impedir de saber si també podia haver tingut continuïtat el 3 de 8 carregat a Torredembarra el 4 de setembre del 1934 i el 4 de setembre del 1935 i d’altres metes superiors que ja es tenien en ment. La Colla Nova, de fet, va assajar de valent per descarregar el 3 de 8 ja el 19 de juliol del 1936 a Montjuïc (Barcelona) a la jornada inaugural de l’Olimpíada Popular que, com ja s’ha dit, va quedar suspesa per l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939. Les ganes de la Colla Nova d’assumir el repte van fer que els castellers s’arribessin a desplaçar a Barcelona, tot i que ja corria la notícia de la revolta militar. El pilar de 6 de Vilafranca del Penedès el 31 d’agost del 1934 no entra al sac d’aquesta valoració perquè només es va tirar aquesta vegada i no tothom va considerar-lo carregat.

Els seus números en el 2 de 7 i el 4 de 8 no enganyen. La Colla Nova va carregar el 2 de 7 per primera vegada durant la Renaixença el 2 d’octubre del 1932 al Concurs de Tarragona i després va fer-hi llenya dos cops a Cervera el 26 de setembre del 1932 i un el 30 d’octubre del 1932 a Valls. Però la reestructuració de l’alineació, l’any 1933, va suposar que com a mínim no hi faltés l’aleta des d’aleshores a tot arreu on es va portar. Deu vegades va ser descarregat i sis carregat (set si es compta la del 2 d’octubre del 1933 al Concurs de Tarragona) en total. El 1933 fou descarregat dos cops —el 7 d’agost a Vilanova i la Geltrú, el seu primer de la Renaixença, i el 24 de setembre al Concurs de Tarragona— i se’n van carregar tres —el 27 d’agost a l’Arboç, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i el 24 de setembre al Concurs de Tarragona. El 1934 encara va anar millor. Cinc vegades va descarregar-se: el 5 d’agost a Vilanova i la Geltrú, el 24 d’agost a Igualada, el 26 d’agost a l’Arboç, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i el 4 de setembre a Torredembarra. El 1935 va plante­jar alguns dubtes. Tres cops va ser descarregat: el dia 14 d’abril a Valls —després d’un intent no reeixit—, el 24 de juny a Valls i el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès —també després d’un intent fallit. I tres vegades també va ser carregat: el 28 de juliol a Mataró, el 8 d’agost a Mallorca i el 4 de setembre a Torredembarra.

L’estadística de la Colla Nova en el 4 de 8 es­devé la millor de l’època. La seva ambició en la construcció va ser tal que no es van estar de proclamar el 1935 que «Es criteri de la Colla Nova fer arreu “el quatre de vuit”, si és que s’hi trobin tots els elements» (El Temps 1935: ACAC).

El 4 de 8 es va descarregar catorze vegades i en tres més va quedar en carregat, després d’ensopegar-hi quatre vegades. El 4 de 8 va fracassar el 2 d’octubre del 1932 al Concurs de Tarragona, el 24 i el 25 de juny del 1933 a Valls, i el 7 d’agost del 1933 a Vilanova i la Geltrú. Però el 27 d’agost del 1933 va carregar-lo a l’Arboç, la seva primera aleta durant la Renaixença, i uns dies després, el 30 d’agost del 1933, va descarregar-lo per primera vegada en l’esmentat període. El 1933 va ser descarregat quatre vegades —el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès, el 8 de setembre a Torredembarra, el 24 de setembre al Concurs de Tarragona i el 29 d’octubre a Valls— i una carregat —el 27 d’agost a l’Arboç. El 1934 hi va haver uns dubtes a principi de temporada. El 29 de juny va caure a Reus, el 5 d’agost va carregar-se a Vilanova i la Geltrú i després fou descarregat tres cops: el 26 d’agost a l’Arboç, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i el 4 de setembre a Torredembarra. El 1935 els números van augmentar. Cinc vegades va ser descarregat —el 14 d’abril a Valls, el 24 de juny també a Valls, el 28 de juliol a Mataró, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i el 4 de setembre a Torredembarra— i una fou carregat —el 24 d’agost a Sitges, després d’un intent frustrat. El 1936 el descarregaren el 14 d’abril a Valls i el 25 d’abril a Barcelona; aquest darrer va ser l’últim abans de l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939.

Quatre diades excepcionals

Quatre diades, una per any, també serveixen per ra­tificar l’estat de gràcia de la Colla Nova. El 1933, la del 24 de setembre al Concurs de Tarragona a causa de la transcendència de l’efemèride. La Colla Nova va endur-se’n la victòria després de superar amb la millor exhibició des de primers de segle a tothom qui no va defugir d’acudir-hi: els Mirons del Vendrell i les dues colles de Tarragona. Aleshores va descarregar tot allò que va plantar: el pilar de 5, el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7, el 3 de 7 alçat per baix, el 2 de 7 i el 4 de 8.

El 1934, la del 4 de setembre a Torredembarra. A banda del pilar de 5, la Colla Nova va assolir dos castells de 7 importants, el 5 de 7 i el 2 de 7, ambdós descarregats, i dos castells de 8, el 4 de 8 i el 3 de 8. El 4 de 8 va ser descarregat i el 3 de 8 va carregar-se. El 3 de 8 carregat atresora molt de valor per diverses raons. Primera, es tracta de la primera aleta en aquest castell del període de la Renaixença, millor dit, del segle XX, ja que les anteriors reculen fins a l’última dècada del segle XIX, que se sàpiga. Segona, és la primera fita recuperada durant el segle XX, ja que, tal com s’acaba de dir, el 3 de 8 es va perdre a final del segle XIX, o això diuen les fonts documentals a hores d’ara consultades, i els registres immediatament inferiors (pilar de 6, 4 de 8 i 2 de 7) encara van veure’s durant la primera dècada del segle XX. I tercera, perquè aportava el plus que permetia materialitzar una exhibició encara més completa i que va perdurar durant força temps. No se’n va veure cap de superior fins que els Nens del Vendrell descarregaren la torre de 7, el 3 de 8, el 4 de 8 i el pilar de 6 el 15 d’octubre del 1969 per la fira de Santa Teresa del Vendrell.

El 1935, la del 30 d’agost a Vilafranca del Penedès. Aquesta diada de Sant Fèlix va desenvolupar-se sota la fórmula d’un concurs. La Colla Nova de Valls va vèncer els rivals antagònics, la Colla Vella de Valls, i a la formació que més lluitava per apropar-se a la Colla Nova, els Xiquets del Vendrell de Joan Julivert Nin, Jan Julivert, que aplegaven bona part dels abans Mirons i que encara no es denominaven Nens perquè aquesta veu era utilitzada per un altre col·lectiu. La Colla Nova va descarregar el 2 de 7 —a la segona temptativa— i el 4 de 8. Els Xiquets del Vendrell van classificar-se segons amb el 4 de 8 carregat. La torre de 7 i el pilar de 6 va fer llenya. La Colla Vella va ser tercera després de no reeixir en els intents del 4 de 8 i el 2 de 7; el 5 de 7 i el 3 de 7 alçat per baix que va descarregar no van comptabilitzar, segons les bases.

El 1936, la del 25 d’abril al Poble Espanyol de Montjuïc (Barcelona) en solitari en el marc d’un Congrés Internacional de Musicologia. No passa desapercebut que l’organització va cridar la Colla Nova per assegurar-se que s’obsequiés uns hostes distingits i vinguts d’arreu amb les imatges i les sensacions del bo i millor. La Colla Nova va descarregar-hi un 4 de 8 esplèndid, acompanyat del 4 de 7 amb el pilar i el 3 de 7 alçat per baix.

Al Vendrell tampoc no afluixen

Al Vendrell tampoc no van donar el braç a tòrcer. La desigualtat dels resultats i el batibull de colles, amb una successió de tensions i discussions, fan necessaris un seguit d’aclariments previs. Així, si el 1932 van obrar tres formacions al Vendrell, els Nens, dirigits per Pau Figueras Solé, Pau Ganso, els Mirons, per Joan Miró Fons, Jan Miró, i els Caneles, per Antoni Xerta Villoro, Anton Canela, el 1933 tan sols n’hi havia una, els Mirons, encara liderada per Joan Miró Fons, Jan Miró. Sembla que gran part d’integrants dels Nens i dels Caneles van fer cap l’any 1933 als Mirons i això encara els donà més ales.

El panorama va canviar el 1934. Els Caneles van reaparèixer i s’acomiadaren el 10 de juny al Vendrell en ocasió de la visita del president de la Generalitat, Lluís Companys Jover. Unes raons en els Mirons van donar pas a una escissió que va revivificar la veu «Nens» tan sols durant la festa major del Vendrell i a la de Sitges. Pau Trullà Borrut, Pau Xanaga, va encapçalar aquests Nens perquè Pau Figueras Solé, Pau Ganso, havia fet una passa enrere per circumstàncies familiars.

El 1935 van haver-hi més canvis. Elements dels Nens de Pau Trullà Borrut, Pau Xanaga, i escindits dels Mirons van actuar a la festa major del Vendrell també sota la veu «Nens». Aquests altres Nens eren liderats per Pau Garriga Vidal, Pau Caio, i Francesc Inglès Camell, l’Inglès. Els Mirons, aleshores encapçalats per Joan Julivert Nin, Jan Julivert, van esdevenir la Colla dels Castellers del Vendrell o Xiquets del Vendrell quan en marxà la família Miró i no pogueren fer ús de la veu «Nens» perquè estava en mans de la gent de Pau Garriga Vidal, Pau Caio, i Francesc Inglès Camell, l’Inglès. L’entorn de la família Miró, inactiu després d’haver abandonat la Colla de Joan Julivert Nin, Jan Julivert, i elements dels Nens de Pau Garriga Vidal, Pau Caio, i Francesc Inglès Camell, l’Inglès, van reconstituir la Colla dels Mirons a primers de setembre.

La gent de Jan Julivert ja va poder denominar-se Nens a inicis del 1936 perquè el nom quedà vacant, un cop s’esvaniren els Nens de Pau Garriga Vidal, Pau Caio. Aquí no passa per alt que Pau Figueras Solé, Pau Ganso, i d’altres que sempre van batallar per salvaguardar la veu «Nens» s’arrengleraren amb la gent de Joan Julivert Nin, Jan Julivert, l’any anterior. La formació encara va coincidir amb els Mirons, que havien reaparegut el setembre anterior.

La segona millor colla del moment

Aquest garbuix de colles es resumeix en dos blocs en funció del seu nivell. D’una banda, la Colla de Joan Julivert Nin, Jan Julivert. De l’altra, la resta. Els Mirons, que el 1935 van esdevenir els Castellers del Vendrell o Xiquets del Vendrell, i el 1936, els Nens, van resultar una formació molt potent (al davant tan sols es va topar amb la maquinària desfermada de la Colla Nova de Valls) per assegurar tots els castells de 7, no només els dos bàsics, el 4 i el 3, sinó també els superiors i que van recuperar-se durant la Renaixença, el 4 de 7 amb l’agulla, el 5 de 7, el 3 de 7 aixecat per sota i també la torre de 7. La colla també va acabar traient suc del 4 de 8. A banda, també va realitzar un intent molt meritori de pilar de 6 el 30 d’agost del 1935 a Vilafranca del Penedès.

La torre de 7 va donar batalla, però es consolidà a cavall del 1935 i 1936. Els seus números, de fet, tan sols van ser superats per la Colla Nova de Valls, la que millor va reeixir-hi. La gent de Joan Julivert Nin, Jan Julivert, va descarregar-la sis vegades, va carregar-la quatre i va intentar-la tres. El 1933 va fer figa el 7 d’agost a Vilanova i la Geltrú, però a continuació va carregar-se el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i va descarregar-se el 17 de setembre a Creixell i el 24 de setembre al Concurs de Tarragona. El 15 d’octubre va tornar a caure a la fira de Santa Teresa del Vendrell. El 1934 també va fallar el cop que va provar-se, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès. El 1935 s’hi va tornar a reeixir, ja que el 26 de juliol a la festa major del Vendrell, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i el 8 de setembre a Sant Salvador (el Vendrell) es va carregar novament. Es descarregà a Vilafranca el 31 d’agost i a Girona el 31 d’octubre. El 1936 va començar també descarregant-se, el 14 de juny al Poble Espanyol de Montjuïc (Barcelona) i el 30 del mateix mes a Reus.

La seva evolució en el 4 de 8 és la següent. El 1933 es va intentar sis vegades: el 7 d’agost a Vilanova i la Geltrú, el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès, el 4 de setembre a Torredembarra, el 17 de setembre a Creixell, el 24 de setembre al Concurs de Tarragona i el 15 d’octubre a la fira de Santa Teresa del Vendrell. Però el 1935 ja va carregar-se dos cops: el 30 d’agost a Vilafranca del Penedès i el 8 de setembre a Sant Salvador (el Vendrell). L’inici de la Guerra Civil de 1936-1939 va impedir la progressió posterior.

La resta de formacions vendrellenques van moure’s en un estadi inferior. Els castells dels Caneles van cenyir-se a un 3 de 6 el dia de la seva reaparició i, alhora, de comiat, el 10 de juny del 1934 al Vendrell, en ocasió de la visita del president Companys. Els Nens de Pau Trullà Borrut, Pau Xanaga, no van passar dels dos castells de 7 bàsics, el 4 i el 3, els dos cops que van mostrar-se, el 1935, a les festes majors del Vendrell i Sitges. El millor que es coneix dels Nens de Pau Garriga Vidal, Pau Caio, i Francesc Inglès Camell, l’Inglès, és un 3 de 6 en la seva única presència, el 26 de juliol del 1935 a la festa major del Vendrell. Els Mirons del 1935 i 1936 van tenir més ambició. Aquests també van completar els dos castells de 7 bàsics, el 4 i el 3, i almenys també un 5 de 7 el 24 de maig del 1936 a les Fires de Maig de Vilafranca del Penedès.

Dues cares distintes a Tarragona

La dinàmica al tercer nucli amb colles potents, Tarragona, presenta camins distints que van intercanviar-se les colles. La millor actuació de la Colla Nova és, en aquests anys, el 24 de setembre del 1933, al segon Concurs de Tarragona, on va assolir la tercera posició i va esdevenir la primera formació tarragonina de l’època en superar el sostre dels dos castells de 7 bàsics. Aleshores va descarregar els seus primers 5 de 7 —a la segona temptativa— i 3 de 7 alçat per baix. Els objectius encara van ser més ambiciosos, perquè s’atreviren a intentar el 2 de 7, una construcció que va caure quan «l’enxaneta estava ja a punt de traspassar» (La Crónica de Valls 1933: ACAC), i el 4 de 7 amb el pilar. Sembla que no se’n sortiren perquè els castellers es trobaven extenuats després de prodigar-se les hores anteriors a les festes tarragonines de Santa Tecla i, sobretot, «per la poca rapidesa i nul·la decisió dels aixecadors i enxanetes. El públic es desesperava veient que els castells s’aguantaven llarga estona, sense que aquells es decidissin a pujar i rematar» (Diari de Tarragona 1933: BHMT).

Però la formació va realitzar les seves darreres passes fefaents a continuació, el 1934. Sempre a Tarragona, com va ser la seva norma, i, sembla, sense assegurar ni tan sols els dos castells de 7. L’esvaniment devia sorgir arran de l’absència d’actuacions i, per tant, d’ingressos, perquè només tenia actuacions a casa, sempre poques, perquè no se sabia projectar a fora, malgrat oferir-se, amb papers propis, a diversos ajuntaments de poblacions que solien recordar-se dels castells. El 1934, a més, va fallar-los la presència a les festes tarragonines de Santa Tecla perquè l’Ajuntament de Tarragona es desentengué d’organitzar-les.

La Colla Nova, de tota manera, ha de ser recordada pels seus èxits —el fet que actués en comptades ocasions els engrandeix encara més— i pel fet d’introduir uns components que són moneda corrent de les colles d’avui dia. Això darrer queda reflectit amb la determinació de disposar d’un local social. La Colla Nova va arrecerar-se a la Cooperativa Obrera Tarraconense el febrer del 1933, a canvi de la compra d’una acció, de 300 pessetes, i el lliurament de 15 pessetes mensuals.

El seu tarannà innovador també es fa patent amb la consulta del seu llibre d’actes, el primer conegut del món casteller. El llibre constata que s’hi va valorar el parer de tothom, atès que els dirigents eren escollits, o revalidats, en assemblea general. I també que van ser dels primers, si no els primers, a entendre els castells com una expressió lúdica que atresora valors d’identitat col·lec­tiva. La canalla i els grallers —aquests no n’eren components— eren els únics a ser gratificats. Així doncs, la formació va finir per no poder sumar prou adults tan entusias­tes i altruistes?

La Colla Vella, en canvi, va mostrar-se més pa­cient, ja que després del mal paper al Concurs de Tarragona l’any 1932 va salvar els mobles el 1933 i el 1934, i va ex­cel·lir el 1935, també amb l’inconvenient de no prodigar-se gaire, com la seva rival local. Se suposa que, en general a Tarragona, aquest factor es contrarestà amb el fet que els elements més destres s’enrolessin en colles d’altres poblacions, a banda que, en contraprestació, també se sumés l’ajut de cracs forasters en diades pròpies assenyalades. La Colla Vella de Tarragona, de fet, va entendre’s molt bé amb la seva homònima de Valls, almenys el 1934 i 1935.

La Colla Vella va completar el 4 de 7, el seu primer 3 de 7 alçat per baix i el 2 de 6, però va fracassar en el 5 de 7 —dos cops, «per por d’uns dels xanetes» (Dilluns 1933: BHMT)—, el 2 de 7 i el pilar de 5 —també dos cops— el 24 de setembre del 1933 al segon Concurs de Tarragona. El 23 de setembre del 1935 a les festes tarragonines de Santa Tecla va completar tots els castells de 7, és a dir el 3 de 7 alçat per baix, el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7 i el 2 de 7, els tres darrers, a hores d’ara, els primers del seu historial, i, a més, ja va intentar el 4 de 8. Qui sap on hauria arribat els anys següents si no hagués esclatat la Guerra Civil de 1936-1939!