Peculiaritats d’un període

La continuïtat dels castells al llarg del temps ha estat possible, en bona mesura, per la seva adaptació, per saber incorporar elements en sintonia amb els corrents en vigor. Aquesta sinergia, però, no ha suposat una modificació en el seu esperit, que s’ha mantingut intacte, sinó tan sols en la seva forma. Alguns dels elements que van saltar a la palestra durant la Renaixença han gaudit de tant d’èxit que encara són vigents avui dia. S’està parlant de la majoria de qüestions que venen a continuació.

Els castells carregats

La valoració actual dels castells tan sols coronats arranca del 4 de 8 que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va carregar a l’Arboç el 28 d’agost del 1932. Aquesta ressenya a la premsa de Valls del moment ho explicita, en referir-se a la joia entre el públic present, tant durant l’aleta com una vegada va consumar-se la llenya. El vistiplau col·lectiu es va traduir en el fet que no es produís cap temptativa de millorament, és a dir, de provar de descarregar el castell durant la mateixa exhibició, com era norma fins aleshores: «l’anxaneta va pujant, ja s’enfila pels dosos, ja és dalt traspassa i entretant aixecat son tendra brasset indicant que s’havia fet el quatre de vuit fa aixecar una tempesta honorosa de crits i picaments de mans i de peus com mai havien sentit i l’anxaneta baixa i es disposa a fer ho l’aixecador i de sobte quan més fort anava el castell, cau […]. Refent-se de la caiguda el poble esclatà en quatre o cinc ovacions seguides, els més exaltats agafen a [el cap de colla, Ramon Tondo Dilla] Rabassó i al [casteller arbocenc Toribi] Vallès [Badia] i els passegen triomfants per damunt del formidable cordó» (La Crónica de Valls 1932: ACAC).

El parer de donar per bo un castell tan sols carregat s’explica per dues raons. Primera, perquè almenys es veia l’aleta en el 4 de 8 després de molt de temps. La mateixa crònica anterior també va referir-s’hi a l’afegir que del «darrer castell de vuit de fa uns vinti set anys en pujaren quatre castellers, Rabassó [Ramon Tondo Dilla], [Albert] Parés [Güell], [Lluís] Bertran [Rius] i Roig [Josep Secall Garcia]». La dificultat de la construcció va continuar palesa perquè el descarregat a Montblanc el 9 de setembre del 1934 és l’altre castell de 8 de la Colla Vella de Valls de la dècada dels anys trenta del segle XX. I segona, allò que va reblar el clau, per la rivalitat extrema entre les colles de Valls i el Vendrell el 1932, perquè per primera vegada a la història feia perillar la supremacia de consuetud dels Xiquets de Valls. Aquesta és la successió dels fets que van precedir i condicionar l’aleta en el 4 de 8 el 1932 a la festa major de l’Arboç.

La Colla Nova dels Xiquets de Valls va completar el 3 de 7 i el 4 de 7 amb el pilar, mentre que la Colla Vella, de nou, el 3 de 7 i el 4 de 7 amb el pilar, i tan sols va carregar el 5 de 7, el súmmum en aquells instants, el 14 d’abril del 1932 a Valls. La Colla Vella va tornar a carregar el 5 de 7 el 23 de juny a la festa major de Valls. La Colla Nova, en canvi, es va anivellar amb la Colla Vella l’endemà, el 24 de juny, també a la festa major de Valls, quan hi aconseguí per fi el seu primer 5 de 7.

Al Vendrell van dir-hi ben aviat la seva perquè els faltava tan sols el 5 de 7 per igualar-se amb els Xiquets de Valls. Els Nens van reeixir amb el 3 de 7 i el 4 de 7, i els Mirons i els Caneles també amb el 3 de 7 i per primer cop amb el 4 de 7 amb l’agulla a la festa major del Vendrell, el 26 de juliol, per Santa Anna. Els mots següents de premsa expliciten el temor que es vivia a Valls davant de la progressió de la gent del Vendrell: «La majoria de castellers de Valls eren al Vendrell i quedaren sorpresos de veure com adelantaven aquella gent en l’art de fer castells. Per diumenge vinent té la colla vella acordat fer un fort assaig per anar els dies 7 i 8 [d’agost] ben preparats a Vilanova i Geltrú amb motiu de la festa major. Els aficionats vallencs ja comencen a impacientar-se; troben poc el cinc de set (que ja és molt) com a diferència amb els del Vendrell i volen veure en el palmarès casteller vallenc algun castell de vuit o alguna torre [dos] de set. Les colles tenen la paraula» (La Crónica de Valls 1932: ACAC).

En aquesta línia, la Colla Vella de Valls se’n va sortir amb el 2 de 6 net en un assaig a continuació de la festa major del Vendrell i va fer una passa gegant poc més endavant, el 8 d’agost a la festa major de Vilanova, tot encarant amb distinta sort dues construccions inèdites aquell temps, a més de mostrar allò millor que fins aleshores tenia al sac. La Colla Vella va completar a Vilanova, «amb gran sorpresa general i no menys admiració» (Joventut 1932: ACAC), «fins dels mateixos castellers que pujaven al castell» (La Crónica de Valls 1932: ACAC), el 3 de 7 alçat per baix, el primer de la Renaixença, i també va provar per primera vegada durant aquest període el 2 de 7, que va caure «quan l’aixecador ja estava posat i l’enxaneta era dalt a punt de traspassar», a banda de descarregar de nou l’any 1932 el 5 de 7 (Joventut 1932: ACAC).

Els Mirons del Vendrell van replicar dos dies després, el 10 d’agost, a la festa major de Llorenç del Penedès, amb el seu primer 5 de 7, el que els havia faltat per Santa Anna per igualar les dues colles vallenques. La Colla Nova de Valls tampoc no es va quedar enrere i va descarregar el seu primer 3 de 7 alçat per baix; per tant, es va anivellar de nou amb la Colla Vella de Valls, el 17 d’agost en un assaig al Portal Nou de Valls. La resposta de la Colla Vella va arribar el 15 d’agost a la Bisbal del Penedès amb el 4 de 7 amb el pilar i el 5 de 7 descarregats.

Amb aquests antecedents no estranya l’expectació que va despertar la trobada de les dues colles vallenques el 28 d’agost a la festa major de l’Arboç, i més si «es deia que aquelles aixecarien els quatre de vuit» (El Baix Penedès 1932: BPTB) i les del Vendrell «han fet ja les proves corresponents i tenen la seguretat de reeixirne» (El Baix Penedès 1932: BPTB).

La Colla Vella, com ja s’ha dit, va carregar un 4 de 8 a la primera ronda. El festeig de l’aleta va significar que la Colla Vella assegurés l’hegemonia de consuetud dels Xiquets de Valls amb altre èxit, encara que fos parcial. La por de no garantir el 3 de 7 alçat per baix recuperat a Vilanova i la Geltrú, l’únic que els vallencs tenien de més després que els Mirons del Vendrell també se’n sortissin amb el 5 de 7 a Llorenç del Penedès, va condicionar-ho. La Colla Vella va arrodonir posteriorment la seva participació amb el primer 2 de 7 descarregat de la Renaixença, una altra construcció absent des de feia molts anys, i el seu segon 3 de 7 alçat per baix —a la segona temptativa.

Els Mirons van contestar el 4 de setembre per la festa major de Torredembarra. Però infructuosament, ja que el 4 de 8 que van muntar «caigué en posar-se els quints, i ja no fou provat cap vegada més», mentre que el 3 de 7 aixecat per sota «es trabucà en treure el cap els segons, no tornant tampoc a provar-lo» (La Crónica de Valls 1932: ACAC). No va ser fins aleshores que a Valls van restar una mica més tranquils i això va permetre d’assegurar «que era un xic prematura la prova del castell de vuit pels vendrellencs» (La Crónica de Valls 1932: ACAC).

La valoració dels castells només carregats, de tota manera, encara va tenir el seu recorregut de consolidació. Així, es va aplicar inicialment tan sols en aquells que es van recuperar a l’Arboç el 1932 —el 4 de 8 i el 2 de 7— i en els seus superiors, encara que el criteri va ballar en un principi en el 2 de 7, potser perquè sí que es va des­carregar a l’Arboç, a diferència del 4 de 8. Per exemple, la Colla Nova de Valls descarregà el 5 de 7 a l’Arboç el 27 d’agost del 1933 després d’haver-lo carregat prèviament. El criteri, però, va acabar imposant-se sense distincions, tal com succeeix avui dia.

Un dels factors que va ajudar-hi va ser la inclusió en els reglaments dels concursos. Així, les bases del de Tarragona del mateix 1932 van determinar que «S’entendrà fet un castell en el moment que la enxaneta fassi amb la mà el senyal d’aleta, en quin moment una senyal marcarà el màxim de punts guanyats per el castell» i que «Tot castell que hagi puntuat no podrà repetir-se» (El Baix Penedès 1932: BPTB). Les bases del Concurs del 1933 també van dictar: «En el cas de caure un castell abans de fer l’aleta, la colla el podrà repetir» (El Temps 1933: ACAC).

El criteri, d’altra banda, va aplanar la recuperació de grans castells, perquè abreujava el camí de la seva realització total. Però també va suscitar inconvenients, com l’aparició de controvèrsies per la dificultat de discernir el carregament d’alguns de concrets. La primera, en el pilar de 6 que la Colla Nova de Valls va tirar durant la festa major de Vilafranca, el 31 d’agost del 1934. Encara avui dia no tothom coincideix en si es va carregar o no.

Els castells tan sols carregats, de tota manera, no devien tenir valor zero, com un intent, en el passat. O això insinuen alguns textos de Ramon Roca Vilà, un dels pocs i millors cronistes de la Primera Època d’Or —una crònica, per exemple, va ressaltar que «al tenerla hecha», és a dir, carregat, un 5 de 8 de la Colla Nova dels Xiquets de Valls el 23 de setembre del 1879 a Tarragona, «se cayó» (La Opinión 1879: BHMT)— i també, que la memòria oral preservés el record del darrer castell de 8 carregat de la Decadència, l’última mostra d’una fita habitual en la Primera Època d’Or, un 4 de 8, a Vilafranca el 1908.

Castells en torns individuals

L’hàbit d’alçar-se els castells en torns individuals i, per tant, que s’hagi d’escatir abans l’ordre de participació de les colles, també arranca d’aquests anys. Fins aleshores la norma era que es plantessin de manera simultània quan dues o més formacions es trobaven a plaça.

La iniciativa sembla que va sorgir de manera no premeditada el 15 d’octubre del 1930 durant la fira del Vendrell. L’antic casteller vendrellenc Emili Miró Fons va ressenyar-ne les circumstàncies: «Aquell dia actuaven les dues colles a la plaça Vella del Vendrell […]. Vet aquí, però, que, aquell dia, mentre la colla “dels Mirons” anava arranjant la pinya per fer el castell, en veure-ho un casteller “dels Caneles” va anar a avisar el cap de colla, l’Anton Xerta [Villoro, Anton Canela], dient-li que s’espavilés a organitzar el castell que volia fer, per així fer-los tots dos alhora, com era costum, i ell, que potser en aquell moment tenia alguna preocupació […], va contestar-li així: “Que el facin ells, i després el farem nosaltres”. D’aleshores ençà, en totes les actuacions […] es fan els castells després d’una colla l’altra, i fins i tot hom fa sorteig per saber a quina colla pertoca de sortir la primera» (Català i Roca 1981: II, 671). Això darrer situa l’actuació dels Mirons i els Caneles el 4 de setembre del 1930 a la festa major de Torredembarra com la darrera vegada que les colles del Vendrell van plantar els castells de manera simultània.

La resta de formacions no va trigar gaire a seguir la iniciativa dels vendrellencs. La regla tan sols va acabar no aplicant-se en els concursos de Tarragona del 1932 i 1933. Els Xiquets de Valls encara van obrar de manera simultània el 26 d’octubre del 1930 a la fira de Santa Úrsula de Valls, poc després de l’anada dels Mirons i els Caneles a la festa major de Torredembarra. Però ja van decantar-se pels torns individuals tan bon punt van iniciar la temporada següent, els dies 1 i 2 de febrer del 1931, en ocasió de les Decennals a llaor de la Mare de Déu de la Candela. A Tarragona també van creure-hi quan es van trobar en la disjuntiva: d’ençà que van coincidir les colles Vella i Nova dels Xiquets de Tarragona el 1932 a les festes tarragonines de Santa Tecla.

La novetat va triomfar perquè feia possible que es dirigissin totes les atencions i energies en un sol punt. Així, els espectadors van poder gaudir i determinar les característiques dels castells en tota la seva execució, per exemple, per discernir millor els moments de la carregada, per no haver de desviar la mirada perquè no se’n feien d’altres alhora. Les colles també van fer-se-la seva per poder manegar amb una dinàmica distinta, més folgada, el ritme, l’estratègia, la preparació o els descansos de les actuacions.

El vestuari casteller

L’abillament actual dels castellers de cada colla amb camises d’un mateix color és un altre dels elements que van incorporar-se durant la Renaixença per no marxar més. A partir d’aleshores les colles consideren una obligació el fet de presentar-se mudades i unifor­mades, i el color de la camisa ha esdevingut un signe d’identitat irrenunciable.

En aquesta línia, l’article primer de les bases del Concurs de Tarragona de l’any 1933 assenyalava: «s’entendrà per “colla”, als efectes de la seva participació al Concurs, tota agrupació castellera que actuï formant un nucli que no ultrapassi els 150 homes, sota una mateixa denominació i duent, com a distintiu, un mateix color de camisa» (El Temps 1933: ACAC).

L’èxit de les camises uniformades s’emmarca en la singularització de les colles un cop la rivalitat va deixar d’estar cenyida a la lluita ancestral entre dues formacions vallenques d’ençà de la fundació de colles a Tarragona i al Vendrell la tardor del 1926. La proposta, però, no va deixar de ser la recuperació d’un zel pretèrit. Del temps dels balls de valencians primaris, per tant, de quan aquests van vincular-se a entitats gremials. Els gremis, gestors dels elements dels seguicis festius durant diverses centúries, almenys des del segle XVI i fins a la seva abolició durant la primera meitat del segle XIX, van restar atents que no es lesionés el seu prestigi a causa d’unes robes desendreçades.

La uniformitat també és fruit de la voluntat de dignificar l’activitat castellera. L’acció es contextualitza en una revisió dels castells, per honorar-los, per entendre’ls ja com un element d’identitat cultural i, arran d’això, que es comencessin a superar determinats encotillaments socials d’antany. Cal recordar que antigament fer castells era sinònim de condició social baixa o popular, atès l’estatus de la majoria de castellers.

La influència dels esports

Aquí també va coincidir que les classes populars, insistim, els actors tradicionals dels castells, van abocar-se a la pràctica dels esports, on ja imperava la uniformitat de robes, durant el temps immediatament anterior a la Renaixença castellera i, alhora, que l’activitat castellera també adquirís millor rang perquè en certa manera també fou tipificada d’esport des de diversos altaveus d’arreu.

En relació a això darrer, casen aquestes línies del 1929 del vendrellenc Refran, suposadament el publicista i periodista Josep Ramon Blanch, Pepito Bello, molt qualificat i atent a l’actualitat castellera del moment: «les colles de castellers que ja haurien d’estar incorporades als centres de cultura física, i fomentades pels clubs d’esports», ja que «el “fer castells” entra de plé […] en les normes que, lliurement, regeixen la gran família esportiva. L’ésser un costum racial no l’exclou del cercle dels deports» (El Baix Penedès 1929: BPTB).

L’esport va introduir-se durant el segle XIX lligat al desenvolupament de la societat industrial i capitalista i als privilegis de la burgesia com a classe dominant. L’activitat va caracteritzar-se en els seus inicis perquè es realitzava de manera privada i elitista. No va ser fins al període entre 1918 i 1939, a cavall de la Primera i la Segona Guerra Mundial, el tram final del qual encaixa la Renaixença castellera (1926-1936), que van popularitzar-se la pràctica dels esports i la seva tipificació com a espectacle de masses (Santacana i Pujadas 1990: 19-31).

L’auge dels esports entre la població en general va acomboiar-se d’una atenció de la premsa —les publica­cions esportives i les seccions esportives a la premsa general també van prodigar-se aleshores— i de la fundació de multitud d’associacions, entitats o clubs. Aquest interès es va visualitzar en el fet que l’esport omplís estadis o que la seva pràctica s’estengués entre les classes populars i mitjanes, que fins aleshores n’havien estat excloses. És a partir d’aleshores que la classe treballadora va poder compaginar les seves obligacions laborals amb la vinculació a entitats de diversos caires, que proveïen tant de formació intel·lec­tual com de cultura física, pel fet que se li reduí l’horari laboral i, per tant, disposava de més temps lliure per assimilar allò que envejava de les classes dominants, la burgesia, entre d’altres. Les disciplines esportives que van triomfar tampoc no van resultar discriminatòries pel fet que no requerien grans despeses, a diferència de les que les elits havien cultivat fins aleshores. Entre d’altres, va sobresortir el futbol (Santacana i Pujadas 1990: 19-31).

La popularització del futbol a la pàtria dels Xiquets de Valls, per exemple, va seguir aquestes línies mestres. A Valls, l’esport i, entre les seves disciplines, el futbol, va arrelar amb prou força i antelació perquè els castells s’impregnessin de la formalitat i la simbologia de les robes esportives. Així, ja es documenten equips de futbol pocs anys abans de l’inici de la Renaixença castellera. El 1914, el Valls FC i el Club Sporting Hispania (Martín Caballero 2010: 367), i el Valls Deportiu i l’Atlètic Vallenc, respectivament, el 1921 (Diario de Tarragona 1921: BHMT) i el 1922 (Diario de Tarragona 1922: BHMT).

Primer a Tarragona i el Vendrell

Els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell van ser els qui van prendre primer la iniciativa d’uniformar-se, d’ençà de la seva aparició a la tardor del 1926. Els Xiquets de Tarragona van escollir camises de color blau clar. Els Nens del Vendrell, també blaves. De fet, tant uns com d’altres no van assolir-ho de manera impol·luta durant els primers temps perquè l’empresa era delegada a la inicia­tiva individual, és a dir, que cada casteller es proveïa pel seu compte, la rutina heretada d’antany. Les fotografies de les primeres actuacions dels tarragonins i vendrellencs palesen encara el garbuix de robes dels castellers, ja sigui pel desinterès o perquè no disposen de prou mitjans. Cal recordar dos elements que van dificultar-ho: l’objectiu pecuniari en els castells i la condició social de la majoria dels castellers de l’època. Els castells esdevenien un mitjà a través del qual gent humil intentava fer una mica de bossa i, per tant, d’entrada s’evitaven les despeses.

El testimoni del casteller vendrellenc Benet Rossell Pascual, l’Hereu Benet, fundador dels Nens del Vendrell, palesa l’avatar de les primeres camises uniformades al Vendrell: «aquelles camises [les dels components dels Nens del Vendrell el dia del debut el 1926 a la fira de Santa Teresa] les aportaren cada u pel seu compte perquè no hi hagué temps material ni cabals per pagar la roba i fer les camises en aquelles tres setmanes que separaven Santa Tecla [la celebració on van estrenar-se els Xiquets de Tarragona i que va esperonar la sortida dels Nens] de la fira vendrellenca» (Ferrando i Arroyo 1995: 239).

El tema va materialitzar-se amb tots els ets i uts quan la fita va endegar-se de manera col·lectiva, és a dir, quan va responsabilitzar-se’n la direcció de les colles. La gestió també va prosperar millor amb el mecenatge d’un prohom. Això va fer esvanir els recels d’uns i els problemes de butxaca d’altres. Així, el vendrellenc Joan Figueras Socias, l’Hereu Xenda, va costejar les primeres camises blaves que van uniformar completament tots els components dels Nens del Vendrell a primers del 1927. Els Cane­les, formació resultant de la divisió dels Nens la tardor del 1927, van estrenar camises roses per la festa major del Vendrell del 1928 gràcies a la generositat del músic vendrellenc i entusiasta dels castells Pau Casals Defilló. Els Caneles van passar-se al vermell a primers del 1932.

Al Vendrell van haver-hi més camises. Els Mirons, una altra divisió dels Nens que aparegué per la tardor del 1927, van continuar amb el blau dels primers Nens. Els Mirons van recuperar la denominació Nens la tardor del 1929 i van seguir vestint de color blau. Una divisió d’aquests Nens, la tardor del 1931, va expressar-se amb la reaparició dels Mirons, però ara amb camises rosades.

Això no és tot. Els Nens de Pau Trullà Borrut, Pau Xanaga, del 1934, també van triar el blau històric dels Nens. Els Nens que Pau Garriga Vidal, Pau Caio, i Francesc Inglès Camell, l’Inglès, van liderar el 1935 i els Mirons refundats el setembre del mateix 1935 també van decantar-se pel blau dels Nens fundacionals. Els Mirons, que van esdevenir els Castellers del Vendrell o Xiquets del Vendrell el 1935, i el 1936, els Nens, van canviar l’any 1935 el rosa pel vermell, el color que encara avui dia porten els Nens del Vendrell.

La camisa a Tarragona també va experimentar algunes variacions quan els Xiquets de Tarragona, que vestien camisa blau clar, van dividir-se en Colla Vella i Colla Nova el 1932. La Colla Vella va escollir el blau marí, i la Colla Nova, el lila.

Les primeres camises de Valls

Molta gent encara creu que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va ser la primera formació no només de Valls sinó també d’arreu que va reglamentar les seves robes arran de l’actuació del 4 d’agost del 1929 al Poble Espanyol de Montjuïc, en ocasió de l’Exposició Internacional de Barcelona. La força de la idea en l’imaginari col·lectiu rau en la transcendència de l’escenari. L’abast de l’Exposició Internacional va diluir el record de l’inici de la uniformitat a Valls en una jornada amb molt menys llustre un any abans, el 5 de febrer de 1928 al Masnou arran de la crida de la Societat Coral La Unió Masnouenca, més coneguda com La Calàndria. De fet, les camises del Poble Espanyol són també de les primeres robes uniformades dels Xiquets de Valls de les quals encara avui dia se’n sap més. L’entorn de la Colla Vella és qui més va entossudir-se en la preeminència de les camises de l’Exposició Internacional. L’assumpte de les primeres camises dels Xiquets de Valls, de tota manera, resultava complex perquè es presentava de manera críptica fins no fa massa, encara que molta de la informació havia estat més o menys sempre a l’abast. El pas del temps i la memòria selectiva van confegir-hi una trama boirosa.

Les camises que la Colla de Xiquets de Valls del període 1927-1929 va estrenar al Masnou eren de color vermell. La Colla Vella va abillar-se al Poble Espanyol amb camises rosa, el color que encara avui dia la caracteritza. El rosa sembla que es va escollir perquè s’assimilava amb el vermell; el rosa és un vermell clar. La tria del vermell també lliga amb el fet que sigui el predominant a l’escut municipal de Valls i, a més, l’antítesi del blau, aleshores el color dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, que van uniformar-se abans, el 1926, i que amb la seva aparició van trencar el monopoli històric dels de Valls en els castells.

El binomi vermell-blau, de fet, presenta molta càrrega simbòlica. El vermell i el blau són les dues cares d’una mateixa moneda. La vermella, la de la calor i la intensitat. La blava, la de la fredor, la reflexió i l’espiritualitat. A Tarragona i al Vendrell, amb tot, sembla que van optar pel blau per motius més banals. El blau és un color sofert, encara esdevé el de moltes robes de treball, i, per tant, present a molts armaris de la classe treballadora, la condició social dels castellers d’antany. Això casa amb el fet que, com s’ha dit més enrere, la uniformitat a Tarragona i al Vendrell es va deixar a les mans de cada casteller en un principi.

El mecenatge de prohoms també apareix en l’adquisició dels primers uniformes dels Xiquets de Valls. D’una banda, se cita la intervenció de Joan Casas Bofarull, l’Avellanetes, empresari industrial i polític de trajectòria dilatada, tant en les camises del Masnou de 1928 com en les del Poble Espanyol de 1929. L’Avellanetes va accedir als càrrecs de tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Valls i president de la Comissió Municipal de Festes el 3 de juny de 1927, i, després de dirigir l’Ajuntament de sotamà, al d’alcalde el 20 d’abril de 1929, funció que exercí fins al 25 de febrer de 1930. L’Avellanetes també figura en una altra empresa de dignificació de l’activitat castellera en aquell temps. A la sessió del 29 d’agost de 1929 de l’Ajuntament de Valls, presidida per ell com a alcalde, es va prendre l’acord de batejar la plaça de la Font de la Manxa amb la denominació de Xiquets de Valls. La descoberta de la placa va tenir lloc el 28 d’octubre del 1929 per la fira de Santa Úrsula. La plaça de la Font de la Manxa va recuperar la denominació d’Enric Prat de la Riba l’any següent, durant la sessió del 20 de juny del 1930, amb Joan Casas Bofarull ja fora de l’alcaldia. Aleshores, el consistori va traspassar la distinció als Xiquets de Valls batejant com a carrer dels Castells un vial a tocar del Pati, a proposta dels regidors Tomàs Caylà Grau, Pau Mercadé Queralt i Joan Monné Vidal.

De l’altra, Josep Cusiné Esclasans, un prohom i afec­cionat de Vilafranca del Penedès. Aquest va avançar els diners per a l’adquisició de les camises del 1929. Cusiné, ja s’ha dit, va manegar la participació de la Colla Vella a la festa major de Vilafranca del Penedès aquell temps i va vincular-se a la Penya Els Castellers, de Vilafranca.

La Colla Nova dels Xiquets de Valls també va decantar-se pel color vermell des de bon principi, el color també de qui avui dia reivindica la seva herència, la Colla Joves Xiquets de Valls. Les seves primeres camises van estrenar-se el 29 de juliol del 1930 a la festa del carrer de la Cort de Valls.

La camisa en d’altres poblacions

El rosa també va ésser el color de la Penya Els Castellers de Vilafranca. No estranya per la seva afinitat amb els Xiquets de Valls. Recordem que es tracta del col·lectiu que va acomboiar la Colla Vella al Poble Espanyol el 1929, el dia que aquesta darrera va debutar amb la camisa rosa, i que el vilafranquí Josep Cusiné Esclasans, de la mateixa Penya Els Castellers, va avançar els diners per adquirir la roba per als Xiquets de Valls. Els Xiquets de Barcelona també van vestir vermells, com els actuals Castellers de Barcelona. La seva tria també lliga amb Valls, perquè s’enorgullien que molts dels seus components provinguessin d’aquesta població. La Colla del Club d’Esports del Vendrell va vestir camises blanques.

L’èxit de les camises uniformades i el fet que no en disposessin tots els castellers, d’altra banda, també van motivar l’ús de braçals distintius en els concursos.

Els concursos

Els fonaments dels concursos també cal buscar-los durant la Renaixença castellera. Si l’aparició de colles a Tarragona i el Vendrell va incentivar la recuperació dels castells, la seva tipificació com a esport va conduir que es traspassessin o es reconeguessin conceptes esportius en els castells, entre els quals la fórmula competitiva dels concursos. Aquests mots a la premsa de Valls, l’estiu del 1932, palesen aquest context: «Són doncs ja set les colles que actualment existeixen, dues a Valls [Colla Vella i Colla Nova], tres al Vendrell [Mirons, Caneles i Nens] i dues a Tarragona [Colla Vella i Colla Nova]. Ara ja fora interessant veure un torneig de colles tal com es fa en altres esports» (La Crónica de Valls 1932: ACAC).

L’il·lustre músic vendrellenc Pau Casals Defilló va ser el primer a proposar-ho, l’any 1927 per la festa major del Vendrell. Aleshores va postular-se per recompensar l’enfrontament de les colles del Vendrell en pròpia plaça mitjançant el format d’un concurs. El nom d’aquest gran entusiasta dels castells, de fet, se cita almenys en tres dels quatre concursos de la Renaixença.

La proposta, però, es va materialitzar primer a Tarragona, els anys 1932 i 1933, a l’entorn de la festa de Santa Tecla i oberta a formacions d’arreu. Bé, el primer —i anterior— concurs de la història es va desenvolupar el 24 de setembre del 1902 a la plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella de Barcelona, organitzat per la Federació Gimnàstica Espanyola, i hi van competir les dues colles de Xiquets de Valls del moment, la Vella i la Nova de l’Escolà.

Diversos asos van afavorir que l’empresa reeixís a Tarragona. Primer, que la seva plaça de braus permetés reunir milers d’assistents i, com que es tractava d’un recinte tancat, per tant, la possibilitat que aquests aportessin cabals per sustentar-la econòmicament en poder-los fer passar abans per taquilla. Segon, el suport de distintes institu­cions polítiques, econòmiques i socials, i dels comerciants i industrials locals. Tercer, la seva condició de capital castellera, en bona part per la seva condició de capital provincial administrativa i política, i que es visualitza per haver acollit enfrontaments castellers sonats ja des d’antany, és a dir, en el marc de diverses de les millors gestes pretèrites. I quart, la neutralitat de Tarragona, tant pel factor anterior com per la menor progressió de les colles tarragonines del moment. El 1932 i el 1933 les colles Vella i Nova dels Xiquets de Tarragona no es disputaven el lideratge del món casteller, com sí que ho feien les colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls i els Mirons del Vendrell.

El 1932 a Tarragona

Les set colles amb més projecció del moment van inscriure’s al concurs que el Patronat Pro-festes de Tarragona va organitzar el 2 d’octubre del 1932 a la plaça de braus de Tarragona. De Valls, les colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls; del Vendrell, els Nens, els Mirons i els Caneles; i de Tarragona, les colles Vella i Nova dels Xiquets de Tarragona. A l’hora de la veritat, les tres formacions vendrellenques van incomparèixer com a mesura de protesta per la detenció, per motius polítics, del dirigent rabassaire vendrellenc Pau Padró Cañellas, Pau de la Sagna. Qui sí que no va declinar d’acudir-hi va ser el vendrellenc Pau Casals Defilló, que exercí de president del jurat.

Un gran contingent d’afeccionats tampoc no va perdre’s la diada, molts vinguts d’arreu. La premsa va quantificar el nombre d’espectadors entre 8.000 i 14.000. Les fotografies, de fet, palesen que gairebé es va omplir la graderia. L’arena no, perquè estava restringida als castellers participants. Aquest delit per presenciar la diada també s’entén perquè, almenys, els entusiastes de Valls i Vilafranca del Penedès van organitzar un tren especial per no perdre-se-la i els d’Igualada i Vilanova i la Geltrú, un òmnibus. L’èxit de convocatòria, però, no va impedir que l’empresa esdevingués deficitària.

Les bases que van regular la diada van contemplar la realització d’una dotzena de construccions entre el 3 de 6 aixecat per sota i el 3 de 8. En destaca la mateixa puntuació del 3 de 7 aixecat per sota, el 2 de 7, el pilar de 6 aixecat per sota i el pilar de 6. Això s’emmarca en la mitificació i la recent recuperació d’algunes d’aquestes construccions. Uns altres punts van ser la limitació dels efectius de cada colla a un centenar, la impossibilitat dels ajuts mutus o a càrrec de la gent del públic, la valoració dels castells només carregats —encara que amb una penalització del 25%, el percentatge més alt de la història— i la impossibilitat de tornar a provar els castells carregats.

Les bases no van acontentar tothom ja de bon principi. Així, van modificar-se des de la seva publicació, deu dies abans de la diada, i encara a la mateixa plaça de braus. A la plaça, sobretot, per afavorir la consecució del 4 de 8, el sostre del moment i que al final va faltar. L’organització va pretendre transigir en l’ajut a les colles, tant per part d’altres castellers com per la gent del públic, per tal d’ajudar que la Colla Nova de Valls se’n sortís, i també va valorar el sol fet de posar-hi els dosos.

Les quatre formacions participants van classificar-se en aquest ordre. La Colla Vella de Valls va reblar la seva condició de líder i va endur-se’n la victòria havent descarregat el 3 de 7, el 3 de 6 alçat per baix, el 2 de 7 —després d’una temptativa frustrada—, el 5 de 7 i el pilar de 5. La Colla Nova de Valls va ocupar la segona posició amb els mateixos registres, tret del 2 de 7 que tan sols va carregar, i va intentar sense sort el 4 de 8. La Colla Vella de Tarragona va situar-se tercera amb el 3 de 7 carregat i el 4 de 7, el 2 de 6 i el 3 de 7 alçat per baix descarregats. La Colla Nova de Tarragona va obtenir el darrer lloc després de descarregar tan sols el 3 de 6 alçat per baix i el 2 de 6.

El segon a Tarragona el 1933

El 24 de setembre del 1933 el Patronat Pro-festes de Tarragona organitzà un altre concurs a la plaça de braus de Tarragona. El músic vendrellenc Pau Casals Defilló va repetir en el càrrec de president del jurat. De públic, però, n’hi va haver menys que en l’edició anterior, en bona part per culpa del temps plujós de la jornada. Aquesta circumstància va condicionar que el resultat econòmic esdevingués encara molt més negatiu i, per tant, que aquest factor influís en el fet que ja no es convoqués l’any següent. La desconsideració del govern municipal per la festa de Santa Tecla, a causa del seu caràcter reli­giós, també devia tenir molt a veure en la no continuïtat de la convocatòria el 1934. L’Ajuntament va preferir invertir les energies en d’altres esdeveniments del calendari i, així, l’any 1934 ni tan sols va programar castells en els instants habituals, els dies 22, 23 i 24 de setembre.

Les bases van contemplar uns altres elements en aquesta ocasió. Els castells carregats no van suportar cap penalització. La voluntat de veure alguna gran construcció es va materialitzar aquesta vegada en el fet que per proclamar-se vencedor s’havia d’aconseguir el 4 de 8 o el pilar de 6. A l’hora de la veritat, el pla va funcionar, ja que la Colla Nova de Valls va completar el 4 de 8. Els castells no van quantificar-se en punts, sinó en pessetes, que, és clar, n’eren el premi econòmic, i se sumaven al que atorgava la classificació en un dels tres primers llocs. Les colles van continuar limitades pel que fa al nombre de components i en la possibilitat d’ajudar-se entre elles, tret que sorgissin situacions de perill. Sí que es va permetre, però, que els afeccionats fessin pinya. La condició d’afeccionat s’evidenciava pel fet de no vestir camisa uniformada.

Aquestes bases tampoc no van restar alienes a la polèmica. La valoració distinta del 3 de 7 aixecat per sota, el 2 de 7 i el pilar de 6 (valien igual en l’edició anterior) no va agradar a la Colla Vella. El 3 de 7 aixecat per sota va situar-se en un estadi proper a l’actual, entre el 5 de 7 i el 2 de 7. La inclusió del 2 de 7 en el grup dels «castells superiors», però amb una puntuació menor que el 4 de 8 i no en els necessaris per endur-se la victòria van provocar que la Colla Vella de Valls declinés de participar-hi. Aquí els de la camisa rosada van defensar els seus interessos, perquè tenien més possibilitats amb el 2 de 7 que amb el 4 de 8. El 1933 encara van descarregar dos 2 de 7, un a Valls el 24 de juny i l’altre a la Bisbal del Penedès el 15 d’agost, i en van carregar un a l’Arboç, el 27 d’agost. Però també esdevé consistent la seva argumentació del major valor del 2 de 7 perquè aquest s’havia perdut abans que el 4 de 8 durant la Decadència. La Colla Vella de Valls també va disgustar-se perquè l’organització no reservava cap remuneració econòmica en cas de suspendre’s l’esdeveniment a darrera hora, per la previsió de rescabalar les colles de les despeses de desplaçament i grallers.

Les quatre colles participants van classificar-se en aquest ordre. La Colla Nova de Valls va obtenir el primer lloc, havent descarregat el 5 de 7, el 4 de 8, el 2 de 7, el 3 de 7 alçat per baix, el 4 de 7 amb el pilar i el pilar de 5 alçat per baix. Els Mirons del Vendrell, el segon lloc, després d’obtenir els mateixos registres que la Colla Nova de Valls, tret de la diferència molt substancial del 4 de 8, que va fer decantar la balança, perquè els va caure la vegada que van provar-lo. Els Mirons van descarregar el 5 de 7, el 3 de 7 aixecat per sota, la torre de 7, el 4 de 7 amb l’agulla, el 3 de 7 i el pilar de 5. La Colla Nova de Tarragona va quedar en tercer lloc, tot descarregant el 5 de 7 —a la segona temptativa—, el 3 de 7 alçat per baix, el 4 de 7 i el 3 de 6 alçat per baix, i carregant el pilar de 5; també va provar dos cops el 2 de 7 i un el 4 de 7 amb l’agulla. La Colla Vella de Tarragona, el quart lloc, en haver descarregat el 4 de 7, el 3 de 7 alçat per baix i el 2 de 6; va fracassar en el 5 de 7, el 2 de 7 i dues vegades en el pilar de 5.

Les dues edicions del Concurs de Tarragona van tenir un serrell final un mes després a Valls, el lloc d’origen de les dues colles vencedores, a l’entorn de la fira de Santa Úrsula. Una representació de l’organització va desplaçar-s’hi per lliurar la faixa d’honor, amb brodats de seda, a les colles guanyadores; l’enxaneta de la colla podia lluir-la fins a la convocatòria següent.

A Vilafranca del Penedès el 1935

La diada de Sant Fèlix del 1935, el 30 d’agost, a Vilafranca del Penedès, també es va reglar sota la fórmula d’un concurs. Les seves bases van maldar per assegurar la construcció dels millors castells del moment. Així, van estipular que s’havia d’assolir el pilar de 6, el 2 de 7, el 4 de 8 o el 3 de 8 per aspirar a la victòria, els únics castells, a més, que puntuaven. La conceptualització distinta, més positiva, dels castells carregats també en sobresurt. Els castells carregats no es van valorar amb uns punts fruit d’una penalització per la caiguda. Els descarregats, en consonància, es van premiar tan sols amb uns punts més.

La Colla Nova de Valls va ocupar la primera posició després de descarregar el 4 de 8 i el 2 de 7. La Colla dels Xiquets del Vendrell, liderada per Joan Julivert Nin, Jan Julivert, que va reunir bona part dels castellers abans en els Mirons i que va haver de renunciar a la denominació Nens perquè l’emprava un altre col·lectiu, quedà segona, per haver carregat la torre de 7 i el 4 de 8. La Colla Vella de Valls va ocupar la tercera posició i última després de no sortir-se’n amb el 4 de 8, el 2 de 7 i el pilar de 6. Els de les camises rosades, a més, van sortir de la plaça amb zero punts, perquè el 3 de 7 alçat per baix i el 5 de 7 que van completar no n’aportaven cap.

El quart a Barcelona el 1936

La Casa del Penedès de Barcelona, que aplegava penedesencs veïns de Barcelona, va dur a terme la seva Segona Festa Major Penedesenca-Dia­da de les Comarques el 14 de juny del 1936 al Poble Espanyol de Montjuïc (Barcelona), sota el patronatge de la Junta de Museus de Catalunya, que tenia cura de l’indret, i la Federació Comarcal de Catalunya, l’entitat on s’arrecerava l’associació penedesenca i d’altres del seu perfil.

Van endegar-s’hi tres competicions de manifestacions tradicionals al Penedès: el concurs Casa del Penedès de castells, el Generalitat de ball de bastons i el Pau Casals de grallers. Les tres convocatòries, però, es van circums­criure a la participació de formacions penedesenques. Així, tan sols van concórrer al concurs de castells les dues colles vendrellenques existents aleshores: els Nens, abans els Xiquets del Vendrell, que comandava Joan Julivert Nin, Jan Julivert, i els Mirons. En aquella ocasió també estava previst que el músic Pau Casals Defilló presidís una vegada més el jurat, però finalment el també vendrellenc Joan Ferret Navarro, aleshores diputat a les Corts de Madrid, va ostentar el càrrec.

Les bases van contemplar l’assalt de gran part de les millors construccions en el punt de mira de les colles del Vendrell: el 3 de 7, el pilar de cinc, el 5 de 7, el 3 de 7 aixecat per sota, la torre de 7 i el 4 de 8. Els Nens van vèncer perquè van descarregar tots els castells citats, a excepció del 4 de 8: la torre de 7, el 3 de 7 aixecat per sota, el 5 de 7, el 3 de 7 i el pilar de 5. Els Mirons van completar el 4 de 7 amb l’agulla i el pilar de 5.

L’ús de recursos publicitaris en els castells

La implicació d’elements de sectors socials fins aleshores aliens va conduir a una modernització de la dinàmica dels col·lectius castellers en una qüestió tan bàsica com és la seva promoció. La seva familiaritat en la instrucció, la comptabilitat i l’administració de recursos materials es va traduir en el fet que les colles apostessin per unanimitat de proveir-se d’eines formals per publicitar-se, és a dir, en l’inici d’una incipient organització administrativa. Aquí cal recordar l’escolarització baixa entre el poble ras antany i la condició humil de la majoria dels castellers d’abans. A saber, que és d’aleshores ençà que les colles van deixar de dirigir-se als responsables de contractar-les amb cartes escrites amb papers dels cafès on es reunien, que amb sort s’acompanyaven de fotografies de castells realitzats, sinó amb cartes amb capçalera personificada, targetes i díptics.

Si la Colla Nova de l’Escolà ja va comptar amb un paper propi a les acaballes de la Decadència, la seva hereva, la Colla Nova dels Xiquets, també ho feu des del 1932. El paper de la Colla Nova de l’Escolà va incloure a la capçalera l’adreça de la formació i una fotografia del 4 de 7 al passeig dels Caputxins el 1918. El de la Colla Nova, quatre castells plantats per la Candelera del 1931.

Al Vendrell, però, van arrodonir l’estratègia els anys 1934, 1935 i 1936 amb l’encàrrec d’uns díptics. El del 1934, dels Mirons, recull una fotografia amb l’intent del 4 de 8 al Concurs de Tarragona el 24 de setembre del 1933 —el sostre de la formació—, un text explicatiu, l’adreça i els mèrits de la formació. Els Mirons van combinar aquest document amb l’edició d’unes targetes postals amb la mateixa imatge i un text amb la intenció de concretar una exhibició personalitzada a la població d’actuació.

La circumstància que el gruix dels Mirons esdevinguessin els Xiquets del Vendrell el 1935 va suscitar que aquest col·lectiu edités un díptic similar el mateix any, però que recollís el canvi de denominació. El 1936 se n’edità un tercer amb la reproducció a la portada del 4 de 8 carregat a Sant Salvador (el Vendrell) el 8 de setembre del 1935 i, a la contraportada, la torre de 7 descarregada el 31 d’octubre del 1935 a Girona. Al Vendrell disposaren de paper de carta i de sobres personalitzats el 1935 i 1936.

Els Xiquets de Barcelona també disposaren d’una targeta des de la primera temporada, el 1932. La Colla Nova dels Xiquets de Tarragona va editar el 1934 un paper amb la fotografia del 5 de 7 al Concurs de Tarragona del 1933. I la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el 1935 un paper amb un dibuix d’un 2 de 7 a la plaça del Blat de Valls.

Castells i política

El fet que bona part de la Renaixença transcorregués durant la Segona República, temps d’efervescència i radi­calitat política, i que els castells mobilitzessin quantitats ingents d’individus van condicionar que aquests no restessin al marge dels accents i les intencionalitats polítiques. Aquesta dinàmica es reconeix clarament a Valls, amb la recuperació de les etiquetes polítiques antagòniques de les colles en el passat a causa de l’extracció social i professional de molts dels castellers d’antany, pagesos i menestrals.

Aquest factor darrer i el fet que la tendència política d’alguns capdavanters de la Colla Nova s’acoblés amb l’oficialitat del temps de la República van suposar que reeixissin les maniobres per qualificar la Colla Vella de monàrquica i conservadora, i la Colla Nova, de republicana i liberal d’ençà de la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931. L’assumpte no esdevé banal. L’afinitat política amb els organitzadors de les diades castelleres va influir en la contractació de colles aquell temps. Algunes passes en fals o la timidesa dels capdavanters de la Colla Vella i els majors recursos i contactes de l’entorn de la Colla Nova també van apuntalar l’etiquetatge polític.

Resulta xocant, però, comprovar que la Colla Nova sigui l’hereva de la Colla Nova de l’Escolà i que aquesta provingui de la Colla de l’Escolà, una escissió de la Colla Vella a cavall del 1894 i 1895, capitanejada per Anton Fàbregas Mialet, Anton de l’Escolà, el qual, també amb galons, va professar i defensar la causa carlina.

Així, els Xiquets de Valls de la Colla Nova van ser proclamats «liberalíssims» perquè festejaren la proclamació de la Segona República amb castells a casa el 19 d’abril del 1931 (Lluita 1931: ACAC). I tres dirigents de la Colla Vella, Ramon Tondo Dilla, Gravat de Rabassó, Pere Poblet Soler, Peret Poblet, i Lluís Jové Cucurull, Lluís del Quinto, van haver de desmentir poc després, l’estiu del mateix 1931, la brama, estesa des de la Colla Nova, que «nostra colla esta formada per una vintena d’homes monàrquics, esquirols i enemics de la República». Sense gaire sort, van haver de proclamar que a la «nostra colla hi cap tothom que vulgui fer castells i sotmetres a la direcció de la mateixa, sense mirar per res si perteneix a l’esquerra ni a la dreta, solament volem que pels seus actes no comprometi els companys en alguna festa major» (La Crónica de Valls 1931: ACAC).

Dues jornades acaben d’expressar la fortuna d’aquests adjectius polítics en l’imaginari col·lectiu. Una per a cada formació. D’una banda, la del segon aniversari de la proclamació de la República, el 14 d’abril del 1933, a Valls. La Colla Vella també va ser-hi convidada, però no hi va concórrer. La Colla Nova sí, tot i adonar-se de les raons que generaria per la coincidència de la diada en aquella ocasió amb la del Divendres Sant. La reacció distinta de la premsa local palesa el debat per la seva assistència. La premsa amiga va defensar-ho per ratificar la condició de «colla republicana de castells, la colla del poble, la colla “nova”» (Treball 1933: ACAC). Un article a la premsa conservadora (el seu títol, «Els castells contra Déu», és ja molt contundent), en canvi, va criticar-ho: «els xiquets de Valls per deshonra de la generació actual, consumaran el simbòlic deïcidi, poc a poc el castell anirà pujant tal com devia aixecar-se la creu del Calvari» (Joventut 1933: ACAC).

De l’altra, la concurrència de la Colla Vella al míting de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) el 30 de juny del 1935 a l’estadi de Mestalla de València. Els promotors, l’agrupació vallenca de la CEDA, no obstant això, van pensar primer en la Colla Nova, perquè consideraren que hi assegurava el 4 de 8, però finalment no hi van lligar el tracte.

La documentació d’actuacions castelleres en esdeveniments institucionals o privats també expressa el valor del factor polític aquells anys. Un element, però, que també es reconeix en d’altres èpoques, també en l’actual. En la majoria d’aquestes ocasions es van recordar dels castells per recórrer a la vella estratègia d’instrumentalitzar clixés populars per guanyar-se l’opinió general o redundar la pretesa acceptació del règim imperant.

Així, les colles van fer-se un forat en les commemoracions de la proclamació de la Segona República. Els Xiquets de Tarragona, a Tarragona. Els Xiquets de Valls, a Valls; també els van requerir a Madrid, però no es va materialitzar l’oferiment. La gent del Vendrell, a Barcelona. Els Xiquets de Barcelona, també a Barcelona, a més de commemorar la diada de l’11 de setembre també a Barcelona, entre d’altres llocs, davant del monument al conseller en cap Rafael Casanova. Els Xiquets de la Torre, a Torredembarra. La Colla Vella no va viatjar a Vilanova i la Geltrú el 2 d’agost del 1931, per participar a la festa major, sense que els seus membres votessin al referèndum de l’Estatut d’Autonomia per complir com a «bons catalans» (La Veu de Catalunya 1931: AHCB).

D’altra banda, la Colla Vella i els Mirons del Vendrell van traslladar-se al Poble Espanyol de Barcelona el 25 de setembre del 1932 per honorar la visita del president de la República, Manuel Azaña, amb el text aprovat a les Corts de Madrid de l’Estatut d’Autonomia. La Colla Nova no va intervenir-hi, però, en sintonia amb el seu color polític, va oferir-s’hi amb el concurs dels seus castellers de franc. La Colla Nova de Valls va festejar el 8 de setembre del 1933 la inscripció al Registre Civil de la Pobla de Montornès del primer infant de la població a qui no va administrar-se el sagrament del baptisme, almenys aquells anys; la colla ja es trobava a la Pobla contractada per als actes de la festa major. A més, les colles de Tarragona, el Vendrell i Valls havien d’assistir la tarda del diumenge 19 de juliol del 1936 a la cerimònia inaugural de l’Olimpíada Popular a l’Estadi de Montjuïc (Barcelona), un esdeveniment en resposta als Jocs Olímpics organitzats aquell any a l’Alemanya nazi.

L’ofici dels castellers també va fer barrejar els castells amb la política. La detenció del líder rabassaire vendrellenc Pau Padró Cañellas, Pau de la Sagna, els darrers dies de setembre del 1932, ja s’ha dit, va motivar la incompareixença de les tres colles vendrellenques (els Nens, els Mirons i els Caneles) al Concurs de Tarragona i la trobada de les tres formacions poc més endavant a la fira de Santa Teresa del Vendrell. Això s’explica perquè molts castellers del Vendrell eren pagesos i alguns d’aquests tenien lligams amb el moviment rabassaire.

ELS MILLORS CASTELLS DE LA RENAIXENÇA

Iniciatives locals

A banda de Valls, Tarragona i el Vendrell, en d’altres localitats els veïns també van sadollar-se en instants festius aixecant castells per compte propi. Però sense assegurar sempre una continuïtat en el temps i un nivell estable, almenys, en castells de 6 pisos. La Penya Els Castellers de Vilafranca del Penedès, ja vista, és un cas. Alguns d’altres, no tots, es presenten a continuació. La iniciativa s’ha dibuixat en els nostres dies amb la constitució d’una colla amb tots els ets i uts en alguns d’aquests municipis. La fórmula primigènia s’ha preservat amb alts i baixos a Llorenç del Penedès.

Barcelona (barri de Gràcia). A l’antiga vila de Gràcia (Barcelona) va revivificar-se el 1932 la tradició quasi ininterrompuda des de la meitat del segle XIX de crear una colla mitjançant l’aplec d’elements originaris de l’àrea tradicional castellera, el Camp de Tarragona i el Penedès. La formació, que va denominar-se Xiquets de Barcelona, es va estroncar per l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939, encara que va donar els seus darrers senyals de vida durant el conflicte bèl·lic en alguns festivals benèfics. Les imatges a l’abast evidencien que no va passar dels castells de 5 i el pilar de 4. La formació es va expressar a Barcelona, a les festes majors de Gràcia i d’altres barris de Barcelona, i a les commemoracions del 14 d’abril, l’aniversari de la proclamació de la Segona República, i de l’11 de setembre del 1714.

La Bisbal del Penedès. Els veïns van gaudir durant la Renaixença contractant colles forasteres, del Vendrell i Valls, a les quals no van regatejar mai el seu suport. Però també van constituir la colla dels Xiquets de la Bisbal el 1935, seguint la tradició d’antany de plantar castells per pròpia iniciativa. L’actuació excepcional d’aquesta formació el migdia de la festa major del 1935, quan van completar el 4 de 6 amb l’agulla, el 3 de 6, la torre de 6, el pilar de 4 i van intentar de pilar de 5, fa pensar on haurien arribat si no arriba a esclatar la Guerra Civil de 1936-1939.

L’Espluga de Francolí. Les restes de la Colla de Cal Biel, l’agrupació que va reunir els afeccionats espluguins a cavall dels segles XIX i XX, encara va donar algun senyal de vida durant la Renaixença. Almenys el 1930 va plantar un pilar de 4 testimonial davant de la Casa de la Vila el 30 de juliol després de l’ofici de festa major. Molt millor va pintar el 1931, ja que un grapat de castellers de la Colla Vella de Valls, la formació forastera abans amb més tradició a l’Espluga, i uns veïns van revivificar la fórmula universal antiga d’ajuntar-se locals i Xiquets de Valls.

Llorenç del Penedès. La fundació dels Nens a la veïna localitat del Vendrell el 1926 va suposar que un gruix significatiu de veïns se submergissin en els castells en els rengles de les colles vendrellenques. Això darrer, però, no va impedir que els joves de la població s’espavilessin per si sols a la festa major, com d’ençà de finals del segle XIX, durant el període de la Renaixença, almenys el 1928.

Sant Jaume dels Domenys. Els veïns també van plantar castells per la festa major durant la Renaixença, almenys se sap amb certesa el 1933 i 1934, com ja havia ocorregut en ocasions durant el segle XIX.

Santa Oliva. Els veïns van bastir castells durant la Renaixença, i també en períodes anteriors. Aquí, a més, es van formar dos bàndols rivals, la Colla de Cal Morles i la Colla de Cal Fuster, és a dir, els parroquians de dos cafès relacionats amb tendències polítiques confrontades.

Solivella. La tradició de reunir-se els locals per construir castells va esvanir-se durant la dècada dels anys trenta, segurament el 1934, tot i que encara va rebrostar algun cop puntual posteriorment. La constitució del grup de Falcons Heralds de Crist el 9 de setembre del 1934 a Solivella, adscrit a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fundada el març del 1931, devia tenir-hi molt a veure. Amb el vistiplau dels elements religiosos i benestants, els Falcons van reformular a la població l’hàbit d’enfilar-se els uns damunt d’altres.

El projecte pedagògic de la Federació de Joves Cristians va incorporar la pràctica regular de cultura física, tot compartint la idea que l’esport contribuïa a l’equilibri intel·lec­tual, i es realitzava una gimnàstica que es va anomenar de «conjunts» i que contenia l’execució àgil i sincronitzada de petites construccions humanes, entre d’altres exercicis. Els col·lectius practicants d’aquesta gimnàstica «de conjunts» van rebre el nom de «Falcons».

Torredembarra. Un grapat de veïns van atrevir-se a reviure els Xiquets de la Torre de finals del segle XIX el matí de la festa major del 1926. Hi ha imatges que recullen un castell de quatre pisos, sense la intervenció de cap infant o adolescent. Aquests afeccionats potser van tornar-hi almenys el 1927 i 1928, i, amb tota seguretat, el 14 d’abril del 1932, l’aniversari de la Segona República. La iniciativa no va tenir més vida perquè a Torredembarra van centrar-se a aconseguir —i van reeixir-hi—una diada castellera de primer nivell el migdia de la festa major.

Col·laboracions i traspassos entre colles

Els castells van sorgir per l’esvaniment dels quadres dansats i, paral·lelament, per la potenciació de l’apartat de les construccions humanes en els balls de valencians. Aquest procés va incentivar-se a cavall dels segles XVIII i XIX mitjançant la rivalitat de dues colles de valencians molt potents, la de Pagesos i Menestrals de Valls, que més endavant van esdevenir de Xiquets de Valls. Els dos col·lec­tius van excel·lir-hi per competir en l’exercici de les destreses castelleres, però també pel xoc de dos esquemes mentals, arran de les diferències laborals, socials o polítiques dels integrants dels dos col·lectius en acció, pagesos i menestrals.

Les dues colles de Valls, que han rebut distints noms en el transcurs del temps, també van fer grans els castells perquè projectaven i extrapolaven les seves pugnes també fora de Valls. Això darrer va conduir al fet que elements d’arreu s’enrolessin en els seus rengles i, per tant, la pos­sibilitat d’identificar-hi elements no vallencs.

Aquesta regla, però, es va començar a tòrcer amb l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell el 1926, perquè no van néixer amb la voluntat de mobilitzar-se per sortir del pas en pròpia plaça, sobretot els dies de festa major, com tantes iniciatives locals d’arreu de fins aleshores, sinó amb la competitivitat i la projecció de les colles de Valls. És aleshores que van apuntalar-se les bases del simbolisme, la identitat i la rivalitat que regeixen les colles d’avui dia, que confereixen tant de valor al color de la camisa i a la pertinença a una determinada formació que no contempla les col·laboracions, és a dir, la participació castellera d’un si no és en la seva colla.

L’assimilació d’aquest concepte queda palesa perquè se’n va deixar constància per escrit en aquesta mateixa època, al punt segon de les bases del Concurs de Tarragona del 1932: «Cap casteller ni cap individu de fora la colla podrà ajudar per cap motiu a altres que no sien de la seva “colla”. Per tant queda prohibit sots pena de desqualificació l’ajudar-se mútuament les “colles” o els seus components» (El Baix Penedès 1932: BPTB).

Durant la Renaixença, però, va persistir l’ajut dels afeccionats locals a les colles que visitaven casa seva. Són molt il·lustratius els exemples de l’Arboç i Igualada, i els traspassos entre colles d’una mateixa població. I també la presència de castellers en formacions que no eren la seva, ni tampoc de la seva població, fins a l’extrem d’establir-se un «comerç triangular» entre els tres nuclis amb millors formacions: Tarragona, el Vendrell i Valls. Aquestes línies del 1933 a la premsa de Valls ho expliciten: «la única nota desagradable que trobem en els nostres castellers i creiem que no és convenient callar-la, es la facilitat en què canvien de colla. Això és una mostra de manca de serietat, i cosa, en definitiva perjudicial pel prestigi dels castellers. Creiem que aquesta simple insinuació serà suficient per acabar amb el vici de canviar sovint de colla, tan extès actualment» (La Crónica de Valls 1933: ACAC).

Aquests «tractes» van beure de diversos factors, de vincles familiars, de l’amistat o l’enemistat, de la inestabilitat en la direcció de les colles, de les contínues divisions i fusions en les colles, i d’aspiracions personals. Però també, i és una raó potser encara molt més fonamental, del factor crematístic. Els castellers s’enrolaven en altres colles per sumar més jornals. Aquí cal recordar la condició social ja vista de la majoria dels castellers de l’època, gent humil que a través dels castells intentava obtenir una mica de bossa o un sobresou.

Així, almenys els Caneles del Vendrell i la Colla Nova de Valls es van donar cops de mà recíprocs. Els Caneles i els Xiquets de Tarragona van mantenir una relació similar. Els Caneles també devien repetir-ho més endavant amb la Colla Nova de Tarragona. Els Nens/Mirons del Vendrell i la Colla Vella de Valls, en correspondència, també van entendre’s perquè els Caneles del Vendrell i la Colla Nova de Valls eren amics. La Colla Vella de Valls i la Colla Vella de Tarragona també van lligar. Aquest cas darrer resulta molt revelador perquè, gràcies a aquest recurs, la Colla Vella de Valls va descarregar el 4 de 8 per primera i única vegada durant els anys trenta el 9 de setembre del 1934 a Montblanc; tot el pom de dalt d’aquest castell era de la Colla Vella de Tarragona. La Colla Nova de Tarragona i la Colla Nova de Valls sembla que també van fer tractes, o almenys van parlar-ne.

El traspàs més punyent d’un casteller a l’època és el del terç vendrellenc Salvador Pons Ivern, Xeroviu. El 1934 va enrolar-se amb la Colla Nova de Valls, on va pujar al polèmic pilar de 6 a Vilafranca del Penedès, el 4 de 8 i el 2 de 7.