La fi de les dècades de llanguiment avui dia conegudes com la Decadència castellera s’ha assenyalat a partir de l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell la tardor del 1926 a les festes tarragonines de Santa Tecla, el dia 23 de setembre, i a la fira vendrellenca de Santa Teresa, el 15 d’octubre, respectivament. El període que va ocórrer a partir d’aleshores s’ha denominat Renaixença castellera, atès l’auge que els castells van experimentar-hi tant en el nivell i el nombre d’actuacions com en la passió dels castellers i afeccionats. Aquest temps d’eufòria no es va aturar fins que va paralitzar-se l’activitat el juliol del 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939.
Els anys de la Renaixença castellera poden dividir-se en quatre etapes si s’atén la dinàmica de les formacions amb més projecció o galons.
La primera, és clar, abraça des de la presentació dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell la tardor del 1926 fins a la festa major de Sant Joan de Valls del 1929. Aquí apareixen les primeres passes modestes de les colles de Tarragona i el Vendrell i el paper de l’única colla de Xiquets de Valls present. D’aquesta darrera, que va assegurar el predomini tradicional dels vallencs en els castells, perquè n’executà els millors, no hi ha unanimitat de parer sobre la seva identitat. N’hi ha que asseguren que va sorgir de la fusió de les dues colles actuants fins aleshores, la Vella i la Nova de l’Escolà, i d’altres, que era la Colla Vella.
La segona etapa contempla tot allò que va succeir entre les actuacions dels Xiquets de Valls el 4 d’agost del 1929 i el 22 de maig del 1930 a l’Exposició Internacional de Barcelona. Aleshores també va obrar una única colla a Valls, de nou, la millor del moment, la Colla Vella, ara sí per a tothom. Ningú no discuteix que castellers dels dos bàndols vallencs van deixar d’anar a una i que la Colla Vella va ser l’única colla vallenca a plaça. Els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell van destacar per completar el seu primer castell de 7, el 4 de 7.
La tercera etapa parteix de la festa major de Valls de Sant Joan de l’any 1930 i finalitza amb la diada desafortunada de la Colla Vella el 23 d’octubre del 1932 a Valls, que el cronista vallenc Francesc d’Assís Gazo Fargas va definir com «El fracàs de la meva colla». Aquest període aplega la revivificació de la dualitat de colles a Valls i el lideratge de la Colla Vella de Valls. La Colla Vella va situar-se al capdamunt del món casteller perquè recuperà abans que ningú diverses fites esvanides en el decurs del període de la Decadència —el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7, el 3 de 7 alçat per baix, el 2 de 7 i el 4 de 8, aquest darrer només carregat— i s’adjudicà el primer Concurs de Tarragona, el 2 d’octubre del 1932.
La quarta etapa inclou tot allò a continuació de l’actuació de la Colla Vella el 23 d’octubre del 1932 a Valls i fins a l’anada frustrada, el 19 de juliol del 1936 a l’Estadi de Montjuïc de Barcelona, arran de la inauguració de l’Olimpíada Popular. La truita va girar-se durant aquests anys, ja que si la Colla Nova s’havia mogut sempre una passa enrere de la Colla Vella en el decurs de l’etapa anterior, ara va superar tothom per exhibir generosament tots els castells de 7 pisos i el 4 de 8 —és la colla que el completa per fi—, i recuperar l’aleta en el 3 de 8 —dues— i el pilar de 6 —una i polèmica. La colla, a més, va classificar-se primera en el segon Concurs de Tarragona, el 24 de setembre del 1933, i en el de Vilafranca del Penedès, el 30 d’agost del 1935.
