Arribar als deu pisos d’altura, traspassar la barrera màgica dels nou pisos, va ser un dels somnis del món casteller fins que es va fer realitat l’any 1998. El dubte, però, és saber si al segle XIX, durant la Primera Època d’Or, es va arribar a intentar un castell d’aquesta envergadura.
La pregunta és pertinent a partir d’una sèrie de referències vuitcentistes al castell de deu pisos. Les citarem cronològicament i les anirem comentant (les negretes són nostres).
- 1859, 26 de juliol: el programa d’actes del trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus anunciava: «Entre las danzas habrá las famosas torres o castillos ofreciéndose un premio de dos mil reales y una comida á los que logren formar un castillo de diez pisos» (Català 1951, per Ferrando 1996).
- 1861: una poesia en el Diario de Tarragona (1 de febrer) deia, respecte a la Candelera vallenca: «Quiero que veas las torres / que este año se preparan / que seran de diez y de once / si el chiquillo no se espanta» (Güell 1998).
- 1862: el vilafranquí Manuel Milà i Fontanals, en la seva obra De algunas representaciones antiguas y vulgares, feia aquesta descripció: «Las torres son pisos de dos hombres que unen sus brazos, y los castillos de tres o más, éstos llegan generalmente a ocho o nueve pisos y parece que han llegado a diez» (Català i Roca 1981: I, 112).
- 1864, 30 agost: el programa de la festa major de Sant Fèlix anunciava: «[…] los dos grupos de los Xiquets de Valls [faran] los difíciles castells y torras de costumbre, y en su atrevido propósito, intentarán ejecutar la TORRA DE DEU nunca visto» (Català i Roca 1981: I, 112).
- 1866: Francesc-Pelai Briz, en la seva obra en vers La masia dels amors (publicada el 1866 però escrita l’any anterior), situava la trama durant la Santa Tecla tarragonina (Bertran 1999b): «Estich guaytant com se componen / pera fer eix castell; tot desseguida / contesta Anton. —Encara que alé’ls donen / tots los dimonis del infern, mentida / m’apar que’s puga fer tan atrevida / pila de gent com dihuen; ab veu baixa / l’altre acostantshi esclama. —Tothom conta / que faran la de déu!.. […].» D’altra banda, Bertran ressalta que el glossari en castellà que acompanyava l’obra era encara més explícit respecte del castell de deu: «Torres: […] Se compone toda torre de siete hileras de hombres sobrepuestos: las ha habido de nueve: el máximo es de diez hileras. El año pasado [1864] en Villafranca se levantó una de estas (se llama la de déu).»
- 1869: el Calendari Català 1869, dirigit per Briz (Català 1951, per Ferrando 1996), deia: «No’s pot pas compendre una festa major sense torras en aquella comarca. Pel regular son de set pisos: mes n’hi ha de nou y qualcuns anys fins se prova la de dèu. ¡Dèu alsadas d’home!»
- 1880, 4 agost: al programa de la festa major de Vilanova, recollit per La Veu de Catalunya, podem llegir: «Al sortir de l’iglesia los xiquets de Valls faran la torre de nou pisos, y pot ser la de deu» (Solsona 2010: 111).
- 1880, Sant Magí a Tarragona: La Correspondencia de España (Güell 2010) descrivia els castells: «encima [de la pinya] se colocan otros tantos, hasta hacer una torre de la altura de seis, siete, ocho y hasta diez hombres, puestos unos sobre otros.»
D’altra banda, convé, a més, descartar dues altres hipòtesis referides al possible castell de deu vuitcentista. La primera és deguda al vilafranquí Fèlix Cusiné (Català i Roca 1981: I, 102), que durant els anys cinquanta del segle passat va escriure algunes cartes a Català i Roca en què defensava la convicció que l’enigmàtic castell que es veu en una fotografia feta abans del 1862 d’una actuació a Vilafranca (Català i Roca 1981: I, 103) era un quatre de deu. Anys més tard, però, Pere Ferrando (1983) va resoldre la qüestió (mitjançant la tècnica d’acolorir la imatge) i demostrà que en realitat es tractava de dos 4 de 9 bastits alhora (vegeu la fotografia d’aquesta mateixa pàgina).
Foto de dos 4 de 9 alhora a Vilafranca al segle XIX que Fèlix Cusiné va interpretar que era el 4 de 10. Amb l'acoloriment de les dues construccions es pot veure clarament que no es tracta d'un castell de 10
En segon lloc, Català i Roca (1951, per Ferrando 1996) també havia recollit un testimoni indirecte d’un possible intent del 3 de 10 durant el vuit-cents, a través del vallenc Ramon Cabré, que el 1951 havia escrit una carta a l’historiador vallenc en què explicava el que li havia dit, una trentena d’anys enrere, un veterà casteller vallenc, Josep Batet: que un any, a Tarragona, després de fer el 3 de 9, la reina Isabel, que era al balcó, va donar una unça d’or a l’enxaneta del castell (que era aquest casteller veterà) tot demanant-li que la colla fes el mateix castell però amb un pis més. El van provar i van caure. Aquest possible intent de castell de deu, però, va quedar definitivament desmentit amb l’estudi de Pere Ferrando (2013), que demostrava que el castell a què es referia aquell casteller en tot cas podia haver estat de nou, però no de deu, atès que el localitzava el 1844.
Els Castellers de Vilafranca a punt per fer la primera prova de 4 de 10 per Tots Sants del 1996.
(Foto: Castellers de Vilafranca)
Tornant a les referències, podem concloure que només n’hi ha una (la de Briz del 1866) que afirmi la consecució del castell de deu: «El año pasado [1864] en Villafranca se levantó una de estas [torres] (se llama la de déu)». La resta són expressions de desigs (poètics, en un cas, o amb l’al·licient d’un premi) o intencions, fragments d’obres literàries o referències vagues («parece que han llegado a diez», «qualcuns anys fins se prova la de dèu»…). D’altra banda, Güell (2010) ha argumentat que la referència de Sant Magí del 1880 perd credibilitat perquè parteix de la lectura de Briz i per les imprecisions de la crònica (parla d’un pilar de 7 pujant les escales de la Catedral).
Davant d’aquest panorama, els estudiosos han opinat de manera diversa. Per un cantó, Català i Roca, Ferrando i Bertran consideren que hi ha prou indicis per convèncer-se que el castell de deu es va provar durant el segle XIX. Ferrando 16 va una mica més lluny i planteja el dubte que potser fins i tot es va carregar, i ho argumenta amb la hipòtesi que als anys seixanta del vuit-cents els castellers intentaren trencar el sostre (castells de nou i pilar de 8) tot afegint un pis més i que, en no sortir-se’n, passada la tercera carlinada, van optar pel desfolrament. D’altra banda, Güell (2010) fa notar que el 1864 els castellers van cobrar 200 duros, un «preu exorbitant» (la factura anterior, del 1861, és cinc vegades inferior) que potser es justificaria amb un intent de castell de deu.
En canvi, Eloi Miralles (1997) és qui millor ha argumentat la creença contrària (hi estan d’acord, també, Brotons i Beumala 2000: 78), o sigui, que el castell de deu no es va provar durant el vuit-cents. Un argument contundent (compartit amb el tarragoní Morant) és que un fet d’aquesta envergadura hauria transcendit d’una manera o altra. D’altra banda, Miralles fa veure que l’afirmació de Briz també es pot llegir en el sentit contrari al de Bertran: que el literat barceloní la fes precisament basant-se en l’anunci del programa de festa major de Vilafranca del 1864.
El més prudent, doncs, de moment, continua sent descartar l’intent vuitcentista d’un castell de deu, tot i que és més que plausible que aquells antics castellers se’l plantegessin: que els ballés pel cap i en parlessin o, potser fins i tot, que en fessin alguna prova d’assaig.
