Les causes

En el moment d’abordar les causes que van provocar la situació de decadència dels castells sembla prou obvi que es va tractar d’un cúmul de factors, alguns dels quals a més interrelacionats, que van confluir en un determinat període de temps.

Demografia, fil·loxera, crisi econòmica, guerres i canvi de costums

Una primera causa va ser el pronunciat descens demogràfic que es va registrar a la ciutat de Valls ¹⁸ durant la segona meitat del segle XIX. Segons dades de Ventura (1982: 33), la capital de l’Alt Camp va passar de tenir 16.084 habitants el 1842 a tenir-ne al voltant de 13.000 en el període 1857-1887. El descens de població, però, encara va continuar i entre el 1897 i el 1907 Valls va passar a comptar amb poc més de 12.000 habitants i va tocar fons el 1910 amb 11.911, i l’any 1920 amb 10.698.

Al seu torn, les causes que van provocar aquesta pèrdua demogràfica també van ser diverses. En primer lloc, cal tenir present la destrucció de les vinyes tarragonines per la plaga de la fil·loxera, la qual cosa va implicar la ruïna econòmica dels propietaris i l’emigració massiva de pagesos a la ciutat, principalment Barcelona i la seva àrea d’influència, la qual cosa explica perfectament la presència d’una colla castellera a la vila de Gràcia a finals de segle, formada per oriünds del Camp de Tarragona (Ferrando i Tarés 2003: 101).

La plaga va començar a assolar les vinyes europees el 1865, i l’any 1879 ja va travessar els Pirineus. El 1882 ja havia arribat al Maresme i havia provocat un gran crac financer a la borsa (Ventura 1982: 29). El 1886 es detectà a Valls (Català i Roca 1981: I, 206), mentre que el 1890 començà a estendre’s per l’Alt Camp, per Vilabella i Nulles, i a finals del segle XIX ja afectava tota la comarca.

Cal afegir, d’altra banda, que la línia de ferrocarril Vilanova i la Geltrú-Valls, inaugurada el 31 de gener del 1883, va facilitar molt el flux migratori cap a la gran ciutat (prèviament, el 29 de desembre del 1881 s’havia obert ja la línia Barcelona-Vilanova). Ventura, a més, ha assenyalat (1982: 31) que el ferrocarril va tenir un fort impacte també de tipus simbòlic, atès que el tren s’associava amb l’arribada dels nous temps, el progrés i la civilització.

En segon lloc, el segle XIX va ser força convuls políticament i socialment, i el 1885 Valls va viure una forta crisi industrial, amb tancament de fàbriques. A més, un altre fet que va poder contribuir a l’emigració cap a Barcelona va ser l’Exposició Universal de l’any 1888.

Un altre factor va contribuir a desestabilitzar la vida del país: els diversos conflictes bèl·lics en què va participar Espanya en l’última dècada del vuit-cents: Melilla (1893), Cuba (1895) i Filipines (1895-1897), amb el resultat final del desastre del 1898 amb la pèrdua de les colònies. Aquestes guerres, a més, van tenir «afectacions demogràfiques per les lleves militars» (Bertran 2011b: 39), espe­cialment entre el jovent.

Un altre element que influí poderosament en la decadència dels castells va ser l’aparició de noves ofertes d’entreteniment i oci i noves formes festives que van començar a desplaçar les tradicionals. De fet, la crisi dels castells es produeix en paral·lel a una crisi general del sistema festiu tradicional del Camp de Tarragona i el Penedès, el del seguici popular integrat pels diferents balls populars.

I és que aquesta època es correspon amb l’eclosió de l’esport (en un principi, futbol i ciclisme), la popularització dels balls de societat, l’augment de l’oferta teatral i operística, l’extensió de la sardana (en principi, un ball empordanès d’àmbit exclusivament local) per tot el Principat (amb el consegüent procés de simbolització nacional) i la proliferació de corrides de toros (a tall d’exemple, el 1883 es va inaugurar la plaça de Tarragona).

De fet, els testimonis de l’època parlen d’un canvi de costums en tota regla: en aquests termes s’expressava el Diario de Villanueva (07/08/1908) parlant de la festa major d’aquell any:

Ni Xiquets de Valls, ni mogigangas, ni siquiera los gigantes recorreran las calles… Algunos creerán que esto es señal evidente de crisis económica, cuando en realidad no es más que el cambio de costumbres que lentamente se va operando. (Ferrando 1991: 116)

En aquest sentit, és molt interessant la crònica de la festa major del Vendrell del 1905 recollida a La Vanguardia: el corresponsal es queixava que la festa «se ha distinguido por su falta de animación de carácter popular», i a continuació ho explicava en el que és una magnífica descripció del canvi que s’estava operant:

Esta desaparición de la parte típica de nuestras fiestas populares, iniciada algunos años ha, y que tiende á desaparecer por completo, redunda en perjuicio del pobre, del bajo pueblo, que se divertia gratis et amore, ya que lo que antes eran diversiones populares, callejeras, burdas é inocentonas si se quiere, pero que divertían a la masa popular, hoy son espectáculos á puerta cerrada, encopetados y presuntuosos y ruinosos para el bolsillo, esquilmado de sí, de la parte de población que podríamos llamar (en otra época) pudiente y acomodada.

Pel que fa a l’esport, el mateix Ventura (1982: 34) reflexiona amb encert:

Fixem-nos també com coincideix aquesta decadència castellera amb uns moments brillants de l’esport a Valls: la joventut d’aquells anys se sent atreta pel futbol, pel bàsquet, per l’atletisme, pel ciclisme i, fins i tot, pel tennis. Els nostres herois d’infantesa a Valls no eren pas castellers, sinó els esportistes vallencs.

El cas és que, durant aquests anys, en els programes de festa major de les localitats de l’àrea castellera tradicional comencen a fer-se un lloc partits de futbol i curses ciclistes, ballades i audicions de sardanes, concursos hípics, corrides de toros, balls d’envelat, obres de teatre i òpera… En tot cas, els castells i la resta de balls populars no desapareixen mai del tot, sinó que conviuen —això sí, cada vegada més migrats— amb les noves propostes festives.

La convivència, però, no és sempre fàcil, i davant de la inexorabilitat del canvi de model d’oci que s’està operant hi caben fins a tres actituds: la dels qui desitgen la transformació i, per tant, la desaparició dels castells i el seguici festiu popular (més endavant aprofundirem en les seves raons); la dels qui veuen inevitable el canvi però el lamenten tot evocant amb nostàlgia temps passats esplendorosos (com Andreu Nin), i, finalment, la dels que s’hi oposen fermament tot criticant els «nous costums» i defensant els valors dels balls populars de tota la vida.

És el cas del vilafranquí Antoni Guasch, que escrivia a Avant (03/09/1923) un encès «Elogi de la festa major» en què afirmava:

Una lloança al poble […] que ha sapigut crear una festa plena de bellesa i de vigor i no ha recorregut a espectacles bàrbars, cruents (braus, futbol, etc.), sinó que amb els Xiquets ens ha donat un exemple i una ensenyança, que les idees morals que es desprenen d’una torre o d’un castell humans són innumerables. (Miralles 2013: 112)

Un altre exemple el tenim en el comentari que Ramon Roca Vilà fa al diari La Opinión lamentant que les actua­cions castelleres de les festes de Santa Tecla del 1883 resultessin força per sota de les expectatives a causa de la reducció del nombre de castellers en la contractació: «Pero ya se ve, como que los toros han de matar a los Xiquets de Valls, no es estraño lo sucedido» (Bargalló 1990: 53).

Pel que fa a la sardana, especialment significativa és la polèmica que el 1907 van mantenir a la premsa local el tarragoní Albert Bonet i la Secció Fomentadora de la Sardana de l’Ateneu de Tarragona (i que el lector pot llegir completa a Català i Roca 1981: I, 316-323). En la seva primera lletra, Bonet lamentava que per les passades festes de Sant Magí no s’hi haguessin programat castells i sí, en canvi, sardanes, i es queixava que una manifestació forana com la dansa empordanesa hagués desplaçat un element festiu tan típic de la Catalunya Nova com els castells:

[…] preocupem-nos almenys que no es perdin les torres i espadats dels «Xiquets de Valls», exercici que si ens falta en nostres festes majors, no ens semblen tals festes […].

La resposta de la Secció Fomentadora s’adiu plenament amb la ideologia nacionalista: sense menystenir els costums locals, la preeminència de la sardana és indiscutible com a dansa nacional, precisament per redreçar uns tarragonins que s’havien «desnacionalitzat»:

Deixeu, amic Bonet, que el jovent d’avui s’incorpori de bell nou a l’ànima de Catalunya i es lliuri del tot a la sardana, encara que hagi de realitzar algun sacrifici en allò que sia peculiar i propi nostre.

Finalment, el vendrellenc Jaume Orpinell ficava cullerada en la polèmica amb un to conciliador: calia fomentar la sardana —«honestíssim ball»—, però no pas en detriment dels Xiquets de Valls, les gralles o els diables, sinó dels «ballots de l’“agarrada”», pel seu sensualisme immoral.

Rebuig ideològic progressista

Hem deixat per al final un factor causant de la Decadència que, fins fa relativament poc, havia estat molt poc o gens estudiat. De fet, qui s’hi ha referit de manera més explícita ha estat Xavier Brotons (2014) en el seu estudi del quadre de costums Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, estrenat el 1901, com detallarem més endavant.

Ens referim a un rebuig ideològic dels castells de filiació progressista. Aquest refús, les primeres manifestacions del qual apareixen ja a la dècada dels seixanta del segle XIX, caracteritzen negativament els castells (al costat de la resta dels anomenats balls populars) com una activitat anacrònica —impròpia, per tant, dels temps moderns— i poc civilitzada, tant pels accidents que s’hi produeixen com per la utilització de canalla i el tracte que se’ls dona. I tot plegat es contraposa a un discurs progressista antiobscurantista que veu en els castells un llast inútil per a l’esforç que hauria de fer la societat del moment en el seu afany d’aconseguir un major grau de progrés, civilització i cultura per superar el seu endarreriment endèmic (analfabetisme, supersticions…). De tal manera que sovint la crítica als castells va lligada al desig o a la demanda que se n’elimini la tradició, malgrat que sigui tan popular.

Aquest és el cas, per exemple, de la circular (12/09/1868) del governador civil de Tarragona, Joaquín Vera Olazábal, arran de la mort del casteller Joan Mallorquí i Bofarull, Mallorquí de Cal Ble, després de caure d’un castell a la Pobla de Montornès (Trenchs 1989a: 33):

[…] Esta clase de espectáculos [els castells], fuerza es confesarlo, desdicen mucho del buen nombre y concepto con que se conocen en todas partes los laborio­sos habitantes de esta provincia, y empeño debieran tener ellos mismos, en desterrar poco a poco, hasta conseguirlo radicalmente, la formación de estas torres, que no están en armonía con la reconocida cultura y civilización de los pueblos. […] Por efecto de esta diversión hasta cierto punto repugnante […] en el pueblo de la Pobla de Montornés […] acaecieron desgracias personales […].

La circular continuava (Català i Roca 1981: I, 127):

Tales ejercicios [els castells], convertidos en espectáculos públicos en las fiestas populares, no se pueden mirar con ánimo y espíritu tranquilo cuando resalta a cada instante el peligro a que se expone aquella agrupación informe de personas que no tienen otro interés ni otro empeño que mostrar en público sus fuerzas hercúleas y un arrojo y valentía que raya en temeridad.

A pesar de la seva opinió negativa sobre els castells, el governador no gosa prohibir-los perquè ho considera imprudent, atès l’arrelament popular d’aquest costum (Trenchs 1989a: 33-35): «Bien reconozco que prohibir de manera absoluta y terminante la formación de estas torres, imponiendo castigos, tiene graves inconvenientes y la prudencia no lo aconseja, porque no así se atacan y destierran costumbres que se pierden en la obscuridad de los tiempos», encara que sí que suggereix que els alcaldes vigilin el comportament de les colles (Trenchs 1989a: 35):

Para evitar esto [els accidents], es necesario, que los alcaldes ejerzan la más estricta vigilancia y si bien han de mostrarse tolerantes, no por ello han de permitir, que por un empeño que a nada conduce, expongan sus vidas y se inutilicen personas que necesitan toda su fuerza y robustez para ganarse con el sudor de su frente, el sustento de sus numerosas familias.

D’altra banda, gràcies a Xavier Güell coneixem uns comentaris negatius del 1883 i el 1884 que es poden consi­derar precisament un «testimoni premonitori del període de Decadència castellera que s’iniciaria pocs anys més tard» (Güell 2002b: 118). Concretament, Güell es refereix a la polèmica que hi va haver a l’Ajuntament de Reus després de l’actuació castellera de les fires d’octubre del 1884. Així, el regidor Joan Güell va dir que «fuere su deseo que el Excmo. Ayuntamiento se sirviera acordar que […] se supriman […] las torres que ejecutan las cuadrillas de Chiquets de Valls por ser una diversión bárbara é impropia de la civilización de nuestros tiempos […] porque desdicen de la cultura de nuestra ciudad, por ser diversiones propias de países poco civilizados por lo ocasionados á producir desgracias».

D’altra banda, el regidor Casimir Grau, també membre de l’organització, va manifestar que, malgrat que compartia l’opinió del seu company de consistori, va incloure l’actuació castellera entre els actes festius perquè «dicha diversión complace á gran parte del vecindario y especialmente á los habitantes de los pueblos comarcanos». Finalment, un altre regidor, Joaquim Navàs, no creia «prudente su supresión por venir aquellas [diversions] celebrándose de remotos tiempos».

Pel que fa a l’any 1883, Xavier Güell es refereix a un accident que hi va haver en l’actuació castellera de Sant Joan a Valls, i afirma que són precisament els accidents els que motiven sovint aquestes declaracions anticastelleres, com hem vist ja en el cas de la Pobla de Montornès. En aquesta ocasió, amb motiu de l’accident que va tenir un enxaneta després de caure d’un castell de nou, el diari tarragoní El Orden (28/06/1883) es despatxava a gust contra els castells (Güell 2002b: 120). Així, després de qualificar-los de «lastimosa é inveterada costumbre», criticava el poder local per no complir les lleis que impedien la participació de menors de catorze anys en els castells i per oficialitzar les actua­cions castelleres, i acabava demanant-ne la supressió: «Hoy que nuestra ciudad goza de las ventajas de una vía férrea que nos pone en comunicación con el mundo, sería hora que desaparecieran ciertas costumbres anacrónicas que dan de la cultura una idea poco ventajosa ciertamente», fins al punt de demanar la intervenció de les autoritats provincials si les locals no ho fan, i també de concloure: «Pese a ciertas preocupaciones locales, nosotros veremos con gusto desaparecer un día, con tantas otras cosas impropias de la índole de los tiempos, las collas dels Xiquets de Valls.»

El mateix any, una gasetilla de La Opinión (06/08/1883) recollia aquestes significatives paraules a propòsit de la festa major de Vila-rodona:

[…] No hacemos mención dels Xiquets de Valls porque gracias al progreso e ilustración que va difundiéndose contra tan peligrosas diversiones nadie se ha acordado de ellos. (Trenchs 1989a: 68)

També és significativa la reflexió de La Renaixensa sobre la festa major del Vendrell (02/08/1884), en què «després de censurar evidents defectes dels balls populars […] i encomiar les importants millores socials i urbanístiques inaugurades», acabava dient:

[…] siga aquest lo primer grahó que la vila del Vendrell aixeca, sacudint las sombras del passat, pera escalar la llum del porvenir, que es l’aspiració dels pobles que no volen quedar enrera, sino que desitjant seguir los passos agegantats del sigle. (Solsona 2010: 108)

Una de les acusacions més freqüents dels detractors dels castells és la d’antihumanitarista (fins i tot una crònica del Vendrell del 1905 els titlla de «salvaje “sport”» (Ferrando 1991: 109), una qualificació despectiva que té a veure tant amb les lesions com amb la utilització de menors. Així ho reconeixia també el vilafranquí El Labriego el 1914, però se’n defensava tot contraposant-hi els toros:

Ah! quants n’hi ha que son contraris als Xiquets de Valls per considerar-los antihumanitaris (?) y en cambi s’entusiasmen ab el espectáculo nacional […] (Miralles 2013: 103).

De fet, en un to semblant, ja s’havia manifestat la mateixa publicació, a través de la ploma de Pere Alagret, el 1911. El fragment és molt interessant, a més, perquè rebatent-los el seu autor esmenta els arguments dels detractors dels castells:

Mes no obstant, á tan antiga com popular diversió [els castells] no li mancant no els séus contraris quins la tractan injustament de barbre. I qui sap si la major part dels tals, ab tot y voler fer gala d’un gran humanitarisme combatent aytal espectacle que á no esser per una raresa es causa de desgraciats accidents, en cambi disfrutan y s’entusiasman asistint al espectáculo nacional, contemplant impassibles las victimas que á diari ocasiona tan combatuda diversió! ¿Es tal vegada perqué les corrides de toros significan la civilisació y’l progrés, y’ls Xiquets de Valls l’oscurantisme i la barbarie? (Miralles 2013: 99).

La canalla

Una altra qüestió que també és motiu de crítica als castells des de la ideologia progressista és la utilització de la canalla, bàsicament per tres motius: perquè, a partir d’un determinat moment, contravenia la legislació laboral estatal (atesa la condició aleshores dels castellers de persones remunerades per la seva activitat), per la seva exposició a patir lesions i pel tracte que sovint se’ls donava (que incloïa, en determinats casos, l’obligació de pujar contra la seva voluntat).

Per exemple, La Vanguardia del 2 de setembre del 1900, comentant la festa major vilafranquina, demanava:

Seria necesario que fuese desterrándose la costumbre de los «Xiquets de Valls», pues aparte del gran coste que reportan, dan lugar á escenas poco agradables, pues el hecho de que aquellos inocentes é inconscientes niños se vean obligados á dura fuerza á agarrase y subir á la cúspide de aquellas columnas humanas, á pesar de hundirse una y otra vez es un hecho que á mi entender, desdice de pueblos que quieren estar á la altura que todos nos creemos haber llegado. (Miralles 2013: 86)

El vilafranquí Lluís Via reconeixia, el 1919, l’oportunitat de la normativa:

[…] la bona tradició es perd també, i ben de pressa […] perquè el medi va canviant i cada dia surten lleis noves, com la que prohibeix que els enxanetes tinguin menys de dotze anys. La llei es humana i encertada. Feia condol, en temps no llunyans, veure criaturetes de sis anys enfilar-se com escarbatons, i caure masegades entre els homes a cada dos per tres. (Miralles 2013: 107)

De fet, ja l’any 1883 llegim a La Opinión de Tarragona (19/09/1883):

Ayer mañana conferenciaron con el señor alcalde de esta ciudad las cabezas de las collas dels Xiquets de Valls, al objeto de ver si podia armonizarse el empleo de los niños que colocan en los remates de las torres con la circular recientemente publicada por el señor gobernador civil. El señor alcalde les manifestó que deben atenerse a lo dispuesto por la primera autoridad civil de la provincia. (Trenchs 1989a: 71)

Potser aquesta circular feia referència a la Llei del 26 de juliol del 1878, que prohibia treballs perillosos a menors de 16 anys.

En tot cas, durant el 1904 es localitzen diverses notícies a Tarragona, Vilanova i Barcelona que fan referència a la Llei de 13 de març del 1900 sobre les condi­cions de treball de dones i nens, reforçada pel Reial decret de 13 de novembre del mateix any, que «va aprovar el reglament per millorar l’aplicació de la llei anterior» (Güell 2012k). Una és la del Diario de Tarragona del 16 setembre:

La junta local de reformas sociales se propone pedir á la provincial prohiba en toda la provincia que formen parte de las collas de xiquets de Valls los chanetas […]. (Miralles 2103: 91)

De fet, l’article 6è d’aquesta llei afectava de ple les colles, ja que restringia la participació als majors de 16 anys: «Queda prohibido á los menores de diez y seis años todo trabajo de agilidad, equilibrio, fuerza ó dislocación en espectáculos públicos» (Güell 2012k).

Això no obstant, hi ha també testimonis que eviden­cien que els castellers, a vegades, no complien la normativa: el governador civil de Barcelona se’n lamentava en una circular adreçada als alcaldes:

[…] como, á pesar de la obligación señalada, se siguen vulnerando los preceptos ordenados, según denuncia formulada ante esta junta provincial de reformas sociales en su última reunión, la que se refería á que en las comparsas vulgarmente conocidas por «els Xiquets de Valls», trabajan menores de los comprendidos en las citadas disposicions [Llei de 13 de març i Reial decret de 13 novembre del 1900]. (Güell 2012k)

En tot cas, és evident la influència que aquestes disposicions legals van tenir sobre els castells, com recalca Xavier Güell (2012b): «Aquest fet va dificultar l’assoliment de les construccions per esdevenir aquestes més pesades i, per tant, més feixugues. Els infants van haver de suplir-se amb adults.»

D’altra banda, el tracte donat als xiquets també mereixia crítiques. Per exemple, el vendrellenc Narcís Bas So­cias, en un text publicat el 1894 a La Campana de Gracia, en què parlava de la formació dels infants, es queixava de l’escena que havia vist en una actuació castellera l’any abans a la seva vila:

Tornan á probar la pirámide humana [el quatre de nou] ab sa acostumada tossuderia, y l’«enxaneta», nen d’uns sis anys que serveix de remato al castell, que havia rebut un gran trench al cap [perquè prèviament ja havia caigut intentant el mateix castell] va negarse á pujar […]. Al sentir son pare la negativa va pegarli tal clatellada que’l deixá mitj estabornit, y gracias que li prengueren de las mans. Després d’un rato aquell públich que havia presenciat semblant brutalitat aplaudia desaforadament á l’«enxaneta», que envenat lo cap y amarat de llágrimas feya l’«aleta» ab la má, tremolosament en aquella espantosa altura. (Güell 2011n)