Malgrat els alts i baixos que van caracteritzar aquesta etapa de la història dels castells i el fet que, a vegades, després d’uns anys ben dolents en seguia algun altre de millor, el cert és que la sensació de decadència no va arribar a desaparèixer en cap dels 38 anys que analitzem, cosa gens estranya, atès que tothom tenia ben presents —perquè n’havia estat testimoni o perquè li ho havien explicat— els grans castells de l’època més esplendorosa del vuit-cents. La prova del que diem és que l’ús del mot decadència i d’altres de sinònims per al període és present en tota la documentació de l’època estudiada, fins al punt que sovint s’expressa la convicció que l’activitat acabarà desapareixent.
Vegem-ne alguns exemples en ordre cronològic.
1890
El Eco de Valls (29/06/1890), comentant les festes de Sant Joan, expressava: «Los forasteros, que este año eran numerosos, han notado la ausencia de lo que era característico de nuestra fiesta mayor: los Xiquets de Valls. Es ésta una costumbre que, como otras muchas, se nos va» (Català i Roca 1981: I, 219).
1894
Segons la premsa local del moment, parlant de l’actuació de festa major del Vendrell (Miró 1961: 25): «Otro de los regocijos populares que han animado nuestras calles […] ha sido la presencia de la “Colla Vella dels Xiquets de Valls”, que visiblemente va en decadencia ya que los mejores “castells” que levantaron fueron “lo de set [3 de 7] y’l pilà de cinch”.»
1896
El Vendrellense del 2 d’agost, comentant l’actuació de Sant Jaume al Vendrell, recull: «[…] salieron las comparsas callejeras y las “grallas” con los “Xiquets” bailando y sudando los unos […] y levantando los otros “castells y torres”, vinguts a menos» (Ferrando 1991: 93).
I el mateix diari, a pròposit de Santa Anna, reblava:
Y finalmente los, algun día, grandes «castells» de las «collas de Xiquets», ni sombra de lo que antes eran, pues lo que ahora hacen como «grande» lo hacían antes como «pequeño» y dentro de algunos años no quedará más que el recuerdo. (Ferrando 1991: 93-94)
1899
El Vendrellense (30/07/1899): «Respecto a diversiones callejeras, los “Xiquets de Valls”, si bien no hicieron los grandes “castells” de otros años cumplieron con su cometido sin haber ocurrido “derrumbamiento” alguno.»
4 de 8 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la festa major de Vilanova i la Geltrú el 5 d’agost del 1901
(Foto: Damià Torrents Brunet / Col·lecció Jordi Torrents Codina. Ref. X. Güell))
1900
El Vendrellense (05/08/1900):
[…] no está molt lluny lo dia en que veurem desapareixer los «Xiquets de Valls» puig es ben visible la seva decadencia, ja que avuy dia ab prous treballs fan los castells que avans feyan, com qui diu jugant. (Ferrando 1991: 99)
A més, Xavier Güell (2012j) ha documentat aquest comentari de la festa major de Constantí, l’1 i 2 d’agost:
A la salida del oficio divino de la misa, y frente á la casa de la villa, en ambos días los «xiquets de Valls» levantaron sus acostumbradas torres; y aunque va degenerando esta peligrosa clase de «sport», no faltaron émulos de Hércules […].
Vilafranca del Penedès: Diari de Catalunya (26/08/1900), tot parlant de la pròxima festa major, diu: «Encara que’ls “xiquets” fa uns quants anys que ja no son lo que eran, per haversen retret alguns y mort altres […]» (Güell 2002e).
Dos 4 de 8 simultanis aixecats davant de l’Ajuntament de Tarragona en ocasió de les festes de Santa Tecla de l’any 1901.
1901
La Actualidad (10/02/1901) de Valls comentava amb aquestes paraules la participació dels castells en les passades Festes Decennals de la Candela: «Hay que convenir en que las collas están en decadencia. No intentan siquiera, como era tradición en las fiestas, el tres de nou y el dos de vuit. Se contentaron con elevar el cuatre de vuyt y el tres de set axecat per baix» (Ferrando 1991: 101).
El Vendrell, Lo Vendrellench (04/09/1901):
Lo dia que’ls Xiquets de Valls desapareixin, que desapareixerán, puig ni sombra son de lo qu’eran, acabará de desapareixer tant l’animació popular… Los “Xiquets de Valls” á la surtida dels Oficis […] deixant de provar l’esbelt pilá de “sis”, que dubtem puguin fer-lo ja may més. (Ferrando 1991: 102)
1904
Torredembarra: La Veu de Catalunya (12/09/1904) aclaria que, com que els Xiquets de Valls no hi pogueren anar perquè eren a la festa major de l’Arboç, els castells els van fer aficionats del poble: «Un cop a plassa continúan engrescantse, y surten tot seguit com brotant de sota terra, per conservarse una tradició que no vol morir, les torres de 4 y 5 […]» (Güell 2000g). En tot cas, es tracta d’un exemple de resiliència.
1905
Festa major del Vendrell: La Vanguardia (02/08/1905):
Los «Xiquets de Valls», que por sí solos llenaban un gran vacío y eran un factor importante por lo típico y popular de nuestras fiestas mayores, han entrado en una decadencia de la que difícilmente podran salir, son una parodia de lo que fueron. / El grandioso espectáculo de sus atrevidos y arriesgados castillos, cantados y descritos por ilustres escritores del renacimiento literario catalán, como [Anselm] Clavé, [Narcís] Oller y otros, dentro de pocos años habrá desaparecido por completo como factor de nuestras fiestas populares, pasando á la categoria de legendario recuerdo. Démosles por caducos, por fenecidos. (Güell 2003b)
1906
El Vendrell: El Baix Penedès (04/07/1906): «A causa de l’actual estat de las collas [Isidre de Rabassó] no volgué comprometre’s de cap manera a fer el castell de vuit, com se pretenia» (notícia facilitada per Jaume Ruart).
El Baix Penedès (04/08/1906):
Hem tingut «Xiquets de Valls» que se’n van á corre-cuyta cap á la posta; ja no son ni sombra de lo que foren.
La Comarca de Vendrell (28/07/1906): «Los “Xiquets de Valls” (que eran cuatro y el cabo), no pudieron lucir sus habilidades como en otros tiempos.»
1907
Emili Miró (1961: 28), parlant de la festa major del Vendrell, deia: «Els Xiquets en franca davallada».
Tarragona: La Veritat, amb motiu d’un festival de sardanes que s’havia dut a terme el dia 22 de setembre a la plaça de toros, comentava: «[…] els nostres xiquets de Valls, els qui tot axecant castells, no’s posaren a la deguda “altura” car el pilar de cinch no sortí bé fins a la tercera vegada […]» (Güell 2004b).
1908
El Baix Penedès (01/08/1908), comentant la festa major del Vendrell:
Y dels Xiquets de Valls que tanta animació donaven á nostres festes, que’n queden? Son una ombra no més de lo que foren antany. Aquelles celebres colles, aquells castells y torres y espadats en quins s’hi feyen l’enginy, la forsa y l’agilitat de la gent del Camp, han passat ja á l’historia, ja no’n queda més que’l record, un record que’s va esfumant y perdentse per moments. (Ferrando 1991: 117)
1910
Andreu Nin publicà l’article «Les Festes Majors» a Lluitem (29/08/1910):
Les festes majors han perdut, per complet, el segell característic que les distingia y fins sembla arribat el moment decissiu de llur total desaparició. Els Xiquets de Valls són, únicament, burda parodia d’aquella gent coratjosa y forçuda cantada per en Clavé […] anyorarém aquells temps passats en que’ls Xiquets de Valls, els balls populars y les gralles matisaven d’una innegable y originalísima bellesa les nostres festes majors. (Ferrando 1991: 116)
1911
Vilafranca del Penedès: Pere Alagret (àlies Patrici) escrivia «Els Xiquets de Valls y’ls quatre pilans de nou» a El Labriego (29/08/1911):
[…] la tan celebrada torre de nou ha passat ja á la historia per a no tornar mes; puig havent mimvat d’una manera notable la afició á semblant espectacle per falta del corresponent personal […] be pot dir-se que la torre de nou ja no’s veurá mes. (Miralles 2013: 99)
1914
Vilafranca del Penedès: al diari Fructidor (05/09/1914) es llegeix: «Fracaso de las “dances” (pastorets, panderos y gracias); y cuatro diablos molestando a todo el mundo con sus peligrosos juegos); decadencia de los Xiquets […]» (Miralles 2013: 103).
1917
Montblanc: en ocasió de la festa major, La Conca de Barbarà (26/05/1917) deia: «Però, lo que’ns alegra’l cor de montblanquins, foren els anyorats torraires […] Amb xinetes i aixecadors adestrats, i un poc més de tècnica […] els nostres coratjosos torraires, amb poc esforç, tornarien a aixecar torres d’altres temps» (Güell 2000i).
La mateixa crònica parlava de «l’intent de resurrecció de les torres» i que «[e]ls improvitzats castellers donaren prova de que no s’ha extingit la braó que caracteritzà als llurs pares; […] estem segurs de que […] aquesta diversió, atuïda però no morta, tornarà a ser lo que fou». Un altre exemple de resiliència.
El Vendrell: en ocasió de la festa major, El Baix Penedès (04/08/1917) publicava:
No son pas lo que eren els castells, torres i pilars dels Xiquets i amb tot la bona voluntat d’alguns aficionats vendrellencs i comarcans fan que relativament es conservi el renom dels xiquets de Valls, segurament sense l’ajuda i la cooperació seva haurien ja passat a l’historia.
Montblanc: La Conca de Barbará, comentant les festes de Sant Miquel, del 28 i 29 de setembre (notícia facilitada per Xavier Güell), es planyia:
[…] com tampoc poguérem veure els torraires alsant pilans i torres […] / Desgraciadament, les festes de carrer, les veritables populars, van desapareixent, emportant-s’ho tot i injustament les de societat.
1918
Valls: La Crónica de Valls (28/06/1918) escrivia aquest comentari sobre l’actuació de Sant Joan: «Claro está que estas torres [3 i 4 de 7] comparadas con las que veíamos treinta años atras (el tres de nou, el dos de vuit y el pilá de set) no son gran cosa. Pero, mientras no degeneren más todavia pueden verse, todavia son castells: hay que conservarlos» (Trenchs 1987).
1919
El vilafranquí Lluís Via publicava a Penedès (octubre) el seu treball «Una Gesta. De la meva vila», en què fa algunes observacions interessants:
Bé és veritat que la bona tradició es perd també, i ben de pressa, en la pròpia comarca dels Xiquets […] perquè el medi va canviant […] i el poble s’ha anat refredant, i ja quasi enlloc estem per castells. (Miralles 2013: 106-107)
La publicació vilafranquina Acció (06/09/1919) recollia aquest comentari:
Avui sembla que tothom ja estigui conformat a no veure mai més els xiquets, ni cap altre dels nombres que omplien la nostra festa major […]. (Miralles 2013: 108)
La també vilafranquina revista Penedès (novembre) publica l’interessant article «El pervenir dels Xiquets de Valls», de Jaume d’Urgell, en què a propòsit de la intenció de crear una colla a Vilafranca diu: «És veritat que dels Xiquets de Valls s’era perduda la raça, però ara s’ha vist que no; ara es veu palpablement que la raça es servava, i amb ella l’afició i l’entusiasme, però romania endormiscada, abatuda, passiva» (Miralles 2013: 108).
1922
Valls: festa major de Sant Joan, La Crónica de Valls (01/07/1922): «Después en la plaza del Blat se levantaron castells. Vimos el “tres de set”, el “dos de sis”, el “tres de sis aixecat per baix” y el “pilá de cinc”. Mientras no decaigan más, no debiera haber ningún año fiesta mayor sin los “castells”» […].
D’aquesta mateixa actuació, Joventut va comentar:
El públic els aplaudí [els castellers] fortament, els amanyagà tal com tot hom ho fa a una cosa que estima i se li’n va. (Güell 2004d)
Construcció feta pel jovent de la població d’Albinyana (Baix Penedès) durant una festa major del tombant del segle XIX al XX, un costum que va sovintejar a diverses poblacions davant l’absència de les colles vallenques durant la Decadència..
(Foto: Col·lecció Anna Maria Zorrilla)
A Vilafranca, l’article «Els Xiquets de Valls», d’X., publicat a Acció (02/09/1922), recordava que tradicionalment els vilafranquins havien ajudat amb entusiasme els vallencs a bastir els seus castells quan aquests actuaven a la vila:
Aquests últims temps això havia gairebé desaparescut, i ens dolia, car era una signe de descastament vilafranquí, un signe de que la tradició popular vilafranquina agonitzaba, que s’havia estroncat la corrent encestral [sic] dels entusiasmes dels nostres avantpassats. (Miralles 2013: 112)
El Diario de Tarragona (25/09/1922) comentava la festa major de Santa Tecla:
No obstant això, per la nostra part hem de lamentar la desorganització que es constata entre els Xiquets i la manca de preparació que acusen actualment en els seus exercicis. Aquesta desmoralització justifica que ara no hi hagi intents com el tres de nou i l’espadat de vuit. Pesi a tot això, el públic va rebre amb grans aplaudiments la seva presència […] com si existís en l’ànim de la gent el propòsit d’estimular els vallencs en la renovació de vells llorers. (Bargalló 1990: 88)
1923
Valls: al voltant de la fluixa actuació de la Colla Vella per Sant Joan (intents de 3 i 4 de 7), Joventut manifestava:
Sigue de doldre el poc afortunats que foren els Castellers de la Colla Vella […] la causa de sa mala fortuna no pot reconèixer altra justificant que el restar desfeta algun temps aquesta Colla de Castells. (Güell 2004a)
Pilar de 6, amb l’enxaneta fent la motxilla, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls davant de l’Ajuntament de l’Arboç per la festa major del 1902.
(Foto: Col·lecció Joan Vallès Figueras)
La publicació Igualada (1967) comentava retrospectivament:
Nuestra «Moixiganga» desapareció del programa de nuestra Fiesta Mayor en el año 1923 cuando no se vió capaz de levantar ya el «espedat de cinc», ni siquiera el de cuatro, de manera que no podia alcanzar el balcón de la Casa Consistorial como mandaba la tradición y la honrilla de la «colla». (Güell 2013: 97)
1924
Valls: La Crónica de Valls (28/06/1924) comentava les festes de Sant Joan celebrades uns dies enrere: «Una colla de Xiquets durante las fiestas hizo castells, solo logrando patentizar la decadencia de nuestro deporte. Es una lástima» (Güell 2005b).
1925
Vilafranca: Acció (22/08/1925) anunciava la festa major a llaor de sant Fèlix:
[…] veurem els castells dels “Xiquets” que cada any van a menys […] (Miralles 2013: 113).
El Vendrell: el setmanari vendrellenc El Baix Penedès (24/10/1925) comentava la tornada dels Xiquets de Valls a la vila, després de molts anys, en la seva actuació en ocasió de la fira de Santa Teresa:
Hem trobat una miqueta degenerada la seva raça, no presentant aquell escalonat d’edats que tan formossos feien els pilans i tots els demés castells, empró cal apuntar que encara han demostrat tindre arrestos i no els havem vist caurer ni una sola vegada.
Valls: La Crónica de Valls (31/10/1925) parlava sobre l’actuació de Santa Úrsula, que va tenir el 3 de 7 com a castell màxim:
La decadencia de este deporte es fatal. No puede evitarla el buen deseo del «cap de colla», el veterano «Escolà». ¡Cómo debe de añorar los tiempos en que levantaba el «tres de nou» y el «pilà de set»! (Güell 2004c)
1926
La Crónica de Valls (26/06/1926) recollia que la ciutat no havia celebrat com calia la festa major de Sant Joan:
Valls no celebra fiesta mayor. No puede darse este nombre a la que se dedica todos los años a su patrón San Juan […] Luego debe procurarse que no haya fiesta mayor sin castells. Si estos no han desaparecido del todo, puede agradecerse al Ayuntamiento de Vilafranca, el cual todos los años los ajusta. Si Valls siguiera su ejemplo (que más que seguirlo debiera darlo) se evitaria su desaparición. (Miralles 2103: 113)
L’escriptor vendrellenc Narcís Bas i Socias (1868-1936) en la seva novel·la La Nari feia aquesta observació sobre l’estat dels castells en aquell moment: «Ve’t aquí una costum admirable de la terra, però una costum que’ns escapa. Cal despedir-la amb una glosa ben oportuna» (Ferrando 1991: 267).
El vilafranquí Francesc de Paula Bové i Trius va publicar aquest any el seu llibre El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars, redactat l’any anterior. En el capítol dedicat als castells, significativament intitulat «Els Titans. Xiquets de Valls», feia aquesta reflexió:
En el dia d’avui vénen encara per les nostres festes majors, els Xiquets de Valls i se sent per la major part de la gent d’ara fer comentaris gens afalagadors per als castellers: Sentiu per la generalitat: «Ara si que no val la pena al migdia de la nostra festa major anar a la placeta a veure els castells! —Abans sí que donava bo de veure-ho! —Tots els castells son migrats, ja no hi ha homes!!…». (Bové 1990: 121)
I en l’«Acabament» de la seva obra certificava una vegada més:
Les nostres festes modernes tenen tendència a fer desaparèixer del Penedès i altres comarques ses danses i hom veu cada any que passa com van morint junt amb ella ses fresques i agradoses tonades. (Bové 1990: 132)
Finalment, arran de la desastrosa actuació que la Colla Nova de Valls va fer a la festa major del Vendrell d’aquell any (només va poder fer el pilar de 5, però va caure en el 3 i 4 de 7 i 2 de 6), Emili Miró (1961: 30) reproduïa aquesta conversa entre vendrellencs acabada la diada:
—Sí, sí, els castells s’acaben! —Adéu, castells!
