L’origen dels castells és un dels debats més antics de la historiografia castellera i té un gran valor simbòlic. Per això, de vegades, els arguments es barregen amb les passions. Els estudiosos es divideixen, bàsicament, en dos grups: la majoria són evolucionistes —és a dir, sostenen que els castells són el producte de l’evolució en el temps de l’antic ball de valencians, al seu torn procedent de la muixeranga valenciana—, mentre que una minoria defensa una hipòtesi creacionista, o sigui, que els castells haurien estat inventats en un moment històric determinat tot trencant amb els seus possibles antecedents.
La teoria tradicional diu que els castells provenen d’alguna dansa popular. Ja al segle XIX, Josep Anselm Clavé (1868) va escriure: «Las tan celebradas collas llamadas dels xiquets de Valls […] son hijas de las antiguas danzas de valencianos». Un text del segle XVIII (Masdéu 1784, copiat a Català i Roca 1981: I, 20) relacionava el ball de titans amb els castells, però Joan Amades (s/d 18 i 1934: 24) va observar que els seus balladors, lligats amb una peça de roba, no podien alçar castells. Actualment es considera provat que els castells provenen del ball de valencians i aquest, de les muixerangues valencianes.
Els vallencs consideren els castells com una part del seu patrimoni i identitat, Per això molts creuen que «resultaría algo paradógico que los “Xiquets de Valls” no fueran de Valls, o, por lo menos, de su Campo, sino de Valencia, de Atenas, de Roma o de la Meca» Vives 1948). Emili Morera (1909: 796) també creia que aquesta tradició «deuría nàxer a Valls en la edat mitjana » i Francesc Blasi (1997: 18) afirmava rotundament: «Nosaltres opinem que els castells són purament vallencs ». L’any 2001 les dues colles castelleres de Valls van celebrar el seu 200 aniversari, fet que va originar un debat sobre la seva antiguitat (per exemple, Bartolí et alii 1998).
Alguns escriptors han intentat desvincular el ball de valencians del País Valencià: «D. Sebastià Farnés y otros escritores catalanes entienden que se ha considerado erróneamente a Ausias March natural de Valencia, gracias al equívoco de la palabra valencià. Esta palabra en catalán significa en su sentido recto, fuerte, sano, robusto, y en sentido traslaticio, esforzado, animoso. ¿No cuadran perfectamente estos epitetos a los castellers?» (Castell 1927). Aquesta teoria tingué bastanta acceptació en el món del folklore (per exemple, Flamissell 1959), cosa sorprenent si tenim en compte que en la literatura es va descartar l’any 1912 (Chiner 1993).
El creacionisme casteller va ser formulat per primera vegada per Joaquim Beseran (1994): «Pels motius que sigui, a Valls, a finals del segle XVIII, un grup de “valencians” decideixen independitzar-se del seu “ball” —el qual continuarà existint— i crear una agrupació que tindrà com a objectiu únic fer castells. Per això ens cal parlar de “revolució” i no d’evolució.» Els creacionistes vinculen els castells amb la política: «La Colla dels Pagesos esdevindrà defensora de les idees conservadores, i la Colla dels Menestrals, de les liberals.»
La muixeranga no és la moixiganga
La muixeranga és un element festiu tradicional d'alguns pobles valencians: Algemesí, l'Alcúdia, Titagües, Peníscola i Forcall. Malgrat les diferències en la música, vestuari, etc., tenen alguns elements comuns: les construccions humanes, els balls, la interpretació religiosa i el contingut burlesc. És l’antecedent del ball de valencians.
Per altra banda, la moixiganga és una tradició pròpia d'alguns pobles catalans, com Sitges, Valls, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Vilanova, Badalona, etc. La majoria representen escenes de la passió de Jesucrist, i inclouen petites construccions humanes (com a màxim algun pilar de 3).
Emili Morera (1909: 796) havia identificat dos germans Batet com els primers caps de les colles vallenques i Francesc Ballester (1920: 154) va escriure: «Dos germans, anomenats Batet (Pep i Salvador), eren l’ànima de la colla dels pagesos, i per raons d’entre ells el Pep se’n passà a la colla dels menestrals.» A partir d’aquí, Joan Climent (2006 i 2013) va trobar alguns documents on Josep Batet és anomenat «casteller» i sembla que, efectivament, era cap de la colla dels Menestrals. Altres textos anomenen el seu pare, Jaume Batet, de las Anxanetas. Climent creu que els dos germans Batet estaven totalment enfrontats.
Joan Climent afirma que «el pilar és l’única figura del ball de valencians que ha perdurat fins avui» (Climent 2013: 30), que els primers castells es feien sense pinya ni folres (Climent 2013: 98-99, 128 i 132-133) i que l’any 1819 l’aixecador ja es quedava acotxat (Climent 2013: 44). En un principi, va situar la invenció dels castells l’any 1812, per la Constitució de Cadis (Climent 2006, 21 d’abril), però després la va canviar al 1813, arran de l’abolició de l’agremiació forçosa (Climent 2013: 62).
A més, Climent no amaga la seva predilecció per la Colla dels Menestrals, que considera antecedent de la Colla Joves. L’any 1827, per exemple, van actuar a Tarragona uns balls de valencians i la crònica diu: «Cabalmente formaban estas reuniones la gente del campo y de la pesca» (Diario de Tarragona, 16-10-1927), que cal interpretar com a pagesos i pescadors, però Climent (2013: 93) exclama: «no hi havia cap grup liberal? Impossible!» Climent menysté sistemàticament la Colla dels Pagesos: «Del segon [Salvador Batet], gairebé ningú se’n recorda» (Climent 2006).
Jaume Grau (1997) identifica la Colla dels Menestrals amb la confraria del Roser de Vilafranca, segons ell formada per «fadrins de la vila», mentre que els Pagesos serien de la Muixerra, que creu «constituïda per botiflers lligats a l’ocupació borbònica, els mateixos que havien prohibit els castells a Vilafranca el 1786 i que posteriorment ho farien a Valls», amb la qual cosa confon els castellers amb les autoritats. Grau (2007) arriba a qüestionar l’existència de la Colla dels Pagesos el 1819.
La principal aportació de Josep Maria Rodon és la hipòtesi que un tal Anton Claramunt, nat al poble de Carme i que va anar a viure a la Riba abans del 1784, va portar la moixiganga d’Igualada a Alcover, on se li hauria canviat el nom per «ball de valencians» (Rodon 2014: 30 i 37). Ara bé, la notícia més antiga (molt dubtosa) de la moixiganga d’Igualada és de l’any 1802 i la primera segura del 1850 (Carner 1955: 36-37; Solsona 2010: 63-64, i Güell 2013: 18-23). El canvi de nom, de moixiganga a ball de valencians, no és fàcil d’explicar, però és simplement impossible que el citat Claramunt aprengués una dansa que encara no existia a Igualada.
Hi ha diversos fets que els creacionistes no poden explicar. Per exemple, s’ha sabut que Josep Batet fou el padrí d’una filla del Salvador (Bofarull 2017: 12) i que el Salvador fou padrí d’un fill del Josep; també s’ha demostrat que el Salvador, el Josep i l’Anton van arrendar una terra conjuntament (Cervelló 2017), de manera que la relació entre aquests germans potser no era tan dolenta. Joaquim Beseran (1994) diu que, quan es formaren les colles castelleres, el ball de valencians continuà existint, però Joan Amades (s/d 58) explica: «Hem fet diferents treballs per a veure si trobàvem dades referents a aquest ball a la vila de Valls, i tots han donat un resultat completament negatiu.» Joan Climent (2006, 21 d’abril) creu que Josep Batet «hauria transformat l’estructura del castell humà per ferla més alta», però també escriu: «uns grups de ball de valencians ja n’havien modificat l’estructura» (Climent 2013: 21). Quan algú inventa una cosa nova, li posa un nom diferent, però Josep M. Rodon sosté que «ningú no veié cap necessitat de batejar aquell grup folklòric» perquè els espectadors ja coneixien el ball de valencians i «no hi veien gaire diferència» (Rodon 2014: 69).
Els evolucionistes han comparat els castells amb els balls de valencians i les muixerangues valencianes. La figura més típica d’aquestes últimes tradicions és la torre (construcció amb un nombre decreixent de persones en cada pis), però alguns textos també parlen del pilar, la figuereta i el «castell», que té tres persones per pis (Mañé 1853). La primera actuació d’un ball de valencians es produí a Tarragona el 1687; des d’allí s’escampà pel Camp i després al Penedès. En algunes festes es trobaren diferents grups i la rivalitat els portà a assolir els 6 pisos l’any 1770 a l’Arboç i els 7 a Tarragona l’any 1802, però després de la guerra del Francès els únics que actuaren fora del seu poble foren els de Valls (Bofarull 2007: 121-150).
Els canvis que van originar els castells es van produir lentament: l’any 1801 els balls de valencians ja fe-ien pinyes (Bofarull 2011), el 1819 van fer els primers castells de 8, el 1827 encara ballaven, el nom de «balls de valencians» es va mantenir de forma exclusiva fins al 1849, una foto del 1862 mostra que l’enxaneta encara es posava damunt de l’acotxador, etc.
Pere Ferrando (1998b) ha trobat diverses notícies que demostren que a Valls hi havia dues colles castelleres a partir del 1842, com a mínim. També va publicar una poesia anterior al 1843 que relaciona la festa de Sant Isidre amb els castells i, per tant, amb la Colla dels Pagesos (Ferrando 2012 i 2014a). «En les anàlisis que exposem per separat en aquestes pàgines es poden comprovar totes les connexions existents entre els cas-tells i el ball de valencians, de tal manera que queda prou clar que els primers són el resultat de l’evolució dels segons» (Ferrando 2010c).
Recentment s’ha trobat un tal Jaume Fuster Foguet, àlies Anxaneta, conegut a Valls entre 1770 i 1780. Un rebut de les festes del 1791, corresponent a roba «per los Noys de Castells», també s’ha relacionat amb el ball de valencians de Valls. Àlex Cervelló (2017), que ha estudiat detingudament les famílies castelleres de Valls, considera que la Colla dels Pagesos prové directament del ball de valencians; per tant, confirma la teoria evolucionista. En canvi, creu que la Colla dels Menestrals es devia formar més tard, entre els anys 1805 i 1819.
Els evolucionistes han comparat els castells amb les muixerangues valencianes. A la foto, la Muixeranga d'Algemesí al seu poble, el 8 de desembre de 2016.
(Foto: Joan Bofarull Solé)
El ball de valencians és l’antecessor immediat dels castells. Imatge del ball de valencians de Reus, 29 de juny de 2006.
(Foto: Joan Bofarull Solé)
