Bràfim, el primer ball de valencians català

Un any després de la primera notícia de valencians a Bilbao, el 1687 a Bràfim —a 22 quilòmetres de Tarragona— existia un ball anomenat de valencians, que sembla que actuà per Santa Tecla d’aquest any, junt amb altres formacions foranes. El pare Andreu de Palma de Mallorca localitzà els Memorials de las Coblas y Ballas de Santa Tecla el añi 1687, que transcrigué actualitzant-ne el grafisme.⁵ Després Jordi Morant va incloure la reproducció fotogràfica en el seu treball sobre aquesta activitat. El títol de l’article d’Andreu introdueix la idea que els balls anaven a un concurs, en què també participaven elements locals. Estableix quatre categories: cobles, balls, trompeters i altres tocadors. Una atenta lectura del document permet adonar-se que enlloc s’esmenta el concurs o concursos. Així ho advertí també Morant. Tot i que el mot «concurs» té una triple accepció —‘concurrència’, ‘contribució’ i ‘competició’—, Andreu no deixava dubte que volia referir-se al tercer, ja que explicita que «enguany és any de concursos», en al·lusió a l’imminent concurs de castells que el 1933 acollí la plaça de toros, i també al de sardanes.

És important la cita del «ball de balensians de Brafim Gregori Rabada ab nou companys […] a 6 oras». Si bé d’aquesta informació no podem constatar la realització de construccions humanes, cal notar que el ball de valen­cians és en un mateix document al costat dels de moros i cris­tians, espases, bastons i gitanes. En cap cas no pot tractar-se d’un ball que sigui d’aquestes modalitats. Potser podria contenir-ne alguna, però havia d’aportar altres habilitats. La construcció de torretes en seria una, com succeeix a Tauste, on s’alternen amb ballades amb espases, bastons i cèrcols. D’altra banda, aquest ball de valen­cians ja és presentat com a propi de Bràfim. Si comparem aquest escenari amb el de Madrid, a la capital espanyola els valencians foren habituals a partir del 1658 i a principis de la següent centúria nasqueren colles pròpies. Si ho fem amb Pamplona, l’arribada dels valencians és coetània a la de Bràfim i els grups propis es feren esperar fins al 1707. A Bràfim el procés d’assimilació es devia produir prèviament, però aquest detall no elimina la coexistència amb les colles vingudes des del País Valencià corroborades pels casos de Madrid fins al 1703, Bilbao fins al 1749, Pamplona fins al 1792, o la més propera de Tarragona del 1692.

El ball de valencians de Bràfim l’integraven 10 homes. La xifra és habitual en els valencians que coetàniament acudien al Corpus de Bilbao, si bé en algun cas pun­tual, com el 1735, arribaren a 15. El 1699 els valencians a Estella —Navarra— també eren 10. Aquest nombre reapareix en una notícia posterior referent a les «cuadrillas de volatineros valencianos» del Corpus de Granada del 1774. L’investigador Miguel Garrido Atienza confirma el caire viatger del ball de valencians i facilita una sucosa des­cripció:

[…] seguían interpoladas entre los carros cuatro ó cinco danzas, compuestas de vario número de individuos de uno y otro sexo, las que después, en los descansos de la procesión, al acorde compás de sus instrumentos, entregábanse á cadenciosos y divertidos bailes. El deseo de la novedad sustituyólas alguna vez con cuadrillas de volatineros valencianos […] Las danzas no han sido como otros años, las quatro acostumbradas de hombres, y mugeres vestidos de tela; sino dos quadrillas de valencianos, de á diez hombres cada una, que costeó desde Valencia la Comission, los quales vestidos de volantes, al son de tamborilillo, y la dulzaina, tegian sus coros, y como volatines daban saltos, y trepas unos sobre otros, con tal destreza, y ligereza, que con la novedad, y el mayor costo (por traerlos desde tan lexos) se consiguió, que no se echasen de menos las danzas de los demás años. (1990: 89)

Fixem-nos en l’etimologia comuna de «volatines» i «volatinera», que emparenta els valencians amb altres manifestacions ressenyades i observem la duplicitat d’execucions. El text distingeix el fet de «teger sus coros» i el de saltar i «trepar» uns sobre els altres amb lleugeresa. Per una banda, són òbvies les figures dansades i, per l’altra, devien alçar construccions si més no de tres pisos, perquè, en cas contrari, l’autor no n’hauria remarcat la «destreza y ligereza». Com el 1687 al Corpus de Bilbao, a Pamplona posteriorment, o a Tarassona el 1789, en què també hi havia dos balls, caldria dilucidar si existia competència o, per contra, cooperaven per realitzar torres més altes. Les evolucions s’acompanyen de dolçaina i tabalet, com a Bilbao des del 1687 i a Pamplona després.

Tornem a terres catalanes. En l’entrada a Tarragona del rei Carles III, l’1 de juliol del 1706, la confraria dels fadrins menestrals va treure al carrer un ball «que diuen de valencians»: «despres la bandera de la confraria dels fadrins menestrals y tras de ella un ball que diuen de Valencians».⁶ Ocupà el segon lloc del seguici i mai no havia estat esmentat amb anterioritat ni tampoc ho serà més en cap altra de les entrades públiques de personatges il·lustres i arquebisbes que continuen l’assistència gremial fins a la guerra del Francès. La confraria dels fadrins menestrals és el primer cop que apareix amb aquest nom, però ocupa el mateix lloc que des del 1577 havia tingut la de joves sastres, que desfilava sense cap ball. Els joves o fadrins menestrals només lluïren el ball de valencians el 1706, mentre que a partir del 1722 van executar el de Santa Fe. L’expressió «que diuen de» és única en la llarga relació de documents que vinculen els gremis tarragonins amb el seguici. Introdueix un sentit de percepció, com si qui dona fe del que va succeir posés el nom en funció del que ha escoltat a tercers. La notícia tarragonina del 1687 era d’un grup de Bràfim i la del 1692 d’un del regne de València, fets que reforcen l’ús de l’expressió del relator del 1706.

El mateix juliol del 1706 a l’Arxiu Històric de Reus consta «lo ball de valencians» a càrrec dels pagesos reusencs representats per Mateu Bages, que, a diferència del de Bràfim, era integrat per 8 balladors, als quals es paguen «8 parells de sabatas», «aiguardent i bascuit» i «los cascabells» (Palomar 2002: 13). El maig del 1712 apareix un ball de valencians a Valls pel retorn de la Mare de Déu del Lledó al cambril després d’haver beneficiat la ciutat amb la pluja.⁷ El juny del 1721 el santuari de Sant Magí de la Brufaganya (Conca de Barberà) va acollir danses per la benedicció de la capella de les fonts, entre les quals els valencians (Capdevila 1924: 61). Per Sant Pere del 1724, a Reus, consta per primer cop en territori català la dualitat de «dos balls de valensians» i el 1725 s’arribà a tres, com a Pamplona. Era l’únic ball que disposa de més d’un grup. El mateix 1725 es ballava a Prades, on tingué llarga continuïtat. L’any 1733, a Reus, per Sant Bernat Calbó, n’actuaren tres —que arribaren a quatre el 1775—, un quart de la Secuita i un cinquè de Tarragona. El 1734 consta el ball de valencians de la confraria del Roser de la Selva del Camp en el trasllat de la Mare de Déu de Paretdelgada a l’ermita, mentre que el 1737 se n’encarregà la dels pagesos (Palomar 2002: 14-15 i 36).

El 16 d’octubre del 1746 es repeteix la dualitat a Tarragona per la proclamació del rei Ferran VI. La cerimònia es desenvolupà a la Part Alta, dins de les muralles. El seguici precedia el penó reial, que s’aturà en tres indrets per proclamar la nova majestat:

Dadas las tres de la tarde, para cuya hora havia el muy ilustre Ayuntamiento combidado à todos los que devian assistir à la real proclamacion, se hallaron los señores capitulares, con el señor theniente de corregidor, y los señores Don Joseph de Vidàl, y don Ventura de Ferràn, en las Casas del Ayuntamiento, quedando en la calle los lacayos con los cavallos, los clarines, y timbales de la ciudad, los dos dances de valencianos, y otro de Santa Fè […]. La formacion se dispuso con el siguiente orden. Primeramente ivan dos dances de valencianos con sus ayrosos trages, exercitando su acostumbrada destreza; y seguidamente à estos iva otro danze de S. Fè […]. Continuò la brillante comitiva su marcha, llenando el ayre los diferentes coros de musica, y divirtiendo à los que ivan siguiendo, y à los que à pie fixo esperavan, los diestros danzarines, que sobre baylar con destreza, forman tan ligeros, como si bolàran, altas torres, sin perder el compàs de los instrumentos, imitando à los saltantes hijos de el Sol, y de Minerva. (1746: 42-43 i 46)

Retrobem al·lusions a la destresa al so de la música, apuntada en una data posterior a Granada. És el primer cop que el relator explica els exercicis com a «torres». L’adjectivació d’«altes» afegeix un nou estadi evolutiu al relat diacrònic. El document inclou els diferents encàrrecs dels gremis locals, centrats en guarnir carrers i places per on havia de discórrer el penó. No apareix la tradicional assignació del ball de cada gremi en les entrades de monarques i arquebisbes, fet que fa pensar que els dos balls de valencians no pertanyien a cap confraria local. Mentre que l’any 1706 l’únic ball de valencians esmentat era vist com un fet prou desconegut, el 1733 ja n’hi havia un de tarragoní que viatjava a Reus i el 1746 en surten dos, un dels quals potser continuador de l’anterior. El mateix 1746, en la data més antiga localitzada al País Valencià, trobem a Peníscola «Una danza, que allí esstava / hacer un castillo ordena» (Frechina 2003: 20), element festiu que ha arribat fins avui. Un any després, el 1747, Algemesí organitzà el cinquè centenari de la troballa de la Mare de Déu de la Salut amb influències del model festiu de Morella, localitat que, com Peníscola, està adscrita a la diòcesi de Tortosa. El ball de valencians es recull a l’Argentera el 1753 (Bargalló 1999: 37), mentre que Capmany rescatava el que el 1762 assistí a la col·locació de la primera pedra de la nova Seu de Lleida (1944: 396).⁸ El 1767 a l’Alcúdia (regne de València) es localitza «la comparsa Mogigange, compuesta de 16 mozos» (Frechina 2003: 22), identificada amb els recuperats Negrets.⁹

Pilars del ball de valencians de Vandellòs, probablement caminant, davant de les banderes processionals als anys vint del segle XX.

(Foto: Col·lecció Josep Bargalló Badia, reproduïda a Bofarull 2007: 63)

Les notícies confirmen l’expansió d’un embrionari element festiu, de clares ressonàncies acrobàtiques, en què l’agilitat dels actuants evolucionà al Camp de Tarragona i a l’antic Penedès cap al ball de valencians entès com a antecedent directe dels castells. Els pioners valencians optaren per una fórmula innovadora que implicava traslladar-se més enllà de la comarca immediata i, amb una determinada professionalització, desenvolupar una acti­vitat folklòrica, aviat imitada amb major o menor continuïtat en altres territoris peninsulars. La successió de festes d’estiu devia afavorir que obtinguessin ingressos addicionals a l’activitat principal, potser l’agrícola. Només fou al Principat on es produí primer la imitació del ball pels grups locals —com a Madrid, al País Basc i a Navarra— i, posterior­ment, una evolució tècnica que va configurar els castells.

Entre 1687 i 1769, a Catalunya el ball de valencians aixecava torres de fins a cinc pisos. Les podeu veure a Cambrils, Reus, Tarragona, el Vendrell o Vilanova i la Geltrú amb tres pisos, l’opció retrobada. Tot i així, les imatges del ball de les primeres dècades del segle XX testimonien construccions de fins a quatre pisos a Arbeca (les Garrigues) l’any 1925, també recuperat, i —a mig camí d’una petita colla d’aficionats castellers— a l’Argilaga (Tarragonès), el 1929, en què s’agafen les cames dels segons per donar-los suport. Els balladors continuen sense subjectar-se pels braços, sinó que s’abracen els uns amb els altres tot formant un cos compacte. A Arbeca, les construccions tenen gran interès. Sobre el penúltim pis de dos homes —dosos— encara es manté el nen que corona la construcció amb una primitiva aleta en creu. A l’Argilaga, la posició de l’enxaneta adult amb els braços a la cintura és la mateixa que s’ha localitzat en fotografies d’antics pilars castellers.

El ball de valencians d’Arbeca entre 1925 i 1926 amb una construcció de quatre pisos i amb el nen que la corona amb els braços en creu. Ha estat recuperat en la segona dècada del segle XXI

((Foto: Arxiu Municipal d’Arbeca))