La dimensió cívica i cultural dels castells, avui

De què parlem?

Tal com ja s’ha expressat en altres treballs que apareixen en aquesta mateixa obra (vegeu-ne el volum 1, especialment els capítols «Els antecedents dels castells: el ball de valencians o muixeranga», de Jordi Bertran, i «Valls, bressol dels castells. Els primers anys del segle XIX», d’Àlex Cervelló) sembla que la majoria dels estudio­sos que han tractat la qüestió que ens ocupa arriben a la conclusió que l’activitat paragimnàstica o paraesportiva¹⁰ que avui coneixem com els castells és una forma molt evolucionada dels exercicis de les anomenades moixigangues antigues¹¹—balls de valencians, xiquets de Valls, dances aragonesos— i altres representacions paratea­trals¹² estivopopulars, que tenien com a escenari l’espai públic, la plaça i el carrer. Com que en el decurs del treball ja s’aniran tractant tots aquests para– (parateatrals, paraesportius, etc., que apareixen en el text), a partir d’ara intentarem d’evitar repeticions que el lector ja coneix, encara que això no serà del tot possible, ja que algunes vegades haurem de donar la nostra opinió sobre casos concrets.

Però, tornant a les conclusions: si bé s’ha arribat a un ampli i unànime acord sobre l’origen de l’actual art dels castells, on aquest consens ja no és tan unànime és on caldria situar avui aquesta activitat en el marc de l’abundós panorama actual dels moviments socials populars: els castells, pràctiques eminentment esportives? Sociorecrea­tives, d’associacionisme cívic i voluntariat? Pràctiques ritualitzades i estrictament lligades a les litúrgies de les festivitats…? A més, caldria encara afegir a l’equació que el fet que la seva activitat hagi esdevingut una pràctica multitudinària (els membres d’una colla solen arribar als centenars d’individus, d’ambdós generes, de totes les edats i fins i tot de condicions socials molt diverses) possibilita que la colla —i per tant els seus dirigents— pugui tenir una influència considerable en l’opinió pública de la localitat on és radicada. Així, a l’ampli ventall de qualificacions anteriors, podríem afegir una altra possibilitat: moviment ciutadà d’opinió pública?

Castell conjunt de les quatre colles de 10 al Palau Sant Jordi, en el decurs del concert «Volem acollir», en favor de les persones refugiades, l'11 de febrer del 2017, amb una assistència de més de 15.000 persones.

(Foto: Casa Nostra Casa Vostra)

Caldria deduir, doncs (si més no, aquesta és la meva opinió), que a causa de les circumstancies expressades, l’activitat dels castells es presenta com un fenomen nou dins del camp dels que coneixíem fins avui en l’àrea de la dinàmica dels moviments socials populars. O sigui —i el lector ja em disculparà el llarg interrogant—: podríem arribar a conjecturar que avui els castells són realment un fenomen novíssim (originat en un altre fenomen antic) que tal com el coneixem només s’ha pogut produir en una societat com aquella en què vivim (fi de l’industrialisme, principis del tecnologisme i l’era de la connectivitat) i, per tant, avui aquesta pràctica, els castells, de «tradició» només en mantindria l’origen, però l’estructura, la base social i tècnica (tant l’una com l’altra) serien un radical fruit de la socie­tat contemporània, encara que malgrat tot, i de comú, la majoria dels media segueixen volent-los emmarcar en el camp del folklore? Tot seguit cal fer anotar, en honor de la veritat, que malgrat aquesta indiferència o desinterès d’una part dels mitjans informatius, de tota manera ja fa anys que els diaris, per exemple, n’informen a la secció de Societat, majoritàriament. I un altre interrogant que ajuda a respondre el primer: la pràctica dels castells hauria arribat a la propagació que tenen avui, expandint-se arreu del Principat, i encara fora de les fronteres territo­rials, a Mallorca i a Catalunya Nord, sense la concurrència d’aquesta era de la connectivitat i l’ús dels mitjans tecnològics que la suporten? Referent a aquest actual esclat de colles arreu del territori, més endavant crec que haurem de dedicar un petit apartat al moviment muixeranguer actual al País Valencià, que avui ha encetat un camí paral·lel al dels castells al Principat. Però ara, i aquí, i per a qui la darrera afirmació en relació als mitjans computeritzats li hagi semblat exagerada, volem fer memòria de l’ús que s’ha donat (encara que esporàdicament i amb una finalitat científica divulgativa, com per exemple el Dr. Jaume Rosset)¹³ en algunes colles dels mitjans de computació virtual i dels sistemes 3D per calcular mesures (altures, pesos, distribució de càrregues…) així com en la prevenció de lesions, salut i protecció dels castellers, la qual cosa ha permès incidir en camps en què —a part d’alguna quimèrica i utòpica referència— no s’havien pogut donar fins als darrers temps i amb els nous mitjans disponibles. Entre aquests volem fer notar l’ús de les comunicacions instantànies en la coordinació dels esdeveniments i contactes entre les colles i els seus membres, i la no gens inestimable aportació que fa el mitjà televisiu per a la divulgació del fenomen entre tots els sectors de la població, tant entre els afeccionats com als simples espectadors del fenomen. També, segurament, correspon anotar en aquest apartat del capítol l’entrada a la universitat de l’afecció als castells, un món que —recordem-ho— sempre s’ha generat en sectors socials tradicionalment aliens a l’esfera universitària. Actualment hi ha dotze colles castelleres universitàries.¹⁴ L’any 2012 hi havia colles castelleres a la Universitat Autònoma, Universitat de Girona, Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Vic, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Lleida.¹⁵

Folklore: ergo cultura popular?

No hi ha cap dubte que aquesta activitat moderna que anomenem els castells són un dels exercicis i ma­nifestacions de caràcter popular que els romàntics del segle XIX van incloure dins de l’olla barrejada que anomenaren folklore (saviesa popular): literatura oral, creences, oficis, exercicis i representacions, costums, música, tradicions alimentàries, consuetuds…, i que posteriorment, tant en cercles amateurs com en els científics i acadèmics, se seguiren estudiant i registrant dins d’aquest mateix concepte. Aquí, però, no tractarem d’aquells romàntics o conspicus registres, sinó de la dimensió civicopolítica i cultural (intervenció en els afers de la ciutat) que en l’actualitat tenen els castells. I això malgrat que, encara avui, un ampli sector de les elits que dirigeixen el món de la cultura no la sap veure o no vol veure (sovint la nega), per elitisme o prejudicis, i prefereixen seguir contemplar el fenomen en l’antiga olla barrejada del folklore, tot adoptant la mateixa actitud que, durant el segle XX, ja van prendre la majoria de sectors il·lustrats de la societat.

Contemplada des de l’òptica amb què ens la mirem nosaltres, ens preguntem: són els castells, avui, pel nombre d’individus que mouen i pel gruix de l’opinió que poden generar, i generen, un fenomen punter dins del moviment de la cultura popular catalana moderna? Tot seguit també caldria preguntar-nos, però, si tots els qui tracten i se senten cridats a intervenir en l’assumpte estan d’acord a establir aquesta estreta relació entre «folklore» i el concepte que jo proposo i reclamo per a «cultura popular» en el moment històric en què vivim. Un article de Jordi Llovet (2018) a El País és un exemple evident del prejudici que sectors cultes mantenen en aquest camp: «[…] són fets de cultura popular, a casa nostra, els castells, la sardana, el tortell de Reis, el caganer, els calçots, els panellets i els penellons, les cargolades de Lleida, la gralla infernal, els acudits escatològics, el ball de bastons i cinquanta mil coses més. Aquests fets de cultura, en tant que folklòrics —recordem que folklore vol dir cultura popular— són d’una gran iteració, i no aporten mai cap novetat». Aquest prejudici, que el senyor Llovet expressa sense cap mena de pudor, i que és força comú entre els sectors que he mencionat —per exemple, una esquerra culta gens entrenada per veure valors fora de l’ortodòxia—, realment no representa cap risc per al prestigi de la pràctica a la qual es refereix, la cultura popular, perquè la majoria d’opinions que provenen de sectors com els que pot representar el senyor Llovet (amb poques excepcions) gairebé sempre se sustenten en un flagrant desconeixement de l’assumpte. Però hi ha un sector de desafectes que és si no més greu, més desafortunat: el provinent d’intel·lectuals afins a la defensa de la cultura nacional catalana, intel·lectuals que creuen que aquestes pràctiques de la cultura popular (folklore, en dirien ells, tot emprant el terme amb cert desmenjament) tendeixen a minoritzar, o carrinclonitzar, l’esperit de la població amb elements de «baixa», o encara, «suspecta» cultura, i l’aparten dels alts valors que, segons ells, haurien d’informar-la. En aquest cas ens centrarem en un article de Joan Triadú a Serra d’Or (1962) (fixeu-vos que parlo del senyor Triadú¹⁶ i la revista Serra d’Or, no d’una altra persona ni una altra revista). En aquest article, l’autor —assenyalat capdavanter d’allò que els seus detractors anomenen, amb el mateix desmenjament ante­rior, lletraferits— es queixa del tracte que rep (que no rep, vol dir en realitat) la literatura catalana: «Com si fos una raresa folklòrica…» No cal comentar-ho, oi? «Folklòrica» i «raresa». Aquesta és la distància que advertia Joan Triadú (i segurament altres persones de l’entorn cultural que hem intentat tipificar) entre la novel·la —l’alta cultura— i la cultura popular —folklore—: una raresa.

Expressions ben diverses de la cultura popular catalana: la Patum de Berga

(Fotos: Cisco Bofarull)

Expressions ben diverses de la cultura popular catalana: ballada de sardanes.

(Fotos: Cisco Bofarull)

Els castells a la via pública

Més amunt hem tret a col·lació la modernitat dels castells, o, per ser més exactes, els castells com a fenomen d’innegable modernitat, on el segon anunciat, la modernitat, ha possibilitat l’actualització del primer. Comencem per fer menció, com una mostra inequívoca d’aquesta afirmació —la incontestable modernitat del fenomen—, del monument que Barcelona, la capital cultural i política del país, ha dedicat als castells. No és que la resta de monuments de les altres ciutats del territori no tinguin valor (alguns el mateix, d’altres no tant), però sí que cal tenir en compte que, essent Barcelona la capital dels catalans, allò que és escollit per participar del seu entorn urbà cal contemplar-lo com un valor general (nacional) i no tan sols local. Així, Barcelona ha fet bastir el seu homenatge als castells amb una escultura d’Antoni Llena, considerat un dels artistes més innovadors dins del panorama actual de les arts. Les obres d’Antoni Llena són subtils i elegants, i avui s’exposen a les sales dels més importants museus de l’Estat. L’escultura, que interpreta la pràctica popular dels castells, es troba a la plaça de Sant Miquel de Barcelona, a la vora del Palau de l’Ajuntament; no cal anar-la a buscar en algun parc de l’extraradi, és al centre de la ciutat. És construïda amb una sèrie de monumentals línies metàl·liques, que amb gràcia i en sinuós equilibri parteixen de la base (una etèria, per inexistent, pinya) i, tot entrellaçant-se —com s’entrellacen les extremitats dels cas­­tellers—, convergeixen en l’àpex que la culmina. L’estructura és buida, només conté aire, com buit és el castell: s’aguanta enlaire, només a partir de la força, l’equilibri, el valor i el seny d’uns ideals castellers. No és precisament el castell un estructura efímera? Es carrega per descarregar-se un cop s’ha coronat. Així, doncs, des d’aquesta òptica, el monument de Llena plasma (segons el meu parer, és clar) aquesta visió del castell: el real és efímer, el de l’escultor és buit, és aire, cal imaginar-se’l.

Homenatge als castellers (2011), de l'artista Antoni Llena, situat a la plaça de Sant Miquel de Barcelona.

És des d’aquesta interpretació de l’efímer, de la tran­sitorietat, com l’art dels castells participa de l’estètica dels darrers moviments artístics occidentals, de les darreres tendències, de l’art efímer i conceptual, present avui arreu en els moviments estètics urbans. I també des d’aquesta perspectiva, avui, l’art d’alçar «castells, torres i pilans» (com es diu en el més castís dels argots castellers), participa de les avantguardes constructivistes de finals del XX i actuals. D’una manera o altra, aquesta estructura «exterior» (tot en el castell és estructura «buida», només n’és visible l’exte­rior), aquest edifici fet a partir d’un material, l’humà, que de per si ja és «mortal», efímer, transitori, i que no pretén altra cosa que «realitzar-se» (construir-se) per tot seguit «descarregar-se» (deconstruir-se), i on tota la bellesa radica en la seva estructura sola i pelada. Des d’aquesta perspectiva, l’art dels castells participa al costat de les més avançades realitzacions arquitectòniques actuals, com per exemple el Centre Pompidou de París, dels arquitectes Richard Rogers i Enzo Piano; la bellesa d’aquest gran edifici espai radica, precisament, en la seva «forma» exterior, mentre que el seu interior acull la cultura popular de la ciutat. Igual com la «colla», i tots els seus components, caben dins de l’aspiració conceptual de «fer» el castell. Llegint-ho així, els castells són un exemple magnífic de l’art efímer, passatger, conceptual: l’obra és allò que es plasmarà en un treball de fer per tornar a desfer, perquè si se sent emoció i goig de contemplar l’aleta coronant el castell, no és menys gojós seguir la desconstrucció fins que no en quedi altra memòria que el record personal de cadascú (més les fotografies, ja gens efímeres —si bé a la llarga tot és efímer—, que n’hagin pogut captar els qui no combreguen amb aquest art emotiu de fer i desfer).

El carrer, escenari dels castells

Per parlar d’allà on té lloc la realització del fenomen a tractar, podríem haver substituït el vell terme «carrer» per l’eufemisme «espai públic», que és com en l’actualitat solen denominar-lo en el ram de la sociologia, i sobretot en el dels tècnics urbanistes que tracten la matèria, als quals el vell terme els deu semblar massa específic, massa exacte, compromès i tot, ja que «carrer» dibuixa —juntament amb la gent que el pobla, els veïns, que a més a més l’usdefruiten i se’l senten seu— un espai certament conflictiu. En canvi, «espai públic» és un concepte molt més innocu i mal·leable, ja que espai és alguna cosa imprecisa —fins i tot hi ha espais inexistents—, mentre que públic importa un concepte vague de la societat: el públic —excepte per als actors i actrius, que es veuen constrets a tractar-lo amb deferència— és un sector de la societat desdibuixat i conformable segons l’interès de qui el defineix. Per tant, sociòlegs i tècnics d’urbanisme prefereixen espai públic, que sempre es pot bastir segons els interessos a tractar.¹⁷ Nosal­tres preferim veure i sentir la qüestió a què ens referim, els castells, al carrer. El carrer, que suggereix carretera, camí, carreu, carro…, o sigui, matèria viva i transformable a partir de les necessitats i les forces humanes. Així que tenim els castells —amb tota la seva potència social— al carrer, a la via pública, a l’àgora: allà on la societat viu i es comunica en totes les seves formes possibles, oralment, físicament, artísticament; allí on l’exaltació, la celebració i també la insurrecció (per què no?) es fan possibles, multitudinàries i realitzables.

La memòria popular ha conservat una cançó on se’ns informa de com la festa i el carrer (l’àgora festiva) poden estar involucrats en qualsevol activitat humana, de la més sublim a la més bàrbara. La cançó es refereix a una de les revoltes populars de Barcelona (la Rosa de Foc), la crema dels convents del 1835, bullangues en les quals, a part de diversos convents, també va cremar la fàbrica Bonaplata, la qual cosa desmenteix que l’activitat revolucionària al carrer només fos una salvatjada. Tenia, també, raons d’ordre social: els obrers actuaven contra allò que creien que minava els seus interessos, la jerarquia i els ordes religiosos, i la mecanització que els havia de prendre la feina:

El dia de Sant Jaume de l’any trenta-cinc

hi hagué gran festa dintre del Torín.¹⁸

Van sortir sis toros, tots van ser dolents.

Això fou la causa de cremar els convents.

S’ha adduït diverses vegades que aquesta cançó no descriu la realitat dels fets (una revolta causada per un mal espectacle taurí) i que la fallida correguda de bous d’aquell dia no va ser la causa de la crema dels convents, sinó que la musa popular va voler expressar-ho d’aquesta èpica ma­­­­nera. Però, a part que aquesta qüestió ja sempre serà discutible, el cert és que la cançó sembla que descriu uns fets ben reals. Josep Maria de Sagarra (1981: 87) transcriu el que segueix del quadern d’un seu parent que visqué els fets: «[…] pel carrer de casa, davant del de Jerusalem, vaig trobar el grup de revoltosos amb el toro (que a garrotazos lo acababan de matar y lo arrastraban por la ciudad),¹⁹ i em vaig ficar entre ells, tocant amb el peu el cap de l’animal».

Castell al mig del carrer de la Cort de Valls, durant la segona dècada del segle XX.

(Foto: Pere Català Pic / CDOCA. Fons Pere Català i Roca)

L’associacionisme casteller

L’art de plantar castells és espectacular. Segons el Diccio­nari de la llengua catalana de l’IEC, espectacular significa: «Que impressiona, provoca astorament per algun aspecte excepcional, s’ofereix a la vista o a la contemplació intel·lectual com una cosa notable.» No hi ha cap dubte, doncs, que els castells són un espectacle que es presenta davant dels afeccionats expectants i de la resta de la població. La participació en l’exercici popular i espectacle dels castells pot exercir-se de diverses maneres —dues en síntesi—: una, com a espectador, un espectador singular (i ben diferent d’altres espectacles), un espectador que, si vol, sempre és cridat a participar en el matalàs de la pinya i, per tant, ajudar amb la pulsació del seu cos a contrafortar el castell i sostenir-lo, i, alhora, servir de coixí i prevenció contra accidents, si la construcció arriba a caure; l’altra és com a membre de la colla. Hom pot participar en la colla en dues intensitats: una, com a element actiu i singular d’un exercici esportiu (com a pujador en alguna de les parts de l’estructura); i la segona, si s’és un component del castell que es munta (de la pinya o peu al pom de dalt), o com a membre de l’extens col·lectiu (en les diverses feines i càrrecs de l’organització), tot cooperant-hi amb un ànim anàleg al de l’associacionisme recreatiu. A la colla actual no tots els seus membres hi «entren» amb la intenció implícita de «pujar» al castell —encara que tots, en general, solen fer sempre pinya, ni que sigui en posicions no especialitzades—; molts hi «entren» (se’n fan membres) per tal de participar i col·laborar en la vida social del col·lectiu, amb l’ànim de formar part d’una organització associativa de caràcter social i recreatiu. Una nota a tenir en compte: és habitual el cas que alguns dels membres que han destacat com a pujadors —aquells a qui hem dibuixat com a elements actius d’un exercici esportiu—, quan perden aquesta condició (o ja no volen continuar-la) solen apartar-se de l’habitud social de la colla, i alguns fins i tot deixen de tenir contacte amb el món dels castells. Aquesta actitud no és exclusiva dels castells, sinó que és ordinària entre la majoria d’activitats de caràcter esportiu o recreatiu, i obeeix a qüestions de temperament personal. Aquest comportament, observat en la gran majoria dels membres de la colla actual, i sobretot aquesta disposició de cooperant en l’activitat social i recreativa, fa diferent la «manera» moderna dels castells de la «manera» històrica o antiga que havien tingut els castellers en temps pretèrits. La relació antiga que tenien els castellers amb la pràctica de l’exercici —com bé pot seguir-se en l’article de Jordi Bertran del volum 1 d’aquesta obra— partia d’un interès específic i funcional: el mer exercici d’alçar «castells, torres i pilans» (anàleg al que puguin tenir avui els jugadors d’un equip de qualsevol activitat física), amb l’afegitó que aquella dedicació —diguem-ne d’oci creatiu— era addicionada amb un cert suplement pecuniari (irregular), accessori gens menystenible i ben comprensible si es té present l’estrat social —les classes populars, sense fortuna personal— d’aquells que es dedicaven a aquesta art,²⁰ i la història social de les classes populars.

Prestigi social dels castells

Em sembla que aquí, en aquest apartat, és oportú fer referència que, fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, «fer castells» (o portar els gegants, o participar en qualsevol altra activitat d’aquesta mena) no era pas —contràriament al que podem observar actualment— una acció que aportés prestigi social. Per posar un bell exemple (i permetem-nos fer un paral·le­lisme entre el moviment dels castells i el de les muixerangues del País Valencià, que creiem ben encertat), extraiem la nota següent de Temps de Muixeranga (butlletí de les colles valencianes que s’hi dediquen): «En Algemesí el ter­­­me muixeranguero (sí, amb una o final) es va utilitzar durant molt de temps amb connotacions negatives, sinònim de persona poc seriosa o de poc fiar. El desprestigi que tenia era tal que l’any 1974 els nous muixeranguers quedaren per a vestir-se tots junts a casa Fabregat perquè els feia vergonya anar pel carrer vestits de muixeranguers; ma mare es va posar les mans al cap quan mon pare li va dir que tots s’havien apuntat a la muixeranga» (Beltran 2018).

Espectadors aficionats fent pinya en un castell dels Moixiganguers d’Igualada.

(Foto: Pau Corcelles)

I no hem de creure que aquesta situació era gaire diferent en les poblacions catalanes. Si voleu podem si­tuar-la en la dècada dels cinquanta i seixanta al Principat: Francesc Piñas Brucart (nascut el 1942), de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en el llibre Retrats castellers (D.A. 2006: 47-48) explica que, quan va entrar a la colla, els dies que hi havia actuació duia la camisa embolicada en paper de diari i es canviava dins de l’Ajuntament. Aquesta actitud la prenia per vergonya, perquè anar per la vila «vestit de casteller» no era tingut com a prestigiós. Tampoc el contrari, és clar, senzillament era tingut com alguna cosa «massa popular». És a partir de l’interès i participació per aquests exercicis que els dedicaren alguns sectors rela­cionats amb activitats ciutadanes de caràcter cívic, cultural i polític que participar en el moviment dels castells (així com en activitats anàlogues de la cultura popular) adquirí el rang d’implicació cívica i creativa prestigiosa. La raó d’aquell interès i «entrada» de sectors que fins aleshores mai no s’havien sentit motivats per aquests camps de la cultura popular té variades explicacions. Per un cantó pot observar-se com, a partir d’aquestes dècades, els seixanta i setanta, es desperta un interès creixent de les joves generacions per totes les activitats que es desenvolupen al carrer, a l’àgora, un interès motivat, sens dubte, com a reac­ció a la repressió i control del carrer que exercia de forma aclaparadora el règim franquista. No podem oblidar que fou precisament en aquells anys quan Fraga Iribarne, ministre franquista d’Información y Turismo (eufemisme que ocultava un categòric servei policíac d’informació i control sobre la societat), pronuncià la seva cèlebre frase «La calle es mía»; i si així ho feia saber, devia ser perquè hi havia algú altre que n’hi disputava la propietat. D’altra banda, a part d’aquesta voluntat de participació activa en activitats desenvolupades a l’àgora per part d’unes noves generacions que contemplaven les consuetudinàries activitats de la cultura popular amb una mirada renovellada, cal també considerar l’aparició, en aquestes mateixes dates, de la doctrina de l’ecologisme, filosofia que implica una nova valoració de tot allò que és «natural», autòcton i popular, i certament que la pràctica dels castells (i d’altres d’anàlogues als castells) conté aquesta aurèola de natural, propi (no comercial) i popular, i amb aquesta nova mirada són contemplats. És oportú fer notar, després d’aquest darrer passatge, que els esdeveniments que hem descrit sobre la pràctica actual dels castells no impliquen, ans al contrari, cap menysvaloració del fenomen estricte (la llarga història dels castells) al qual dediquem el treball; altrament són, senzillament, part de la realitat viva a la qual avui ens referim.

Durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX l'activitat estava poc prestigiada. A la imatge, un 3 de 6 al mig del carrer de la Cort de Valls, davant de Ca Dolçures, per part de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, l'any 1951.

(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)

Un aspecte curiós i a tenir en compte en la pràctica actual d’aquest costum, i la seva exhibició i difusió entre la població —encara que a un espectador extern pot semblar-li irrellevant o tangencial, i a voltes també pugui ser-ho per als mateixos protagonistes, però que jo considero prou important per la dinàmica interna del col·lectiu, i per aquesta raó vull anotar-ho— és que les colles de castells, essent necessàriament tan multitudinàries, per a les seves posades en escena (plantar els castells a plaça, corol·lari de tot el treball de la colla) poden, si cal, prescindir de públic. Els castellers solen ser tants, ells tots sols, i tan afeccionats a allò que practiquen que poden prescindir de públic aliè, condició ben peculiar que no sol donar-se en cap fenomen anàleg, ja que sense públic, al no existir la possibilitats d’exhibició —de mostrar-se—, sembla que no hi hagi d’haver cap mena de necessitat d’exhibir-se. En les actuacions a la plaça s’han donat casos de diades amb molt pocs espectadors o de diades que, a causa de la seva llarga durada, han acabat sense públic. No obstant això, el mateix món casteller sempre s’ha mostrat crític amb aquestes situacions i ha lluitat per millorar-ho, per exemple reduint la durada de les diades amb noves fórmules. Fórmules com, per exemple, introduir en les actuacions la figura d’un cap de plaça (vegeu, en aquest mateix volum, el capítol «Castells: més propers a la festa o a l’esport tradicional?», d’Antoni Costes i Pere Lavega), una persona que, pel seu prestigi, compta amb l’anuència de les colles actuants per posar-se d’acord des de qui alça, i en quin lloc, el primer castell fins a quines raons han de dur a repetir o no un castell desmuntat, i altres qüestions que puguin alterar i allargar l’actuació. Aquesta responsabilitat va donar-se explícitament per primera vegada a Jordi Bertran, l’any 2016, durant la festa major de Vilafranca. També per aquesta qüestió de l’excessiva durada d’algunes actuacions, quan hi participa més d’una colla s’ha provat de fer el que han anomenat «castells a l’antiga», que consisteix que les colles alcin les seves construccions sense esperar que l’altra colla hagi descarregat el seu castell (vegeu, en aquest mateix volum, el destacat «Organització i modalitats de les diades castelleres», de Jordi Bertran).

Tot és estètica

Unamuno, amic d’alguns catalans, però que no n’apreciava ni el caràcter ni les pretensions, va definir-nos com a extremadament inclinats a l’estètica: «Sois como niños, levantinos, os pierde la estética», va escriure a Joan Maragall en una carta per demostrar la seva contrarietat amb les pretensions i argumentacions de la catalanitat. La veritat és que amb aquest genèric levantinos, Unamuno segur que incloïa, a part dels catalans (i aquesta és una opinió ben meva), tot el litoral des del cap de Creus fins als darrers pobles de Màlaga: levantinos, gent mediterrània amb més somnis (pájaros en la cabeza) que tangibles; així sembla que ho vegin des del centre peninsular. Però aquesta és una altra qüestió.

Tornem a l’estètica, perquè en l’«art d’alçar castells, torres i pilans» —no m’ho negareu— tot, o quasi tot, és per estètica. Tres de les característiques de la màxima castellera (força, valor i seny) són un bell resum, idealista: propòsit d’associar tres conceptes sovint contradictoris, ja que no sempre la força està associada al valor, a l’atreviment, i menys encara al seny, la sensatesa, encara que unificar-los tots tres en un sol esforç pugui ser, certament, un assoliment ideal. Realment, si vas a mirar, un 4 de 8 sempre és un 4 de 8, és el mateix… però mai no és igual, mai no és igual com s’ha bastit i descarregat; i estar disposat a apreciar i especular sobre aquest goig artístic i esportiu tan fugaç (què pot durar un castell, quants minuts?), quin altre sentiment pot haver-hi que no estigui informat per la pura estètica? Si m’atrevís, podria arribar a dir el mateix d’alguna de les magistrals jugades dels millors jugadors de futbol actuals, o de les èpiques escalades d’algun ciclista. Miró, el gran mestre mediterrani, sempre fa el mateix, però mai no és igual. Sempre és el mateix en l’estil, incomparable, però mai en la forma ni el contingut. I això pot ser perquè l’estètica mediterrània —en què es basa l’art de Miró, i també els castells— aposta per l’efímer, pel transitable i en constant renovació; un art que mai no reprodueix, sempre crea de nou allà on ha bastit abans i desmuntat el que havia bastit. En aquests aspectes, els castells són una excel·lent metàfora del geni mediterrani. Un esperit, el mediterranisme, el seu geni, que no és necessàriament assimilable a les terres continentals que s’hi aboquen. El mediterranisme és litoral, tot just pot entrar seixanta o cent quilòmetres endins dels territoris que el circumscriuen, i això, encara, allà on les valls interiors s’arriben a la mar pels deltes de rius o les rieres. Unamuno dixit: «Levantinos, os pierde la estética.» És, també, des d’aquesta òptica que l’art dels castells entra dins del més rabiós concepte de la modernitat, de l’actualitat més del dia.

Abans de tancar aquest capítol, i dins d’aquest últim apartat dedicat a l’estètica —a l’art i la cultura en el món dels castells—, voldria dedicar una curta reflexió per ampliar i clarificar tres dels conceptes que han aparegut al principi del treball: els termes paragimnàstica, paraesportiva i parateatral. Em sembla que no cal insistir gaire en la idea que la participació en el món dels castells és, en si mateixa, una pràctica que s’exerceix per a gaudi i plaer d’un mateix. Primer (i no cal que aquest ordre hagi de ser igual per a tothom) és un plaer físic per la pràctica d’un exercici corporal; després, un plaer intel·lectual per la participació en la posada en escena d’una realització de caràcter estètic —artístic, el castell—; i encara, a més, és un plaer moral —ètic— per la participació en un am­bient de relacions humanes, com són la colla i el seus projectes. És, doncs, vist des d’aquesta òptica, que trec a col·lació aquests tres conceptes: paragimnàstica, paraesportiva i parateatral. Perquè és evident que aquest exercici —muntar el castell— té a veure amb alguna cosa propera a l’exercici físic que es pretén amb la gimnàstica; paraesportiva, perquè és també evident que hi ha una intensa emoció esportiva en la participació dels aconseguiments de la colla; i parateatral, perquè, com ja s’ha apuntat més amunt, plantar el castell a la plaça és dur a terme una autèntica posada en escena: tot el moviment espectacular (assajat a bastament amb anterioritat) de la colla (de la companyia) per aconseguir carregar i descarregar la construcció (l’obra) que es mostra al públic espectador.

Pilar de 6 dels Xiquets de Tarragona, el 17 de juny del 2018, en una plaça de Sant Jaume gairebé buida.

(Foto: Eloísa Ruiz López / Arxiu Xiquets de Tarragona)