El món casteller modern: una història d’èxit

Introducció: els castells en el seu millor moment

Els castells viuen, en la segona dècada del segle XXI, el millor moment d’una història de més de 200 anys. Tan simple com això. I alhora, tan contundent. Tots els indicadors, qualitatius i quantitatius, apunten cap a aquesta conclusió. Si parlem del nombre de colles, actualment ens situem a l’entorn del centenar d’agrupacions (incloses les universitàries) en l’àmbit catalanoparlant. Recordem que el 1970, no fa encara cinquanta anys, només n’hi havia sis. Tant o més important encara que el nombre de colles és la distribució geogràfica, que avui dia podem dir que abasta pràcticament tot el Principat. En els darrers anys han aparegut colles tant a les Terres de l’Ebre (Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, Castellers de Tortosa) com a l’àrea pirenaica (Castellers de Berga, Castellers d’Andorra).³⁹ Per no parlar de les iniciatives de colles que estan apareixent fora del territori catalanoparlant i que comencen a apuntar a realitats sòlides.

En consonància, l’activitat castellera també ha crescut notablement, amb més de 12.000 construccions aixecades cadascuna de les darreres cinc temporades. Cal tenir en compte que en la primera dècada del segle XXI el nombre de castells aixecats a plaça se situava en la meitat, al voltant dels 6.000 anuals. Els castells són presents en unes 1.100 activitats diferents anuals, de les quals en un 80 % aproximadament es va aixecar almenys un castell de sis pisos i en la resta, només pilars.⁴⁰ Hi ha caps de setmana al maig, juny i setembre, especialment, en què l’oferta pot arribar a superar les 25 diades castelleres arreu del país. I, igualment, la temporada castellera s’ha ampliat de manera que els únics mesos que es poden considerar sense activitat (i encara relativament) són desembre, gener i febrer.

Evidentment, no només es fan més castells, sinó també més alts i complexos. L’element més vistós és el creixement en el nombre de castells dels anomenats de gamma extra (és a dir, per sobre del 3 i 4 de 9 folrats) descarregats per temporada: entre el 2003 i el 2009 es va situar per sota de la vintena anuals, per començar l’any següent una progressió que va arribar a superar per primer cop el centenar el 2016. Però no és un creixement acotat únicament a les colles capdavanteres. Si fem servir el criteri de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) a l’hora d’establir el nivell de les colles membres,⁴¹ el 2008 hi havia dinou colles de 7, nou colles de 8 i cinc colles de 9. El 2017 hi havia trenta-una colles de 7, dotze colles de 8 i tretze colles de 9 (incloses quatre colles de 10, categoria creada aquell mateix any). És a dir, en deu anys el nombre de colles de 7 o superiors ha­vien passat de 33 a 56. I tot aquest creixement es produïa mentre, en pa­ral·lel, s’anava reduint el percentatge de caigudes, que sembla que s’ha estabilitzat a l’entorn del 3 %. En aquest sentit, les pòlisses contractades per la CCCC donen cobertura a un total de 13.000 castellers, tot i que el nombre total de persones que al llarg de l’any es posen la camisa almenys un dia és probablement molt superior.

La descripció d’aquest «millor moment» no seria completa sense esmentar que també es reflecteix en altres àmbits com la visibilitat i el prestigi de l’activitat. Tot i que aquest punt serà ampliat posteriorment, de moment n’hi ha prou amb assenyalar que els castells avui dia protagonitzen una extensa programació de retransmissions televisives, han adquirit la categoria de símbol nacio­nal català i han estat inclosos per la Unesco en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Que els castells viuen el seu millor moment és encara més evident si comparem la situació actual amb la del que la historiografia castellera ha anomenat Primera Època d’Or dels Castells (1851-1893), caracteritzada per la consecució de castells de nou pisos i superiors i per una enorme popularitat de l’activitat, que la convertia en l’element principal de les festes majors del Camp de Tarragona i el Penedès, fins a l’extrem que és freqüent llegir en la premsa de l’època crítiques ferotges quan no hi havia castells durant la festa major.⁴² Aquest èxit, però, tenia una dimensió extremadament limitada si el comparem amb l’actual. Fins a l’últim quart del segle XIX només hi havia dues colles estables (les vallenques) que viatjaven arreu del territori, més alguns grups més o menys organitzats d’aficionats locals, i tot això restringit a l’esmentada àrea geogràfica, una petita porció del país.⁴³ Una dada reveladora: en tot aquest període de més de quaranta anys (tot i que concentrats especialment entre el 1878 i el 1883) hi ha documentats com a descarregats els següents castells entre els que avui es consideren de gamma extra: un sol 4 de 9 sense folre, un sol 5 de 9 i set pilars de 8, a banda de diversos 3 de 8 aixecats per sota. Assumint que és un recompte de mínims i que el còmput real podria ser una mica superior —hi ha consecucions concretes que encara avui són polèmiques, i tampoc no es pot descartar que n’hi hagi d’assolits no documentats—, es tracta d’una collita magra si la comparem amb aquella de què gaudim actualment. No només en quantitat, sinó també en l’àmplia gamma de construccions de màxima dificultat que no es van poder veure en la Primera Època d’Or i que sí que són una realitat actualment.

Cal recordar, a més, que, una vegada finalitzada aquesta Primera Època d’Or, els castells van arribar al límit de l’extinció durant les primeres dècades del segle XX i que, malgrat el reviscolament a partir de l’any 1926 amb l’aparició de les primeres colles estables fora de Valls, cap als anys seixanta del segle passat s’havia instal·lat entre els escassos aficionats castellers que hi havia al país la consciència que l’activitat tornava a estar altre cop en perill de desaparèixer. És precisament a partir d’aquest escenari tan negre que arrenca un procés de canvis que ens portarà fins al moment actual.

Quins canvis? Pel que fa als castells pròpiament, no són massa diferents els de la Primera Època d’Or dels actuals. Si poguéssim comparar els 5 de 9 descarregats per Santa Úrsula del 1883 i del 1996, segurament les diferències raurien en petits detalls tècnics, com ara la disposició dels poms de dalt o l’envergadura del folre. Però els reconeixeríem ambdós com a 5 de 9. Tampoc no han canviat la majoria de les característiques dels castells que els feien atractius al segle XIX: l’espectacularitat i majestuositat de les construccions, la incertesa del resultat i el risc corresponent de caiguda i lesions, la bellesa plàstica…

Així doncs, el que ha canviat no són tant els castells com el seu entorn, aquells que els «consumeixen» i, especial­ment, els que els fan. És a dir, els castellers i les colles. El propòsit d’aquest treball és descriure com el ressorgiment i l’èxit actual s’han fonamentat en el canvi en el model de colla castellera. L’èmfasi, per tant, se situa en els aspectes socials i grupals i no tant en els avenços pel que fa a la tècnica castellera que també s’han produït en els darrers anys.

Així, en primer lloc es presenta la contraposició entre el model de colla tradicional i el de colla moderna, i seguidament es descriu el procés històric mitjançant el qual es va donar aquest canvi. A continuació, s’analitzen quins són els «ingredients» de l’activitat castellera que han configurat la recepta d’èxit actual. Finalment, les conclusions caracteritzen aquest procés de canvi com un procés d’empoderament dels castellers, que actualment tenen un control clar sobre el destí de l’activitat, que en el passat no tenien. En aquest sentit, el trajecte ha estat justament el contrari del d’altres activitats espectaculars, perquè en el cas dels castells el motor s’ha desplaçat del públic als protagonistes, els actuants.

El canvi de model de colla castellera

Al nostre entendre, l’èxit contemporani dels castells no es pot entendre sense el canvi en el model de colla castellera. Mirarem d’explicar en què ha consistit aquest canvi de dues maneres diferents i complementàries. En primer lloc, mitjançant la contraposició d’uns «tipus ideals» de colla tradicional i colla moderna i els seus principals atributs. Seguidament, resseguint cronològicament com es va anar gestant aquest canvi de model, tot destacant les contribucions de les diferents colles que hi van participar.

Colla tradicional versus colla moderna

La manera més senzilla de visualitzar el canvi de model de les colles castelleres és contraposar dos «tipus ideals», la colla tradicional i la colla moderna, que en bona mesura podem identificar, respectivament, amb el model de colla pròpia de la Primera Època d’Or —que va prevaldre fins més enllà de la primera meitat del segle XX— i amb el model de colla actual. Aquesta contraposició la plantegem en base a tres atributs principals en què els models són oposats: la mida i composició del grup, la retribució econòmica als seus membres i el tipus de lideratge. Analitzem a continuació cadascun d’aquests punts.

Grup reduït, tancat i homogeni versus grup ampli, obert i heterogeni

Podem definir la colla tradicional com un grup re­duït, tancat i homogeni, en contraposició a la colla moderna, que és un grup ampli, obert i heterogeni. Sobre el fet que les colles del XIX eren grups reduïts, no hi ha gaires dubtes. L’investigador casteller Pere Ferrando ha recollit informacions periodístiques d’aquell període en què, juntament amb el resultat d’una actuació, apareix el nombre de castellers implicats. En diverses actuacions en què s’assoleixen castells de vuit pisos, el nombre de components de la colla que els executava se situava entre trenta i quaranta persones (Ferrando 2004: 3). Com és sabut, les colles vallenques del nou-cents eren les especialistes de les altures i, en els seus desplaçaments, comptaven amb el suport d’aficionats locals per bastir les construccions.

Durant bona part del segle XX les colles continuaven sent grups més aviat reduïts. Per exemple, les bases del Concurs de Castells de Tarragona del 1933 —en què s’aspirava a veure castells de vuit pisos— limitaven el nombre de castellers a 150 per colla. Més enllà de com d’insòlita ens pugui semblar avui dia aquesta limitació —derivada segurament del mimetisme respecte del model esportiu—, el fet que no ens consti que cap colla la considerés inadequada pot voler dir que probablement era una quantitat que depassava amb escreix els seus efectius. Ja en època més recent, Agustí Pena calcula que cap a l’any 1960 la Colla Vella dels Xiquets de Valls —una de les líders i que a més acabava d’incorporar alguns castellers procedents de la desapareguda Muixerra— no passava dels vuitanta components en les actuacions més importants, i el 1968, a les portes de la recuperació dels folres, «el nombre de castellers que formaven el grup passava escassament del centenar, però eren menys els que anaven a la plaça i encara menys els que assistien als assajos» (Pena 1999: 115).

Totes aquestes xifres contrasten fortament amb les de l’actualitat, quan s’aixequen construccions que requereixen la participació, tant a plaça com fins i tot a l’assaig, de més de 500 persones. En aquest sentit, pot ser interessant recordar que, de cara a la contractació de l’assegurança, la CCCC adjudica un nombre de castellers teòrics a cada colla segons el seu nivell (nombre que, en tot cas, es considera inferior al de membres absoluts de la colla): 75 castellers per a les colles de 6; 125 per a les de 7; 200 per a les de 8; 300 per a les de 9, i 450 per a les de 10.

Però la diferència principal potser és que la colla moderna, més enllà dels nombres concrets que presenti, sempre té com a objectiu créixer i com a aspiració disposar del màxim nombre possible de membres, mentre que en el cas tradicional això no era així. I això perquè, tal com també hem apuntat, la colla tradicional era un grup tancat i homogeni, en el qual l’admissió estava fortament controlada, mentre que la colla moderna és oberta i heterogènia. Així, els castellers d’una colla tradicional sovint mantenien uns vincles previs, ja fos de tipus professional, social o fins i tot familiar. No és casualitat que les primeres colles vallenques fossin conegudes com les dels Pagesos i Menestrals, atès que eren els grups socials dels quals es nodrien respectivament, mentre que, en paral·lel, els dos balls de valencians que hi havia a Tarragona corresponien a Pagesos i Pescadors. Encara als anys setanta del segle XX, per exemple, els treballadors portuaris eren un sector important dins dels Xiquets de Tarragona. En paral·lel a aquesta adscripció gremial, la ideologia política també podia funcionar com a element aglutinador: la Colla dels Pagesos/Colla Vella era més pròxima als carlins i la Colla dels Menestrals/Colla Nova, als liberals. La identificació de les dues colles vallenques amb posicions més conservadores o progressistes, que havia anat decaient des de mitjans del segle XIX, va reviscolar durant la República, una de les raons per les quals les autoritats franquistes van decidir-ne la unificació. Finalment, els lligams familiars són ben visibles en els noms de les nissagues que travessen la història de les colles més antigues.⁴⁴ Fins i tot en alguna ocasió els cognoms van servir per designar colles, com ara els Mirons i els Caneles del Vendrell, en el decurs de la dècada dels anys trenta del segle XX.

Lògicament, ateses aquestes característiques, la renovació dins de les colles tradicionals era mínima. D’altra banda, quan parlem de grups tancats i homogenis ens estem referint també, per descomptat, al fet que la colla tradicional estava composta únicament i exclusivament per homes. Malgrat que al llarg de la història hi ha documentada ocasionalment la participació d’alguna nena al pom de dalt (sovint filla d’algun dirigent), en cap cas es pot considerar significativa.

La colla moderna, en canvi, és un grup obert i heterogeni, almenys idealment. A les colles conviuen persones de perfil laboral, social i ideològic divers. Lògicament, hi pot haver alguns perfils preponderants en determinades colles (per exemple, a partir del nucli fundador), però en tot cas la colla pretén ser com més atractiva millor al màxim espectre de persones. Una altra característica de la colla castellera moderna és que hi ha una renovació més o menys constant dels seus components, amb freqüents entrades i sortides de membres, fet que s’assumeix amb certa naturalitat. Finalment, les colles actuals són integrades des de la perspectiva de gènere, i es calcula que en l’actualitat aproximadament un 40 % dels seus components són dones.

Semiprofessionalitat versus amateurisme

Una segona característica de la colla tradicional feia referència al seu caràcter semiprofessional (i, en alguns casos, potser caldria llevar aquest «semi», ja que es tractava de retribucions complementàries però significatives). Els castellers, i molt especialment la canalla, rebien una remuneració econòmica a canvi de la seva participació en les actuacions, ja fos dels ingressos derivats de la contrac­tació o dels «donatius» que es demanaven al públic i, especialment, a les famílies més benestants de la població, a les quals també s’oferien actuacions privades.

Fins a quin punt aquesta remuneració era important per a l’economia dels castellers? Suárez-Baldrís va fer una interessant comparació entre els jornals que es pagaven per diverses feines al segle XIX i el que les colles cobraven per actuar a les festes majors més importants. La seva conclusió és que els castellers «eren professionals reals que consideraven l’activitat castellera com un mitjà complementari per garantir la subsistència» (Suárez-Baldrís 1998: 85). Això no havia canviat substancialment als anys seixanta del segle XX. Alexandre Cervelló, referint-se a la Colla Vella, apunta: «De fet, els ingressos dels castellers es veurien incrementats amb el llevat de taula que, en alguns casos, podia arribar al jornal que es guanyava treballant una setmana» (Cervelló 2015: 420). La situació encara era més extrema en el cas de la canalla, que a més podia multiplicar els ingressos pujant amb més d’una colla. Ramon Pedrola, que era acotxador de la Nova de Tarragona, recordava que sovint era reclamat per pujar amb la Muixerra vallenca: «Anàvem llogats, diguéssim; els ajudàvem, però llogats; guanyàvem més naltros que els pares guanyaven treballant» (D.A. 2008: 225).

La colla moderna, en canvi, no remunera els seus castellers. Els ingressos obtinguts de les actuacions o per altres vies serveixen per cobrir les despeses generals pròpies de l’entitat, però els castellers són amateurs. En les colles més tradicionals encara subsisteixen algunes formes de remuneració indirecta o en espècies en el cas de la canalla, però la tendència és justament la inversa: cada cop més colles tenen quotes de pertinença, encara que sigui per una quantitat que pot considerar-se econòmicament simbòlica.

És evident que hi ha una relació directa entre l’amateurisme i el model de colla àmplia numèricament i oberta. La contradicció de la colla tradicional era que, per fer castells més grans, necessitava més membres, però la incorporació de nous elements es veia desincentivada pel fet que això representava repartir els guanys entre més castellers. Tal com recordava Francesc Piñas, parlant de la Colla Vella dels anys seixanta: «Ja n’hi havia, de simpatitzants que es posaven al cordó, però com que no cobraven eren els menys. Abans de donar-los la camisa havien de venir dos anys a la colla» (D.A. 2006: 48). Així, podem dir que l’amateurisme és condició prèvia perquè la colla creixi i s’obri a tothom que estigui interessat a participar-hi. D’altra banda, el fet de ser remunerats també contribuïa a la mala imatge que en general tenia el col·lectiu casteller.⁴⁵

En una colla moderna, per tant, esdevenir-ne membre ja no té una motivació econòmica, i tampoc necessàriament hi ha lligams previs (laborals, familiars) amb el grup. Per tant, les motivacions per participar-hi poden ser molt diverses: l’adscripció dels castells a la cultura popular i tradicional; les facilitats de socialització i contacte personal que les colles garanteixen (en un entorn en què cada vegada hi ha menys oportunitats d’aquest tipus); l’oportunitat de vivències «èpiques»; el seu caràcter de símbol nacional… En tot cas, podríem dir que el casteller modern assumeix els valors diferencials —singularment els de caràcter ètic— associats a l’activitat castellera, la funció simbòlica dels castells i el compromís cívic amb la vida local i del país. En síntesi, assumpció de la singularitat i els valors dels castells i orgull d’estar-hi compromès.

Finalment, val la pena deixar clar que quan parlem, en el cas de les colles modernes, de castellers amateurs, ens referim estrictament al fet que practiquen la seva activitat «per plaer, no professionalment i sense treure’n un profit econòmic», seguint la definició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (referida, això sí, al món esportiu), i no tant a la primera accepció, senzillament, d’«aficionat», que podria fer pensar en algú que té una dedicació menor o secundària a l’activitat. De fet, una de les paradoxes és que, molt probablement, el casteller modern (especialment aquell que té una responsabilitat de junta o puja al tronc) té una major dedicació als castells en nombre d’hores que la d’un casteller tradicional, tenint en compte que llavors la temporada era molt més curta i els assajos, com a tals, pràcticament inexistents.

Lideratge únic i carismàtic versus lideratge plural i democràtic

Una tercera característica de la colla tradicional és que presenta un lideratge únic en la figura del cap de colla, lideratge, a més, que podem caracteritzar de carismà­­­tic. Efectivament, no qualsevol persona podia esdevenir cap de colla, ja que en principi només accedien al càrrec persones amb una àmplia experiència i coneixements castellers —castellers de tronc i, fins i tot, que haguessin començat ja com a canalla. El lideratge es basava precisament en el reconeixement d’aquesta circumstància per part de la resta de components de la colla i arribava fins a l’extrem que, en més d’un cas, l’agrupació acabava sent designada pel nom del seu dirigent: Colla del Pep, Colla del Salvador, Colla de l’Escolà, Colla del Blanco, Colla del Rabassó… El càrrec s’assumia per a llargs períodes de temps, i fins i tot, lligat amb el caràcter familiar que hem apuntat anteriorment, podia ser hereditari i passar a germans, fills o nebots.

A més, el cap de colla tradicional ho feia tot: no només prenia les decisions de tipus tècnic, sinó que també era l’encarregat de decidir quines actuacions es feien, de negociar els contractes, de repartir fins i tot personalment els diners corresponents a cada casteller. També és cert que, en alguns casos, el cap de colla també acabava assumint personalment despeses de l’agrupació si era necessari.

En canvi, en la colla moderna, la direcció es troba en mans d’equips cada vegada més amplis, amb funcions més especialitzades. En principi, la gestió es divideix entre: una junta directiva encapçalada per un president, que respon a l’esquema de la junta de qualsevol altra associació (secretari, tresorer, diversos vocals, etc.) i que té cura del vessant institucional, la gestió econòmica i logística, i de la comunicació exterior de l’agrupació; i un equip tècnic encapçalat pel cap de colla i que inclou responsables d’àrees tècniques específiques (cap de pinyes, cap de tronc, cap de canalla, etc.), que s’ocupa de la preparació i direcció dels assajos, de la confecció de les alineacions i de la decisió de quines construccions es portaran a plaça (vegeu el subcapítol «La direcció tècnica de la colla» del volum 3 d’aquesta obra). Val a dir que, fins i tot en l’actualitat, una colla castellera és una entitat peculiar, ja que, malgrat que formalment el president és el màxim responsable de l’entitat, a la pràctica el cap de colla continua sent qui sovint es visualitza com el líder del grup, tant des de dins com des de fora.

Tot i això, el cap de colla actual té poc a veure amb el cap de colla tradicional, i el seu paper s’assembla força al d’un entrenador en un equip esportiu (amb la diferència fonamental que, en aquest cas, és escollit per l’equip). El seu mandat ara acostuma a ser limitat, i en tot cas sempre està sotmès a revisió per part del col·lectiu. A aquest càrrec, com al de president o qualsevol altre, s’hi accedeix via eleccions democràtiques regulades pels estatuts de l’entitat. L’assemblea de la colla és sobirana i cada casteller té un vot, igual de vàlid al marge de si ocupa una posició més o menys fonamental en els castells i de la seva participació més o menys regular en assajos i actuacions.

El procés de transformació del model de colla

En l’apartat anterior hem presentat les colles tradicio­nal i moderna com dos models diferenciats i teòrics, per facilitar una primera aproximació a les diferències entre una i altra. D’alguna manera, hem fet servir un model ideal i estàtic. En la realitat, però, el pas d’un model a un altre no s’ha donat ni de forma immediata ni mitjançant la ruptura, sinó mitjançant un procés dinàmic, lent i perllongat de transformació de les colles a partir d’un model tradicional fins a arribar al model que hem definit com a modern. De fet, durant força anys han conviscut colles que responien a un model encara majoritàriament tradicional amb d’altres que ja presentaven majoritàriament trets de colla moderna, i colles en una situació intermèdia. En aquest apartat, doncs, mirarem de repassar cronològicament com es duu a terme aquest procés i quines colles hi han tingut un especial protagonisme.

El nou model de colla es comença a gestar, encara que molt tímidament, amb l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, el 1926. El fet que aquests aficionats i castellers ocasionals —que donaven suport a les colles vallenques quan visitaven la seva població— es plantegessin el pas de fer castells ells mateixos ja suposa un canvi important respecte a la situació anterior. En aquesta línia, val la pena remarcar que l’historiador Xavier Güell destaca, a partir de l’anàlisi del Llibre d’Actes de la Colla Nova de Tarragona, activa entre el 1932 i 1934, que aquesta ja presentava trets d’amateurisme —només cobraven la canalla i els grallers— i de certa democràcia interna, ja que els dirigents eren escollits «en reunió general». Güell conclou que «la colla Nova de Tarragona va ser una de les primeres a entendre que els castells eren molt més que una activitat reservada a homes d’extracció humil i popular, sinó una activitat lúdica que atresora i recalca uns valors d’identitat col·lectiva» (D.A. 2008: 138).

Val la pena remarcar que la dècada dels trenta van ser anys d’experimentació i innovació per al món casteller. Molts elements que avui es mantenen, com ara la incorporació de la uniformitat, l’aixecament dels castells de forma seqüencial en les actuacions o la valoració dels castells carregats, apareixen en aquell moment. Són també anys en què hi hagué una forta influència del món de l’esport, que es veu com el camí per dignificar els castells, i s’hi celebren els primers concursos (al marge del de Barcelona del 1902, que respon a un altre esquema). Són, per tant, uns anys plens de dinamisme (també en la recuperació del nivell casteller) i és impossible saber quina hauria estat l’evolució del món casteller sense l’esclat de la Guerra Civil i l’arribada del franquisme. Val a dir que el franquisme trencà aquesta dinàmica de revitalització, però, com feu amb altres tradicions, participà en el manteniment dels castells com a símbol local.

Els anys seixanta comporten, a Catalunya, el final de les estretors de la postguerra i l’arribada de la prosperitat econòmica, amb l’inici del consumisme i d’un seguit de canvis de gran impacte cultural i social. En aquest entorn de canvi accelerat, els castells eren percebuts com una activitat tradicional que lligava poc amb les noves mentalitats i amb les ganes de novetats. El món casteller, format per tan sols sis colles, entrava en aquell moment en una situació de crisi: el nivell casteller no millorava, ni tampoc creixia el nombre de participants o seguidors. Les colles eren entitats molt envellides i tancades, que funcionaven dominades per la inèrcia i mancades d’estímuls. Les actua­cions a la resta de l’Estat, o fins i tot a l’estranger (la Colla Vella fou escollida per participar a l’Exposició Universal de Brussel·les el 1958), així com els concursos de Can Jorba celebrats a Barcelona demostren que els castells continuaven sent un espectacle únic, singular i atractiu. Al mateix temps, però, també posen de manifest els límits que tenien com a espectacle: malgrat l’èxit de públic, els grans magatzems organitzadors dels concursos decidiren abandonar l’experiència després d’una tercera edició amb massa llenya i massa «bronca» entre les colles participants.

El món casteller mateix era conscient que aquest estancament podia tenir conseqüències funestes. Emili Miró, en una carta adreçada a Pere Català el 1962, deia: «No vull espantar-te ni fer derrotisme, però si he de ser sincer et diré que sóc pessimista. Sembla que hi hagi desgana de fer castells» (Miró 2001: 5). No és tampoc casual que fos en aquesta mateixa dècada quan s’inicià una cursa entre les principals places castelleres per acollir monuments escultòrics dedicats als castells, com si hi hagués una veritable necessitat de deixar-los fixats en pedra abans que desapareguessin.⁴⁶ El model de colla castellera que hem definit com a tradicional tocava fons.

Nens del Vendrell: «Hombres humildes y acreditados profesionales»

La resposta a aquesta situació no arribà des de Valls, Tarragona o Vilafranca, autoproclamades, respectivament, «bressol», «capital» i «plaça més castellera». La resposta va venir del Vendrell, la més petita de les grans poblacions castelleres.⁴⁷ I, en bona mesura, fou també una resposta a una qüestió purament castellera: les tres derrotes consecutives dels Nens del Vendrell davant de la Colla Vella dels Xiquets de Valls als concursos de Jorba Preciados, viscudes per la població (i no únicament per la colla) com una veritable humiliació que calia corregir. A més, el Vendrell vivia des de finals dels cinquanta un procés de transformació econòmica i social provocada per l’arribada del primer turisme, que va facilitar que els joves trobessin feina al poble i apareguessin els primers sectors professionals. Això va contribuir al fet que la població, de tradició progressista, visqués un moment de gran dinamisme i amb protagonisme de la societat civil, en la línia del que passava en l’entorn barceloní. Les derrotes de Can Jorba van fer que aquest impuls de la societat civil es polaritzés en l’activitat èpica que el poble tenia com a pròpia: els castells. Així, els Nens del Vendrell, que ja anteriorment havien donat mostres d’un tarannà innovador, van aglutinar entorn seu tot el poble, fins i tot l’ajuntament franquista, encapçalat per l’alcalde Casimir Coll, i l’Església local.⁴⁸

Aquest dinamisme de la colla es va concretar en la incorporació de nous castellers procedents de sectors que, fins aquell moment, havien estat majoritàriament allunyats de l’activitat: professionals liberals, advocats, empresaris, botiguers… Dins mateix de la colla se’ls va denominar «castellers de corbata», primer amb un punt despectiu, malgrat que aviat la seva presència i aportació foren valorades molt positivament. En aquest sentit, resulta molt interessant la declaració que Jan Julivert, cap de colla dels Nens, feu al periodista del Diario Español de Tarragona just després de guanyar el Concurs de Castells del 1970:

Diga usted que en nuestra colla hay gente de todas las clases sociales. Nuestros castellers están formados por hombres humildes y acreditados profesionales. Tenemos un farmacéutico, un catedrático de la Universidad de Barcelona […], tres abogados, comerciantes, industriales, empresarios y obreros […]. Hoy, aquí mismo, en un piso estaba el patrono y en el de arriba uno de sus obreros, y ambos se han abrazado al saber el triunfo (Soler 2009: 21).

La cita és significativa tant pel que diu com pel fet que Julivert —que era cap de colla des del 1944!— consideri imprescindible que això arribi al gran públic: «Diga usted». Hi ha, per tant, una doble consciència: que la composició dels Nens del Vendrell era, en aquell moment, absolutament singular dins del món casteller, i que aquesta circumstància havia tingut a veure amb la victòria. De passada, Julivert probablement fou el pare del que s’ha acabat convertint en una de les metàfores recurrents a l’hora d’expressar l’interclassisme dels castellers moderns: el treballador que puja a damunt del seu patró.

Les implicacions de la incorporació dels «castellers de corbata» van més enllà de l’obertura de la colla com a grup, d’altra banda fonamental. Una conseqüència és que una part dels membres de la colla no necessita cobrar i, per tant, deixa de fer-ho, i això afavoreix la transició cap a l’amateurisme. A més, els «castellers de corbata» no es limitaren a participar en l’activitat estrictament castellera sinó que, fent ús dels seus coneixements professionals, assumiren tasques de tipus logístic i organitzatiu, relacionades amb la contractació, les finances, les relacions públiques, etc. És a dir, que també fou un pas endavant per construir un lideratge més compartit i estructurat en forma d’equip i per dotar el col·lectiu de noves eines de gestió.

És interessant constatar com aquesta petita revolució es va fer sota el lideratge formal (i en cap cas qüestionat) de Jan Julivert, que d’alguna manera és un dels millors exemples de cap de colla clàssic o, com diu Salvador Palau, «cap de colla integral, que tot ho abastava i en tot rumiava» (D.A. 2002: 38). Julivert, al mateix temps, va ser prou hàbil per adaptar-se a les noves circumstàncies i a les energies que proporcionaven els nouvinguts —la iniciativa de recuperar el pilar de 6, punta de llança de l’expansió castellera de la colla, no va ser seva— i fins i tot podem pensar que sense el seu carisma i ascendència sobre els castellers més clàssics l’obertura no hauria estat possible. Segurament no és casualitat que, amb Julivert mort el 1972, els Nens deixessin en pocs anys de figurar entre les colles capdavanteres.

Castellers de Barcelona: «Tothom serveix per a fer castells»

El 8 de juny del 1969, en l’acte d’inauguració del monument casteller del Vendrell, es presentava en societat una nova colla, els Castellers de Barcelona. La seva principal característica, òbviament, era el fet d’estar situada fora de l’àrea tradicional castellera⁴⁹ i, en concret, a la capital catalana, amb tot el que això comportava. Aquesta circumstància condicionà notablement la manera de funcionar de la nova colla i l’obligà a buscar solucions innovadores. Parlem d’«obligació» perquè, en principi, la nova colla barcelonina s’inspirà directament en el model de colla tradicional, que al cap i a la fi era el que coneixien els impulsors, procedents de diverses poblacions de l’àrea tradicional castellera, sobretot de Vilafranca del Penedès.

Així, es pot comparar l’empenta per la creació dels Castellers de Barcelona amb la que ha motivat l’aparició recent de colles castelleres a diverses capitals europees: «En ambdós casos, els protagonistes són grups trasplantats a entorns molt diferents dels que els van veure créixer que, amb el retrobament regular que l’activitat castellera comporta, recreen l’atmosfera de companyonia que les arrels comunes proporcionen» (Botella 2018: 212). Encara a finals del 1971, en acabar la tercera temporada de la colla, Pere Català escrivia a La Vanguardia: «Hoy los “Castellers de Barcelona” quieren dar a su Barcelona (una Barcelona que para bastantes de los “castellers” no es su patria chica, pero a todos une) el colorido de una buena actuación.» L’aclariment entre parèntesis deixa clar que la colla encara estava formada en bona mesura per «trasplantats».

Tot i això, com dèiem, l’entorn en què es mou la colla és determinant i condiciona la seva manera d’actuar. Així, la principal aportació dels Castellers de Barcelona és la de ser la primera colla amateur, ja que ni tan sols es planteja la possibilitat de remunerar els seus membres. Fora de la zona tradicional, on els ajuntaments estaven disposats a pagar quantitats importants per les diades de festa major i pràctiques com el llevant de taula eren mal vistes, però tolerades, els pocs ingressos que, en tot cas, pogués aconseguir la nova colla s’havien de destinar a la pròpia logística. A més, els que havien deixat el Penedès o el Camp de Tarragona ho havien fet atrets per les feines més ben remunerades que la capital oferia o, en el cas dels més joves, per estudiar-hi. No eren, per tant, col·lectius necessitats de complementar el seu sou. De fet, durant els primers anys els dirigents dels Castellers de Barcelona més aviat van haver de gratar-se la butxaca per tal que l’agrupació tirés endavant. La remuneració ja no entrava en el plantejament d’aquests castellers que el que volien aleshores era, senzillament, recrear un ambient i fruir d’una activitat que havien conegut a casa seva. En això, els Castellers de Barcelona van fer la primera demostració col·lectiva que es podien fer castells només per afició.

No va ser, però, l’única innovació a què els barcelonins es van veure abocats. En un àmbit en què els castells no eren gaire coneguts, i menys encara considerats com a quelcom propi —malgrat que d’actuacions castelleres a Barcelona se n’havien fet amb certa freqüència des del segle XIX i que els nuclis de Gràcia i Sants, aleshores independents de Barcelona, fins i tot havien tingut colla castellera pròpia, impulsada per elements del Camp de Tarragona traslladats al Pla de Barcelona (Güell 2017a i 2017b)—, la nova colla va haver d’esmolar les seves habilitats comunicatives i propagandístiques per donar-se a conèixer. D’aquesta manera, d’una banda afegien complexitat a l’estructura de la colla, i de l’altra contribuïen fortament a redefinir la manera com el món casteller es presentava en societat. És molt interessant, per exemple, el fullet editat per la colla el 1975 i titulat «Tu pots ser un bon casteller!» (també amb traducció al castellà),⁵⁰ amb què es pretenia captar nous membres. La «condició única» per ser un bon casteller era «tenir voluntat d’integrar-se a la colla». «Tothom pot participar-hi», «No cal ser un atleta. Tothom serveix per a fer castells», «una activitat [….] que aplega gent de totes edats i condicions»… Un discurs difícilment imaginable deu anys abans i que, en canvi, resulta perfectament vigent avui dia, amb l’excepció de l’arenga final, que clarament situa el fullet en la seva època: «Hem de fer una gran colla i necessitem homes.»

A més, en una època en què la relació entre les colles era de competència i confrontació, els Castellers de Barcelona —potser per l’origen divers del nucli inicial— aposten per superar aquest escenari afegint «germanor» com a cinquè element del tradicional lema casteller. No només dins cada colla, tal com rebla el cap de colla, Joan Sala, en l’esmentat article de Català i Roca a La Vanguardia: «Creiem en la germanor de totes les colles de castellers.»

El fet de ser la primera colla fora de l’àmbit tradicio­nal i, a més, amb seu a la capital del país, amplificava l’efecte d’aquests posicionaments dels Castellers de Barcelona, especialment de cara a possibles experiències de noves colles a la resta de Catalunya. Tot i això, també cal destacar que, en d’altres aspectes, continuaren sent una colla molt tradicional. Per exemple, en la figura del cap de colla: les primeres eleccions per escollir-lo no foren fins al 1985.

Bordegassos de Vilanova: «Gent peluda i amb ganes de gresca»

Si, com hem vist, els Castellers de Barcelona van ser una colla de concepció tradicional que va innovar, potser de forma una mica inconscient,⁵¹ a causa de la seva ubicació geogràfica i la procedència dels seus components, els Bordegassos de Vilanova van ser innovadors per vocació. La colla vilanovina, que es va presentar oficialment per Sant Jordi del 1972, prefigurava molts dels trets característics de les colles que apareixerien al final de la dècada, ja en democràcia. La influència que els Bordegassos van tenir sobre aquestes —inclosos els Minyons de Terrassa— és clarament identificable.

Altre cop, la geografia i l’entorn socioeconòmic van ser determinants per configurar el model de colla. A diferència de Barcelona, Vilanova i la Geltrú sí que forma part de la zona tradicional castellera: el 1852 hi ha documentat, ni més ni menys, el tercer castell de nou pisos descarregat de la història. Al llarg de tot el segle XX, els castells van ser presents a la festa major, habitualment a càrrec dels Nens del Vendrell. Al marge dels castells, Vilanova s’havia caracteritzat per la fortalesa del seu associacionisme i cultura popular, exemplificats en el manteniment de la celebració del Carnaval després de la Guerra Civil, això sí, sota la denominació de «Fiestas de Invierno».

Però, a més, Vilanova havia estat una de les ciutats pioneres de la industrialització a Catalunya, i continuava essent-ho als anys seixanta i setanta del segle XX, amb la fàbrica de la Pirelli com a estendard. Demogràficament era força més gran que les principals places castelleres (a excepció de Tarragona). La proximitat respecte de Barcelona completava un catàleg de factors que feien de la Vilanova dels primers anys de la dècada dels setanta un espai socialment i políticament avançat, amb elements d’oposició al règim força organitzats.

Per això, el nucli fundador dels Bordegassos no tenia res a veure amb el que fins a aquell moment havien estat els castellers clàssics. Segons la visió a posteriori de membres de la mateixa colla, «eren gent peluda i amb ganes de gresca, d’uns 20 anys de mitjana, amb ganes de fer castells… o qualsevol altra cosa divertida, sobretot si, a més, era popular, catalana i contestatària» (D.A. 1997: 25). Així, una visió lúdica i cívica des de l’inici, a càrrec d’un grup de gent molt jove, molts dels quals provinents del món de l’escoltisme, la qual cosa també fou determinant en els plantejaments de la colla i donà eines d’organització al grup. Els vilanovins, fins i tot, van fer un primer i tímid pas en la incorporació de la dona als castells, tot i que es van quedar a mig camí: en la fotografia de la presentació de la colla es pot veure un grup de noies amb la camisa de color groc terrós que les identificava com a membres, malgrat que feien tasques de suport a la colla (motiu pel qual, potser, no portaven pantalons blancs, a diferència dels homes).

La manca d’experiència castellera prèvia se suplia amb motivació i agosarament. La colla també es distingia per un nivell d’estudis mitjà superior a l’habitual en el món casteller del moment. Això facilitava una reflexió explícita sobre el seu tarannà i els atorgava una capacitat per argumentar públicament les seves posicions: els Bordegassos també van ser pioners a l’hora d’implicar-se directament en els mitjans de comunicació per difondre la seva activitat. En aquest sentit, també es van mostrar molt crítics amb el model de confrontació imperant entre colles, i per això rebutjaven els concursos de castells —especialment arran de l’experiència del patrocinat pels Mobles Quer a Vilafranca el 1973—, però també l’excessiva rivalitat en general. Així els ho reconeixia Emili Miró: «Precisament per aquest “tarannà obert”, jo afegiria que heu aportat una nova dimensió al món casteller. La rivalitat per saber quina colla és la primera o la segona, als Bordegassos no els preocupa gens. Admiren els grans castells que fan els altres, però pensen que algun dia també poden fer-los ells» (D.A. 1997: 178).

Nous castellers i, consegüentment, noves formes de fer i d’organitzar-se. En finalitzar la primera temporada, la majoria de la colla, descontenta amb Albert Montserrat, el cap de colla —que ho era en bona mesura com a cap de l’agrupament escolta—, decidí substituir-lo en assemblea. El 1974 van tenir unes eleccions a cap de colla amb dues candidatures i «campanya electoral». No per res el polític vendrellenc Josep Vidal i Riembau, Pep Jai, va qualificar els Bordegassos com «la colla més democràtica».

El compromís democràtic no només era intern: els Bordegassos també van ser de les primeres colles a significar-se políticament en favor de la democràcia en un context en què les colles tradicionals encara tenien una actitud submisa davant de les autoritats. Així, per exemple, la vigília de la festa major del 1976 la colla va amenaçar de no actuar si no s’alliberaven dos membres que havien estat detinguts per llençar fulls volants en favor de la Marxa per la Llibertat. La pressió va ser un èxit. L’actitud dels Bordegassos contrastava tant amb la de les colles clàssiques que encara el 1977 el cronista vilafranquí Eloi Miralles assegurava que «diuen que va néixer com un grup polític. Perquè, en no poder-se legalitzar, havien de trobar alguna manifestació per sortir al carrer» (Ribas 1977: 559). En el que sí que tenia raó Miralles era en el fet que per a molts Bordegassos la colla era un mitjà per fer alguna cosa més, a banda de castells, i això ja era un plantejament innovador.⁵²

Per això, els Bordegassos també van actuar com a dinamitzadors en general de la cultura popular de la seva població. Ja fos individualment o com a col·lectiu, van participar en la recuperació dels grups de grallers, els falcons, el ball de bastons, el de diables… i també van contribuir a la revitalització del Carnaval. De fet, segons Bienve Moya, un dels fundadors de la colla: «Jo crec, però, que el que de veritat de veritat ens portà a crear la colla va ser aquesta mena de pobresa de manifestacions populars en què Vilanova es veia immersa durant aquells anys» (Moral i Capdevila 1982: 157).

És possible que justament aquest compromís cívic que anava més enllà dels castells acabés essent perjudicial per a la mateixa colla, ja que, després d’aconseguir la fita de carregar el 4 de 8 el 1979 (amb una nena al pom de dalt i un tronc força lleuger: també eren capaços d’innovar en aspectes tècnics), la colla va perdre empenta, entre d’altres coses també perquè molts dels seus impulsors van desplaçar la seva acció cap a la política o l’activisme cultural en altres àmbits. En tot cas, el que és innegable és que els Bordegassos havien avançat una altra manera de fer i entendre els castells: «Les idees d’obertura, amateurisme, participació festiva, compromís cívic i democràtic i de col·laboració entre colles, es van aplegar, i es van difondre amb convicció, per primera vegada en el projecte vilanoví. Unes aportacions que van marcar moltes colles de futur i a les quals, amb ritmes i intensitats diferents, també han acabat adaptant-se la major part de les que ja existien» (Botella 2018: 214).

Totes aquestes innovacions necessitaren un temps per tal que el món casteller les anés assumint i els Bordegassos van ser, durant bona part dels anys setanta, una nota exòtica (quan no extravagant, segons des de quin punt de vista). Abans i després del naixement dels Bordegassos van continuar apareixent noves colles que encara es regien en bona mesura pel model tradicional, començant per la Colla Joves Xiquets de Valls (1971). El que sí que anava estenent-se de mica en mica era l’amateurisme, adoptat per les noves colles creades en poblacions tradicionals com ara Sitges, Altafulla o Torredembarra. Els Xiquets de Tarragona van ser la primera colla «clàssica» a deixar de pagar els seus components, i en la segona meitat de la dècada també ho van deixar de fer les colles de Valls. Quan el 1981 els Castellers de Vilafranca decidiren deixar de pagar, l’amateurisme era ja la norma, i no l’excepció. I, tal com ja hem establert anteriorment, l’amateurisme comportava immediatament l’obertura de la colla, si més no per un motiu tan obvi com que, un cop no hi havia diners a repartir, ja no tenia sentit restringir l’accés al grup; ben al contrari, els nous components esdevenien imprescindibles perquè la colla augmentés el seu nivell. També al llarg dels anys setanta les colles van anar formalitzant i democratitzant —si més no sobre el paper— les seves estructures de lideratge. De tota manera, els canvis no van ser prou importants perquè l’aparició d’una nova fornada de colles encapçalada pels Minyons de Terrassa no suposés una nova revolució.

Les noves colles de Terrassa, Tarragona i Reus: «Utòpics, idealistes, marxosos»

Amb el canvi de dècada es va incorporar al món casteller una nova generació d’agrupacions que acabaren establint els atributs del que havia de ser el nou model de colla castellera: els Minyons de Terrassa (1979), la Colla Jove Xiquets de Tarragona (1980) i els Xiquets de Reus (1981). Cadascuna amb les seves particularitats i context, presenten una sèrie d’elements comuns, un cert aire de família, que també les emparenta amb els Bordegassos de Vilanova. El més destacat és, precisament, el perfil dels seus impulsors.

Resulta interessant repassar com es defineixen aquests nuclis impulsors en les monografies «oficials» de les mateixes colles. En el cas dels egarencs, «el primer nucli de gent del que va nodrir-se els Minyons va ser el centre excursionista de Terrassa. Això portà aparellat que la base de la colla es formés a partir de gent jove, escaladors en la seva majoria» (D.A. 1984: 17). A aquest nucli inicial s’hi suma «més jovent: escoltes, plaçavellaires, del Drac…» (D.A. 1984: 4). «Els Minyons eren l’any 1979 una colla de gent molt jove, il·lusionada, amb uns ideals més o menys revolucionaris (i no en el sentit casteller, ja que aleshores pocs eren els que hi entenien, en castells, sinó en un sentit molt més ampli, de revolució social), utòpics, idealistes, marxosos, activistes…» (D.A. 1989: 3). Pel que fa a la Jove de Tarragona, «la captació d’interessats es va efectuar, principalment, entre jovent de 14 i 25 anys, provinents de grups d’escoltes, com l’Alverna o el Robert d’Aguiló; de partits nacionalistes; d’altres entitats ciutadanes; o amics i familiars d’uns o dels altres que es trobaven en punts de reunió generacional, com aleshores eren el Balcó del Mediterrani o els futbolins del bar La Joia» (Audí et alii 2005: 18). Finalment, en el cas dels Xiquets de Reus, «aquell incipient nucli estava format, bàsicament, per gent molt jove que pertanyien a l’Agrupament Escolta La Mulassa i al centre de cultura popular i tradicional Carrutxa» (D.A. 2011: 13), autodefinits també com a «joves més o menys peluts i amb barba» (D.A. 2011: 15).

És a dir, en tots tres casos hi ha una coincidència en el fet que la colla sorgeix a partir de: a) gent jove; b) malgrat això, amb experiència prèvia en el món associatiu; i c) amb inquietuds culturals i socials. En definitiva, que podrien fer seva la definició que hem vist anteriorment dels Borde­gassos («gent peluda i amb ganes de gresca, d’uns 20 anys de mitjana, amb ganes de fer castells… o qualsevol altra cosa divertida, sobretot si, a més, era popular, catalana i contestatària»). A més, aquestes tres noves colles eren també, clarament, filles del moment que es vivia a Catalunya, amb l’arribada de la democràcia municipal i la «recuperació del carrer» com a espai festiu promoguda pels mateixos ajuntaments. El naixement d’aquestes colles coincidí amb el rellançament de les festes majors i de les activitats de cultura popular catalana, especialment d’aquelles que configuren el model festiu del Camp de Tarragona i el Penedès.

Com hem dit, la principal aportació d’aquestes colles és justament aquest nou perfil de casteller, que contrastava amb el que fins aleshores era majoritari en el món casteller. La paradoxa és que, si bé d’una banda podem dir que gràcies a aquest nou perfil va aparèixer la possibilitat d’un nou model de colla castellera plural i oberta, els seus nuclis promotors van ser fortament homogenis. A banda de la joventut i el nivell cultural, aquestes colles també seguiren, en graus diversos, altres aportacions prime­renques dels Bordegassos: la implicació politicosocial i el compromís amb la democràcia i el canvi polític i social; el funcionament democràtic intern de les mateixes colles (significat especialment en la superació de la figura del cap de colla tradicional); la participació i fins i tot l’impuls a d’altres elements de la cultura popular i de les festes…

El cas de Tarragona, durant els primers anys vuitanta, és especialment interessant, ja que permet visualitzar clarament les diferències entre la colla més nova i la més tradicional, que convivien en un mateix espai i temps. De fet, és possible argumentar que l’aparició de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, almenys en un primer moment, va dificultar la modernització o renovació dels Xiquets de Tarragona, perquè molts dels que en podien haver estat protagonistes van apostar per la nova colla. En tot cas, en aquells primers anys les diferències entre liles i ratllats són clares. Només com a exemple, mentre que els Xiquets de Tarragona van mantenir entre el 1976 i el 1989 un mateix cap de colla, el carismàtic Mariano Borrero, Gordito, la Jove va tenir-ne fins a quatre de diferents en les seves primeres tres temporades.

Tot i això, és evident que la colla més trencadora i influent d’aquesta generació han estat els Minyons de Terrassa. Trencadora: el fet de ser un projecte fora de la zona castellera tradicional i en què la immensa majoria dels seus components no tenien un coneixement directe del món casteller contemporani, sumat al perfil contestatari i provocador d’alguns dels capdavanters, va fer que no es deixessin impressionar ni pressionar pel que havia estat «normal» fins a aquell moment. I influent: el fet d’aparèixer fora de l’àrea tradicional, el gran nivell casteller que assolí ràpidament i la bona predisposició a la difusió del fet casteller que van exhibir els van convertir en el model de referència de bona part de les colles que proliferaren arreu del país durant la dècada següent. Aquesta visió més col·laborativa i menys competitiva de les relacions entre colles, la potenciació i tecnificació de l’assaig, l’èmfasi en la seguretat o la introducció de la reflexió científica són algunes de les seves aportacions més significatives. El món casteller actual és, en molts aspectes, fill dels Minyons.

Però, sens dubte, l’aportació més revolucionària dels Minyons de Terrassa va ser la integració plena de les dones a l’activitat castellera. Carles Feiner, un dels fundadors de la colla, considera que aquesta innovació va ser bàsicament una «estratègia de supervivència»: «Si ha­gués estat un tema ideològic no hagués anat tot tan ràpid. Al grup inicial de la colla hi havia meitat homes i meitat dones. Si condemnàvem mitja colla a aguantar sabates no hauríem pogut fer castells. Per tant, les dones pujaven igual que els homes» (Marín 2015: p. 85). Fos qüestió de supervivència o no, a la zona castellera més tradicional difícilment s’hauria pres una decisió com aquesta. Val a dir, però, que la incorporació de la dona va ser progressiva i va incloure, els primers anys, la segregació de sexes amb les actuacions paral·leles de les Minyones de Terrassa, que feien castells de tronc exclusivament femení.

No va ser una novetat que passés desapercebuda, menys encara quan en la trobada de colles de les Decennals de l’any 1981 a Valls, també hi van actuar les Minyones de Terrassa. Un fet prou cridaner perquè La Vanguardia en publiqués una foto a la portada amb el titular «El feminismo llega a los castells» i la següent consideració a l’interior: «El hecho resulta totalmente insólito, ya que tal tipo de exhibiciones quedaban reservadas para el sexo fuerte» (Català i Roca 1981: 496). Les Minyones només van durar unes poques temporades, però la seva importància va anar més enllà de l’anècdota. D’una banda, la seva existència, encara que curta, va visibilitzar de forma encara més explícita la participació de les dones als Minyons de Terrassa, alhora que demostrava que no havia de ser una participació limitada o subalterna. D’altra banda, el fet que finalment l’experiència no acabés consolidant-se va esvair la possibilitat (almenys teòrica) que la incorporació de la dona al món dels castells s’hagués fet de forma segregada respecte dels homes. En aquest sentit, podem dir que l’aportació fonamental dels Minyons no és tant (o no només) que les dones participessin en els castells com que ho fessin conjuntament amb els homes, a diferència del que sol ser la norma en la majoria d’activitats físiques.

En tot cas, una aportació decisiva: no només la incorporació de la dona és un element clau tant per al creixement tècnic com per a l’expansió social que el món casteller ha viscut des de llavors: aquesta era condició necessària per tal que els castells acabessin esclatant arreu del país, i molt especialment fora de la seva àrea tradicional, als anys noranta.

Dels vuitanta als noranta: el boom, conseqüència del canvi de model

Això ens porta a una qüestió clau: per què el boom no es produeix abans? A mitjans dels vuitanta les colles castelleres ja eren entitats amateurs i, per tant, havien iniciat ja el procés d’obertura social. L’existència dels ja consolidats Castellers de Barcelona i d’altres agrupacions més noves, sobretot els Minyons de Terrassa, demostra que sota aquestes premisses era viable fer castells fora de la zona tradicional. A més, el món casteller havia fet un clar salt endavant pel que fa al nivell, amb l’arribada dels castells de nou pisos a partir del 1981. També l’entorn sociocultural (els ajuntaments democràtics i la «recuperació del carrer» que hem esmentat), en principi, hauria d’afavorir una expansió castellera. Fou en aquest moment, precisament, quan es produí l’eclosió arreu del país d’un altre element del model festiu del Camp de Tarragona i el Penedès: els diables. En el cas dels castells, però, l’explosió va trigar una mica més. Durant els anys vuitanta van néixer un total de setze colles, de les quals només sis han arribat als nostres dies, i en canvi van desaparèixer diverses agrupacions nascudes en el decurs de la dècada anterior. En síntesi, el creixement real en el nombre de colles entre els anys 1981 i 1990 va ser pràcticament zero, mentre que en la dècada següent se’n va triplicar la quantitat.

Sovint s’ha justificat el boom dels noranta tot recorrent a factors més aviat externs relacionats amb la visibilitat del món casteller, especialment l’inici de les retransmissions regulars per part de Televisió de Catalunya.⁵³ No es pot menystenir la importància d’aquest factor, però tampoc no s’ha de magnificar, com a vegades s’ha fet. En aquest sentit, és interessant constatar com l’expansió dels diables que ja hem esmentat es dona sense cap suport televisiu.

La resposta és més senzilla: al llarg dels vuitanta el nou model de colla castellera encara estava poc madur i, de fet, no era el que tenien encara les colles més capdavanteres i, per tant, referents. «El fet és que la imatge que projectaven les colles no afavoria l’expansió castellera. L’obertura i la transformació que havien iniciat en els setanta va ser un procés progressiu i, durant bona part dels anys vuitanta, el perfil social i cultural dels castellers i la forma de gestió del col·lectiu no constituïen un model atractiu per a la joventut metropolitana. Les colles de tarannà més tradicional, les vallenques i la de Vilafranca, eren les que establien el patró; el Vendrell, bastió de la renovació, havia deixat de comptar, i l’impacte que haurien pogut tenir els Bordegassos, a més de menor, es va anar desdibuixant en els primers vuitanta» (Botella 2018: 297). També ho assenyala així Josep Bargalló en aquesta mateixa obra en el capítol dedicat als anys vuitanta del segle XX: «El model de colla —organitzatiu i social— es trobava en ple procés de transformació i el pes de la tradició encara era massa generalitzat, en una societat que demanava nous models, més participatius, oberts i dinàmics» (Bargalló 2018: 131).

Precisament el punt on el model de colla preponderant durant els vuitanta encara resultava més anacrònic era el referent a l’exclusió de les dones: «Les colles castelleres eren agrupacions exclusivament masculines, en uns moments que els hàbits associatius de la joventut metropolitana ja demandaven la integració de gèneres» (Botella 2018: 298). Les excepcions eren poques —a més dels Minyons, algunes colles aparegudes posteriorment, com els Xiquets de Reus o els Castellers de Terrassa, també van seguir el seu exemple— i, a més, la incorporació de la dona generalment es va fer de manera progressiva, de dalt a baix del castell, és a dir, començant per la canalla més menuda. Una colla en principi moderna com la Jove de Tarragona no va començar a lliurar camisa a les dones —en aquest cas sí que eren castelleres de pinya— fins al 1988, després de votar-ho en assemblea.

Pel que fa a la Colla Vella dels Xiquets de Valls —i deixant de banda les gralleres—, el 1990 ja hi havia algunes noies, que constituïen «un col·lectiu incòmode per una part de la colla»: «No acabaven d’entendre què hi podien fer unes xiquetes en un entorn on manava la força, la valentia, la suor…» (Carreras 2014: 70). El 1992, amb motiu del viatge dels rosats a Houston, encara es va votar en junta si les noies podien formar part de l’expedició. Aquestes, però, es reivindicaren en el concurs del mateix any, quan la Vella va descarregar el 4 de 9, onze anys després del primer, amb noies en la posició de crossa al folre. És significatiu, en aquest sentit, que la integració de la dona en el món casteller no va ser només una qüestió de «normalització» social, sinó que es va veure afavorida perquè aviat es van notar els avantatges tècnics que això suposava.

Tot i la tendència del món casteller a la hipèrbole (les famoses «diades històriques»), parlar de boom per referir-se als anys noranta no ho és. Com ja hem apuntat, en una sola dècada es triplicà el nombre de colles existents i també, gairebé, el de construccions aixecades (2.353 el 1990, 6.810 el 2000). A més, a diferència del que havia passat al llarg dels anys setanta i vuitanta, la majoria de colles creades durant la dècada dels noranta van ser projectes sòlids que han arribat als nostres dies. Un altre element diferencial del creixement dels anys noranta és que va suposar, ara sí, una clara expansió fora de l’àrea castellera més tradicional, especialment notable a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la mateixa capital. Finalment, cal apuntar que és en aquesta dècada quan neixen les primeres colles universitàries, un fenomen que en aquell moment podia semblar anecdòtic, però que ha acabat tenint una incidència notable (se’n parlarà en el volum 5 d’aquesta obra).

Com ja s’ha dit, la nostra tesi és que el principal factor que explica aquest boom és que, a principis dels anys noranta —coincidint amb el moment en què la televisió «descobreix» els castells—, el nou model de colla ja està prou madur per resultar atractiu a una part important de la societat, i especialment els més joves, fins i tot en indrets on no hi havia tradició castellera. Lògicament, aquest fet va anar acompanyat d’una sèrie de factors positius externs al món casteller. A més del ja esmentat impuls televisiu, cal anotar altres qüestions: la continuïtat de l’esclat festiu dels vuitanta; la crisi de l’associacionisme més tradicional (sardanisme o excursionisme, però també de l’associacionisme de la transició, com ara els partits polítics, les associacions de veïns o els sindicats), la qual cosa va significar una oportunitat per a les noves opcions cooperatives; la recuperació del voluntariat després d’uns anys vuitanta en què havien predominat les actituds «passotes»; el suport dels ajuntaments, sobretot amb la incorporació de la dia­­da castellera com a element de les seves festes majors; o la crisi econòmica de mitjans de la dècada. Tots aquests factors es van combinar per crear un veritable cercle vir­­tuós que va catapultar el fet casteller de forma molt ràpida: «El boom casteller no va ser un cas de voluntarisme, ni de persones cremant hores i energies remant a contracorrent. Les colles van arrencar i van arrelar amb relativa facilitat perquè el producte [casteller] era bo i el terreny estava adobat. El model de colla castellera estava ben definit i els factors positius que s’acaben d’enumerar van coincidir en el temps i van fer de catalitzadors d’un procés que, en molt pocs anys, va canviar la percepció i la pràctica dels castells a Catalunya» (Botella 2018: 320).

Lògicament, les colles creades als anys noranta ja es corresponien amb el nou model de colla que s’havia anat perfilant des de finals dels seixanta i el que hem descrit com a «colla moderna»: oberta, àmplia i heterogènia; amateur; amb lideratges plurals i democràtics, i integrada per castellers vocacionals. Les colles més històriques, que ja havien adoptat alguns d’aquests elements, van fer una transició vers el nou model que en la majoria de casos va ser relativament ràpida.

És interessant també constatar que aquest model ha perdurat fins als nostres dies sense excessius canvis. La comparació entre un estudi realitzat pels Castellers de Sants el 1997 i l’estudi que la Universitat Rovira i Virgili va fer el 2012, dirigit per Jaume Gené, permet comprovar que el funcionament de les colles pel que fa als paràmetres bàsics no ha canviat gaire. «En síntesi, es pot afirmar que el 1997, no tan sols el model de colla ja era l’actual sinó que la dimensió, l’organització i el nivell d’activitat ja eren similars als d’ara, cosa que va permetre que les grans colles, a finals del segle, protagonitzessin “els anys dels rècords”, i que per a la resta de colles també fossin anys de franca progressió. El gran salt endavant de les colles es va fer llavors i, en comparació amb el progrés tècnic i organitzatiu dels noranta, les millores posteriors han estat més aviat modestes» (Botella 2018: 323). Es pot dir que el terreny en què més s’ha avançat al llarg del segle XXI ha estat en la prevenció de lesions, que encara ha reforçat més l’èxit casteller.

Els ingredients d’una recepta d’èxit

En l’apartat anterior hem descrit el procés mitjançant el qual el model de colla castellera ha anat evolucionant fins a arribar a l’actual. Aquesta evolució, com hem dit, ha estat necessària perquè els castells estiguin vivint avui dia el seu millor moment en més de 200 anys d’història. En aquest apartat enumerarem els principals atributs sense els quals les consecucions del present no haurien estat possibles. En alguns casos, es tracta de característiques pròpies de l’activitat que ja es poden detectar des del seu origen, mentre que d’altres han estat adoptades en les darreres dècades. En tot cas, és la conjunció d’aquests diversos elements el que explica l’èxit contemporani dels castells.

Amateurisme integral i baix cost de l’activitat

En pàgines anteriors ja s’ha remarcat la importància que els castells hagin esdevingut una activitat amateur, que es practica sense esperar cap contrapartida econòmica a canvi. És aquest amateurisme el que ha permès que les colles multipliquessin el seu nombre de components i, al mateix temps, que s’obrissin a tots els sectors de la societat. Sense l’amateurisme no s’haurien aconseguit les grans construccions que han caracteritzat els darrers anys i que impliquen el compromís de centenars de persones. Igualment, l’amateurisme ha estat clau per al canvi de percepció de la societat respecte al col·lectiu casteller, que no fa ni cinquanta anys era francament negativa.

Aquest amateurisme integral també situa els castells en una posició singular dins de l’àmbit de les activitats espectaculars, ja que, havent viscut un creixement a tots els nivells els darrers anys, ha fet el camí invers a l’habitual, que hauria estat el de la professionalització. Avui dia no hi ha diferenciació pel que fa a les recompenses econòmiques entre el crac del tronc i aquell que amb prou feines serveix per fer de tap, entre el que no falla a cap assaig i el que només apareix a un parell de diades en tota la temporada. Tots cobren el mateix: res!

De fet, s’ha passat de la situació en què els castellers cobraven de la seva colla a la contrària, en què cada cop és més habitual que els membres participin en el sosteniment econòmic de l’entitat via quotes. Segons l’estudi de la URV del 2012 (Gené 2013: 34), un 23 % de les colles tenien quotes obligatòries i un 49 %, voluntàries. És probable que els percentatges siguin ara lleugerament supe­riors, atès que la majoria de colles creades en els darrers anys han apostat per la quota (també és cada vegada més habitual el copagament de determinats serveis com els àpats o el transport). En tot cas, aquesta aportació dels castellers encara té poca incidència en els pressupostos de les colles, ja que generalment se situa al voltant dels 25-40 euros anuals. Es tracta de quantitats gairebé irrisòries comparades amb qualsevol altra alternativa d’oci. Avui dia, fer castells és una activitat barata.

I, malgrat que les colles poden arribar a moure pressupostos importants, aquestes magnituds no ho són tant si les posem en relació amb el volum d’activitat que generen i de persones que mouen. Pel que fa a l’estructura de costos, cal tenir en compte que ara mateix un dels més importants, el de l’assegurança, és assumit fonamentalment per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), que el finança via subvencions i patrocini, i parcialment per les colles. Així, segons l’estudi de la URV (Gené 2013: 26-31), les despeses principals de les colles corresponen al transport (20 % del pressupost), activitats socials (14 %), el local (13 %) i els àpats (12 %). Algunes d’aquestes despeses són modulables i d’altres —per exemple, moltes activitats so­­cials— sovint són autofinançades o, fins i tot, poden acabar aportant ingressos nets. En el cas del local, el més habitual en les colles noves és que sigui un espai facilitat per l’ajuntament.

És obvi que les colles castelleres s’han vist afectades per la crisi econòmica de la darrera dècada, especialment pel descens important d’una de les fonts d’ingressos principals, la provinent de les administracions, ja fos via subvenció o via contractació. Tot i això, el fet és que la majoria de colles han sabut compensar-ho amb altres ingressos o, simplement, han reduït despeses, tot evolucionant cap a un model més low cost. Això, lògicament, resulta més fàcil d’aplicar com més nova és la colla. En les més tradicionals sovint encara persisteix la idea que cal recompensar els castellers d’alguna manera (generalment en espècie), especialment la canalla. Aquest tipus de despeses, una vegada creades, es consoliden i no resulta fàcil prescindir-ne.

Com és lògic, hi ha una correlació entre el nivell de les colles i el seu pressupost. Així, segons l’estudi de la URV (Gené 2013: 25), el pressupost mitjà anual de les colles de 6 era de 14.500 euros, mentre que el de les colles de 9 era de 232.000, és a dir, setze vegades més. Ara bé, en aquests anys de crisi s’ha pogut constatar que el pressupost no condiciona directament el nivell: mentre els ingressos de moltes colles es congelaven o baixaven, les fites assolides i la capacitat de mobilització d’efectius de les mateixes colles creixia. Tenir un pressupost elevat no és tant una condició prèvia per fer grans castells com una conseqüència lògica del creixement d’una colla, que acostuma a donar-se de forma simultània en tots els àmbits (social, de nivell casteller i també econòmic). A més, hi ha exemples de colles, especialment entre les més potents, amb un nivell casteller similar i diferències notables en el volum del seu pressupost (vegeu la pàg. 218 del volum 2 d’aquesta obra, corresponent al capítol «L’excel·lència (II): 2010-2016. Els castells entren al segle XXI», de Joan Beumala, on s’ofereixen xifres que il·lustren clarament aquestes disparitats).

Obertura i pluralitat de les colles

Tal com ja hem apuntat, aquests atributs són conseqüència de l’amateurisme. Però també deriven d’altres característiques intrínseques als castells: el fet que en la construcció d’un castell hi puguin participar un nombre il·limitat de persones, que necessàriament han de tenir característiques antropomètriques diverses. És allò que s’acostuma a dir que en els castells tothom és necessari i tothom és útil. A diferència d’altres entitats o col·lectius, mai no s’ha sentit que una colla castellera rebutgés algú interessat a ingressar-hi dient que «Ja som prou». Per tant, a priori, qualsevol persona hi és benvinguda. Altre cop, els castells són una activitat singular en què participen plegats homes i dones, així com menors i adults, sense diferenciar aquestes categories, que habitualment són segregades en les activitats físiques. I una altra particularitat molt important del fet casteller: permet una participació flexible. Cada casteller pot decidir el nivell d’implicació en el col·lectiu. El casteller més ocasional, aquell que només assisteix a la diada de festa major, sap que aquell dia la seva aportació sumarà i pot arribar a ser molt important. Des d’aquest punt de vista, podem dir que el fet de ser entitats obertes a tothom no és un «mèrit» de les colles, sinó senzillament una necessitat implícita en la dinàmica del col·lectiu.

Aquesta obertura comporta una pluralitat pel que fa al gènere, origen o classe social. S’ha arribat a dir que les colles són un reflex del país o de la localitat on estan ubicades. I és fàcil de constatar en qualsevol pati d’assaig que, efectivament, acostumen a ser grups força heterogenis de persones que segurament no s’haurien relacionat mai si no fos per aquesta activitat. Certament, molt més heterogenis que ho eren les colles de fa cinquanta anys. No obstant això, i malgrat que no disposem de dades fiables sobre qüestions com ara l’extracció social, el nivell d’estudis o fins i tot la tendència política dels components de les colles, també tenim indicis clars que hi predominen certs perfils. Per exemple, tant innegable és la capacitat que tenen les colles per acollir nouvinguts com el fet que la participació real d’aquests a les colles està molt per sota del que estadísticament correspondria, malgrat les campanyes i accions orientades específicament a aquest objectiu, com el projecte «Tots som una colla» (2009-2010).

En el cas del gènere, sí que disposem de dades prou reveladores, especialment gràcies a un estudi recent del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (Cepac) i l’Observatori per la Igualtat de la URV (Pontón et alii 2018). Actualment, les dones suposen un 40 % del col·lec­tiu, això sí, amb diferències importants entre colles. Així, en les agrupacions universitàries i algunes de convencionals (generalment de recent creació) poden arribar a ser majoria, mentre que les colles més tradicio­nals encara se situen clarament per sota de la mitjana (33 % a la Joves de Valls i 18 % a la Vella de Valls). Ara bé, aquest mateix estudi demostra que aquesta pluralitat no es reflecteix encara en l’accés als càrrecs directius: només un 35 % dels presidents i un 17 % dels caps de colla són dones. Altre cop hi ha diferències significatives entre les colles: els lideratges femenins són més habituals en les colles universitàries i fora de la zona tradicional, i en canvi són més rars com més nivell té la colla. L’estudi també reflecteix que les dones ocupen sobretot càrrecs amb fun­cions connotades des del punt de vista de gènere: hi ha un 72,7 % de caps de canalla dones, però només un 16,4 % de caps de pinyes; o un 61,8 % de secretàries, però només un 36,3 % de tresoreres.

El compromís amb la seguretat i la prevenció de lesions

L’expansió del món casteller en les darreres dècades també està relacionat amb la capacitat que ha tingut per potenciar la seguretat i mirar de reduir les lesions derivades d’una activitat que, objectivament, té un component de risc considerable. L’indicador principal d’aquesta evolució positiva és el percentatge de construccions que acaben en caiguda, que s’ha reduït de forma notable per situar-se actualment a l’entorn del 3 % (inclosos els pilars de 4). En aquest sentit, vint anys enrere el percentatge era més del doble i, si retrocedíssim en el temps, podria arribar a superar el 20 %.

Aquest descens relatiu de caigudes té a veure tant amb una intensificació dels assajos com amb un canvi de mentalitat, en què s’ha passat de considerar les caigudes com un component intrínsec i inevitable de l’activitat a la consciència que cal fer tot el possible per evitar-les. És per això que el descens en el percentatge de caigudes ha anat acompanyat també d’un augment en el de castells desmuntats. El debat sobre el valor dels castells carregats és també una interessant derivada d’aquest canvi de percepció: en base a la puntuació del Concurs de Tarragona, fins al 2006 un castell carregat valia més punts que l’inferior descarregat; avui dia, no només aquesta relació s’ha capgirat sinó que es planteja limitar-ne encara més el valor, fins a l’extrem que hi ha qui proposa d’eliminar-lo totalment (vegeu el subcapítol «Castells carregats i castells descarregats» del volum 3 d’aquesta obra).

Malgrat que la prevenció activa (fer els castells que es tenen a l’abast i fer-los millor) és la més important, durant els darrers anys s’han fet notables avenços pel que fa a la protecció passiva: l’exponent més emblemàtic d’aquesta tendència ha estat l’adopció del casc casteller per a la canalla castellera, estrenat l’any 2006 i que avui dia s’ha convertit en un element imprescindible i indiscutit (al marge, fins i tot, que el seu ús sigui obligatori per a les colles membres de la CCCC). L’èxit de les Jornades de Prevenció de Lesions anuals, els nombrosos cursos i activitats complementàries i l’adopció d’altres mesures de protecció passiva com el terra atenuant o la xarxa en els assajos són altres elements que han contribuït a augmentar la seguretat i, al mateix temps, la percepció pública dels castellers com un col·lectiu responsable que ha estat capaç d’autoregular-se (vegeu els subcapítols «Protecció activa» i «Protecció passiva», de Jaume Rosset, del volum 3 d’aquesta obra).

La paradoxa és que justament aquí rau el perill. Tal com ha explicat el doctor Jaume Rosset respecte a la situació dels darrers anys: «Amb la intenció de calmar el neguit de la societat vers el risc de les torres humanes ens hem acabat creant una imatge mental de món casteller idealitzat, complaent i exempt de riscs i això ens ha portat, finalment, a ser poc diligents en aspectes de prevenció activa» (Rosset 2018). I això, justament, en el moment en què ha crescut el nivell de la majoria de colles i quan tenim indicis que els castells més difícils comporten un major risc de provocar lesions potencialment greus.

El prestigi i el valor simbòlic

El 16 de novembre del 2010, la Unesco aprovava la inclusió dels castells en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Malgrat que aquest reconeixement, estrictament parlant, no respon a paràmetres d’excel·lència (no vol dir que els castells siguin «millors» que altres manifestacions de la cultura popular catalana), sí que ha estat àmpliament percebut des del món casteller i més enllà com la culminació d’un llarg viatge en el qual els castells han passat de ser una activitat més aviat residual, restringida geogràficament i practicada per un col·lectiu socialment i culturalment marginal, a, tal com diu la mateixa resolució de la Unesco («Decision of the Intergovernmental Comittee: 5. COM 6.40», internet), ser «reconeguts pels catalans com una part integral de la seva identitat cultural». De fet, la candidatura dels castells va comptar amb el suport de tots els partits representats al Parlament de Catalunya, així com la simpatia del gruix de la societat catalana, tal com havia demostrat una rigorosa enquesta encarregada per la CCCC el 2007, segons la qual el 98,3 % dels catalans els coneixien, el 93,6 % els veien com una activitat positiva o molt positiva i el 86,2 % els consideraven una activitat «per a tothom» i no només per als nascuts a Catalunya («Els castells: coneixement, experiència i percepció a Catalunya» 2007: 23). Uns percentatges espectaculars que poques activitats associatives o esportives poden aspirar a tenir.

És evident que els castells —que durant el franquisme només eren una «peculiaridad regional» del Camp de Tarragona i el Penedès— han assolit l’estatus de símbol nacional. Els exemples en què els castells es fan servir com a símbol de Catalunya, o de la catalanitat, no han parat de créixer. Un de prou significatiu és que la fotografia que havia d’il·lustrar La Vanguardia en la seva primera edició en català després d’una llarga història publicada només en castellà era la vista zenital d’un castell, amb l’enxaneta fent l’aleta amb un exemplar del diari (finalment no ho va ser perquè va coincidir amb la mort d’Ossama bin Laden). Des del punt de vista institucional, ja fa temps que els castells —fins i tot acompanyant o per sobre d’altres manifestacions d’«alta» cultura— són utilitzats com a ambaixadors de Catalunya. Aquesta connexió encara s’ha vist reforçada en el context sociopolític de la darrera dècada, quan els castells s’han convertit en un element imprescindible en qualsevol manifestació o acte a favor de la independència (una altra qüestió, encara aviat per analitzar, és si això pot acabar afectant el pluralisme de les colles mateixes).

Un altre factor que cal tenir en compte és el notable seguiment de l’activitat castellera per part dels mitjans de comunicació i, especialment, de la televisió. A l’atenció que Televisió de Catalunya hi ha atorgat des de fa més de 25 anys —sempre considerada insuficient des del món casteller, però a anys llum de la que ha rebut qualsevol altra activitat de cultura popular catalana— s’hi ha sumat l’aposta forta de les televisions locals o el cada vegada més conti­nuat interès per part de televisions estrangeres d’acostar-se puntualment als castells. Aquesta atenció televisiva fins i tot ha arribat a provocar un miratge d’hipotètics guanys econòmics que el 2017 va derivar en una desafortunada «guerra dels drets» (vegeu en aquest mateix volum el capítol «El fet casteller: de com el discurs mediàtic ha canviat els castells», de Santi Suárez-Baldrís).

Generació de comunitat i cohesió social

Malgrat que, altre cop, és un terreny en què ens manquen estudis empírics, l’observació de la realitat ens mostra que les colles castelleres tenen un gran potencial com a generadores d’un espai de comunitat dins seu i, al mateix temps, poden contribuir al sentiment de comunitat en el seu entorn social. És lògic: poques entitats tenen la capacitat de mobilitzar, amb una participació activa i constant, tantes persones de perfils diferenciats. Es diu sovint que, per a molts dels seus components, la colla és com una ampliació de la seva família. En aquest sentit, dins de la colla espontàniament es desenvolupen mecanismes d’acollida i de suport als seus membres més desafavorits. Aquest factor cohesionador sovint va més enllà dels límits estrictes de la colla mateixa i pot afectar positivament el seu barri o la seva població.

En qualsevol colla es poden citar exemples de persones que hi han trobat un espai de socialització que els ha permès una major integració en el seu entorn: persones amb algun tipus de discapacitat, amb dificultats per a la relació social, que hi han arribat recentment des d’una cultura diferent, etc. Ara bé, com ja hem apuntat abans en el cas dels nouvinguts, aquest gran potencial no es trasllada en proporcions similars a les de la població on la colla es troba implantada. Entre d’altres coses, perquè l’objectiu primari de la colla castellera és fer castells, no integració social. I la integració, en tot cas, és un «efecte secundari» que s’ha de produir de forma natural, no forçada.

Val la pena remarcar també que les relacions entre les mateixes colles, que en el passat havien estat sobretot de confrontació, es mouen avui dia en una dinàmica de major col·laboració i solidaritat. Potser no es pot parlar exactament de «germanor» (concepte aparegut durant els anys setanta i que avui dia resulta una mica xaró), però la creació i ampliació de funcions de la Coordinadora de Colles Castelleres (no sense resistències) o l’orgull pel reconeixement de la Unesco (que ho era per a totes les colles, no només per a les més antigues o per a les més potents) han contribuït a generar un sentiment de comunitat dins del món casteller.

Una competició diferent

Les colles castelleres s’adscriuen clarament dins del món de la cultura popular d’arrel tradicional. Així ho van manifestar en el document «Els valors socials del fet casteller» (internet), i així ho reconeixien també la majoria de catalans en l’enquesta del 2007: el 86,9 % considerava els castells com una activitat cultural i només el 13,1 % els assimilava a un esport. És en aquesta consideració cultural on resideix bona part del seu prestigi i valor simbòlic. Però, al mateix temps, és també clar que els castells presenten característiques que els acosten al que generalment es considera esport i, al mateix temps, els diferencien de bona part de la cultura popular de caire festiu. Sense anar més lluny, les millores en la preparació física o la prevenció de lesions en l’àmbit casteller beuen directament del món de l’esport. Que avui dia encara parlem d’«assaig» quan, en el fons, és un «entrenament»⁵⁴ és una mostra d’aquesta voluntat de mantenir l’adscripció a la cultura fins i tot en aquells aspectes més pròxims a l’esport (vegeu en aquest mateix volum el capítol «Castells: més propers a la festa o a l’esport tradicional?», d’Antoni Costes i Pere Lavega).

Però l’element més diferencial respecte de la majoria de manifestacions de cultura popular és que els castells són una activitat amb un resultat final fàcilment avaluable (un castell s’assoleix o no; una actuació acaba amb uns castells assolits concrets), que és comparable de forma objectiva (una colla fa construccions més difícils que l’altra) i per tant això facilita la competició. En canvi, quin és el «resultat» d’una trobada gegantera o d’un correfoc? O, fins i tot, com valorem quina esbart o grup de teatre amateur és millor en les seves interpretacions? En aquest sentit, cal remarcar que la competició en els castells no és sobrevinguda, com una addició per generar un major interès, sinó que hi és des de l’origen (de fet, es pot argumentar que la competició és el que origina els castells) i s’hi ha mantingut durant tota la seva història com un dels elements constitutius.

Ara bé, la competició castellera és una competició peculiar, generalment subtil, que es resisteix a una codificació estricta (més enllà del Concurs de Castells de Tarragona, una vegada cada dos anys), i això és el que fa que si algú demana, després d’una diada qualsevol, «Qui ha guanyat?», la pregunta pugui ser percebuda com a extemporània. Perquè hi ha diades amb més d’un guanyador (o sense cap), i fins i tot diades sense competició (la majoria). En primer lloc, cal tenir en compte que en castells, a més de la competició entre «equips», hi ha també la competició de cada colla amb ella mateixa, és a dir, la capacitat d’autosuperació, que és, en la majoria de casos, més important que la primera. La colla que assoleix una fita històrica, que aconsegueix trencar el seu sostre, es considerarà guanyadora al marge dels resultats que hagin tingut altres colles. I la valoració de la temporada de qualsevol colla (també d’aquelles més competitives) es fa més en funció de la comparació amb els resultats dels anys anteriors que en base a la posició assolida en un rànquing.

Però fins i tot si ens referim a la competició d’equips, en l’àmbit casteller presenta elements que la diferencien de l’estàndard esportiu, expressada en el «partit» o competició dual amb un resultat final clar i agonístic (si un guanya, l’altre perd). En canvi, en els castells les construccions s’executen de forma autònoma, sovint en un espai i un temps diferents: les diades de competició «cara a cara» són relativament poques, i sovint es competeix amb colles que estan actuant en altres places i potser altres dies. Tampoc el resultat no és sempre concloent: fins i tot en la comparació entre colles rivals, hi ha situacions en què és difícil de valorar quina ha estat la millor. La que té més gamma? La que ha aconseguit el millor castell? La que ha caigut menys? Qualitat o quantitat? Paràmetres diferents donen resultats diferents, i no hi ha un paràmetre acceptat com a absolut (ni tan sols hi ha un únic rànquing «ofi­cial»). La Lliga de Futbol Professional, en canvi, la guanya qui té més punts, amb independència de qui ha jugat millor o ha encaixat menys gols.

Vivències extraordinàries

Hem deixat per al final un tret fonamental de l’èxit dels castells entre els seus practicants: la capacitat d’experimentar, en primera persona, vivències extraordinàries. Qualsevol casteller que hagi participat activament en la consecució d’alguna fita castellera —que pot ser, perfectament, el primer castell de 6 de la seva colla— sap que difícilment ho oblidarà, que han estat alguns dels moments realment intensos de la seva vida. L’element diferencial és que en els castells hi ha una connexió molt directa amb el resultat: el castell, l’èxit, ha estat possible gràcies a cadascun dels participants. En la nostra societat no disposem de gaires espais que ens puguin proporcionar experiències d’aquest tipus, que tenen un punt d’èpica, i en què ens puguem involucrar de forma tan directa, i fer-ho al mateix temps via un col·lectiu (no hauríem de menystenir, tampoc, la potència del fracàs com a vivència quan el castell cau).

Òbviament, aquesta capacitat de generar vivències extraordinàries acompanya els castells des del seu origen. El que és nou és que ara és una vivència a l’abast de tothom, una vegada les colles han esdevingut obertes i plurals. «Gent ordinària fent coses extraordinàries», es diu sovint. Els castellers del XIX, un col·lectiu reduït, tancat, semiprofessional i en el fons constituït bàsicament per aquells que pujaven, eren uns especialistes i no pas «gent ordinària». Des d’aquest punt de vista, els castells són un recurs que s’ha democratitzat. I això posa de manifest, una vegada més, que l’èxit contemporani dels castells deriva de la conjunció de característiques intrínseques a l’activitat amb la nova definició de què són les colles i els castellers que s’ha configurat els darrers cinquanta anys.

Conclusió: l’empoderament dels castellers

Els castells actuals són, en essència, iguals que els que es van començar a fer ara fa ja 200 anys, i les emocions que susciten les construccions humanes d’avui no són substancialment diferents de les que produïen en els seus inicis. La bellesa de les construccions, la incertesa del seu desenllaç i, no cal dir-ho, l’impacte corprenedor de les caigudes han estat capaços de mantenir l’impacte emo­cional dels castells al llarg dels dos darrers segles.

És cert que algunes coses han canviat: les construc­cions han augmentat en el nombre de pilars i del màxim de tres inicials s’ha passat als nou actuals; l’estructura del pom de dalt també va canviar a mitjans del segle XIX (vegeu el destacat «Els canvis tècnics al llarg de la història», de Xavier Brotons, en el volum 3 d’aquesta mateixa obra) i s’ha aconseguit augmentar un pis a l’altura que es va assolir aleshores. També hi ha hagut variacions en altres aspectes, com el fet que les colles d’ara actuen uniformades i les d’abans no. Però cap d’aquests canvis no ha alterat l’essència de l’espectacle casteller.

Segueix havent-hi persones que no poden suportar la tensió emocional de veure’ls i que han d’apartar la vista quan senten el toc de castells, però encara són més els passejants que, en sentir-lo, s’aturen per contemplar el desenllaç del castell. L’impacte que provoquen en els turistes que els veuen per primera vegada és considerable. I els més de 100 milions de visualitzacions a tot el món que va tenir el vídeo de Red Bull d’un 3 de 10 dels Castellers de Vilafranca al Concurs del 2016 confirma que aquestes impressions es mantenen en la contemplació virtual. El mateix pot dir-se del fet que els castells hagin pogut fer-se un lloc en espais tan cobejats com els telenotícies o que hagin tingut presència en diaris tan importants i allunyats del nostre àmbit cultural com The New York Times o The Guardian. De ben segur que no hi ha gaires espectacles, i encara menys que s’hagin mantingut en el seu format inicial des de fa dos segles, capaços de fer-se presents en el món hipercompetitiu de les imatges que circulen per les xarxes i prou atractives per aparèixer a les televisions internacionals o en els rotatius més prestigiosos del món.

Precisament va ser aquesta gran capacitat de provocar emocions la que, en el moment més crític de la història de fet casteller, quan, a mitjans del segle passat, es creia que els castells anaven camí de desaparèixer, va congregar 20.000 persones al Portal de l’Àngel de Barcelona per seguir el Trofeo Jorba Preciados o va portar la Colla Vella dels Xiquets de Valls a l’Exposició Internacional de Brussel·les, el 1958.

Un espectacle semiprofessional

És sabut que, malgrat que algunes vegades és l’oïda, gairebé sempre és la vista el sentit més rellevant en qualsevol espectacle, i el seu objecte principal sol ser el cos humà en moviment, tant presencialment com virtualment. I també l’experiència ensenya que, quan el cos adquireix aquesta capacitat de produir i transmetre emocions, s’institueix en mercaderia i és aleshores quan, entre l’actor i l’espectador, apareix el diner com a intermediari universal de valor de canvi. I això és el que molt aviat els va passar als castells quan, en pocs decennis, es van convertir en el plat fort de les festes majors més importants del Camp de Tarragona i el Penedès.

Eren moments en què, en el context de la seva àrea d’influència, els castells esdevenien gairebé monopolistes en la creació dels grans clímaxs emocionals i, per aquest motiu, van seguir el camí dels espectacles. Els castellers eren els seus intèrprets —els més coneguts van arribar a tenir la consideració d’herois populars— i eren retribuïts per l’exhibició de les seves habilitats.

Però, a mesura que el segle XIX va anar avançant, la diversió —que havia estat una activitat ocasional per a la majoria de la població, i fins i tot per a alguns amb una freqüència només anual— es va anar convertint en un costum habitual per a capes socials cada cop més àm­plies. Va ser aleshores quan els castells van veure aparèixer la competència d’altres espectacles, la majoria dels quals probablement no provocaven la descàrrega d’adrenalina de l’aleta d’un gran castell, però que podien oferir emocions més continuades durant la durada de l’espectacle i, sobretot, repetir més sovint, fins i tot amb freqüència setmanal, la seva oferta emocional.

Van ser els moments en què va sorgir la indústria de l’espectacle popular, que a Catalunya tingué el màxim exponent en el Paral·lel barceloní. Fou un centre d’aglomeració festiva que s’ha comparat al Montmartre del París de l’època, tot i que d’un to més popular i a voltes transgressor. Allà s’hi establiren music-halls, teatres, cabarets, sales de ball, cafès i altres establiments que oferien una gran diversitat d’espectacles (màgia, cine mut, circ, variétés, vodevil i sarsuela, entre d’altres). L’arribada del ferrocarril va fer possible l’accés progressiu del públic de les comarques castelleres a aquests espectacles i, el que és més important encara, que alguns, en formats més reduïts, visitessin regularment els cafès i les societats recreatives que van aparèixer als nuclis de població més importants i que de seguida van captar l’atenció d’un públic delerós de diversió.

Els castells, que, aleshores com ara, difícilment podien oferir novetats cada setmana, ni cada mes, ni cada temporada, es van convertir en un espectacle de consum ocasional quan la demanda d’entreteniment es convertia en més permanent. Aquesta competència va anar fent perdre valor mercantil als castells, però en aquells moments ja s’havien consolidat com a part del cicle festiu en el seu àmbit geogràfic tradicional i van passar a finançar-se seguint el patró d’aquestes activitats, i d’aquesta manera van aconseguir sobreviure unes dècades inicials del segle XX particularment adverses (vegeu el capítol «La Decadència» del volum 1 d’aquesta obra).

Tot i la revifalla dels anys vint i trenta, algunes de les causes de fons de la decadència continuaven persistint durant la primera meitat del segle XX, i els castells es van mantenir gràcies a la seva integració a les festes majors i per l’interès dels alcaldes, molt destacat en l’època franquista, de cara a protegir i fomentar una activitat tan singular que afermava la identitat local, els permetia oferir un espectacle diferent i emocionant davant de visitants il·lustres i lluir en inauguracions i altres solemnitats.

Coincidint amb les grans transformacions econòmiques i socials de la dècada dels seixanta del segle XX, els castells van tocar fons. Amb un mercat de treball en plena expansió i uns salaris a l’alça —que van provocar una gran onada migratòria procedent del sud i el centre peninsulars— els castellers, que aleshores eren retribuïts i majoritàriament provenien dels sectors més necessitats i fins i tot marginals de la població, van anar augmentant el nivell de les seves pretensions per fer una feina arriscada i poc prestigiada o senzillament desprestigiada. A més, l’inici del consumisme —representat per la televisió i el Seat 600— va provocar un canvi en els hàbits de vida i va arraconar moltes tradicions.

L’empoderament casteller

Va ser aleshores quan, al Vendrell, es va produir el punt d’inflexió de la tendència negativa que els castells arrossegaven des de finals del segle XIX. L’esperit d’autosuperació del grup i la rivalitat amb les altres colles, que de sempre havien estat un estímul en l’activitat castellera, van anar prenent el relleu a l’efecte motivador de les retribucions. Les aportacions econòmiques del públic també van desaparèixer i, en poc més de vint anys, aquells factors es convertiren en els propulsors de l’activitat castellera.

En aquells anys, a més del Vendrell, que és on va començar a esberlar-se la composició social tradicional de les colles, a Barcelona es va demostrar que es podien fer castells només per afició i a Vilanova que es podia aglutinar el jovent al voltant de les idees d’obertura, de participació festiva i de compromís cívic i democràtic. I, uns anys més tard, a Terrassa es va comprovar que la incorporació de les dones afavoria l’atractiu social i el progrés tècnic de les colles.

Aquestes van ser les fites principals de la transformació de les colles castelleres tradicionals. En síntesi, l’estimulació interna del grup va passar a convertir-se en l’alçaprem principal de l’activitat, mentre que el seguiment del públic, malgrat que era valuós i persistent, va anar perdent l’important rol que havia tingut en el passat.

Aquests canvis, que es van gestar en els anys setanta i vuitanta del segle XX, són els que van permetre que, en la dècada dels noranta, els castells fessin el salt endavant més important de tota la seva història. El nombre de colles creades ex novo fora de l’àmbit tradicional casteller i el nivell de les construccions assolides en els «anys dels rècords» que van acompanyar la fi del segle són els millors exponents d’aquest extraordinari decenni que va veure el rellançament dels castells, en el qual encara estem vivint.

I, en aquest sentit, val la pena subratllar que el fet que el pas de les retribucions econòmiques a l’amateurisme pugui provocar el ressorgiment d’una activitat —l’esclat, hauríem de dir, en el cas casteller— és del tot excepcional en l’àmbit de les manifestacions espectaculars, perquè normalment és el símptoma que acompanya la decadència.

Com s’ha assenyalat, aquest comportament diferencial dels castells és conseqüència d’algunes de les seves singulars característiques. Especialment, del caràcter obert de les colles (homes i dones, vells i infants), la possibilitat de compromís flexible que ofereixen, les vivències d’emoció i risc que proporcionen als seus practicants i la democràcia interna que practiquen. L’execució autònoma de les construccions, amb la consegüent inexistència de guanyadors i perdedors explícits, l’actuació a la via pública, el potencial simbòlic que incorporen i el prestigi social de què gaudeixen són altres atributs que els singularitzen i que han contribuït a la renaixença del fet casteller.

Però mentre els castells es feien cada vegada més autònoms de les preferències dels espectadors, el mercat hipercompetitiu de l’espectacle ha evolucionat en sentit invers. La competència per oferir noves emocions i captar més espectadors i audiències ha portat a l’aparició de nous espectacles i a canvis profunds en els ja existents. Les transformacions que han experimentat alguns esports, l’aparició continuada de noves modalitats esportives, l’evolució que han sofert els concerts musicals, la dels espectacles de circ i similars, i no cal dir els canvis en el cinema i la televisió, s’inscriuen en aquest esforç permanent per no perdre el tren de les tendències i les preferències dels públics.

En contrast amb aquest panorama, si els castells han passat de les nou a les deu altures o si han aparegut noves estructures no ha estat per la demanda dels espectadors sinó pel desig dels castellers mateixos d’autosuperar-se i de sobrepassar els registres de les altres colles. I una cosa semblant es pot dir del format de les actuacions, que ha seguit les conveniències dels practicants i no les del públic pel que fa al calendari, horaris i ritme d’actuació. Un bon indicador d’aquesta transició ha estat la desaparició de gairebé totes les actuacions formalment competitives (concursos) que, amb el repte de promoure l’atractiu dels castells, des de la postguerra s’havien celebrat a places com Valls, el Vendrell, Reus, Vilafranca i Barcelona.

És cert que ha subsistit el concurs biennal de Tarragona. Però, en contra de l’opinió dels experts, de les preferències del públic i els mitjans, aquell dia —formalment competitiu i excepcional— els castellers també han imposat les seves preferències i han defugit les normes que podien haver fet del Concurs de Tarragona un espectacle menys previsible, més emocionant, més curt i més atractiu per al públic i les audiències. En el fons, el primer objectiu de les normes actuals del concurs és facilitar la presència del màxim nombre de colles possible i crear les condicions perquè puguin demostrar el que saben fer i classificar-se en el lloc que els pertoca. Per això es pot dir que, tot i el seu nom, el Concurs de Tarragona ha evolucionat en la direcció de convertir-se en la Gran Festa dels Castells.

És més, tot i que en els castells sempre hi haurà la possibilitat d’assolir noves fites i, si segueix l’empenta actual, és probable que apareguin construccions de més dificultat i altura, tampoc no serà per aconseguir captar els públics amants de «l’encara més difícil», els quals ja tenen a mà un repertori cada cop més gran d’espectacles basats en aquesta premissa, en un entorn mediàtic caracteritzat per unes preferències cada vegada més diversificades i unes audiències més segmentades. L’èxit de l’esmentat vídeo de Red Bull és, en aquest sentit, enganyós: no és el mateix l’audiència que, puntualment, pot assolir un clip curt de gran espectacularitat, distribuït gratuïtament per les xarxes socials des d’una plataforma de gran potència, que la que poden congregar les retransmissions íntegres en directe, o fins i tot els resums amplis d’una diada. Per a moltes persones, el clip de tres minuts de Red Bull va proporcionar tot el contingut casteller que necessitaven abans de moure’s al consum d’una altra experiència espectacular.

Sortosament, els castells actuals no necessiten aquesta estimulació externa que, d’altra banda, seria cada vegada més difícil d’aconseguir, perquè les emocions del públic tampoc no augmentarien pel fet que les construccions fossin un pis més altes o de major complexitat. Les noves construccions, tot i el seu mèrit innegable, no podrien afegir un plus d’atracció pública a l’activitat castellera. A més, les millores futures, si es produeixen, seran cada vegada més difícils i, en conseqüència, l’oferta de novetats i la superació de rècords cada cop més espaiada en el temps.

Però no hi ha cap argument que faci pensar que l’alentiment del progrés en el nivell casteller —previsible si el model de colles actuals es manté— hagi de fer perdre potencial de creixement de les colles d’avui, estimulades per un model de colla que incentiva el compromís d’uns executants amateurs i que estan sòlidament instal·lades en el marc de les activitats festives, gratuïtes i obertes pròpies de la cultura popular.

A més, al caràcter ritual que caracteritza aquestes manifestacions, els castells hi afegeixen la possibilitat d’autosuperació i competició entre colles. Aquest fet dona un major atractiu a la festa, i alhora contribueix a familiaritzar i fidelitzar públic als castells, però en un marc diferent de l’estrictament competitiu, caracteritzat per una relativa independència del moment pel qual passen les colles i de les construccions que se n’esperen.

Una particularitat dels castells és que, encara que la població local se sent orgullosa de les gestes de la colla local, són molt pocs els que les segueixen i no gaire nombrosos els que es fan presents a les actuacions a la pròpia població, especialment fora de la zona tradicional. És més, fora de les festes majors i d’algunes diades assenyalades, les referències a les places buides i les lamentacions pel poc acompanyament que tenen les actuacions són dels comentaris més reiterats.

Vista en perspectiva, la transformació que van experimentar les colles, i que ha estat la clau del ressorgiment casteller, ha constituït un veritable procés d’empoderament⁵⁵ dels castellers. Els castells van passar de ser una activitat orientada cap als espectadors a ser menada per uns castellers amateurs voluntaris que s’han fet els amos de les colles i han pres el poder als antics caps de colla i als alcaldes delerosos de vehicular l’orgull local.

Les incògnites de cara al futur

En aquest context d’apropiació de l’activitat castellera per part dels seus protagonistes, l’evolució futura dels castells presenta un grau d’autonomia notable i dependrà en gran mesura de les decisions que aquests actors vagin prenent en el futur. I, en aquest sentit, ja es dibuixen un seguit d’interrogants, avui per avui sense resposta, als quals haurà de respondre el col·lectiu casteller.

En concret, està per veure si, a partir del punt que els castells esdevenen veritablement massius —com passa en alguns de la gamma extra i, sobretot, en els de deu altures—, les colles podran mantenir o augmentar el compromís dels centenars de persones que fan falta per assajar i portar a plaça aquests castells.

També caldrà no perdre de vista que els components de les colles no són masoquistes i, si la perillositat dels castells augmentés i en algun moment s’instal·lés la percepció que el risc assumit està fora de control, els castellers d’avui no mantindrien la fidelitat que van demostrar els seus predecessors que cobraven per fer castells en uns temps en què la fiabilitat de les construccions era molt baixa. Les desercions serien nombroses i la imatge dels castells quedaria seriosament afectada.

A més, si bé és cert que la dependència de l’estimulació interna és una singularitat dels castells que té derivades molt positives, tampoc no està exempta de contrapartides. Una de les més òbvies és la caiguda del valor mercantil de l’espectacle casteller que, inevitablement, ha acompanyat l’excés d’oferta i la limitada capacitat d’arrossegament de públic presencial i d’atracció d’audiències. Un fet que també ha reduït considerablement les possibilitats del patrocini com a font de finançament de les colles.

Per això l’economia pot arribar a ser un factor limitatiu del creixement de les colles. El baix cost de l’activitat castellera —derivat del seu caràcter voluntari, però també de les aportacions públiques en forma de participació en el cost de l’assegurança o de la disponibilitat de locals— ha fet que les preocupacions econòmiques no estiguin a l’agenda de la majoria de colles. Una situació que sembla difícil que continuï en el futur, sobretot si es confirmés la hipòtesi que el creixement del nivell casteller va associat a uns costos significativament més alts i, alhora, conti­nués la congelació o retrocés de les aportacions públiques. La necessitat d’augmentar el compromís econòmic dels castellers, fins ara pràcticament inexistent, seria una adaptació que tampoc no resultaria fàcil de posar en marxa a curt termini.

Mantenir una imatge d’activitat molt singular, diferenciada dels esports i d’altres manifestacions de la cultura popular, és un altre dels reptes importants dels castells: l’obertura, la no mercantilització, el joc net, l’ajuda entre colles, el clima de cooperació i bona entesa, etc., formen part dels valors i de les percepcions positives que singularitzen el fet casteller i l’han convertit en un element considerat com a propi entre la població catalana. D’aquí prové la seva inclusió en la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

La tradicional manca de predisposició a la cooperació, constatable especialment en algunes colles capdavanteres, ha posat en perill diverses vegades el manteniment d’aquesta imatge i, tot i que l’evolució recent sembla dibuixar una perspectiva més positiva, no es pot perdre de vista la resurrecció de la temptació confrontativa.

Finalment, també cal tenir en compte els perills derivats del fet d’haver esdevingut símbol nacional, especialment el risc de «fossilització» que acostuma a acompanyar aquests processos. És a dir, que l’activitat quedi excessivament fixada, no evolucioni, i finalment no sigui capaç de respondre i adaptar-se a les noves necessitats socials que sorgeixin en el futur.

De totes maneres, és clar que el model de creixement actual basat en l’estimulació interna de les colles és el més sòlid i autònom dels que han disposat els castells al llarg la seva història. Per aquest motiu, en l’horitzó que podem contemplar i amb les limitacions inherents a qualsevol predicció, la continuïtat i fins i tot l’expansió territorial del model associatiu que representen les colles castelleres actuals semblen garantides.