La feina, un canvi de residència, l’amistat o simplement voler fer castells més grans són alguns dels motius que han portat alguns castellers a canviar de camisa. Formar part d’una colla castellera és per a molts un sentiment semblant al de pertinença a un equip de futbol: qui és del Barça, de l’Espanyol o del Madrid normalment ho és per a tota la vida; però també hi ha qui relativitza aquest sentiment i considera que el fet de dur una camisa és una qüestió més circumstancial, que pot canviar amb el pas dels anys.
Desenes de castellers amb noms i cognoms podrien servir per exemplificar aquests canvis de colla, que en la majoria de casos es produeixen de manera gairebé natural i sense conflictes, però que de vegades han estat motiu de polèmica. Segurament un dels casos més controvertits fou el del casteller Pere de Haro, Ito, que durant molts anys havia estat primer canalla i després casteller de tronc destacat de la Colla Joves Xiquets de Valls. De fet, entre moltes altres gestes amb camisa vermella, va ser l’enxaneta del primer 3 de 9 amb folre dels vermells (1986). Però la temporada 2006, De Haro, que tenia bona part de la família a la Joves, va decidir per raons personals posar-se la camisa rosada de la Colla Vella. Un canvi que, d’entrada, va provocar algunes tensions, que amb els anys s’han anat suavitzant i desapareixent.
En un reportatge a la revista Castells, Xavier Brotons (2007) feia un repàs històric a com s’han vist i viscut els canvis de camisa des de l’inici dels castells: «Pere Català Roca, a l’obra Món casteller […], definia de la següent manera el terme empassat: “1. Subst., m. Individu que ha deixat una colla per a passar a una altra. 3. “Cada casteller sentia veneració per la seva colla, i els pocs empassats que hi havia eren mirats amb molt mals ulls per tots, negant-se gairebé la majoria que un empassat els posés els peus damunt” (Ballester, «Els Xiq.» 157). 5. “Canvia-camisa”, “traspassat”. 8. Modernament, amb la proliferació de colles, la circumstància de canviar de colla ha perdut molta part de l’aversió d’altres temps.” De manera semblant, Francesc Blasi Vallespinosa, en la seva obra Els castells dels Xiquets de Valls (la primera edició de la qual és del 1934), deia això: «Creiem que no és convenient canviar sovint de colla perquè significa manca de serietat i és perjudicial al prestigi dels castells. Anys endarrere, els empassats eren molt mal vistos per tothom.»
Amb els anys, però, els canvis de colla s’han desdramatitzat i, malgrat que continuen sent molt esporàdics, acostumen a respondre a una voluntat de progrés casteller. Es tracta de persones que tenen ganes de fer castells més grans que els que fan les seves respectives colles, i per això decideixen fer un salt endavant. Cal dir que aquesta ambició no sempre és ben vista des de la colla de partida. Alguns retreuen a aquests castellers que, si tothom fes el mateix, les colles no podrien progressar mai. D’altres, en canvi, entenen que el fet d’haver començat en una colla més petita no pot frenar la progressió d’aquells que vulguin i puguin fer castells més alts. Brotons (2007) explica el cas de l’Ignasi Pérez, Xaio, que entre 1996 i 2002 va formar part de la Colla Castellera de Figueres, però que un dia va decidir canviar la camisa vi raïm per la verda dels Castellers de Vilafranca: «Em vaig anar desmotivant. Jo estudiava a Lleida i havia de fer un gran esforç per anar a Figueres a fer castells, i em vaig arribar a plantejar plegar de fer castells. Al final, vaig decidir la bogeria d’anar a Vilafranca!» Tenen una història semblant els castellers Oriol Portabella i Miquel Vallribera: tots dos pertanyien als Tirallongues de Manresa —l’últim n’havia estat cap de colla—, però la colla se’ls va fer petita. Va ser llavors quan van entrar a formar part de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.
Més enllà d’aquesta voluntat de progressió castellera, també es produeixen canvis de camisa perquè hi ha castellers que traslladen el lloc de residència i, moguts per continuar fent castells, decideixen entrar a formar part de noves agrupacions. És el cas, per exemple, de molts castellers de les Balears que quan es traslladen a Barcelona o a altres punts del Principat opten per apuntar-se a les colles del nou lloc de residència. En aquest sentit, podem parlar de la mallorquina Helena Vilches, membre dels Castellers de Mallorca, que durant els anys que va viure a Tarragona va convertir-se en castellera dels Xiquets de Tarragona. Anys després, en la seva tornada a Mallorca, va vestir novament la camisa grana dels Castellers de Mallorca i fins i tot va esdevenir-ne presidenta. Hi ha molts altres casos de castellers mallorquins que, en traslladar-se a Catalunya, s’han vist abocats a canviar de colla: la Petra Rechach i el Miquel Bonet (Castellers de Sants) o l’Aina Mallol (Xicots de Vilafranca) en són només alguns exemples.
Segurament les colles universitàries, nascudes a partir del 1994, han contribuït al fet que hi hagi molta més relació entre els castellers de diferents colles i que s’hagi atenuat aquest caràcter conflictiu que històricament havien tingut els canvis de camisa. El fet de formar part d’una colla universitària fa que molts castellers joves tinguin una segona camisa i facin pinya plegats, un contacte que afavoreix les relacions d’amistat que, en un moment determinat, es poden convertir en el detonant perquè un casteller decideixi canviar de colla. Insistim, però, que es tracta de casos excepcionals.
L’expulsió de castellers d’una colla és un fet molt excepcional, però també s’ha donat quan la conducta del casteller no és considerada la correcta. Els estatuts de cada colla regulen en el règim disciplinari les causes que poden implicar la baixa dels seus membres.
La camisa expressa la pertinença a una determinada colla. A la imatge, castellers dels Capgrossos de Mataró amb la seva camisa blava.
(Foto: José Carlos León)
