L’organització de les diades castelleres és un concepte prou recent. Antigament els castellers eren un grup contractat que s’autoorganitzava a plaça i s’inseria en les dinàmiques festives, tant en actes en un espai concret com movent-se a través d’una itinerància.
En alguns casos hi havia determinats serveis municipals que tractaven amb els castellers des d’un punt de vista molt pràctic, com trobem en diferents moments de la postguerra. N’és un exemple el cas del cap de la Policia Municipal de Vilafranca del Penedès, el popular Parrilla —apel·latiu d’Eustaquio Parrilla Moreno—, que cooperà any rere any amb els administradors de la festa major per Sant Fèlix entre 1946 i 1983. Així mateix, el servei dels socorristes de la Creu Roja, que prestaven les primeres assistències enfront de cops i treps, fou un altre dels primers indicis d’organització.
Amb el retorn de la democràcia als ajuntaments, s’entrà en una evolució de les dinàmiques festives de manera paral·lela al desenvolupament o creació dels serveis de Cultura i Festes. La contractació de les colles actuants, la disposició dels recursos infraestructurals necessaris i la comunicació de l’esdeveniment passaren a dependre d’aquest àmbit cultural. Més modernament, algunes localitats han introduït en la redacció del programa explicacions sobre la ritualitat i la tipologia de l’actuació i consells pràctics perquè el públic pugui seguir-la.
En les actuacions de plaça existeix una seqüència ritual, estructurada en tres fases: l’entrada a plaça, l’actuació pròpiament dita i la cloenda.
L’entrada a plaça
Com a exemples, a Valls o Tarragona les colles acostumen a arribar amb el toc d’entrada a plaça, a càrrec dels grallers i timbalers de les entitats participants. En canvi, a Vilafranca del Penedès, per la festa major de Sant Fèlix o per Tots Sants, es manté una fórmula de llarga tradició local, com és el pilar caminant, actualment de 4. En d’altres casos s’arriba a prescindir d’aquest primer episodi i, per tant, la diada s’inicia directament amb un castell, sense aquesta fase del ritual.
Pilar de 4 caminant d'entrada a plaça dels Xics de Granollers per la festa major local, el 3 de setembre del 2017.
(Foto: Arxiu Xics de Granollers)
L’actuació pròpiament dita
En aquest capítol és l’actuació pròpiament dita la que centra el nostre interès. Actualment podem sistematitzar cinc modalitats de diada, nascudes de situacions logístiques concretes o de la mateixa concepció com a espectacle en evolució, tant per les dimensions de les construccions com per la necessitat de captar l’interès de l’espectador.
Els castells a l’antiga
Es marca una hora d’inici en el programa, i a partir d’aleshores es completen tres castells de manera que es poden veure construccions simultànies. No hi ha ordre d’actuació ni torns ni rondes, sinó que cada colla actua al seu propi ritme, només en funció d’ella mateixa. S’acostuma a esperar que s’hagin alçat els castells de totes les colles per passar als pilars. En algun cas, com a Tarragona, s’ha fixat una durada màxima de 45 minuts per completar aquestes execucions, per després finalitzar amb els pilars de comiat.
Es tracta del sistema més primitiu que coneixem sobre l’organització de les diades castelleres. Apareix fotografiat en algunes de les primeres imatges de l’actuació de migdia per la festa major de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès de la segona meitat del segle XIX a principis de la dècada dels 60 amb castells de 9 amb folre simultanis, i descrit també en les cròniques de la mateixa centúria, tot i que no podem afirmar taxativament ni que fos únic ni que es practiqui actualment de manera exacta com en l’època vuitcentista.
S’ha adoptat en actuacions tan patrimonials com la de la Trobada de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, en aquest cas el gener del 2011, amb dues rondes i una tercera de pilars, si bé en aquest darrer exemple es tractava de castells simultanis predeterminats en lloc d’una exhibició d’execució lliure; en les Completes vallenques durant la Nit de Sant Joan, on es duu a terme des de juny del 2011, o en la Diada de Sant Ramon, el 31 d’agost a Vilafranca des del 2016. També s’ha estès en d’altres amb menys recorregut històric com Sant Jordi a Tarragona des de l’abril del 2011 —la primera plaça a recuperar-lo—, les Fires de Maig a Vilafranca del Penedès —des del 2012— o les actuacions de les sis colles de Barcelona, si bé en aquest darrer cas seguint la línia de les Decennals. Percentualment encara és poc significatiu.
Les rondes vallenques
L’actuació es caracteritza perquè va a càrrec de dues agrupacions i cadascuna actua en solitari. Consisteix en tres rondes de castells i una quarta amb un pilar, actualment sovint de mèrit (de 6 o superior), que pot completar-se amb el pilar al balcó per recollir la canalla. L’ordre es decideix en un sorteig previ abans de començar l’actuació, o en un acte públic celebrat alguns dies abans. En cada ronda cada colla pot efectuar fins a tres peus per castell abans de sonar les gralles, xifra que és la més comuna en el conjunt de modalitats. Així mateix, en cas que un castell quedi en intent o en intent desmuntat havent sonat les gralles, podrà provar una segona construcció en la mateixa ronda, abans que passi el torn a l’altra colla. El pilar de mèrit més alt va primer, de manera que s’altera l’ordre en què s’ha desenvolupat l’exhibició si es produeix aquesta circumstància.
L’antecedent d’aquest model en què cada colla actua en solitari es troba en l’isolat Concurs de Castells de Barcelona de l’any 1902. Ara bé, els historiadors Salvador Arroyo i Pere Ferrando han situat el naixement d’aquesta modalitat per la festa major de Santa Anna el 1932 amb les tres colles del Vendrell —els Caneles, els Mirons i els Nens— durant l’etapa de la Renaixença castellera (1995: 86-88). De fet, el mes següent, durant la festa major de l’Arboç del 1932, les dues colles vallenques la tenien plenament interioritzada i, per això, ha estat considerada com la primera diada de la castellística moderna. Això no obstant, recentment Xavier Güell, referint-se a la diada de Santa Teresa del Vendrell del 1930, ha apuntat que, en no estar la Colla dels Caneles a punt, la dels Mirons hi devia actuar en torn individual, mentre que per les Decennals del 1931 ja s’adoptà el nou sistema a Valls (Güell 2017c: 236).
El naixement del Concurs de Tarragona els anys 1932 i 1933 també influí en la consolidació de l’actuació en solitari de les colles. La singularització en el bressol dels castells —vigent encara—, que va batejar aquesta tipologia com a rondes vallenques, es produí gràcies a la dualitat perllongada i present en la capital de l’Alt Camp i amb l’aferrissada competència entre ambdues entitats locals.
Primera ronda de l'actuació vallenca de Completes de la temporada 2016, amb castells simultanis de la Colla Joves i de la Colla Vella.
(Foto: Pere Toda / Ajuntament de Valls)
Les rondes clàssiques o vendrellenques
L’actuació, també en solitari, consisteix en tres rondes de castells i una quarta amb un pilar. En el cas que una colla hagi de desmuntar el castell o que faci llenya abans de l’aleta el pot tornar a intentar, ja sigui immediatament després del castell que s’alci a continuació per la colla rival o bé, en cas de tres o més entitats, al final de la ronda o després de tirar les dues colles següents, segons la consuetud d’unes o altres places. El pilar de mèrit més alt va primer.
Aquesta modalitat té el mateix embrió que les rondes vallenques en l’aportació vendrellenca del 1932. Fou la tipologia adoptada —i adaptada— en la cada vegada més freqüent realització de diades amb més de dues colles, que s’estendria especialment des dels anys setanta del segle XX. De fet, aquest ús freqüent en jornades de tres colles —just com en el moment de la seva gènesi— o més agrupacions, i el fet de no retenir el torn com en el cas de les rondes vallenques, ens ha fet emprar la denominació ‘vendrellenques’ per reivindicar-ne l’origen. Té l’inconvenient que sovint l’espectador menys expert i menys avesat a la dinàmica castellera no entén fàcilment en quin ordre s’ha de desenvolupar l’actuació o en quin moment es troba.
Les rondes tarragonines
Aquest altre model d’actuació també manté que cada colla actuï en solitari, i consisteix en cinc rondes de castells i una sisena de pilars, ara sovint de mèrit, que en certes ocasions es completa amb el pilar al balcó. Aquestes cinc rondes poden ser les tres rondes històriques més dues de repetició, o bé les mateixes tres amb una quarta de repetició i una cinquena de millora, només utilitzable per superar les construccions ja realitzades en les anteriors. En aquesta modalitat es manté l’ordre preestablert per sorteig, de manera que l’espectador segueix amb més facilitat el desenvolupament de la jornada. Això no obstant, el pilar de mèrit més alt va primer.
Aquesta tipologia fou creada a Tarragona l’any 2000 per intentar pal·liar la llarga durada de les diades amb les quatre agrupacions locals, especialment la de Sant Magí quan, en la patrimonial plaça de les Cols, l’urbanisme fa que cada colla hagi d’entrar al mateix lloc —i sortir— per executar les construccions. Fou compartida i potenciada a partir del 2005 en crear-se la Diada del Primer Diumenge de Festes dins de la celebració de Santa Tecla, en un treball conjunt entre les colles locals Xiquets de Tarragona, Jove Xiquets de Tarragona i el servei de gestió cultural de l’Ajuntament, i consensuada amb les colles participants: Vella dels Xiquets de Valls i Castellers de Vilafranca. Té l’avantatge que, almenys en les tres primeres rondes, facilita a l’espectador saber a quina colla li pertoca aixecar construcció.
3 de 10 carregat de la Colla Jove Xiquets de Tarragona en el Primer Diumenge de Festes de Santa Tecla, a la plaça de la Font, l'any 2017.
(Foto: Arxiu Colla Jove Xiquets de Tarragona)
Les rondes vilafranquines
La diada també es desenvolupa amb cada colla actuant en solitari, i es basa en el sistema de rondes en posicions alternes. D’aquesta manera, en ubicar-se les colles que actuen seguides en disposicions físicament separades, l’aixecament d’un castell pot simultaniejar-se amb la preparació de l’immediat següent, malgrat que l’espai útil pugui ser escàs. Consisteix en cinc rondes de castells i una sisena de pilars de mèrit. Una colla acaba l’exhibició quan ha completat les quatre construccions. En tots els casos es manté l’ordre preestablert en el sorteig, també en els pilars. El pilar de mèrit es pot aixecar un cop completats els tres castells, sense haver d’esperar a la sisena ronda. Aquests detalls permeten que en les quatre primeres rondes l’ordre mai no canviï, i que la colla amb major efectivitat acabi abans que les altres. En cada ronda cada entitat pot muntar dos peus. No hi ha pilars de comiat.
La festa major de Vilafranca va ser la primera diada a instaurar un format de sorteig en un acte públic amb un esquema d’espectacle, ja abans de l’establiment d’aquesta modalitat d’actuació. Les rondes vilafranquines també estrenen la figura del cap de plaça, persona dependent dels administradors de la festa major que vetlla pel compliment del protocol, consensua les potencials millores anuals en reunions individualitzades amb les colles i resol les possibles incidències que sorgeixen durant la jornada.
Aquesta modalitat fou creada l’any 2016, ateses les especials circumstàncies de la diada de Sant Fèlix. Està plenament immersa dins la seqüència ritual de la jornada central de la festa major, havent-se de coordinar amb actes com l’anada a ofici, l’entrada a ofici i l’actuació dels balls davant l’Ajuntament. Alhora, la gernació que cada any vessa aquesta plaça va conduir a l’adopció d’una sèrie de mesures complementàries, prèvies a l’inici de l’actuació, amb la finalitat de facilitar l’accés de les colles a la plaça de la Vila, com l’entrada des de dos accessos i la reserva d’un espai específic per a elles. Tant el protocol com les mesures prèvies els han dissenyat conjuntament els administradors, el cap de plaça i les quatre colles participants entre els anys 2016 i 2018 —Castellers de Vilafranca, Joves i Vella dels Xiquets de Valls, i Minyons de Terrassa—, amb la cooperació dels serveis municipals de Cultura i de Protecció Civil, i la participació de diversos aficionats vilafranquins.
La cloenda
Les actuacions que compten amb una seqüència ritual completa poden acabar-se amb el pilar al balcó, moment en què les autoritats ubicades a l’Ajuntament de la població recullen en braços l’enxaneta que el corona, perquè aquest saludi la plaça; amb el pilar o vano de comiat; o bé directament amb el toc de vermut, executat pels grups de grallers i timbalers de les mateixes colles participants en la jornada.
Altres detalls
L’hora d’inici
Durant el segle XIX i bona part del XX les actuacions es desenvolupaven cap al migdia, una vegada les autoritats havien retornat des de l’església a l’edifici consistorial. El migdia era una hora indeterminada que acostumava a ser entre les dotze i dos quarts d’una. Passada la Segona Guerra Mundial, l’Estat espanyol adoptà l’hora central europea i les actuacions s’endarreriren una hora i es traslladaren a la una, o fins i tot més tard.
El sorgiment de noves colles castelleres en l’àrea no tradicional, esdevingut a partir dels anys setanta del segle XX en endavant, ha impulsat el retorn a les dotze del migdia, o fins i tot a dos quarts de dotze, com actualment a la Diada de les Fires de Sant Narcís de Girona, nascuda el 1995. Aquesta tendència també ha fet forat en el triangle històric casteller, on per exemple la de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès comença a un quart d’una i la del Primer Diumenge de Festes a Tarragona a les dotze, mentre que la de Santa Úrsula a Valls ho fa a dos quarts d’una del migdia. També ha evolucionat el concepte d’inici real de la diada: cada vegada s’identifica més l’hora d’inici amb el moment en què s’aixeca el primer castell i no amb l’entrada de colles a plaça, que cada cop més fins i tot s’anuncia separadament.
El sorteig
El sorteig és el mecanisme per determinar l’ordre d’actuació de les diferents colles participants en una diada. Habitualment es feia just abans de l’inici de l’actuació com a acte íntim entre els caps de colla i algun membre de la presidència. En alguns casos l’autoritat local podia ser la mà que llançava la moneda, sense perdre el vessant de discreció. També hem vist com els representants municipals deleguen en alguna altra persona aquesta funció com un honor.
Fou la festa major de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès la que impulsà un nou model amb presència d’espectadors i de mitjans de comunicació. Més modernament fou imitat per la Diada del Primer Diumenge de Festes a Tarragona i per la diada de Sant Joan a Valls. En aquest darrer cas, l’ambaixador dels Xiquets de Valls oficia el sorteig.
Acte oficial del sorteig de l'ordre d'actuació de Sant Fèlix de l'any 2016.
(Foto: Toni Solé / Arxiu Castellers de Vilafranca)
El director de l'Enciclopèdia castellera, Xavier Brotons, llença la moneda a l'aire en el sorteig de la diada de Sant Joan, en representació de Cossetània Edicions, nomenada Ambaixadora dels Xiquets de Valls per a la temporada 2018.
(Foto: Pere Toda / Ajuntament de Valls)
