La colla: funcionament i activitat

Una colla castellera és un conjunt organitzat de persones que tenen com a finalitat principal fer castells, sota un mateix nom i un mateix color de camisa. Amb aquesta frase, però, no n’hi ha prou per entendre tot allò que significa la pertinença a una colla castellera, perquè va molt més enllà de la simple adhesió a una entitat. En trobem pistes en un document de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (2012), que diu que les colles són «unes entitats obertes i inclusives», un espai «de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de convivència i comunicació plural i intergeneracional, i exemple d’un model associatiu participatiu i democràtic».

Els castellers que conformen una colla ho fan de manera voluntària, amateur, i la quantitat d’hores que hi dediquen fa que es vagin teixint entre ells llaços, complicitats, vivències compartides, etc., que alhora defineixen la colla «en relació amb les altres colles». D’aquesta manera, doncs, les colles creen «el seu anecdotari, símbols i rituals propis» (Buch 2018), que reforcen al seu torn l’orgull de pertinença al col·lectiu.

Quan parlem de colles castelleres ens estem referint a col·lectius que poden oscil·lar des d’una setantena de persones fins a diversos centenars, però, malgrat aquestes diferències, la seva estructura i la seva organització presenta una certa uniformitat.

Funcionament de la colla

Estructura organitzativa

Com hem dit, la raó de ser d’una colla és fer castells, i per això l’aspecte tècnic és el que requereix més atenció, i al qual les colles dediquen els seus majors esforços (Gené 2012: 4). Per al bon funcionament de la colla, però, hi ha una altra feina que s’ha de dur a terme, que és la de gestió i organització de l’entitat. És una tasca imprescindible, que repercuteix en el resultat casteller, de la mateixa manera que en un club esportiu una mala gestió administrativa sol acabar abocant a mals resultats esportius.

Qui s’encarrega de dur a bon port aquest objectiu principal (fer castells) és l’equip tècnic (anomenat generalment junta tècnica o, per abreujament, la tècnica). És la tècnica qui proposa com han de ser els assajos, quants se n’han de fer, quines estructures assaja la colla, quines estructures porta a plaça, qui col·loca en cada posició del castell i, una vegada a plaça, qui recondueix la situació en cas que els plans no surtin com estava previst. En definitiva, qui procura fer les millors actuacions tot partint dels castellers amb els quals compta.

La junta tècnica ha de ser un grup ben cohesionat, perquè d’altra manera qualsevol discrepància es convertiria en un problema. Per fer totes les tasques que li pertoquen, la tècnica s’acostuma a reunir periòdicament (cada setmana, per exemple, en les colles grans), i en aquestes reunions es parla dels objectius de la colla, i de com els ha d’afrontar. A mitjà o llarg termini, la tècnica decideix en quines actuacions plantegen aixecar els seus màxims reptes, quins passos previs han de fer per poder arribar a aquests objectius, etc. A curt termini, es tracta d’ultimar els detalls d’aquests objectius, és a dir, de preparar l’assaig i la propera actuació. Això vol dir que, quan la colla arriba a plaça, l’equip tècnic ja sap amb quins castellers comptarà, quins castells aixecarà i quina posició hi ocuparà cadascú. D’unes dècades ençà, també els assajos estan planificats, i això en garanteix un millor funcionament. A més, cal dir que les tecnologies han facilitat la feina dels equips tècnics: des de grups de missatgeria instantània fins a aplicacions per al muntatge de les pinyes, o per al control de l’assistència de castellers a assajos i actuacions. (Per am­pliar la informació sobre l’equip tècnic, vegeu l’apartat «La direcció tècnica de la colla» del volum 3 d’aquesta obra.)

La junta administrativa

A banda de l’equip tècnic, les colles castelleres tenen un altre òrgan organitzatiu: la junta administrativa. Encapçalada pel president, és una estructura equiparable a la que pugui tenir qualsevol entitat: vicepresident, secretari, tresorer, vocals… Es tracta, en definitiva, d’organitzar l’activitat de la colla, buscar actuacions (això se sol fer amb la participació d’algun membre de la junta tècnica), gestionar els recursos econòmics, representar l’entitat, donar-la a conèixer, organitzar activitats socials per als castellers (festes, àpats…), etc.

En el cas de la junta administrativa, les diferències entre colles es produeixen bàsicament en funció de la quantitat de gent que tingui la colla i, sobretot, per la quantitat de gent que tingui la junta: com més gent, més repartida pot estar la feina, lògicament. Cal tenir en compte que la junta administrativa (com també la tècnica) està formada per castellers i, per tant, no es tracta de professionals del màrqueting, de les finances, de la comunicació, etc., sinó dels castellers que la colla ha considerat més adequats per fer aquesta tasca d’entre els que s’hi han prestat voluntaris i consideren que tenen prou temps per dur-la a terme. Dit així, es pot entendre que a la majoria de colles a vegades els costi trobar gent disposada a formar part de la junta.

Les figures més habituals en les juntes administratives de les colles, i que generalment queden explicitades en els seus estatuts, són:

• President (i vicepresident). Determina la línia de treball estratègica que seguirà l’entitat i, sobretot, té la funció de representativitat institu­cional.
• Secretari. Com en altres entitats, s’encarrega d’estendre les actes de les assemblees i reunions, redactar les memòries, custodiar documents, escriure la correspondència…
• Tresorer. És l’encarregat d’elaborar el pressupost i de controlar els comptes.
• Vocal de relacions públiques. És la persona que s’encarrega de «vendre» la colla. Així, és el relacions públiques qui busca les actuacions (tot controlant el calendari) i fa els tractes amb els ajuntaments o entitats que vulguin contractar la colla.
• Vocal de la tècnica. La decisió de si s’accepta o no una determinada proposta d’actuació ha de comptar amb el consentiment del cap de colla, ja que aquest és el responsable dels castells que s’hi faran. Per això ell mateix, o bé un altre representant de l’equip tècnic, participa també regularment en les reunions de junta administrativa o, almenys, hi està en contacte permanent.
• Vocal d’activitats o d’àrea social. Qui s’encarrega dels àpats, festes i altres activitats que s’organitzen per a la gent de la colla i les seves famílies.

Hem intentat esbossar així la forma del que podríem anomenar una «junta administrativa estàndard», però cal tenir en compte que hi ha tantes variacions com colles castelleres: pot ser que una sola persona agrupi més d’un càrrec, que les tasques d’un dels càrrecs descrits estiguin repartides entre més d’una persona, etc.

Altres tasques que sol centralitzar la junta administrativa (sigui quin sigui el càrrec que donin a la persona que ho fa) són: manteniment de la roba (control i ordre de les camises castelleres, samarretes, etc.), comunicació i activitats de promoció de la colla (que serveixin per donar-la a conèixer i captar nous castellers), transport (algú s’ha d’encarregar de contractar autobusos en cas de desplaçament, per exemple), marxandatge i paradeta per vendre’l, o control de l’arxiu.

Castellers

Les colles són entitats obertes a tot tipus de persones, i és per això que inclouen homes i dones de totes les edats. La mitjana d’edat de la majoria de colles, segons l’estudi fet per Gené (2012: 41), és d’entre 30 i 40 anys. Les persones adultes i relativament joves acostumen a ser les que «estiren el carro», les que més pugen als castells i ocupen els llocs de més responsabilitat a la pinya. Però no hi ha una edat en la qual hom hagi de deixar de fer castells, sinó que en algunes colles (sobretot a les més antigues) s’hi pot trobar gent de fins a més de 80 anys tancant els cordons d’una pinya. Els veterans, de fet, són una part molt important dins de les colles, i acostumen a aportar experiència i contrarestar la rauxa de la joventut.

Evidentment, en tota colla castellera (excepte en les universitàries) també hi ha la canalla: infants (generalment a partir de quatre o cinc anys) que coronen els castells i adolescents que, lleugers i àgils, s’enfilen als pisos superiors.

Pel que fa al gènere, els castells van ser des dels inicis patrimoni únicament masculí, però dels anys vuitanta ençà les dones s’hi han anat incorporant. Avui, les dones arriben al 40 % del total de castellers (Pontón et alii 2018).

Quant al tipus de gent que hi ha i el seu estatus, les colles són una amalgama, una mostra de la societat, ja que hi conviuen castellers amb tota mena de nivell educatiu (des de sense estudis fins a doctorats), amb tota mena de professions (sense qualificació, professions liberals, serveis, empresaris, estudiants…) i amb diferents orígens (nascuts aquí o fora). Això no sempre ha estat així. Tal com apunta Guillermo Soler (2009: 112-113), fins als anys setanta del segle XX «els castells eren una activitat mal vista, practicada només per les classes més baixes».

Per què gent de tipologia tan diversa s’uneix en una mateixa colla? Les motivacions per fer castells són diverses i variades, però podríem classificar-les en les que podríem anomenar relacionals, d’una banda, i personals, de l’altra. Sota l’etiqueta «motivacions relacionals» hi trobem les que tenen a veure amb la col·lectivitat: el casteller se sent part d’un col·lectiu que el fa sentir útil, una mena de segona família, que li aporta temps d’oci, temps compartit amb les amistats o la família, etc., i com a part d’aquest grup vol contribuir a la superació col·lectiva, a aconseguir cada vegada castells de major dificultat. Aquestes motivacions es combinen amb les personals: cada casteller pot tenir al seu torn els seus propis reptes (ser capaç de pujar més amunt, d’ocupar una posició que mai no ha ocupat, un càrrec dins de l’organització de la colla…). Ens han semblat prou representatives les respostes d’un casteller veterà i d’una castellera molt jove en ser preguntats sobre els motius pels quals fan castells:

L’ambient a la colla, formar llaços forts amb molta gent, formar part d’una colla, compartir experiències, créixer junts, superar els nostres límits, posar-nos a prova, mantenir viva la més bonica i identitària tradició catalana, conviure amb gent de tota mena (nens, joves, grans, vells, religiosos o no, rics, pobres, de dretes o d’esquerres o de res, catalans o no), tots treballant pel mateix objectiu.

L’adrenalina en fer un castell, quan puges, i la sensació de satisfacció que tens quan baixes no les he trobat en cap més activitat. Les emocions quan surten bé, la barreja de sentiments que et fan sentir viva.

Hi ha diverses vies d’entrada a una colla. La més ha­bitual són les amistats. Pot passar que un petit grup d’amics decideixi anar a fer castells i s’incorporin junts a la colla. Generalment, però, una persona esdevé castellera perquè coneix els castells a través d’algun amic que ja és casteller. La colla és, doncs, un espai d’oci més per compartir amb els amics. D’altres ho són per tradició familiar, sigui perquè la família se sent part d’aquell col·lectiu (especialment en la zona tradicional) o sigui perquè la família en aquell moment és part activa de la colla (el cas dels fills de castellers, que han començat a formar part de la colla de petits perquè hi eren els seus pares).

Una Colla “tipus”

Si una colla estigués formada només per 100 persones, quina seria, de mitjana, la seva distribució per sexes? I per edats? I per procedències?

(Infografia: Carles Magrané. Font: Departament de Cultura de la Generaliutat de Catalunya, 2016)

Molts altres, però, s’han incorporat a una colla sense tenir-hi cap coneixença, simplement per canviar d’aires, fer noves amistats o provar una activitat nova. I és que entrar a formar part d’una colla no té gaires secrets: només cal afegir-se als assajos, que sempre són oberts a tothom. Manifestant la voluntat de formar part de la colla i demostrant un cert compromís d’assistència, qualsevol persona pot esdevenir castellera. El lliurament de la camisa de la colla s’ha convertit en la majoria d’agrupacions en una mena de ritual que podríem anomenar com a «bateig casteller» (vegeu en aquest mateix volum el capítol «Castells i rituals de pas», de Rosa M. Canela).

La pinya d'un castell (a la imatge, els Sagals d'Osona) és una amalgama on caben persones de totes les edats, sexes, procedències i ideologies.

(Foto: David Oliete)

En un àmbit més organitzatiu, en el moment de la incorporació d’un nou casteller les colles solen fer-li una fitxa amb les dades, que els permetran fer-li arribar informació interna, incorporar-lo a l’assegurança castellera, etc. Generalment no cal pagar res, però els castellers poden ser socis de la seva colla tot pagant una quota. Ser soci ajuda a la sostenibilitat econòmica de l’entitat i, com a contrapartida, pot tenir alguns beneficis (descomptes en comerços de la localitat, rebre la revista de la colla, descomptes en els àpats de la colla…). La majoria de socis són alhora castellers, però també poden ser-ho membres de la colla no actius o simpatitzants.

En alguns casos, sobretot en colles de creació més recent, la quota és obligatòria, però no és gaire elevada: entre 10 i 40 euros l’any, tal com es constata a Gené (2012: 14). Finalment, cal dir que moltes colles aprofiten aquesta quota obligatòria «per definir qui és soci i, per tant, té el dret d’assistir i votar a l’assemblea» (Gené 2012: 14).

Assemblea dels Castellers de Sant Cugat, a principis de la temporada 2019.

(Foto: Arxiu Castellers de Sant Cugat)

Participació

Les colles castelleres fomenten «un model associatiu obert, participatiu i democràtic», fonamentat en «la lliure pertinença al col·lectiu, la renovació freqüent dels seus components, la lliure elecció dels seus dirigents, la permanent necessitat del suport col·lectiu a aquests dirigents per al desenvolupament de la seva acció […]». Així és com el document de la Coordinadora de Colles Castelleres «Els valors socials del fet casteller» (2012) resumeix l’activitat participativa i democràtica de les colles.

Com hem comentat més amunt, són les juntes administrativa i tècnica les que dirigeixen una colla castellera, però és l’assemblea qui les escull i qui, per tant, els dona (o no) suport. Les colles celebren una assemblea general ordinària cada any, entre temporada i temporada caste­llera, és a dir, durant els mesos d’hivern. En aquesta assemblea, la junta ha de retre comptes: es fa una memòria de l’activitat castellera (per part de la tècnica) i una altra de la junta administrativa, en què s’informa de l’activitat que ha dut a terme i de l’estat de comptes (ingressos i despeses que hi ha hagut al llarg de l’any). A més, també presenta el pressupost per a la temporada vinent.

A banda de l’assemblea general ordinària (on l’assistència, per cert, sol ser força alta), les colles poden convocar assemblees extraordinàries per tractar temes concrets en qualsevol moment de la temporada. Generalment es fa per resoldre temes en els quals consideren que pot no haver-hi unanimitat: debatre la participació o no al Concurs de Castells, l’assistència a actes polítics o manifestacions, etc.

Algunes agrupacions, per fomentar la participació, convoquen reunions de juntes obertes a tota la colla. Un exemple de colla molt participativa és la dels Castellers de Sant Cugat, que des de fa quatre anys celebren una assemblea de treball mensual. És allí on les diverses comissions de treball de la junta exposen els temes que consideren oportuns perquè sigui la colla qui prengui les decisions.

Els mandats de les juntes depenen molt de cada colla. Si bé en algunes s’estableixen mandats amb un termini determinat, en d’altres el canvi està menys reglat i una junta deixa els càrrecs quan els seus components no poden o no volen continuar assumint-los (recordem, un cop més, l’amateurisme de tots plegats). Sigui com sigui, el procediment que s’ha de seguir per presentar una candidatura, per convocar eleccions a les juntes, per votar en cas que es presenti més d’una candidatura, etc., són qüestions que cada colla recull en els seus estatuts.

Per al bon funcionament de la colla, és imprescindible que hi hagi una bona entesa entre les dues juntes. És per això que en gairebé la meitat dels casos (segons dades extretes de Gené 2012: 42) acudeixen conjuntament a les eleccions, és a dir, es presenta un projecte a la colla que engloba tant la part tècnica com l’administrativa.

La necessitat del suport a les juntes per part del col·lec­tiu és evident, ja que el compromís que adquireixen els castellers amb la colla és molt elevat i la feina d’equip resulta totalment imprescindible. Si les dues juntes no remen en la mateixa direcció, o quan bona part de la colla no està d’acord amb les decisions que pren una junta (o totes dues), els resultats castellers tard o d’hora se n’acaben ressentint. En aquests casos, de vegades, alguna de les juntes o càrrecs importants arriben a dimitir i cal convocar una assemblea extraordinària per reconstruir-les i reconduir la situació.

Per fomentar la participació i millorar el grau de satisfacció dels castellers, algunes colles han introduït altres mecanismes de participació, com poden ser les enquestes de valoració i satisfacció a final de temporada.

Patrimoni

Com a entitats sense ànim de lucre que són, les colles castelleres no acostumen a tenir un patrimoni gaire ampli. Quant a bens immobles, només algunes colles disposen d’un local en propietat, que els serveix per assajar i com a seu de l’entitat. Segons l’estudi de Gené (2012: 29), aquestes colles no arriben al 10 % En la majoria de casos, els locals de les colles són cedits, sigui per l’ajuntament de la població (63 %) o per altres ens (12 %), mentre que altres agrupacions el lloguen (12 %).

De fet, trobar un local on poder assajar és una dificultat que han d’afrontar algunes colles, especialment les de Barcelona i poblacions properes, on esdevé complicat disposar d’un lloc amb prou espai, prou altura per encabir-hi l’activitat castellera, que no produeixi molèsties als veïns, etc. Per això algunes colles (com ara els Castellers de Sants, de la Sagrada Família, del Poble Sec, o els Matossers de Molins de Rei) assagen en un espai diferenciat de la seva seu, que és on duen a terme l’activitat social de la colla (assemblees, reunions, festes…).

La resta del patrimoni de les colles es limita al material que necessiten per dur a terme la seva activitat: xarxa per als assajos, cascs per a la canalla, camises, telèfons que acostumen a cedir als seus dirigents, i un mínim de mobiliari i de material fungible.

Pel que fa als diners, l’objectiu de les colles és tancar els comptes a zero a final de temporada. Amb aquesta finalitat, elaboren un pressupost que varia molt en funció de la mida de la colla. Des dels 14.500 euros de pressupost anual mitjà en les colles de 6, fins als 232.000 de les colles de 9 (Gené 2012: 25), o de 387.000 dels Castellers de Vilafranca («Els Castellers de Vilafranca aproven un pressupost de 387.000 euros», a El 3 de Vuit, internet).

Pati d’assaig del local dels Minyons de Terrassa, on el dia 20 de novembre del 2015 es van preparar castells de l’envergadura del 4 de 10 amb folre i manilles

(Foto: Arxiu Minyons de Terrassa)

Sostenibilitat econòmica

El pressupost ens porta a parlar de la sostenibilitat econòmica de les colles. Cal tenir clar que es tracta d’associacions on tothom és amateur, és a dir, la dedicació dels seus membres és totalment voluntària, fins i tot la dels que duen les regnes de l’entitat, que, com és lògic, hi dediquen moltes més hores que qualsevol altre casteller. Ara bé, com tota entitat, necessita uns recursos econòmics que la sustentin i té unes despeses a les quals ha de fer front.

A priori, hom pot pensar que aquests diners surten dels contractes que ajuntaments o altres fan a les colles per actuar. Però això no és tan senzill. De fet, en el millor dels casos (colles de 8 i de 9), els ingressos provinents de les actuacions ronden el 30 % del total d’ingressos, mentre que en les colles de 6 aquests beneficis només arriben al 7 % Queda palès, lògicament, que el nombre de contractacions augmenta a mesura que millora el nivell de la colla. En aquesta partida s’hi compten els ingressos per actuacions tradicionals o habituals i també les actuacions anomenades «comercials», fetes amb finalitats exclusivament econòmiques i de les quals parlarem més endavant.

Sigui com sigui, però, les arques que permeten la supervivència de l’entitat s’han de nodrir de moltes altres fonts.¹
 La diversificació d’ingressos, doncs, esdevé clau.

– Subvencions: malgrat el descens arran de la crisi econòmica, que ha fet perillar la supervivència d’algunes colles petites, les subvencions són la primera font d’ingressos de les colles, que de mitjana representa fins a un 32 %. Una gran majoria d’aquests ingressos (fins a un 70 %) provenen dels convenis amb l’ajuntament de la localitat de la colla, que acostuma a pactar una quantitat a canvi d’un nombre d’actuacions a l’any al municipi, o que demana alguna contrapartida com ara poder fer ús del local.

En una petita part, les subvencions també poden provenir de les universitats (en el cas de les colles universitàries), de la Diputació o de la Generalitat, o fins i tot de l’anomenada obra social de bancs i caixes. Sovint aquestes subvencions són sol·licitades per a activitats concretes, com ara per ajudar a sufragar les despeses d’un viatge a l’estranger, organitzar un acte, publicar la revista de la colla, etc.

– Quotes de soci: en les colles que en cobren (que són tres de cada quatre), les quotes que paguen els castellers (o altres tipus de socis) representen una mitjana del 12 % dels seus ingressos. Hi ha una quarta part de les colles que les cobren obligatòriament, mentre que aproximadament la meitat tenen quotes voluntàries. Les quotes acostumen a ser molt ben valorades per a les finances, perquè representen una font d’ingressos més o menys fixa; a diferència de segons quines subvencions o de les actuacions, que poden fluctuar més, les quotes són uns ingressos amb què hom pot confiar a l’hora de preparar el pressupost anual.

– Patrocinadors: a banda dels ingressos per casteller o soci, les colles disposen també de la figura del patrocinador extern. Es tracta generalment d’empreses que col·laboren amb l’entitat (puntualment pot ser també algun mecenes), a canvi de publicitar-se en espais com la web de la colla, cartells que anuncien actuacions, o, de vegades, en el marxandatge de la colla (per exemple, en bosses o samarretes). Un cas a part és el de la indumentària pròpiament castellera (camisa, faixa i pantalons), ja que l’assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres va decidir que estaria exempta de publicitat (març del 2011), després que algunes colles (Castellers de Vilafranca i Minyons de Terrassa) s’haguessin mostrat favorables a la incorporació de patrocini en el futur.²

Les aportacions dels patrocinadors representen un 5 % dels ingressos, tot i que en més de la meitat de les ocasions aquestes aportacions es fan en espècie.

Cal citar el cas de les grans empreses que patrocinen el món casteller, com Damm, Sorea o Repsol. En aquests casos, el conveni està subscrit amb la Coordinadora de Colles Castelleres i, per tant, repercuteix sobre la totalitat de les colles, però no genera ingressos en metàl·lic per a les agrupacions.

Com un cas especial de patrocinador, fa pocs anys que la tecnologia ha donat a les colles l’opció del micromecenatge, que en moments puntuals algunes han fet servir. Els Bordegassos de Vilanova van ser els primers a provar-ho, quan l’any 2012 van dur a terme una campanya per costejar la diada del seu 40è aniversari, en la qual volien convidar colles de primer nivell. Posteriorment, altres colles han fet servir el mateix sistema per finançar una xarxa per als assajos (Colla Joves Xiquets de Valls, el 2015, o Castellers de les Gavarres, el 2018), o una escultura (d’una torre de 8 sense folre) que culmini la remodelació de la seu social de la colla (Castellers de Vilafranca, el 2018). Una campanya similar va ser la curiosa «Apadrina un casc», que van engegar l’any 2014 els Laietans de Gramenet, poc després de la seva fundació, per aconseguir els diners per pagar els cascs protectors per a la seva canalla. Els patrocinadors donaven en aquest cas 60 euros, que era el cost aproximat de cada casc.

– Marxandatge: en més o menys quantitat, totes les colles generen marxandatge, és a dir, productes amb els colors, el nom o la imatge de la colla. Les vendes d’aquests productes generen al voltant d’un 7 % dels ingressos de l’entitat. Generalment es venen al mateix local o bé en la paradeta que solen muntar durant les actuacions castelleres. Els productes més habituals són samarretes, mocadors castellers, bosses o adhesius, però també dessuadores, pins, imants, bolígrafs, arracades, vambes, cava… Malgrat que no és habitual, el marxandatge d’algunes colles (com els Castellers de Vilafranca) es pot comprar a través de la seva pàgina web.

Finalment, hi ha altres fonts d’ingressos de les colles, que en algunes poden arribar a ser força importants. És el cas de la participació en festes municipals (per exemple posant una barra als concerts de la festa major), el servei de begudes (bar) gestionat per la mateixa colla, o bé el lloguer del bar (en cas de gestió externa), el lloguer del local o les participacions de la loteria de Nadal.

Principals partides de despeses i ingressos de les colles castelleres

(Font: Gené 2012)

Amb totes aquestes entrades, les colles han de fer front a una sèrie de despeses. La més important acostuma a ser el transport, ja que s’hi dedica al voltant d’un 20 % del pressupost. Cal pensar que les colles fan entre 11 i 19 sortides fora de casa (aquesta és la mitjana de les colles de 6 i la de les de 9, respectivament), i que en cada sortida es necessita com a mínim un autobús, en les colles més petites, i uns quants en les més grans. Tot i així, no sempre es fa servir aquest transport privat. Per reduir costos, en les sortides més o menys properes el desplaçament s’acostuma a fer en cotxes particulars dels castellers. En altres casos, quan poden, algunes colles de poblacions ben comunicades fan servir el transport públic per anar a fer actuacions.

Després del transport, els conceptes que generen més despesa a les colles són, a parts més o menys iguals, el local i els àpats. Pel que fa al local, les xifres varien molt d’una colla a l’altra, ja que algunes agrupacions han de fer front a una hipoteca o a un lloguer, i en aquest cas, evidentment, la partida és molt més alta, mentre que la majoria de colles tenen un local cedit i les despeses només consisteixen en els subministraments i el manteniment. Pel que fa als àpats, les colles dediquen uns diners a un sopar (o dinar) de celebració a final de temporada, que generalment paga parcialment cada casteller, i també a àpats que cal fer en cas que el desplaçament sigui prou lluny de casa o els horaris de l’actuació ho facin recomanable.

Altres despeses significatives de les colles són:

– Per contractació d’altres colles. A banda de les actuacions en què són contractades, les colles organitzen diades elles mateixes, per celebrar el seu aniversari o la diada de la colla, per exemple. En general, fan intercanvis entre elles i d’aquesta manera portar una colla convidada no genera tantes despeses.

– Canalla. Les partides dedicades a la canalla ronden el 8 % del pressupost total, encara que hi ha força variabilitat entre les diverses colles. En aquest apartat es compten les activitats lúdiques que es fan amb els més petits, algun obsequi a final de temporada, els cascs protectors, i el que podríem anomenar «manutenció»: despeses que generalment els castellers adults paguen però els petits no (àpats, indumentària castellera, etc.).

– Comunicació. Inclou la comunicació tant interna (el cost de la qual cada vegada va de baixa, ja que el correu electrònic i la missatgeria han gairebé substituït del tot les circulars en paper) com externa (manteniment de la pàgina web, publicitat), i la revista de la colla (en les que en tenen) (vegeu en aquest mateix volum l’apartat «La comunicació de les colles castelleres», de Cinta Olivan).

– Activitats socials. A banda dels àpats, se sol dedicar una partida a altres activitats, com ara concerts, xerrades, cercaviles, tornejos, etc., que es duen a terme durant tot l’any però sobretot durant les festes de la colla, a final de temporada.

També cal tenir en compte que la majoria de colles de la zona del Penedès³ (Colla Jove de Castellers de Sitges, Castellers de Vilafranca, Colla Jove Xiquets de Vilafranca, Castellers de les Roquetes, Colla Castellera La Bisbal del Penedès o Vailets de Gelida) no tenen grup de grallers propi, i els han de contractar per a les actua­cions. Fora d’aquesta zona, això també passa en moltes colles petites o de creació força recent, com els Castellers de Gavà, els Castellers de Sant Adrià, els Laietans de Gramenet, els Encantats de Begues o els Castellers de l’Adroc.

Quant a la indumentària castellera, no sol generar gaire despesa, perquè generalment és el casteller qui es compra els pantalons blancs i la faixa. Les camises sí que les compra la colla, encara que algunes les fan pagar —al­­­­menys en part— al casteller. No és una despesa anual, però sí considerable quan es fa, perquè se’n sol demanar una partida força gran, de manera que les camises es puguin anar repartint durant unes quantes temporades.

La canalla de la Colla Joves Xiquets de Valls, pel Tombet del Poble de la festa major de Sant Joan del 2018.

(Foto: Roser Llagostera)

Activitat de la colla

Activitat castellera

Com hem dit, la raó de ser d’una colla és l’activitat castellera, més concretament fer actuacions, i fer-les de la millor manera possible. «L’actuació a plaça és el moment culminant per a qualsevol colla de castellers», en paraules de Brotons (1995: 83). De mitjana, les colles fan una vintena d’actuacions cada any, tot i que aquesta xifra varia considerablement en funció de les dimensions de cada agrupació (les colles petites tendeixen a actuar menys que les grans, les quals poden arribar a superar la trentena d’actuacions anuals).

Per entendre el funcionament i organització de l’activitat castellera cal parlar del concepte de temporada castellera. La temporada és el període durant el qual se centra la màxima activitat de les colles, el període en què hi ha més actuacions i, per tant, quan també s’assaja més. Aquest període va, grosso modo, des de l’abril fins al novembre,⁴ encara que són moltes les colles que han avançat aquestes dates (sigui per exigències del calendari, amb actuacions primerenques, o bé per la voluntat de progressar en els seus reptes), i fins i tot hi ha colles, sobretot de la zona no tradicional, que només paren d’assajar durant les vacances (Nadal, Setmana Santa, estiu).

Cal dir també que durant l’agost l’activitat castellera baixa molt. Encara que s’hi celebren diades tradicionals de molt de nivell, aproximadament la meitat de les colles no actuen (o ni tan sols assagen) durant aquest període, ja que les vacances laborals de molts dels seus castellers fan difícil mantenir el ritme habitual de la colla (per ampliar la informació sobre aquest aspecte, vegeu en aquest mateix volum el capítol «El calendari casteller»).

Si les actuacions són l’objectiu i la cara més visible de les colles, l’altre eix fonamental de l’activitat castellera succeeix entre bambolines, a dins del local o lloc d’assaig de cada colla. L’assaig és el moment de preparar els castells i pilars que es volen «portar a plaça», és a dir, que la colla té la intenció d’oferir al públic en les actuacions.

Els assajos generals

S’anomena assaig general aquell en què participa el gran gruix de la colla, per diferenciar-lo dels assajos específics, dels quals parlarem tot seguit. Els assajos generals solen començar aproximadament un mes abans que comenci la temporada, o la primera actuació de cada colla: cal recuperar la forma perquè durant els mesos d’hivern les colles han deixat l’activitat (per ampliar la informació sobre els assajos, vegeu l’apartat «La direcció tècnica de la colla» del volum 3 d’aquesta mateixa obra).

Els assajos específics

A banda dels assajos generals, les colles tenen altres assajos regulars. El que totes comparteixen és l’assaig de canalla. La precisió que requereix la tasca dels més petits fa que aquests assajos tècnics siguin imprescindibles. Per facilitar-los l’assistència, moltes vegades es compacten els horaris d’assaig: la canalla fa el seu assaig específic una o dues hores abans de l’assaig general, i llavors s’hi uneix la resta de la colla (per ampliar la informació sobre la qüestió, vegeu l’apartat «La canalla» del volum 3 d’aquesta obra).

Moltes colles, a més, solen programar un altre assaig específic setmanal, l’assaig de pilar. En molts casos, aquest assaig ha anat evolucionant cap a un assaig de tecnificació dels castellers de tronc, que hi practiquen no només pilars, sinó també l’estructura del 2 o la torre (que, com el pilar, també requereix un treball molt tècnic) o qualsevol estructura neta que la colla es plantegi.

D’altra banda, i sobretot en el cas de les colles més grans, cal esmentar l’assaig de novells o escola de castells. En aquestes agrupacions, l’exigència de les grans construccions que duen a terme fa més complicat que els nous integrants puguin ocupar posicions de més dificultat en els castells. Són, doncs, els assajos més didàctics, el millor moment per aclarir dubtes, ensenyar a pujar i provar diferents posicions en el castell per acabar trobant la més adequada a cadascú.

Assaig general dels Castellers de la Vila de Gràcia al seu local, el 13 de maig del 2016, previ a una actuació de compromís, amb la prova del 4 de 9 amb folre.

(Foto: Montserrat Torres / Arxiu Castellers de la Vila de Gràcia)

Ja fora de la regularitat, cal parlar de determinats assajos especials que es fan just abans de grans diades importants al llarg de la temporada, com poden ser la diada de la colla o la festa major local. Sovint es converteixen en assaig porta-un-amic, en què s’ofereixen incentius (regals, sortejos…) als castellers que porten algú no habitual a la colla, amb la finalitat de tenir més pinya per poder fer proves de més envergadura, i també donar a conèixer la colla i captar algun possible nou casteller. Excepcio­nalment, hi ha ocasions en què dues colles acorden entre elles fer algun assaig conjunt, també amb l’objectiu de tenir un gruix de castellers més important.

Aquesta és l’activitat castellera de portes endins, la que ocupa més temps a les colles. De portes enfora, però, i a banda de les actuacions, també es desenvolupa certa activitat castellera. És el cas dels tallers de castells i petites demostracions que es duen a terme en escoles, per a entitats, en ocasió de festes, etc., amb la finalitat de donar a conèixer la colla i trobar nous castellers. En aquest sentit, els esforços se centren sobretot en la canalla, ja que és la part del castell que cal renovar més sovint.

Finalment, una altra part imprescindible dels castells és la música. Els grallers i timbalers en la majoria de casos són membres de la colla, i també assagen setmanalment. El grup de grallers sovint és una escola de grallers, és a dir, un lloc on qualsevol persona pot incorporar-se per aprendre a tocar aquests dos instruments i, especialment, el Toc de castell que s’interpretarà a la plaça durant l’actuació.

Escola de castells de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.

(Foto: Arxiu Colla Jove Xiquets de Tarragona)

El grup de grallers dels Xiquets de Tarragona, durant el Concurs de Castells de l'any 2016.

(Foto: José Carlos León)

L’actuació estàndard

El funcionament d’una actuació no sempre és exactament el mateix, sinó que pot presentar variacions en funció d’algunes variables: el tipus de colles (petites, mitjanes o grans, de la zona tradicional o no tradicional, universitàries, colles novelles o amb molts anys d’història), el nombre de colles o el tipus de diada (de festa major, de la colla, diada fora de casa…). No obstant això, sí que podem esbossar les característiques més habituals de les actuacions estàndard⁵
 (per a una visió sistemàtica i global d’aquest tema vegeu en aquest mateix volum el destacat «Organització i modalitats de les diades castelleres», de Jordi Bertran).

En primer lloc, cal situar-les en el temps. Les actuacions es fan en caps de setmana i festius, que és quan la majoria dels castellers hi poden assistir perquè no tenen obligacions laborals. Com que els castells tenen el seu origen en un marc festiu, el de la festa major, l’horari més tradicional és el de diumenge al migdia, quan el seguici participava en la sortida d’ofici del dia del patró de la localitat. Encara avui aquest horari és el més habitual, malgrat que cada vegada prenen més força les actuacions en dissabte a la tarda.5 Per actuació estàndard entenem aquella actuació ideal i més comuna en els castells moderns fins fa relativament pocs anys, en què s’han consolidat unes quantes altres modalitats (vegeu l’article «Organització i modalitat de les diades castelleres», en aquest mateix volum).⁶ També van en augment les de diumenge a la tarda, sobretot a l’estiu, quan les hores centrals del dia són més desagradables.

En una actuació estàndard hi pot actuar una colla sola, però generalment n’hi ha dues o tres (també pot haver-n’hi més). Per començar, la tradició estableix que la colla entra a la plaça acompanyada per les gralles, que van interpretant el Toc d’entrada. En alguns casos, l’entrada a plaça es fa amb un pilar de 4 caminant, que té el seu acompanyament musical diferenciat, el Toc de pilar caminant. Tot seguit, els castellers comencen a enfaixar-se, i els dirigents de les diferents colles (normalment els caps de colla) es reuneixen per ultimar detalls.

A continuació, s’estableix l’ordre en què actuaran. Cal tenir present que, en les diades amb molta rivalitat i en què les colles es plantegen castells límit, l’ordre pot esdevenir un factor decisiu de cara a la consecució dels reptes proposats: els encerts del rival poden fer baixar la moral a una altra colla, una caiguda o un intent desmuntat pot influir en la confiança dels petits que han de pujar tot seguit, o, si la diada s’allarga més del compte, les hores poden passar factura als castellers. És per això que en aquest tipus de diades l’ordre se sorteja, tradicionalment a plaça, just abans de començar l’actuació (per exemple a Valls, on l’ordre de la majoria de diades es continua resolent a cara o creu). D’uns anys ençà, és bastant habitual que l’ordre sigui conegut amb uns dies d’antelació, mitjançant un sorteig emmarcat en un acte públic en què representants de les colles actuants aprofiten per parlar de les previsions per a la diada. En alguns casos aquest sorteig fins i tot es fa en un plató de televisió (com és el cas de la diada de Sant Magí a Tarragona, per TAC 12).

En la majoria d’ocasions, però, l’ordre no és tan decisiu i el pacten els responsables tècnics de les colles poc abans de començar la diada, generalment amb certa deferència cap a la colla amfitriona. La colla que actua a casa sol actuar primera o bé triar en quina posició vol actuar.

En una actuació castellera, les colles han d’intentar aconseguir tres castells. Dit en altres paraules, una actua­ció castellera estàndard consta de tres rondes de castells, més una altra de pilars per acabar. Ara bé, què passa quan la colla no aconsegueix coronar la construcció que ha volgut intentar? Segons les normes del món casteller (tradicionalment no escrites, tot i que cada cop ho estan més), cada ronda té un torn de repetició per a aquests casos.

Amb aquest sistema clàssic de rondes es pot donar el cas que les colles facin fins a sis intents de castells en una sola actuació, la qual cosa la fa feixuga i més llarga del que seria desitjable. Aquest ha estat un dels factors que ha fet que avui dia moltes places optin per altres models de rondes (vegeu en aquest volum el destacat «Organització i modalitats de les diades castelleres», de Jordi Bertran).

Finalment, si una colla actua en solitari és freqüent que faci més de tres castells, tant per allargar una actuació que ha resultat curta com per fer rodatge dels castellers.

Fins ara hem parlat de rondes en què els castells s’alcen consecutivament, és a dir, una colla després de l’altra seguint un ordre preestablert. Durant molts anys va semblar obvi i l’única manera de fer i veure castells en una actuació convencional, però això no sempre ha estat així. Al segle XIX i fins a principis dels anys trenta del XX (Terraza 2015) era habitual que les colles alcessin simultàniament els seus castells o sense cap ordre establert: cada colla els alçava quan volia, sense haver d’esperar l’altra, i aquesta pràctica s’ha recuperat en algunes diades. Aquest sistema, que agilitza les diades i deixa belles estampes fotogràfiques,⁷ també pot tenir alguns inconvenients, com assenyala Carles Esteve (2017): «Dificultat d’apreciar tots els castells, dificultat de concentració dels castellers, dificultat de suport entre colles, musicalment un desastre…»

Sigui com sigui, la durada de les actuacions és una qüestió que ha preocupat darrerament els organitzadors de les diades i el món casteller en general. I això perquè el públic és un integrant imprescindible de la festa i se l’ha de tenir en consideració: com a espectacle, els castells no es poden entendre sense el públic, que alhora pot participar activament tot posant-se a les pinyes i convertir-se en «casteller potencial» (D.A. 2017: 31). La durada d’una actuació estàndard (amb tres colles, per exemple) sol rondar les dues hores o dues i mitja, però les diades de més nivell o amb més colles poden arribar a sobrepassar les quatre hores. És evident que no resulta fàcil per a tots els espectadors seguir un espectacle d’aquesta durada, drets i sota el sol de migdia, a l’hora de dinar. Per això els darrers anys algunes places han implantat mesures en aquest sentit, com ara avançar l’inici de les actuacions (i no fer-les a la una, com era tradicional), controlar la puntualitat i l’entrada a plaça, reduir el temps d’espera entre castells (fent que cada colla prepari la seva pinya mentre una altra està construint el seu castell), implementant el sistema de rondes sense repetició o bé fent els castells a l’antiga (D.A. 2017: 35).

Un cop s’han acabat les rondes de castells, arriba el torn de la ronda de pilars. En aquesta generalment actua primer qui aixeca el pilar de més dificultat (sigui de 6, de 7 o de 8). Si s’aixequen pilars de 5 o de 4, sovint les colles en fan més d’un de simultani, i s’anomenen pilars de comiat, que totes acostumen a alçar alhora. En el cas de les diades de festa major, és tradicional acabar amb el pilar al balcó, un pilar que camina unes passes per acostar-se al balcó de l’Ajuntament, des d’on els pisos superiors són estirats amunt (vegeu el destacat «El pilar caminant», de Joan Boronat, del volum 3 d’aquesta mateixa obra).

Castells simultanis a la plaça de Sant Jaume de Barcelona en la diada de les colles locals de la Mercè del 2018.

(Foto: Sam Samson / Arxiu Castellers de Sants)

Ball de celebració a la plaça de Guissona, el setembre del 2011, després de l'actuació castellera, amb components de la colla local, els Capgrossos de Mataró i els Nens del Vendrell, acompanyats pels grallers, disposats en cercle.

(Foto: Arxiu Capgrossos de Mataró)

Els últims anys s’ha fet força habitual una segona tanda de pilars, que acostumen a ser de 4, i que serveixen perquè els castellers i la canalla més novella, que encara no pugen en construccions de més dificultat, puguin anar agafant experiència.

A partir d’aquí, arriben els rituals de tancament de la diada. La sortida de plaça es fa tradicionalment al so del Toc de vermut. Malgrat això, en els últims anys, cada vegada és més freqüent veure com, en acabar l’actuació, els grallers toquen la Polca d’ours⁸ i la canalla (i també alguns adults) la ballen. Es tracta d’una pràctica que han intro­duït modernament les colles de la zona no tradicional, però que queda emmarcada en l’ambient festiu de les diades castelleres, i que alhora dona protagonisme als infants de la colla. Un cas similar que també s’està tornant força habitual, per acabar la diada amb bon ambient i amb la canalla com a centre d’atenció, és el que podríem anomenar com el «ball del Toc de vermut». Els grallers de les colles que han actuat formen una rotllana, i al seu voltant van girant i ballant alguns castellers, amb infants asseguts sobre les seves espatlles i fent anar el mocador casteller.

Ja fora de plaça, i sobretot quan hi ha una bona relació entre colles, els amfitrions conviden els castellers invitats a un aperitiu, o organitzen un dinar o sopar de germanor per a tots. Això es produeix sobretot entre colles mitjanes i petites, en diades amb poca pressió castellera.

Tipus d’actuacions

Acabem de detallar el funcionament d’una actuació que podríem denominar com a estàndard i que és la més habitual en el calendari casteller. D’entre aquestes, no totes són exactament iguals. Les diades de festa major de la localitat de cada colla, per exemple, tenen la particularitat que el marc de l’actuació és molt més ampli. Tal com explica Xavier Brotons (1995: 84 i següents), la diada comença a primera hora del matí, amb els grallers i els castellers més matiners recorrent els carrers de la vila tot tocant el Toc de matinades. Tot seguit, es fa un esmorzar de forquilla, on s’agafen forces i es rebaixa la tensió en un ambient distès. I, en molts casos, de fet, la celebració va precedida d’una diada de vigília, és a dir, una actuació el dia abans amb uns objectius més modestos, que serveixen com a rodatge de cara als grans reptes de l’endemà.

L’anomenada «diada de la colla», que les colles de formació recent (des dels anys vuitanta del segle XX, aproximadament) han incorporat al seu calendari, segueix en molts casos el patró de la diada de festa major.

A banda de les diades convencionals, hi ha altres tipus d’actuacions que, per les seves característiques diferenciades, val la pena destacar:

– Actuació comercial. Es denominen actuacions co­­­mercials aquelles que les colles fan amb finalitat únicament lucrativa. Les més habituals són les participacions en congressos, convencions, etc., en què els organitzadors volen oferir als assistents una mostra de la cultura popular catalana. En aquest cas, els castells s’allunyen del marc festiu que els és propi i esdevenen purament una exhibició. Altres tipus d’actuacions comercials són la participació en anuncis publicitaris, o petites actuacions per a actes privats (per exemple, en inauguracions de locals comercials, etc.).

Actuació comercial dels Castellers de la Sagrada Familia per a l'empresa cervesera Damm, el 18 de març del 2018.

(Foto: Lluïsa Coquard / Arxiu Castellers de la Sagrada Família)

– Concurs de Castells. Aquest certament, que des del 1980 se celebra ininterrompudament cada dos anys a Tarragona, té un funcionament molt diferenciat de l’actuació tradicional. És l’única actuació explícitament competitiva, on hi ha un jurat, uns punts per a cada construcció assolida, vencedors i perdedors, i premis. A més, es realitza en un recinte tancat i els espectadors paguen entrada (per am­­pliar la informació sobre el Concurs, vegeu el capítol «Els concursos castellers», de Jordi Suriñach, del volum 2 d’aquesta mateixa obra).

– Sortides lluny de casa. Des de ben aviat —hi ha constància d’una actuació a Saragossa de la Colla la Muixerra dels Xiquets de Valls⁹ l’any 1875 (Güell 2011)—, l’admiració que han causat els castells ha fet que les colles poguessin viatjar fora de l’àmbit català a fer actuacions castelleres. A diferència de les actuacions convencionals, aquestes sortides impliquen fer nit fora de casa i, per tant, molta més organització logística (transport, àpats, allotjament…). A més, en les actuacions a l’estranger també s’hi dona un component d’exhibició en part comparable al de les actuacions comercials, en el sentit que els castells actuen en un àmbit que no els és propi (el públic no coneix la tradició i, per tant, rarament hi col·labora, no sap quan cal aplaudir, etc.).

Els Castellers de Vilafranca van viatjar a Bombai (Índia), l'agost del 2010, i compartiren experiències amb els govindes locals.

(Foto: Arxiu Castellers de Vilafranca)

Retall d'un diari de Saragossa de l'any 1875 en què s'anunciava que els «chiquets de Valls» tenien previst d'actuar a la ciutat ben aviat.

(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)

– Altres. Encara que no se les anomeni «actua­cions» pròpiament dites, les colles aixequen castells (o pilars, sobretot) en altres casos concrets. Aquí hi trobaríem els pilars, generalment de 4 però també de 5, aixecats en celebracions de components de la colla (casaments, enterraments…), en actes solidaris o en celebracions i actes commemoratius que es fan a la localitat de la colla i que no disposen d’una diada castellera (vegeu, en aquest mateix volum, el capítol «Castells i rituals de pas», de Rosa M. Canela).

Activitat extracastellera

L’activitat de les colles va molt més enllà de l’estrictament castellera. I això, sobretot, perquè la colla és un espai d’interrelació personal difícil de trobar en altres àmbits: un lloc on coincideixen homes i dones, de totes les edats, de qualsevol origen i condició social. Són molts els estudis que parlen d’aquest aspecte social dels castells. Gené (2012: 4), per exemple, afirma que «la seva dimensió social és única i només superada pels grans esports de masses».

Tota aquesta gent que s’interrelaciona, a més, ho fa en el marc d’una activitat voluntària, amateur, on va a passar-s’ho bé, i ho fa amb regularitat (com acabem d’explicar, els castellers es poden arribar a veure fins a quatre cops per setmana), i amb la consciència que cadascú és una part importantíssima de l’engranatge necessari per poder alçar castells. Sovint es parla de «família castellera» o de «segona família» per referir-se a la colla, i és que els vincles amb qui es comparteix color de camisa acaben sent molt forts. Per potenciar-los, les colles organitzen activitats en les quals els seus components puguin conviure en activitats diferents de les habituals i pròpiament castelleres. Així, les colles disposen de la seva pròpia festa, normalment al final de la temporada, on es fa com a mínim un dinar o sopar de germanor, i, a més, s’hi poden afegir tot tipus d’actes per a totes les edats: actes infantils, balls, concerts, presenta­cions de llibres, xerrades, exposicions, activitats esportives, excursions, etc. És clar que aquestes activitats no només es fan a final de temporada: cada entitat té els seus propis costums i la seva manera de, en definitiva, «fer colla».

També són molt importants les activitats que s’organitzen per als més petits. Com hem dit, la canalla de la colla té un compromís molt gran amb l’entitat, i això es premia sovint amb excursions, colònies…, en què la canalla va acompanyada generalment per l’equip de canalla.

Les colles, sobretot les més grans, també poden oferir activitats que proporcionin un servei als seus components. Així, de vegades s’organitzen classes de repàs o d’anglès per a la canalla que puja o per als fills de castellers, classes de ball o gimnàstica per a adults…, ja sigui de forma gratuïta o no.

Primer dinar de germanor de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, realitzat a la Fonda Universo Bou el 18 de novembre del 1956, com a cloenda de la temporada, amb la participació dels castellers de l'entitat.

(Foto: Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls)